Arxiu del blog

dimarts, 15 d’abril de 2008

Aigua, escala i proporció, Gestionar la demanda i millorar l’eficiència per a minimitzar transvasaments


Ara és el millor moment per a reprogramar la política hidrològica catalana

L'escala d'un fenomen no en dóna la mida, sinó el caràcter. Un mapa ampliat no és un plànol, només és un mapa gros. En els plànols figuren els detalls, en els mapes, no. Posar-se a la carretera amb els plànols del pis no serveix de res. Per això hem de tenir al cap la gran escala del mapa quan es parla de territori i la petita escala del plànol quan es parla de l'àmbit personal. Transitar d'una dimensió a l'altra amb agilitat i proporció escalar és capital per a moure's sabent per què.

L'escala temporal també compta. No tot passa alhora. Riem de pressa, creixem lentament. Les rialles succeeixen els plors sense que el nen canviï de mida. Cada fenomen té el seu tempo. Una paella són vint minuts. Cal saber recórrer les escales espacials tot respectant les escales temporals. En tot. I, en concret, si es tracta de gestionar l'aigua d'un territori.

El Ter neix i treballa a Catalunya. I hi mor. És un riu català. El Segre també, però s'administra des de Saragossa perquè desemboca a l'Ebre, que no és un riu aragonès... Posats a fer, que intervingui també París, perquè neix a l'Alta Cerdanya, actualment francesa. Falla l'escala històrica, perquè l'Espanya de les confederacions hidrogràfiques és dels anys vint i l'Espanya de les autonomies, d'ara. També falla l'escala espacial, perquè territori no equival a geografia. La conca és un concepte geogràfic, el territori és un concepte socioambiental. Administrar a cop de geografia un espai polític superat és una mala opció territorial.

Això, per la banda superior. Per la banda inferior és un error interpretar els rius mirant els plànols del celobert. No és "nostre" el riu que passa per casa nostra. Tampoc no és nostra la carretera que travessa el nostre municipi. Sense la nostra aportació d'espai local no existirien ni l'un ni l'altra, però carreteres i rius només s'entenen contemplant el seu recorregut en el l'espai global i en el temps total. Un Segre mirat des d'Oliana i governat des de Saragossa sota directrius de Madrid seria difícilment intel·ligible.

Tenim poca aigua i hem de poder gestionar tant la del Segre com la del Ter. Sobiranament, però sobretot encertadament. Repetir en el Segre l'experiència del Ter seria una trista gràcia. "Que no ens toquin el Ter, res de transvasar-lo!", deia un bon home amb vehemència. Massa tard. El Ter es transvasa des de 1959. Moltes persones sentencien sobre coses que desconeixen, és el mal d'uns temps en què s'opina sense criteri. D'un cabal mitjà de 15-17 litres per segon, es programaren inicialment en el Ter extraccions d'2-3 metres cúbics, sempre que aigües avall de Sau-Susqueda en continuessin fluint si més no 3. Però la quota d'extracció no ha parat d'augmentar de 1959 ençà. Ara se situa en 7 metres cúbics per segon. És molt. En èpoques d'estiatge lligat a la sequera és netament massa. Maleïda la gràcia de decisió sobirana. Aquests 7 metres representen tres quartes parts del riu agostat, si no més. Estem fora d'escala. Fa mesos que el Ter no desemboca al mar. Segurament no s'hi pot fer res en les presents circumstàncies, tret d'agrair el sacrifici i de programar decididament una minva gradual de quota. Si més no, això. Però en cinc o sis anys cal haver implementat fonts alternatives per a disminuir la pressió sobre el Ter. És d'estricta justícia distributiva i de bona lògica territorial. Com arribar-hi, però?

Hem de començar gestionant adequadament la demanda. L'oferta ha de ser proporcionada a les possibilitats raonables, i per això és preferible gestionar la demanda (de quanta aigua podem disposar) que no pas l'oferta (com posar al mercat tanta aigua com es vulgui). Hi ha municipis del Vallès que consumeixen 300 litres d'aigua per persona i dia. Els barcelonins passen amb 120. Als usuaris del Centre Esplai (edifici sostenibilista del Prat del Llobregat) només els en calen 65. Tots tenen l'aigua que necessiten, però els wàters i la jardineria del Centre Esplai funcionen amb l'aigua grisa de les dutxes. Quin sentit té potabilitzar a Cardedeu l'aigua de Sau-Susqueda captada al Pasteral per a engegar-la wàter avall a Sabadell? Només bevem el 2% de l'aigua que consumim (i, a sobre, quasi tota és envasada, o sigui un petit transvasament fet a pes de braços). Al Centre Esplai es gestiona la demanda i s'optimitza l'eficiència. S'hauria de fer a tot Catalunya. El Ter reviuria i superaríem les sequeres.

L'Agència Catalana de l'Aigua ha anunciat que adoptarà aquesta línia: gestió de la demanda, eficiència d'ús (urbà i també agrícola) i abastament diversificat (captació de rius i d'aqüífers locals, reutilització d'aigua depurada, eventual dessalació, interconnexió de xarxes); aleshores, els transvasaments, simplement, corregirien els dèficits irreductibles. Els transvasaments, grans o petits, tenen segles de tradició (d'aquí els aqüeductes romans, per exemple). El problema actual no és fill del concepte, sinó de la desproporció (percentatge de cabal sostret, distància a recórrer, ús final de l'aigua). Que l'aigua del Ter o de l'Ebre permeti equilibrar balanços és raonable; que els desequilibri encara més, insensat. Superada la sequera, caldrà actuar proporcionadament i a l'escala adequada. Seria l'autèntica nova cultura de l'aigua contra la vella incultura de sempre.

Ramon Folch
Director general d'ERF i president del Consell Social de la UPC
10-04-2008 (Article publicat a El Periòdico)

1 comentari:

Carles Sampietro Lara ha dit...

Brillant. Aquest paio és un geni en matària ambiental.