Arxiu del blog

divendres, 26 de febrer de 2010

Un estudi de la UOC mostra l'acceptació dels espanyols a un suposat referèndum a Catalunya


Un 52% acceptaria que es votés la independència i un 60% creu que hauria de prevaler la decisió democràtica per sobre de les lleis vigents

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha presentat a Madrid l'estudi 'Diagnòstic de percepcions Catalunya-Espanya'. Tal com va avançar VilaWeb, l'estudi mostra, entre més dades, que si Catalunya votés a favor de la independència en un referèndum, un 52% dels espanyols respectaria la voluntat del poble català. També indica que en cas que una decisió democràtica entrés en conflicte amb les lleis vigents, la majoria dels entrevistats (60%) opina que haurien de prevaler els 'principis democràtics', a diferència de les que consideren que ho haurien de fer les 'lleis vigents' (22,3%).

La majoria dels sondejats es pronuncia a favor d'obrir una negociació política entre els governs de Catalunya i d'Espanya per a evitar la separació (72%) i d'acceptar la voluntat del poble català (52%), molt per davant d'opcions restrictives o punitives. Així, la majoria s'oposa a anul·lar l'autonomia de Catalunya (69%), a imposar sancions econòmiques (69%) i a utilitzar la força per a impedir-ho (89%).

Ara, segons l'estudi, si els espanyols opten majoritàriament per l'autodeterminació dels pobles (vuit de cada deu creuen en la capacitat lliure i democràtica de decidir), s'hi oposen majoritàriament, un 53,6%, si se'ls pregunta concretament pel cas català.

Aquesta investigació ha preguntat en dos àmbits, Catalunya i l'estat espanyol (tret del Principat), amb més de 4.600 entrevistes telefòniques a una població d'entre 215 i 74 anys. L'objectiu és plantejar el debat sobre l'encaix de Catalunya dins el marc actual de l'estat de les autonomies espanyol.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Romeva admet que l'aposta federal d'ICV no va enlloc


Raül Romeva, eurodiputat per ALE-ICV, ha admès que l'aposta federal que ha defensat i defensa el seu partit per a l'Estat espanyol no va enlloc. Ho va dir aquest divendres, en el marc de la taula rodona "L'ampliació interna: perspectiva o il·lusió?", celebrada a l'Aula Europa de Barcelona, en companyia dels també eurodiputats Oriol Junqueras (ALE-ERC), Ramon Tremosa (ALDE-CiU) i Izaskun Bilbao (ALDE-PNB). Allà Romeva va assegurar que la seva experiència personal al Parlament Europeu l'ha fet reflexionar sobre el que ell ha estat defensant fins ara, que és l'encaix del poble català dins un Estat espanyol federal. Tot i que matisant-ho molt, finalment va admetre que aquesta via és un carreró sense sortida, perquè quan finalment després de moltes negociacions i problemes, s'aconsegueix algun traspàs competencial a la Generalitat, posteriorment els mateixos partits polítics espanyols acaben aprovant alguna directiva a l'Eurocambra que a la pràctica acaba deixant el traspàs sense efecte. Romeva confirmava el que havia escrit al seu blog el dia anterior, en un apunt que duu per títol "Una Catalunya sobirana i europea? és legítim, és necessari, és progressista".

"D'entrada una confessió, que ja no és nova, em temo: sóc dels qui durant molt de temps he defensat una visió federalista de l'Estat, dels qui considerava que allò que calia era convèncer els nostres amics i amigues de la resta de l'Estat per fer institucionalment visible la realitat plural, plurinacional i plurilingüística de l'Estat espanyol. Tanmateix, constato que a la resta de l'Estat ningú no creu en la necessitat d'avançar cap a una fórmula federal. Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més creu possible ni necessària?"

Per Romeva a l'Estat espanyol no hi ha una voluntat clara de projecte federal a cap dels partits considerats espanyols (PSOE, PP...), i afirma que el fet mateix de l'oficialitat de la llengua catalana al Parlament Europeu ("un tema absurdament trivial i fàcil de resoldre") n'és un clar exemple, bo i recordant que al Parlament espanyol tampoc no hi és oficial.

Per això assegura que el seu federalisme és ara "en clau europea, i no estatal", i que l'ens a federar "en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia, els Països Catalans o Euroregió" ho ha de fer "mirant cap a Europa" sense necessitat de passar "per intermediaris a escala estatal que, ni són necessaris, ni creuen en aquesta concepció plural de l'Estat".

Precisament aquest cap de setmana Romeva participa a les "Jornades sobre el Fet Nacional" que organitza Iniciativa a Barcelona, organitzada pels sectors més sobiranistes del partit. Unes jornades que d'altra banda no estan massa ben vistes per la direcció d'Iniciativa.

Font: racócatalà

divendres, 5 de febrer de 2010

DANIEL MASAGUÉ: «Laura Pradeda va fer una mala gestió, i ara m'he hagut de disculpar per ella»


L'alcalde torrenc critica la feina de la regidora declarada trànsfuga i que el gener passat va expulsar del govern. Masagué, que defensa la «legitimitat» del seu govern en minoria, diu que no cediria l'alcaldia al grup més votat, el PSC
Des del 18 de gener passat, Daniel Masagué (CiU) lidera a Torredembarra un govern en minoria després d'expulsar l'exsocialista Laura Pradeda, la mateixa regidora que el seu predecessor, Manuel Jiménez (PSC), ja va fer cessar durant la primera part d'aquest mandat. L'alcalde torrenc, que fa tres setmanes va vincular la decisió amb el fet que la regidora hagués estat declarada trànsfuga, ara haurà de fer equilibris polítics en un consistori especialment complex.
–Per què Laura Pradeda no podia continuar al govern?
–«El més fàcil hauria estat atrinxerar-se, perquè no oblidem que el pacte antitransfuguisme no és una qüestió legal i el més fàcil per a un alcalde és sempre garantir-se l'estabilitat. Però era un tema que sabíem que portaria crispació, i més en un lloc com Torredembarra. Aquesta dimensió moral no la pots amagar, mentre que una gestió que no era bona sí que es podia dissimular.»
–Vol dir que Pradeda va fer una mala gestió?
–«Sí, i després de fer-la fora del govern he hagut de disculpar-me amb la llar de jubilats, ja que com a regidora de Gent Gran l'ha polititzat. D'Obres Públiques encara no puc dir res concret, perquè he demanat un informe de l'estat de les coses, però sí que puc dir que al Teatre Auditori ha tingut moltes complicacions. No pas per una mala intenció, sinó per falta de coneixement i de dedicació.»
–I si la feina hagués estat bona, també l'hauria acabat expulsant?
–«M'hauria costat més, però ho hauria fet igualment, tot i que probablement de forma pactada. Ella, de fet, em va proposar que li retirés competències i la mantingués al govern, però m'hi vaig negar.»
–Ha parlat d'una dimensió moral sobre el transfuguisme, però és el vot de Pradeda el que el fa alcalde el 2008. Està legitimat llavors aquest govern?
–«Totalment. El canvi de govern no es va fer perquè hi hagués una trànsfuga. Com a cap de l'oposició, jo tenia la responsabilitat de crear una majoria que el PSC, llavors al govern, no podia aconseguir. Vaig proposar-ho a tothom i vaig buscar totes les combinacions possibles, fins i tot amb el mateix PSC un dia abans del canvi de govern. No hi va haver una altra forma de fer una majoria.»
–I continua sent legítim que un candidat que no és el més votat governi en minoria?
–«Aquesta legitimitat s'aconsegueix quan el número 1 ha estat incapaç de fer que aquest avió aixequés el vol. Si no ho fa, la legitimitat passa al número 2.»
–Té constància de la voluntat de Pradeda de deixar l'acta de regidora?
–«No, no he tornat a parlar amb ella des que li vaig trucar per informar-la de l'expulsió del govern.»
–I el preocupa que si no ho fa es creï una situació de bloqueig al consistori?
–«Gens ni mica. Jo plantejo els plens com si ella no hagués de venir, no em preocupa el que acabi votant.»
–Buscarà el seu govern un altre soci?
–«No. Evidentment, si algú vol entrar a treballar, serà benvingut, però en principi la nostra voluntat és poder parlar amb l'oposició de cada cas, que hi hagi més diàleg. Tampoc no em preocupa que hi pugui haver divisions dins dels grups que ara són al govern, crec que he aconseguit que cada regidor tingui el seu protagonisme i estigui satisfet.»
–I si el PSC com a grup més votat li proposés un pacte tenint ells l'alcaldia, ho acceptaria?
–«No. Ells van tenir la seva oportunitat, van tenir l'alcaldia, i no se'n van sortir. He hagut de tirar endavant amb una situació econòmica molt difícil, i m'ha costat un any que fins i tot l'oposició m'acceptés com a alcalde. Només ho acceptaria si de veritat fos per l'interès general.»
–Si Pradeda acaba deixant l'Ajuntament, llavors l'oposició tindrà majoria per fer una moció de censura.
–«Matemàticament és possible, però a la pràctica no em preocupa. Crec que hi ha unes incompatibilitats entre persones que seran difícils de salvar.»
–Els seus dos predecessors al càrrec ja van intentar governar en minoria i van fracassar.
–«No crec que sigui diferent. Des que sóc alcalde valoro més la figura dels meus predecessors, i em penedeixo de coses que vaig fer quan era a l'oposició. És ara que m'adono que en política no tot s'hi val, i que no es pot pressionar per pressionar.»

Font: ELPUNT

dijous, 4 de febrer de 2010

Història d'uns vots poc compromesos, versus el present i futur d'una opció radical.


L'aprovació de la "Constitución española" es va votar en el "Congreso de los Diputados" el 31 d'octubre de 1978, amb el resultat de 325 vots a favor, 6 en contra i 14 abstencions. Van votar-hi a favor la UCD, el PSOE, el PSC, el PCE i la Minoria Catalana (excepte un dels seus diputats que es va abstenir). El grup d'"Alianza Popular" no va ser homogeni i va repartir el seus vots per a totes les opcions: 8 diputats van votar SÍ, 5 diputats van votar NO i 3 diputats es van abstenir. El PNB es va abstenir i un diputat del grup mixt (Letamendía) va votar en contra.
Un cop aprovada en el "Congreso de los Diputados", es va convocar un referèndum per al 6 de desembre de 1979. Demanaven el SÍ el PSOE, la UCD, el PCE i CDC. El PNB va demanar l'abstenció i diversos partits d'extrema dreta i d'extrema esquerra van demanar el NO. "Alianza Popular" va deixar llibertat als seus votants per votar, encara que alguns dels seus diputats, inclòs Fraga, "recomanaven" el si.
Podem parlar doncs clarament d'una actitud poc compromesa d'"Alianza Popular" amb el text de la "Constitución española" de 1978, i segons com d'una certa bel·ligerància d'AP contra el text contitucional.
Tal com ens diu la Història, "Alianza Popular" (AP) va ser, primer, una federació de partits i, posteriorment, un partit polític espanyol de caràcter conservador, fundat, majoritàriament, per ex-ministres franquistes i falangistes renegats. El 1989 es va refundar amb altres formacions polítiques conservadores donant origen al Partit Popular.
Vist des de la perspectiva de política històrica, no hi ha cap fonament en la defensa de la constitució que fan des del Partit Popular quan denuncien al Tribunal Constitucional l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o ara amb les amenaces contra la Llei de Vegueries. És de sentit comú inferir que l'actitud del PP més que defensar la "Constitución española", va en el sentit pràctic del seu anticatalanisme i en contra de les institucions autonòmiques catalanes.
Caldria veure en una hipòtesi política de futur on es plantegi la independència de Catalunya com una realitat ja assolida, quina seria l'actitud del PP (en cas que seguís existint), què farien en el si d'un nou Estat independent català: serien constitucionalistes de la nova constitució catalana o serien traïdors i espies al servei d'un país estranger?

dimarts, 2 de febrer de 2010

Acords de govern del 2 de febrer de 2010


S'aprova l'organització de Catalunya en vegueries i la creació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona

El Govern ha aprovat el Projecte de llei de vegueries de Catalunya i el Projecte de llei de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Els dos projectes legislatius suposen el desplegament de competències estatutàries i permetran avançar en la nova organització territorial de Catalunya.

Vegueries

El Projecte de llei de vegueries estableix el mapa de vegueries de Catalunya que té l'objectiu de millorar la qualitat i l'eficiència en la prestació dels serveis, aprofundir en el benestar de la ciutadania i oferir garanties per a la cohesió social i la vertebració territorial.

La llei crearà set vegueries, que coincidiran amb els actuals àmbits de desconcentració i gestió administrativa de la Generalitat al territori i que són els següents:

• Alt Pirineu i Aran, que comprèn els municipis de les comarques de l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l'Era Val d'Aran.
• Barcelona, que comprèn els municipis de les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.
• Catalunya Central, que comprèn els municipis de les comarques de l'Anoia, el Bages, el Berguedà, Osona, i el Solsonès.
Girona, que comprèn els municipis de les comarques de l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l'Estany, el Ripollès i la Selva.
• Lleida, que comprèn els municipis de les comarques de les Garrigues, la Noguera, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià i l'Urgell.
• Camp de Tarragona, que comprèn els municipis de les comarques del Tarragonès, l'Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Priorat.
• Terres de l'Ebre, que comprèn els municipis de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta.

Àrea Metropolitana de Barcelona

Amb aquesta llei, el Govern reconeix aquesta realitat formada pels municipis que constitueixen aquesta realitat urbana on viu més de la meitat de la població de Catalunya. Ara, en un sol organisme s'inclouran les tres entitats metropolitanes existents actualment: la Mancomunitat de Municipis, l'Entitat del Transport i l'Entitat del Medi Ambient.

Al nou ens s'afegiran aquelles competències urbanístiques que poden exercir els ens locals d'acord amb la legislació vigent. I les competències que desenvolupen actualment les tres entitats metropolitanes:

• Transports i mobilitat.
• Aigües.
• Residus.
• Medi ambient.
• Infraestructures.
• Promoció de l'activitat econòmica i la cohesió social.

Formaran part de l'Àrea Metropolitana de Barcelona:

Badalona, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Barcelona, Begues, Castellbisbal, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, l'Hospitalet de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, la Palma de Cervelló, el Papiol, el Prat de Llobregat, Ripollet, Sant Adrià del Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de Gramenet, Tiana, Torrelles de Llobregat i Viladecans.

Font: Generalitat de Catalunya i EFE

dilluns, 1 de febrer de 2010

El socialisme independentista

El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent


Ho deia fa pocs dies l'exalcalde de Badalona Joan Blanch: «Els socialistes fem falta en el projecte de la independència.» D'una manera semblant, un antic company fundador de Convergència Socialista, grup convertit aviat en el PSC-Congrés i unit més tard amb el PSOE i el Reagrupament Socialista, em va trobar al Facebook, aquesta eina meravellosa que ens posa en contacte amb els amics, els coneguts, els companys i companyes d'aventures; amb persones de les quals ignoraves l'existència. Doncs aquest antic company encara té el carnet del PSC. Però opina com opino jo i com opina Joan Blanch. Va ser, precisament, en veure un meu escrit a la pàgina, que em va respondre: «Penso com tu.» Pensa que el socialisme català hauria d'articular els socialistes i les socialistes que volem un estat català, vinculat a Europa, sense haver de passar per l'actual vinculació amb l'Estat espanyol.
Abans del darrer Congrés, el PSC va convocar unes jornades amb el nom de Convenció pel Futur. Eren obertes i, tot i que havia fet miques el meu carnet del PSC quan es bandejà Pasqual Maragall, m'interessà veure si el partit avançava cap a noves posicions. Val a dir que el seguit de conferències, en les quals intervingueren gent com en Josep Maria Caminal i en Miquel Roca Junyent, van ser interessantíssimes. Era tan evident, que el tema del catalanisme era el que interessava, que de les tres ponències que hi havia la que va aplegar més gent va ser la que duia el següent enunciat: «El futur de l'autogovern de Catalunya.»
Aquella ponència va posar en relleu la mar de fons que el PSC oculta en les cavernes del silenci. Aquelles que no tenen cap més veu que la de les assemblees a porta tancada. Perquè no només despertà interès la ponència, sinó que els murmuris d'alguns assistents que tenia a prop es concretaven en clares posicions independentistes.
Com he dit, aquesta moguda tenia lloc abans del congrés del PSC. A conseqüència, segurament, d'aquest fet, Ernest Maragall i Antoni Castells exposaren la necessitat de tenir un grup parlamentari propi del PSC a les Corts Generals de l'estat. Va ser en aquest punt que els murmuris i el moviment de la gent que omplia l'auditori es van intensificar. I, sobretot, van agafar volada durant la intervenció de Miquel Iceta, que parlava del «desplegament i aprofundiment de l'autogovern català, sobre la base del nou estatut, i la realització, entre tots i totes, d'un projecte compartit, inclusiu i integrador de país». I que seguí: «Catalunya és de tots i totes, i la seva societat i les seves institucions no poden estar ni dividides ni en mans de cap partit, elit o grup de poder.» El desllorigador del discurs és tan polisèmic, que no acabes pas de saber exactament què pretén dir. Ara bé, Iceta va manifestar clar i català que no estava per un grup parlamentari propi del PSC a les Corts de l'Estat.
Al cap de poc temps, en el congrés del partit, la proposta d'obtenir un grup parlamentari queia per terra, malgrat la posició favorable de la gent de Girona i d'altres llocs.
Ho sap tothom. El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent, sense abandonar les tesis socialistes. La Catalunya que calla en aquest procés d'independència transversal que s'estén per Catalunya.
Quan parlaran els socialistes independentistes de Catalunya? Quan s'articularan en una opció en què molts catalans i catalanes se sentirien còmodes? O és que potser aquestes persones només tenen una solució: mantenir-se dins l'actual moviment transversal de base –el de les consultes–, que admet tothom, sigui quin sigui el seu credo polític? És clar que també en tenen una altra, d'opció: passar a incrementar les files d'una de les formacions que, obviant el mot socialisme, formen les esquerres independentistes catalanes d'aquest 2010.
Quina badada, PSC! Quina metamorfosi des d'aquells grups pristins que van introduir el dret de l'autodeterminació de Catalunya en els primers estatuts. Que es van jugar tant de temps lliure de la joventut per aconseguir allò que els socialistes de tot el món tenen: el dret d'estimar llurs països i desitjar que cap estat aliè els sotmeti.
Feu tant l'orni com vulgueu; renegueu dels drets d'una part del socialisme català; molts i moltes de nosaltres seguim existint, i assabenteu-vos-en: som molts més dels que voleu i dieu.

Font: ELPUNT