dilluns, 19 de maig de 2014

El dimecres 21, farem campanya!


A les 6 de la tarda, ens trobarem al pàrquing de Mañé i Flaquer, aprop de la pancarta d'ICV, amb la Dolors Camats i l'Hortènsia Grau. Podeu venir amb cotxes, i ens acostarem fins a Muntanyans II, i l'EIN de Muntanyans, per a tenir una visió recent de la problemàtica i dels nostres potencials de futur.
Tot seguit tornarem al nucli antic, i a les 7 de la tarda estarem en El Sabó per a compartir aquests temes entre la ciutadania, els nostres amics i militants. L'acte és obert a tota la ciutadania.

dijous, 1 de novembre de 2012

HC 643 Les implicacions en política exterior de i per a una Escòcia separada

Graham Avery, membre senior del St.Antony’s College de la Universitat d’Oxford, assessor sènior de l’European Policy Centre de Brussel·les i Director General Honorari de la Comissió Europea

1. L’objecte d’aquesta nota és clarificar el procediment a través del qual, després im referèndum en el qual el poble escocès voti en favor de la independència, Escòcia podria esdevenir membre de la Unió Europea. Encara que l’informe discuteix altres qüestions més amples, com ara els termes en els quals Escòcia en seria membre o l’actitud dels membres de la Unió i les seves institucions, l’informe es centra en la qüestió de quin seria el procediment d’adhesió d’Escòcia.

2. En el debat sobre la independència escocesa és natural que els qui s’oposen tendeixin a exgagerar les dificultats de ser-ne membre mentre que els favorables tendeixen a minimitzar aquestes dificultats. Aquesta nota vol enllestir el tema de la manera més objectiva possible. En resum argumenta que:
-Els arranjaments per a que Escòcia sigui part de la Unió haurien de posar-se en marxa de forma simultània a la independència
-Els cinc milions d’escocesos han estat membres de la Unió durant més de 40 anys i han adquirit drets com a ciutadans europeus
-Per raons pràctiques i polítiques no se’ls pot demanar abandonar la Unió i demanar després la readmissió
-Les negociacions sobre els detalls de la participació escocesa en la Unió haurien de fer-se en el període entre el referèndum i la data de la independència
-La Unió hauria d’adoptar un procediment simplificat per a les negociacions i no el procediment tradicional seguit quan hi ha l’adhesió de països que no en són membres.

3. L’autor és membre sènior del St. Antony College, Oxford, Asessor sènior de l’European Policy Centre de Brussel·les i Director General Honorari de la Comissió Europea. Ha treballat durant quaranta anys tant per al Ministeri Britànic d’Afers Exteriors com per a la Comissió Europea i ha pres part en diverses negociacions per a l’amplicació de la Unió.

4. La Unió Europea no té cap precedent al qual acudir en el cas de la independència d’Escòcia. Els següents casos són rellevants però és difícil considerar-los com a precedents:
-Grenlàndia es va incorporar a la Unió Europea en 1973 com a part de Dinamarca. Després va obtenir l’autonomia i va votar abandonar la UE. Això va obligar a una decisió de la Unió, en 1989, apartant Grenlàndia del territori de la Unió i del seu entramat legal.
-El març de 1990 la República Democràtica Alemanya va triar un nou govern dedicat a la reunificació; a l’octubre de 1990, quan es va unir a la República Federal, els seus 16 milions d’habitants van esdevenir membres de la Unió.
-Com a resultat del ‘divorci de vellut’ de Txecoslovàquia, la república Txeca i Eslovàquia van demanar ser membres de la Unió Europea. Eslovàquia en 1995 i la república Txeca el 1996. Tots dos van ser membres de la Unió el 2004.

5. La reunificació alemanya d’alguna manera és el contrari de la independència d’Escòcia: va ser una ampliació sense adhesió mentre que la independència d’Escòcia serà una adhesió sense ampliació. Tanmateix el cas alemany és pertinent en el cas escocès pel que fa al procediment. Sota la pressió del dia en que estava fixada la reunificació la Unió Europea va adoptar un procediment simplificat de negociació en virtut del qual la Comissió va explorar amb Bonn i Berlin els canvis necessaris en la legislació europea, i les seves propostes van ser aprovades de forma ràpida pel Consell de Ministres i el Parlament Europeu. No va caldre una conferència intergovernamental de la Unió perquè no es van modificar els tractats.

6. Tanmateix en el cas d’Escòcia seria necessària una modificació dels tractats de la Unió, ni que sigui per a definir la participació escocesa en les institucions de la Unió (nombre de membres del Parlament Europeu, nombre de vots al Consell de Ministres...)

7. En aquest punt hem de considerar el moment i el procediment per aquests canvis. La pertanyença d’Escòcia a la Unió Europea podria iniciar-se simultàniament amb la independència.  Per raons pràctiques i polítiques la idea de què Escòcia abandoni la Unió i després demani de nou l’entrada no és factible. Des del punt de vista pràctic això reclamaria arranjaments temporals complicats per a una nova relació entre la Unió (on s’inclou la resta del Regne Unit) i Escòcia, incloent-hi la possibilitat de controls de frontera amb Anglaterra. Ni la Unió Europea (incloent-hi la resta del Regne Unit) no Escòcia no tindrien interès en crear una anormalitat com aquesta.

8. Des del punt de vista polític Escòcia ha format part de la Unió Europea des de fa quranta anys; i els escocesos han adquirit drets de ciutadania europea. Si volguessin seguir dins la Unió és molt difícil pensar que se’ls demanès marxar i després demanar l’entrada de la mateixa manera que ho haurien de fer els ciutadans d’un país que no n’és membre, com ara Turquia. Això es pot explicar amb un altre exemple: si Valònia i Flandes es posaren d’acord per a trencar Bèlgica seria inconcebible que que altres membres de la Unió exigissin a onze milions de persones abandonar la Unió i després tornar a demanar l’entrada.

9. Hi hauria negociacions sobre la forma d’adhesió escocesa en el període entre el referèndum i la data oficial de la independència. No sabem ara mateix com de llarg hauria de ser aquest període i hauria d’haver-hi negociacions difícils entre Edimburg i Londres, però podem pensar que no caldria més de dos anys de negociacions.

10. Les parts que haurien de negociar l’adhesió d’Escòcia a la Unió Europea serien els estats membres (28 estats, després de l’adhesió de Croàcia el 2013) i el govern escocès (tal i com s’hagi constituït d’acord amb els arranjament previs a la independència). Cal fer notar que en aquesta tesitura el govern d’Escòcia -encara no un país independent- de fet no podria demanar l’adhesió a la Unió Europea, d’acord amb l’article 49 del Tractat. Però sí que podria indicar la voluntat d’Escòcia de mantenir-se dins la Unió i això podria permetre negociacions, en un marc adeqüat, per a preparar la modificació necessària dels Tractats. Les propostes podrien ser sotmeses per a l’aprovació de les institucions europees, dels parlaments dels 28 estats membres i d’Escòcia i podrien estar llestes per al dia de la independència d’Escòcia.

11. Com en el cas de la reunificació alemanya la Unió Europea adoptaria un procediment simplificat en funció del qual es demanaria a la Comissió de portar a termes converses exploratòries amb Edimburg, Londres i altres capitals i presentar després propostes. Encara que una conferència intergovernamental seria necessària aquesta no seria de l’estil de les conferències necessàries per a aprovar l’adhesió de països no membres de la Unió. Un procediment prolongat com el que cal quan un país que no és membre de la Unió s’adhereix no caldria en aquest cas jamb el repàs detallat dels 35 capítols de l’acquis Unió Europea. No caldria perquè Escòcia ja ha adoptat les polítiques i la legislació europea durant 40 anys.

12. Tornem a la qüestió dels canvis necessaris en la legislació europea per tal que Escòcia en formi part. Cal distingir aquí entre canvis en els Tractats (legislació primària) i canvis en les regulacions, directives, decisions, etcètera (legislació secundària). Els canvis en els tractats per raons institucionals no serien problemàtics: seria fàcil calcular-los per referència als estats membres d’una dimensió comparable (Dinamarca, Finlàndia i Eslovàquia tenen poblacions de 5-6 milions). El nombre de vots en el Consell per a la resta del Regne Units no caldria que fos modificat (car amb 60 milions encara seria comparable al de França i Itàlia)  tot i que el nombre de diputats del Parlament Europeu sí que hauria de ser reduït, per respectar el límit de membres de la cambra.

13. En les negociacions d’adhesió amb països no membres encara la Unió Europea sempre ha resistit canvis o condicions sobre els Tractats bàsics. Ara mateix no sabem què demanaran els representants escocesos en relació a l’euro o l’Àrea Schengen de lliure moviment de persones. Però sense entrar a discutir les implicacions per a Escòcia d’aquests polítiques sí que cal fer notar que encara que tots els nous estats són obligats a acceptar-les no esdevenen membres de l’eurozona o de Schengen de forma immediata quan s’adhereixen i no se’ls permet fer-ho. Unir-se a l’euro o a Schengen depèn d’una sèrie de criteris que s’examinen els anys després de l’adhesió.

14. Tornem a la legislació secundària. Encara que un nombre important d’adaptacions tècniques seria necessari per a què Escòcia adaptés la llei europea la immensa majoria d’aquestes adptacions no serien cap problema perquè estarien basades en la situació que ara ja existeix.  Pel que fa a les polítiques i la legislació europea els ciutadans escocesos poden esperar de forma legítima que es mantindrà l’status quo pel que fa a les condicions econòmiques i socials. No caldria, per exemple, renegociar l’aplicació a Escòcia de polítiques europees sobre medi, transport, agricultura, etcètera: seria prou transposar mitatis mutandis la situació que ja hi ha a Escòcia dins el Regne Unit. Tenint en compte que la resta del Regne Unit podria quedar afectat el procés requeria discussions i clarificacions amb Londres però interessaria poc als altres estats membres que podrien quedar satisfets sobre la base dels reports i propostes que la Comissió podria fer pel que fa a les qüestions de la legislació secundària.

15. De nou caldrà veure si el representants escocesos demanen canvis de les normes europees i les seves polítiques, per exemple sobre pesca o participació en el pressupost de la Unió. En general podem esperar que aquestes qüestions serien resoltes a través d’una ampliació mutatis mutandis dels acords que ara té el Regne Unit, fons els moment en que una revisió important de les regles es portés a efecte. Per exemple la renegociació de les qüotes de pesca o del procediment pressupostari multi anual. Aquesta solució, de fet, seria interessant per a Escòcia perquè podria esperar obtenir un acord millor quan ja sigui membre de la Unió, amb veu i vot, que no en el període anterior a la independència. Tanmateix l’adaptació de la participació britànica en el pressupost demanarà negociacions difícils entre Edimburg i Londres, i també amb Brusse·les.

24 setembre 2012

Font: Parliament United Kingdom

dijous, 14 de juny de 2012

Torredembarra paralitza el pla parcial Muntanyans II a l'espera de la sentència del Suprem

Torredembarra (ACN).- L'Ajuntament de Torredembarra ha decidit posar el fre en la tramitació del polèmic pla parcial Muntanyans II, immers en una llarga lluita judicial. Una sentència del TSJC resol a favor d'un particular que va impugnar el procés d'aprovació del pla i ara el consistori haurà d'exposar-lo públicament -en el seu moment no ho va fer- i aprovar-lo definitivament. Però el consistori entén que, per sobre d'aquesta sentència, prevaldrà la del Tribunal Suprem, i que ha de concloure si els terrenys -ja urbanitzats- presenten risc d'inundació i per tant, no s'hi poden construir els 550 habitatges previstos. Aquest procés judicial respon al recurs presentat per una plataforma contrària a aquesta urbanització. Aquesta urbanització es planteja construir a tocar de l'espai d'interès natural Platja de Torredembarra i Calafell, però la plataforma Salvem els Muntanyans sempre s'hi ha oposat. Va presentar contenciós administratiu contra l'aprovació del projecte i, després d'un llarg procés judicial, el Tribunal Suprem li va donar la raó. La Generalitat, però, va presentar recurs a la sentència i ara es resta pendent del què resolgui la sentència ferma.

Fins que aquesta no arribi, l'Ajuntament no vol moure fitxa, tot i que el TSJC ara l'obliga a reobrir el procés per urbanitzar la zona. "Podríem anar en direccions oposades quan tinguem la segona sentència", ha declarat a l'ACN l'alcalde de Torredembarra, Daniel Masagué (CiU). En una setmana, l'Ajuntament exposarà públicament el projecte i obrirà el termini d'un mes de recollida al·legacions, però no farà ni un pas més per evitar haver de fer marxa enrere.

Masagué assegura que la decisió s'ha consensuat amb Urbanisme i confia que la justícia també ho accepti. "Seguirem aquest full de ruta sempre i quan no se'ns digui el contrari, perquè volem cenyir-nos a la legalitat estricte", ha assegurat. En tot cas, l'alcalde ha aprofitat per plantejar que, en cas que la sentència prohibeixi la construcció a Muntanyans II per inundabilitat, caldrà assumir unes indemnitzacions a la promotora que suposaran "un problema".




Aspecte actual de Muntanyans II, vist amb Google Earth:

dissabte, 5 de maig de 2012

El president de la Diputació de Tarragona rebutja les propostes estatals que suposen diluir els municipis petits.

El president de la Diputació de Tarragona ha rebutjat la proposta estatal que planteja diluir l’estructura administrativa dels municipis petits en base a criteris de viabilitat econòmica. En un acte públic celebrat aquest divendres al vespre a Salomó, Josep Poblet ha criticat la “frivolitat i la lleugeresa amb què es parla del territori” a l’hora de plantejar aquestes mesures, que ha titllat de poc respectuoses amb el fet local i amb un model cultural “que forma part de la nostra existència”. El president de la Diputació de Tarragona ha rebutjat també que es qüestioni el sentit dels municipis de menys de 20.000 habitants: “La viabilitat cal buscar-la en altres direccions, no pas ignorant el fet petit”, ha afegit.

Josep Poblet ha fet aquestes declaracions en l’acte de presentació pública del segon volum de la Història del Baix Gaià. El llibre, escrit per Salvador-J. Rovira i Gómez i dedicat a l’època moderna. El llibre (Cossetània Edicions, 2012) dóna a conèixer els esdeveniments històrics succeïts en aquesta part del Camp de Tarragona (Altafulla, Creixell, la Nou de Gaià, la Riera de Gaià, Torredembarra, Vespella de Gaià, el Catllar, Salomó, la Pobla de Montornès, Roda de Barà i l’històric de Tamarit) des de 1479, en què s’inicia el regnat de Ferran II, fins a 1795, quan finalitza la Guerra Gran contra França. Salvador-J. Rovira i Gómez és professor d’Història Moderna a la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en nobiliària i heràldica ha estudiat les desamortitzacions i les nissagues familiars de la demarcació de Tarragona, i és autor de diversos articles i llibres dedicats a les Terres de l’Ebre. 

La presentació del llibre s’ha dut a terme a Cal Cadernal, en un acte amb un nombrós públic. Hi han assistit el vicepresident primer de la institució supramunicipal, Albert Vallvé; l’alcalde del municipi, Antoni Virgili; Josep Maria Sabaté Bosch, professor de la URV; el president de la Fundació Mútua Catalana, Joan Marca, i l’autor de l’obra, a més de el president del Consell Comarcal del Tarragonès, Frederic Adan, i els alcaldes dels municipis representats a l’estudi. El president de la Diputació ha destacat l’aportació d’aquesta obra al coneixement i al reforçament de la identitat dels diversos municipis que hi són representats. Per la seva part, l’alcalde ha agraït a Poblet el suport constant de la Diputació, i ha destacat les darreres aportacions del Pla d’Acció Municipal de la institució supramunicipal com a un important recurs que cobreix les necessitats urgents dels municipis petits. Durant la visita a Salomó, Josep Poblet també ha signat el llibre d’honor de l’Ajuntament i ha inaugurat oficialment el punt de lectura situat a Cal Cadernal.

dimarts, 20 de març de 2012

Rànquing dels municipis en pitjor situació financera

La llista dels 85 ajuntaments catalans més endeutats:

Set poblacions catalanes tenen un volum de deute que duplica els ingressos.

EL PERIÓDICO, després de revelar que el deute supera els ingressos de 85 ajuntaments de Catalunya, difon ara el rànquing detallat del deute que acumula cada municipi.

El percentatge de deute es calcula segons la previsió d'ingressos de l'exercici amb les factures degudes, de manera que una població amb el 100% de deute té tots els ingressos previstos hipotecats.

Les set poblacions amb el dubtós honor d'encapçalar el rànquing superen el 200% de deute, sent els ajuntaments lleidatans de la Fuliola i Corbins els que tenen més deute.

Fuliola 295% (Urgell)
Corbins 248% (Segrià)
Rasquera 236% (Ribera d'Ebre)
Ogassa 225% (Ripollès)
Santa Susanna 208% (Maresme)
Cunit 207% (Baix Penedès)
Tornabous 202% (Urgell)
Baronia de Rialb 198% (Noguera)
Moià 188% (Bages)
Begur 177% (Baix Empordà)
Aguilar de Segarra 176% (Bages)
Puigdàlber 169% (Alt Penedès)
Anglès 158% (Selva)
Cambrils 158% (Baix Camp)
Guiamets 157% (Priorat)
Santa Oliva 153% (Baix Penedès)
Seròs 152% (Segrià)
Selva del Camp 151% (Baix Camp)
Besalú 147% (Garrotxa)
Vendrell 145% (Baix Penedès)
Tàrrega 143% (Urgell)
Vinyols i els Arcs 139% (Baix Camp)
Sitges 138% (Garraf)
Sant Joan les Fonts 137% (Garrotxa)
Tiurana 137% (Noguera)
Tortosa 137% (Baix Ebre)
Reus 137% (Baix Camp)
Castellfollit de la Roca 136% (Garrotxa)
Arboç 134% (Baix Penedès)
Llavorsí 133% (Pallars Sobirà)
Camprodon 132% (Ripollès)
Igualada 131% (Anoia)
Roquetes 130% (Baix Ebre)
Mollerussa 128% (Pla d'Urgell)
Riudarenes 128% (Selva)
Corbera de Llobregat 127% (Baix Llobregat)
Alcover 126% (Alt Camp)
Torredembarra 126% (Tarragonès)
Ulldecona 124% (Montsià)
Pardines 124% (Ripollès)
Espluga Calba 123% (Garrigues)
Tossa de Mar 123% (Selva)
Castellvell del Camp 123% (Baix Camp)
Manresa 123% (Bages)
Vilanova de Prades 122% (Conca de Barberà)
Vilabella 122% (Alt Camp)
Sarral 122% (Conca de Barberà)
Móra d'Ebre 120% (Ribera d'Ebre)
Sant Hilari Sacalm 120% (Selva)
Ciutadilla 118% (Urgell)
Nou de Gaià 117% (Tarragonès)
Castelló d'Empúries 117% (Alt Empordà)
Bellpuig 116% (Urgell)
Vilallonga del Camp 116% (Tarragonès)
Bordils 116% (Gironès)
Llacuna 115% (Anoia)
Bellmunt del Priorat 114% (Priorat)
Agullana 114% (Alt Empordà)
Vilanova del Vallès 113% (Vallès Oriental)
Vic 113% (Osona)
Balaguer 112% (Noguera)
Ripoll 110% (Ripollès)
Vilablareix 110% (Gironès)
Manlleu 109% (Osona)
Castell-Platja d'Aro 107% (Baix Empordà)
Seu d'Urgell 107% (Alt Urgell)
Valls d'Aguilar 107% (Alt Urgell)
Capellades 107% (Anoia)
Mont-roig del Camp 106% (Baix Camp)
Granja d'Escarp 106% (Segrià)
Banyoles 105% (Pla de l'Estany)
Oliana 105% (Alt Urgell)
Olot 104% (Garrotxa)
Polinyà 103% (Vallès Occidental)
Benifallet 103% (Baix Ebre)
Vilabertran 102% (Alt Empordà)
Tordera 101% (Maresme)
Llívia 100% (Baixa Cerdanya)
Vilassar de Dalt 100% (Maresme)
Aitona 100% (Segrià)
Pallejà 100% (Baix Llobregat)
Bescanó 100% (Gironès)
Esponellà 100% (Pla de l'Estany)

Font: ELPERIODICO

dimecres, 29 de febrer de 2012

Temps de bull.

La setmana passada, la primera de febrer d’enguany pel lector, vam pensar en fer bull a casa. Nosaltres en fem cada any, per tradició familiar. El bull, com hom sap a la Torre, és un plat típic de la Costa Daurada que conté tripa seca de tonyina. No entraré ara mateix a descriure o analitzar aquest gustós plat, que té tants seguidors com detractors. Això ho deixarem a plomes més expertes, que n’hi han. Jo ara mateix em vull centrar més aviat en la tasca que se m’encomanava a casa, la de sortir a cercar bull per a cuinar-lo.
En aquesta cosa estava quan vaig caure en l’atzucac: a Ca l’Oca s’havien jubilat i estava tancada la botiga on l’anava a comprar habitualment, llamps i trons!, vaig pensar. Amb aquesta cabòria, vaig i li pregunto a la Dolors de Cal Serafí tot comprant-li un parell d’ampolles d’Snou: —on podria fer-me amb unes penques de bull?. No ho sabia, però m’adreça a la botiga de la Maria Martí al carrer Freginal. Tampoc ho sap, encara que seria una bona idea tenir-ne, em confessa. Jo el volia per diumenge..., res, a seguir la recerca.
Tirant carrer nou amunt trobo l’Iris Figuerola i l’abordo, tampoc me’n sap donar raó, recomana de preguntar-ho a l’Isidro de Cal Ral, per allò que tenen bacallà. Tampoc en tenen. Ja de volta torno a trobar-me l’Iris, i tot fent balanç a la cantonada de Jordi, topem amb en Lluís Roig antic regidor i impulsor de la jornada del bull a casa nostra, el qual ens posa sobre la pista d’anar a Vilanova i la Geltrú. Aquesta era l’opció coneguda, però que em resistia a usar. La recomanació d’en Roig em fa decidir. A la Torre no en trobo, doncs cap a Vilanova!.
Al Mercat municipal de Vilanova dissabte matí, a la part central hi ha la bacallaneria Islàndia, de lluny ja les veig penjades, les penques de bull. Aquesta parada és la que alguna vegada n’ha subministrat al mateix Patronat de Turisme de Torredembarra, tal i com me n’informen ells mateixos. Apa, animeu-vos, que és temps de bull. Iris, gràcies pel títol de l’article.

Aquest article el podreu llegir al Mònic de març de 2012