Arxiu del blog

diumenge, 28 de setembre de 2008

"Val més morir dempeus que viure de genolls": Dolores Ibárruri, Madrid, 1936


Dolores Ibárruri Gómez, anomenada "La Pasionaria", va ser una històrica dirigent del Partit Comunista, encara que primer va militar a les joventuts socialistes. Revolucionaria fins la medul·la. El seu eslogan "vale mas morir de pie que vivir de rodillas" es va convertir en un dels crits resistents en contra del feixisme, va ser pronunciat per primer cop en el transcurs d'un discurs seu a les Corts, el 16 de juny de 1936. "La Pasionaria" va destacar per la seva oratòria directa i bel·ligerant. Durant la guerra civil va emprendre una intensa campanya de propaganda en favor de la República, el PCE la va convertir en un símbol de la resistència de les dones antifeixistes.

Però que ha volgut dir la regidora no adscrita a l'Ajuntament de Torredembarra, Laura Pradeda en el seu escrit a la revista municipal SOM-HI, dient que la frase “Més val morir dempeus que viure agenollat” era d'un conegut revolucionari?. Jo entenc millor la seva última afirmació "La força la té el poble, els polítics no som res", ja que en les properes eleccions municipal el partit "No Adscrits", no es presentarà a les eleccions. Jo li recomanaria, especialment desprès de la seva rotúnda afirmació de no creure en la democràcia, que se'n vagi. Si no creu en la democràcia vagi-se'n. Vostè és regidora gràcies a la democràcia i gràcies al PSC. Vostè no creu ni en una cosa, ni en l'altra, segons afirma. Doncs què hi fa a l'Ajuntament de Torredembarra?. Què potser hi té un afer personal?

El seu article al SOM-HI és reaccionari, no es compari amb "La Pasionaria", que Vostè no li arriba ni a les soles de la sabata!

divendres, 26 de setembre de 2008

Fem un cafè?


Un professor, davant dels seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després, va preguntar als estudiants si el pot era ple. Els estudiants van estar d'acord en dir que sí. El professor va agafar una caixa plena de perdigons i els va buidar dins del pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar de nou als estudiants si el pot era ple, i ells van tornar a contestar que sí.
Després, el professor va agafar una caixa amb sorra i la va buidar dins del pot. Sens dubte que la sorra va omplir tots els espais buits. El professor va tornar a preguntar de nou si el pot era ple. En aquesta ocasió els estudiants li van respondre amb un sí unànime. El professor, ràpidament va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien.
Quan el riure es va anar apagant, el professor els va dir: "Vull que us fixeu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim la resta i res més no ens quedessin aquestes, les vostres vides encara serien plenes. Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe, la política... La sorra és la resta de les petites coses"
Va continuar dient:
"Si primer poséssim la sorra al pot, no hi hauria espai per als perdigons, ni per a les pilotes de golf. El mateix succeeix amb la vida. Si utilitzéssim tot el nostre temps i energia a les coses petites, no tindríem mai lloc per a les coses realment importants. Fes atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat. Vés a sopar amb la teva parella, juga amb els teus fills, concedeix-te temps per anar al metge, practica esport, gaudeix amb la teva afició favorita... "
.. i va acabar amb:
"Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar l'aixeta de l'aigua. Ocupa't primer de les pilotes de golf, de les coses que realment t'importen. Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra".
Un dels estudiants va aixecar la mà i li va preguntar què representava el cafè. El professor somrient i li va dir:
–"m'encanta que em facis aquesta pregunta!. El cafè és per demostrar que encara que la teva vida et sembli plena, sempre hi ha un lloc per a dues tasses de cafè amb un amic." - Anònim

dimecres, 24 de setembre de 2008

'Som una nació, volem estat propi'


Joel Joan, Sergi Blàzquez, Elisenda Romeu i Pedro Morón de la Fuente intervenen durant la convocatòria de la PDD i Sobirania i Progrés per la manifestació de l'11 de Setembre sota el lema 'Som una nació, volem estat propi'

dilluns, 22 de setembre de 2008

EDILS SOBIRANISTES ULTIMEN UNA CONSULTA D'AUTODETERMINACIÓ


El moviment de càrrecs electes locals Decidim.cat, format per més d'un miler de regidors i alcaldes de filiació política diversa, partidaris del reconeixement i l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya, promourà una campanya en favor del dret a decidir que culminarà en una consulta a la ciutadania -en una mateixa jornada- a cadascun dels municipis del Principat que s'hi adhereixin.

No es podrà dir que sigui un referèndum a l'ús -perquè no tindrà vinculació legal- però serà una consulta que vol tenir un alt contingut simbòlic i pedagògic, articulada a través de processos participatius convocats pels ajuntaments que ho aprovin per acord del seu ple. La iniciativa pretén contribuir des del món municipal a "construir el procés democràtic cap a l'autodeterminació de la nació catalana", tal com s'indica en un document estratègic de la campanya al qual ha tingut accés l'Avui.

El llançament de la campanya -que ja ha estat debatuda entre els promotors de Decidim.cat dels diferents partits que hi sintonitzen- s'acabarà d'acordar en una primera trobada d'alcaldes i regidors adherits al moviment el 8 de novembre a Barcelona. En la reunió, aquest moviment municipalista transversal es plantejarà també com s'organitza i es constituirà en associació.

Des que es va presentar el desembre passat, s'han adherit al manifest (a través del web decidim.cat) un total de 145 alcaldes i 870 regidors de totes les comarques del Principat, i alguns altres de la resta dels Països Catalans, sobretot de CiU, ERC i de l'Entesa pel Progrés Municipal (EPM) i ICV-EUiA. Entre els adherits també hi ha tres alcaldes i dotze regidors del PSC i un regidor de la CUP, formació independentista que no s'adhereix al moviment pel fet que no es planteja a tots els Països Catalans.

Independentment de si s'aprova o no la llei de consultes populars que el govern elabora, la pretensió dels promotors de Decidim.cat és que el procés d'autodeterminació municipal s'engegui aquesta mateixa tardor-hivern, i que la consulta es faci cap a la primavera del 2010. "D'aquesta manera el procés es pot preparar amb prou temps en aquesta legislatura municipal i la consulta no interferiria en les eleccions al Parlament previstes per la tardor del 2010 ni amb les municipals del 2011", explica l'alcalde de Sant Pere de Torelló (Osona) i president de l'EPM, Jordi Fàbrega, que n'és un dels impulsors.

Com que la consulta es planteja com un procés participatiu municipal, que es pot convocar a través d'un acord majoritari del ple, els seus promotors consideren que no han de tenir cap problema legal per dur-la a terme, ja que no necessiten l'autorització del consell de ministres del govern espanyol que cal per fer un referèndum. "Els ajuntaments tenim competències plenes per obrir un procés participatiu entre la ciutadania per demanar-li l'opinió pel que es cregui oportú, i també per demanar-li quin futur vol per Catalunya com a poble", afirma Fàbrega.

Iniciatives com aquestes és el que ens convé. Imaginació al poder !

Informa: RADIOCATALUNYA

dissabte, 20 de setembre de 2008

Arzalluz: "A aquest Estat se li diu democràtic i després és el que és"


Xabier Arzalluz creu que, després de la il·legalització d'EHAK pel Tribunal Suprem, a l'esquerra abertzale l'únic que li queda és "continuar lluitant". "Trobaran els seus camins com fins ara, amb diferents noms, amb diferents procediments. Sens dubte, amb aquesta forma de Constitució i d'Estat no és fàcil lluitar. Se li diu democràtic i després és el que és".

En declaracions a Herri Irratia-Loyola Media, Arzalluz ha recordat que en un punt del Pacte d'Ajuria Enea es va convidar Herri Batasuna a acudir-hi "com els altres" al Parlament, "perquè a les eleccions sí que hi anaven, però no ocupaven els seus escons, doncs que hi anessin com tots els altres de la batalla política: sabent que en aquest país totes les idees són perfectament discutibles i presentables, inclosa la independència d'Euskadi".

Ha estat el PSOE, ha explicat, el que ha canviat d'actitud respecte a l'esquerra abertzale, per pressió electoral del PP. "Sobretot, -ha dit- per la batalla del PP, el PSOE va anar claudicant, claudicant per por electoral i som on som, que després de 14 anys de pregar-los que vinguessin, per fi van venir i els van llançar, els van llançar amb qualsevol subterfugi legal".
Per a Arzalluz, s'estan utilitzant "dreceres" legals "perquè últimament el que estem veient és només la condemna o no condemna". " Per què algú ha de condemnar algú si no vol?, i per això no incorre en cap delicte, llevat de si el posa així la llei perquè els dóna la gana," ha manifestat.

Arzalluz ha assegurat que després de l'esquerra abertzale el Govern espanyol també podria il·legalitzar al PNB, perquè "tots aquests i d'altres són igual que ETA". "Jo era president de l'EBB i en roda de premsa, en més d'una ocasió, vaig advertir seriosament 'avui aquests, demà nosaltres'. Aquests el que no toleren de cap manera és l'autodeterminació i la independència, i arribat el cas faran amb els altres el que estan fent amb aquests i en això estem", ha advertit.

Font: TRIBUNA, reproduït de Izaronews

dijous, 18 de setembre de 2008

ICV, un vaixell que ha d'afinar el rumb

Davant la propera assemblea, els autors fan una crida a fer pinya tots aquells i aquelles que un i altre cop han reclamat que Iniciativa respongui de fet i de manera desacomplexada a allò que diu que és: una esquerra verda nacional

+ Imatge del consell nacional d'ICV, que va tenir lloc a començaments de setembre. Els autors demanen una posada al dia dels postulats de l'ecosocialisme.

Aquest estiu, els partits polítics de Catalunya, en els seus respectius congressos, han tractat de resoldre problemes interns i de posada al dia d'estratègies a les portes d'un curs polític que no s'obre pas gens planer. Queda només UDC, que és a punt de fer el seu, i ICV, que ha de celebrar la 9a assemblea el mes de novembre. Aquí, a Iniciativa, almenys fins a la crisi de l'aigua, tot semblava gairebé una bassa d'oli. Bé que hi havia hagut grinyols –més a fora que no pas a dins, cal dir-ho– arran d'actuacions repressives dels Mossos –servituds del Departament d'Interior per a una formació que havia picat l'ullet als antisistema– a ICV no s'hi enregistraven els trontolls inherents a l'assemblearisme i les propostes de la direcció eren acceptades per una amplíssima majoria al consell nacional. Però amb l'esclat de la sequera ni la visualització de la gestió dels representants del partit al govern ni les cessions en alguns punts del programa ni, sobretot, l'actuació del president del partit en l'anomenat pacte de Vilanova no han estat percebuts com a correctes ni han estat tampoc assumits com a propis per bona part d'adherents ni per la majoria dels presumibles electors i electores. Malgrat tot, a ICV no hi ha crisi. Almenys ningú no ha gosat pronunciar-ne el mot. Però si la formació no engega un redreçament clar, amb una posada al dia dels postulats de l'ecosocialisme i una renovació de la direcció, equilibrant-hi sensibilitats i substituint-ne les persones cremades en l'exercici de càrrecs; si no fa visible un desmarcament notori de les polítiques del PSC, que no és pas el soci de govern amb què ICV té més coincidències; si no fa reals la tan invocada participació –a nivell intern i en l'acció social– i aquella altra manera de fer política; si no impulsa una clarificació d'objectius i de polítiques pel que fa a la qüestió nacional, superant d'una vegada l'ambigüitat en què s'ha mogut i es mou, i, finalment, si no fa maneres per introduir aquests canvis, l'espai polític i electoral d'ICV esdevindran cada vegada més difusos i reduïts.

A més de les crítiques als mitjans, les darreres setmanes ha aparegut dintre d'ICV un corrent d'opinió crític que anuncia el propòsit de rellançar i definir valors com ara el socialisme i l'ecologisme. I des dels òrgans de direcció s'han filtrat informacions de la nova fornada de dirigents d'ICV, que reclamen el seu lloc a la direcció del partit. Això sense comptar amb la pressió de l'Entesa pel Progrés Municipal, una realitat ja apreciable dins del panorama polític municipalista, que cerca un encaix orgànic a Iniciativa –amb qui ha fet coalició estable les darreres legislatures– però que hi reivindica la incorporació dels aspectes més propis del seu missatge, entre els quals una estratègia clara i decidida pel que fa a la qüestió nacional.

Crida al sector nacional És en aquest context que fem una crida a tots aquells i aquelles que un i altre cop hem reclamat que ICV respongui de fet al que diu que és –una esquerra verda nacional (tot i que massa sovint omet això de nacional)– per tal que fem pinya en reclamar d'una vegada per totes la defensa explícita del dret a l'autodeterminació. I, tot i que en el seu exercici Iniciativa es decanti pel federalisme plurinacional, que accepti que dintre seu hi coexisteixen altres opcions, inclòs l'independentisme. Aquestes van ser, a grans trets, les conclusions del fòrum sobre el model d'estat del gener passat (en el curs del procés d'elaboració del programa electoral de les eleccions generals) unes conclusions que s'han fet notar massa poc en les campanyes i en l'actuació diària de l'organització.

En aquella jornada, en paraules de Jaume Bosch, vicepresident del partit, a l'ús devaluat del terme federalisme que fa el PSC Iniciativa hi oposa la formulació d'un estat propi dins d'un estat plurinacional. I, tot reblant que l'Estatut no esgota el nostre horitzó d'autogovern, Bosch acabava valorant les relacions polítiques amb els altres territoris de parla catalana; els Països Catalans. Cal recordar que aquestes formulacions ja eren patrimoni d'Iniciativa per Catalunya des de fa uns quants anys, en el moment mateix de l'aprovació de la seva declaració política de principis que, gràcies als esforços i la tenacitat de l'històric Francesc Vicens, entre d'altres, deixava ben clar el dret inalienable i imprescriptible a l'autodeterminació. Sovint, però, és com si l'assumpció explícita d'aquest dret –això és, de l'exercici de la sobirania– a ICV li faci nosa o vergonya. Cal trencar definitivament amb aquesta dinàmica.

És cert que quant als objectius, vista la realitat política de l'Espanya actual, el federalisme plurinacional sembla tenir-ho tan verd com l'independentisme... Ho il·lustrava, arran d'un comentari sorneguer de Joan Armet, en el curs d'aquell fòrum, la sortida de Miquel Caminal, teòric convençut del federalisme: «Per convicció, sóc federalista; per inevitabilitat, puc ser independentista.» Ara per ara, però, a ICV fins i tot alguns no federalistes en tindríem prou amb l'assoliment, d'una vegada per totes, de l'exigència del dret a decidir i dels postulats del federalisme plurinacional. Que no estiguem sols a l'hora de reclamar-ho.

JORDI ALTARRIBA I BOS I JOSEP MARIA LÓPEZ I LLAVÍ, al PUNT d'avui.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Hipoteca ESPANYA


- Hola bon dia. Miri, venia perquè he vist que aquest mes m'han cobrat, erròniament, 180 €.
- Ah no! No és pas un error. És la comissió per la seva hipoteca ESPANYA.
- Però si jo no l'he demanada!!!
- No, no cal demanar-la. Li assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta CATALUNYA.
- Automàticament? Però, i quins avantatges tindré doncs?
- Ui molts! Pensi que és el que se'n diu una llibreta solidària. Amb els seus diners es podrà, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta EXTREMADURA o peatges d'autopista als propietaris d'un compte CASTELLA.
- Però si jo no en tinc d'ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per a mi què hi haurà?
- Per a mi, per a mi... Au! No sigui egoista! Que a vostè no li ve d'aquests 180 € al mes!
- Que no em ve de... però... i doncs... així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills?
- Sí, sí, és clar. Tots els titulars.
- Però això són més de 700 € al mes!!! És una vergonya!!!
- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo... sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer-hi. Les condicions són així!
- Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyor...
- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia.

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

dimarts, 16 de setembre de 2008

De cara..., de cara al poble!


No dubto que les sensibilitats a tenir en compte en el si del nou govern municipal han de ser enormes. No dubto que l'ingent tasca que s'ha de portar a terme s'emporta tot el temps polític. No dubto que s'han de fer malabarismes per a que les coses del Palau Municipal tinguin un aspecte de normalitat. Però tot i justificable per la qualitat de novells de la majoria de membres del nou executiu municipal, hi han formes que no poden amagar-se. La precipitació no és una excusa vàlida. Ara mateix no vull fer una lectura crítica dels fets del passat Onze de setembre a Torredembarra. Més aviat la vull fer constructiva. Es nota que ahir em van estirar les orelles pel meu escrit, no?. Al marge de tot aquest afer, vull reconèixer la valentia política del discurs del Senyor alcalde Daniel Masagué. Crec que en aquests moments val la pena treure'n lliçons, enlloc de posar-nos pedres al fetge. En futures notes procuraré contrastar més i millor les meves fonts d'informació, com em recomana Vostè. Recordeu una vegada més que tot el meu discurs és sempre a títol personal. Però ja vistos aquests punts, permeteu-me, tot i que no sóc jo, personatge insignificant, qui ha de donar cap consell, tinc un criteri format sobre un tema i voldria simplement compartir-lo: Les decisions al màxim nivell municipal s'han de prendre amb sensibilitat, no tant sols vers els socis de govern, també cap a la resta de membres del Consistori inclosa la oposició. Reconec que els mecanismes municipals són lents, però cal recordar que existeix entre vosaltres el telèfon mòbil. És a dir tot el que es vulgui es pot humanitzar. El que està clar és que si es vol arribar a un punt, tot és molt més fàcil, però si no s'hi vol arribar, difícilment s'hi arribarà. Cal fer notar que hi han coses molt importants a debatre aquesta tardor, una sensibilitat excloent pot ser no recomanable. No cal recordar que el govern no és homogeni, com tampoc ho és l'oposició. Cal actuar com dèia aquell, de cara..., de cara al poble!

dilluns, 15 de setembre de 2008

Manifest d'alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores pel Dret a Decidir


Els alcaldes, alcaldesses, regidores i regidors sotasignants tenim la convicció que la nació catalana es troba en una cruïlla històrica indefugible. Després de gairebé trenta anys del restabliment de les llibertats democràtiques, les limitacions del marc polític i jurídic vigent pel que fa a la concreció de noves formes d’autogovern i de relació amb l’Estat han quedat prou palesades davant el conjunt de l’opinió pública. Són cada vegada més els sectors socials i econòmics que, partint de sensibilitats ideològiques diverses i de problemàtiques immediates ben diferenciades, reclamen la necessitat d’avançar democràticament cap al lliure exercici del dret a decidir.

Ja no es tracta únicament de la resolució d’un plet nacional de fondes arrels històriques. El que està en joc amb vista als propers anys és la mateixa possibilitat de bastir amb prou garanties d’èxit un model català de benestar - nacionalment integrador, socialment cohesionat i econòmicament pròsper -, en un marc internacional cada vegada més interconnectat i sotmès a les transformacions constants pròpies de la moderna societat del coneixement.

El dret a decidir, doncs, està estretament vinculat a les expectatives de millora de les condicions de vida individuals i col·lectives dels ciutadans i les ciutadanes de la nostra nació. Alhora, però, representa també la culminació més completa, acabada i plena de la idea de democràcia.

Els alcaldes i les alcaldesses, així com el conjunt dels càrrecs electes locals, som dipositaris de la sobirania popular. Hem estat votats i escollits per a representar la nostra societat i, en conseqüència, tenim l’obligació de fer-nos ressò de les necessitats i els anhels del conjunt de la ciutadania.

És per això que, conscients de la legitimitat política que ens atorga el nostre paper als ajuntaments i de la responsabilitat col·lectiva que tenim en l’actual moment històric, els alcaldes i les alcaldesses sotasignats manifestem el següent:

-Les necessitats i els reptes de futur de la societat catalana exigeixen que els nostres ciutadans i ciutadanes es puguin pronunciar lliurement sobre tots els aspectes que afecten la seva vida col·lectiva.

-El dret a decidir és un exercici eminentment cívic i democràtic que ha de ser reclamat i defensat des de totes les institucions que emanen de la voluntat popular i, molt particularment, des dels ajuntaments com l’administració més propera a la ciutadania.

I, en conseqüència, i en qualitat de nucli impulsor del moviment d’alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores pel dret a decidir, ens comprometem a treballar per

1. articular un ampli moviment d’alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores en favor del dret democràtic del poble català a decidir lliurement el seu futur; obrint un procés de diàleg i col·laboració amb càrrecs electes locals dels diferents territoris dels Països Catalans per avançar en aquest mateix objectiu.

2. contribuir a generar un clima d’opinió favorable al dret a decidir al si del municipalisme català.

3. realitzar activitats d’afirmació nacional i democràtica adreçades al conjunt de la ciutadania, amb l’horitzó d’obtenir el ple reconeixement del dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.

4. fomentar dinàmiques obertes, participatives, socialment integradores i individualment respectuoses en el procés d’avenç cap a l’exercici del dret a decidir.

5. ajudar a fer conèixer internacionalment la reivindicació del dret a decidir del poble català a partir de contactes institucionals amb autoritats locals d’Europa i d’arreu del món.

6. emplaçar activament les administracions locals superiors i el Parlament de Catalunya per tal que es duguin a terme les iniciatives necessàries per tal que es reconegui institucionalment el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.

Font: Decidim!

El web municipal de Torredembarra està bastant desatès.


No és tant difícil, i no justifica la desatenció el fet que els canvis es produissin fa poc temps. En poc més d'un mes que portem de nou equip de govern hi hauria d'haver hagut temps d'actualitzar les dades. Només cal entrar a l'apartat "L'Ajuntament on-line", per veure que la cosa no va. Entrar a Òrgans de govern" és un poema. Pel que fa a Juntes de Govern Local portem un endarreriment natable, la més recent és l'acta de la sessió ordinària de 3 de juliol de 2008. Quan a Plenaris Municipals la última acta publicada és de la sessió extraordinària de 27 de juny de 2008. Per no parlar de l'absolut desgavell en l'organigrama del Consistori, on hi ha llocs que ja figura el nou alcalde, però en la majoria de referències encara hi consta l'equip anterior. El web municipal, si n'hi ha, ha de complir els efectes de tauler d'anuncis municipal. Si es volen fer canvis i s'hi està treballant, amb penjar un "en construcció", n'hi ha prou, cas contrari i a ulls de la societat denota manca de rigor. Esperem que una vegada passat el proper Plenari es vegi una millora en aquest sentit.

Font: WEB MUNICIPAL

diumenge, 14 de setembre de 2008

D'esquena a tot..., d'esquena al poble!


La dualitat dels actes de l'Onze de setembre a Torredembarra, va tenir un punt fosc que caldrà aclarir.
Parlem de l'acte organitzat per l'oposició a la Torre de la Vila, és a dir l'Ofrena reivindicativa. Pel que sembla es tracta d'un acte organitzat a corre-cuita el dia abans, ja explicat a bastament. El fet que caldrà aclarir és fins a quin punt va ser un acte clandestí, o prohibit. Pel que sembla la clau per a accedir al pati de la Torre de la Vila es va anar a buscar, com sempre es fa en aquest acte, a la Policia Local. Hi va anar una regidora de l'oposició. L'hi van donar. El cas és que segons sembla amb l'acte ja celebrant-se, un agent de la Policia Local va voler recuperar la clau, ja que tenia una ordre de no entregar-la. La ordre que segons sembla va arribar via telefònica de part del Senyor alcalde Daniel Masagué, va arribar quan ja estava la clau entregada.
L'acte es va fer normalment, pels pels. Fins a quin punt es pot negar la clau d'accés a un espai on l'oposició organitza un acte?.
La única raó és que l'acte es va voler coartar, o prohibir.
El nou Equip de govern va més de pressa del que us pensàveu, no?.
Cal fer aquesta pregunta en el proper Plenari Municipal, no?.
Això, si aquesta informació és certa, que no veig motiu per a que gent bastant diferent amb la qui he parlat menteixin.

dissabte, 13 de setembre de 2008

El cop del Constitucional a Ibarretxe inquieta a Catalunya

CDC, ERC i ICV estan indignats per la restricció al dret a decidir i a l'autodeterminació signada per l'alt tribunal un Onze de Setembre VITÒRIA El lehendakari vol recórrer al Tribunal de Drets Humans


A la foto de REUTERS, el lehendakari Juan José Ibarretxe i els membres del seu govern ahir a Vitòria

Aquest Onze de Setembre, mentre a Catalunya es commemorava la defensa -i la pèrdua- de les institucions d'autogovern fa 294 anys, un alt tribunal espanyol reunit a Madrid tancava la via a tota consulta d'autodeterminació amb l'argument que el poble espanyol és el titular exclusiu de la sobirania nacional.

L'article 2.4 del nou Estatut diu que "els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya". Ha sigut recorregut pel Defensor del Poble. L'article 122 regula la convocatòria de "consultes populars" per part de la Generalitat. És l'article que ha de permetre fer la llei que ha de fer possible al seu torn el dret a decidir que pregonen CDC, ERC i ICV. Però la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei del Parlament basc per fer una consulta popular no vinculant als ciutadans bascos sobre l'obertura d'un procés de pau i "normalització política" a Euskadi, estableix precedent. I la sentència diu que, d'acord amb la Constitució, és el "poble espanyol el titular de la sobirania" i, si no es canvia la Constitució, "les decisions polítiques d'especial transcendència per a tots els ciutadans espanyols" no es poden consultar, ni tan sols de manera no vinculant, a una part.

Per això ahir els tres partits que més han defensat el dret a decidir, CDC, ERC i ICV, van lamentar la sentència del TC, més enllà que experts jurídics considerin que la llei d'Ibarretxe "no s'aguanta per enlloc" i que l'Estatut sí que inclou les consultes com a competència de la Generalitat. Per part de CDC, Felip Puig va lamentar la "lectura restrictiva" en l'aprofundiment dels mecanismes democràtics de consulta ciutadana a cadascuna de les nacions. També Joan Herrera, per part d'ICV, va advertir de la "visió restrictiva de la Constitució" que ha fet el TC, i va demanar més normalitat des de l'Estat perquè les comunitats puguin fer consultes "no vinculants". I Joan Ridao, per ERC, lamenta que es posin barreres a la democràcia i al dret a decidir dels bascos. Mentrestant, UDC, el PSC i el PP demanen respecte per la sentència.

Sigui com sigui, el lehendakari no es rendeix, segons informa des de Vitòria Eduard Mas. "Acatem, però no ens resignem". Així comença la breu declaració que ahir va llegir Juan José Ibarretxe a l'escenari de les gran ocasions: el Palau d'Ajuria Enea. Obeirà la decisió judicial, però no pensa renunciar "al dret que tenen els bascos a decidir". Per això Ibarretxe, recolzat pels seus consellers, va reiterar que se sumarà a la denúncia contra l'Estat que el tripartit (PNB, EA i EB) i Aralar presentaran davant del Tribunal d'Estrasburg per haver impedit la consulta i haver vulnerat així "el conveni europeu de drets humans i llibertats fonamentals". Ibarretxe i la resta de l'executiu, a títol personal, s'adheriran a la demanda dels partits el dia 23. La iniciativa no té validesa jurídica, però sí política, a les portes d'unes eleccions. Una altra opció -insinuada pel lehendakari, però no confirmada pels partits, que dilluns han d'aprovar les mesures- és recórrer la decisió davant del Tribunal de Drets Humans. Però les fonts consultades diuen que abans de recórrer a Europa, el lehendakari hauria d'esgotar les instàncies jurídiques estatals.

Font: AVUI

dijous, 11 de setembre de 2008

Milers de persones es manifesten a Barcelona sota el lema 'Som una nació, volem estat propi'


Joel Joan, López Tena i Àngel Colom a la capçalera de la manifestació.

Barcelona.- Milers de persones han assistit aquest Onze de Setembre a la convocatòria de manifestació feta per 29 entitats sota el lema 'Som una nació, volem estat propi'. La manifestació ha sortit passades les cinc de la tarda de la plaça Urquinaona i acaba a l'avinguda dels Til·lers després de passar per l'Arc de Triomf i el passeig Lluís Companys. A la capçalera hi ha personalitats reconegudes com l'actor Joel Joan, el jurista López-Tena o l'exlíder d'ERC i ara militant de CDC, Àngel Colom. Els partits polítics no participen en aquesta convocatòria, tot i que la manifestació convocada per ERC va al darrera.

Font: ACN

No calen 100 dies!, CiU n'ha tingut prou amb 30, de dies.


No calen 100 dies!, CiU n'ha tingut prou amb 30, de dies. El diàleg equip de govern - oposició, a hores d'ara no existeix. O això és el que sembla. La mostra més expressiva ha estat la convocatòria per separat dels actes de la Diada de l'Onze de setembre. En principi màxim punt de coincidència ideològica, entre els qui jo mateix vaig anomenar en el seu dia gent del "Pacte de l'autobús", només fa un any, crec que era al desembre de 2007. A l'autobús hi varem anar plegats, era la manifestació a Barcelona per a demanar que Catalunya tingui la decisió en matèria d'infraestructures. A l'autobus hi érem a més dels amfitrions d'ERC, gent de CiU i de l'Alternativa. En aquell moment erem molt aprop.
Aquell esperit però s'ha dissipat del tot, CiU mira a la dreta en el nou govern, mentre la oposició es reorganitza.
Aquest dijous 11 de setembre l’Ajuntament de Torredembarra ha tret del programa l’ofrena floral que s’estava fent els darrers anys. Aquest, dimecres 10, hem estat parlant regidors del PSC, ERC i ABG de fer igualment l’ofrena.
Es farà a les 6 de la tarda a la Torre de la Vila, es llegirà un manifest i es cantarà Els Segadors.
Entretant i amb motiu de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya (11 de setembre), l'Ajuntament i el Patronat Municipal de Cultura han organitzat, a partir de les 18.30 h, a la plaça del Castell, el següent programa d'actes:
Pilars de salutació, a càrrec dels Nois de la Torre.
Concert de cançó tradicional i popular catalana, amb Octet vocal dirigit per la torrenca Natàlia Casasús.
Lectura de la Proclama, a càrrec de l'alcalde.
Cant dels Segadors.
Copa de cava.
Xim!, pam!, pum!. Dos actes, crec que a Torredembarra som el millor exponent del desacord, no?.
Si no som capaços de posar-nos d'acord, en coses on naturalment ja hi ha un acord tàcit. Què passarà quan s'hagin de discutir coses on les posicions estiguin més divergents.
Diàleg és el que va oferir CiU, ja ho veiem...

NOTA: Que consti, la imatge que adjunto en aquesta entrada no és meva, jo no en soc l'autor. Es tracta d'un "collage" que m'ha fet arribar una artista local. Si voleu us hi puc posar en contacte, ella no hi té cap inconvenient.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Nacionalistes d'Esquerra: Joan Armet


Crec que es molt positiu recordar què dèien els politics fa més d'un any, recordem això per exemple:
Durant els actes del 20 aniversari de la fundació d'ICV, el president del consell nacional d'aquest partit Joan Armet va dir unes paraules que Saura i companyia han volgut que passessin inadvertides. Joan Armet, antic secretari de l'Entesa de Nacionalistes d'Esquerra, va instar a la militància a explorar la unitat orgànica amb ERC.
Penso igual.
Sempre he cregut que ERC i ICV són el mateix partit escindit, i com que un és incapaç de digerir a l'altre la única solució que tenen és esdevenir un únic partit per tal que l'esquerra nacionalista sigui hegemònica.
Com jo, segur que n'hi ha que se senten d'esquerres i netament catalans que al moment d'anar a votar, si voten, dubten entre si decantar-se per una postura més nacionalista o una postura més esquerranosa.
Potser ERC perdria alguns dels seus militants més lliberals i ICV als militants comunistes més dogmàtics, encara farien sort. De la mateixa manera hi ha a Iniciativa pilots d'independentistes i a Esquerra pilots de marxistes que es trobarien encara més a gust en aquesta federació.
Segons els estatuts d'ambdues formacions les posicions no són ni molt menys llunyanes, això ja vindrà en un altre post llarguíssim que no sé com escurçar.
Tal com fa vint anys, veig militant al mateix partit a Josep-Lluís Carod Rovira, Joan Armet i Josep Huguet, com també hi veig a Dolors Camats, Joan Puigcercós, Ignasi Riera o Anna Simó, i en canvi no hi veig a d'altres..
A hores d'ara això és utòpic, però els votants i militants d'ERC i ICV sempre hem cregut en utopies com ara la independència i la fraternitat entre persones. I ja toca que les utopies deixin de ser-ho.
Article publicat per Antoni Veciana de Reus, el dilluns, 26 de febrer de 2007.

Dos dies més tard en VICENÇ RELATS, a l'AVUI comentava:
La proposta d'Armet ja ha rebut també el suport d'Els Verds-Esquerra Ecologista, una petita organització federada a ICV. El seu portaveu, Antoni Garcia, afirma que la unitat d'acció amb ERC permetria "fer avançar amb més força propostes socials, ambientals i d'aprofundiment nacional". El portaveu ecologista, que ha secundat la proposta d'Armet des del seu blog a Internet, creu que aquest front comú hauria de servir per "liderar l'esquerra de Catalunya i deixar en segon terme un PSC amb un programa de baix contingut social i ambiental i amb una dependència excessiva de Madrid".
Joan Armet sosté que la possibilitat d'ICV "d'estrènyer lligams més íntims" amb ERC és "molt més factible ara que fa un any" i veu com un "fet determinant" que, amb la reedició del govern tripartit a la Generalitat, els republicans hagin "trencat l'equidistància i hagin apostat per treballar al costat de les altres esquerres". Opina que el fet que les dues organitzacions siguin "estrictament catalanes" hauria de facilitar els acords, així com el fet que ambdues tenen voluntat de "fer nous plantejaments d'esquerra", contraposats als "plantejaments més tradicionals" del PSC.
Tot i aquests desitjos, el president del consell nacional ecosocialista admet que la confluència electoral amb ERC "avui no és possible", ni és una opció "que es pugui forçar", però assegura que es proposa "propiciar-la". Afirma que la seva crida "va causar sorpresa, però no escàndol" entre els militants d'ICV, entre els quals ha rebut adhesions i ho defineix com "una primera llavor". Recorda que ICV fa plantejaments federalistes però té militants independentistes.
Diari AVUI, pàgina 8. Dimecres, 28 de febrer del 2007

dimarts, 9 de setembre de 2008

El sobiranisme creix i trenca les costures


Imatge de la manifestació multitudinària amb el lema 'Som un nació i tenim el dret de decidir', feta a Barcelona el 18 de febrer del 2006, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir

Amb el canvi de mil·lenni, l'independentisme català ha encetat una expansió que, sovint amb el nom de sobiranisme, s'ha escampat en diverses formacions més enllà d'ERC i de l'independentisme extraparlamentari, amb sectors organitzats a CiU i ICV-EUiA. Iniciatives de la societat civil, amb la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) al capdavant, han aconseguit mobilitzacions nacionalistes multitudinàries, que no es veien des de la Transició.

La conjuntura inicial favorable a l'independentisme la va reflectir l'ascens electoral que ERC, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, va aconseguir als comicis municipals del 2003 i especialment als del Parlament del mateix any. ERC va obtenir els seus millors resultats després del franquisme, amb 545.000 vots (16,40%) i 23 escons, que la van convertir en la força decisiva per articular un nou govern d'esquerres i catalanista, el tripartit PSC-ERC-ICV, presidit per Pasqual Maragall. El nou executiu posaria fi a 23 anys de govern nacionalista moderat i centrista sota les regnes de Jordi Pujol.

El govern de Pasqual Maragall, que el conseller republicà Joan Carretero batejaria com a Dragon Khan, va acabar el seu recorregut anticipadament el maig del 2006, després de viure múltiples incidències. Les primeres es van produir abans de dos mesos de la seva constitució, arran de la destitució de Carod com a conseller en cap, per l'escàndol provocat per la seva reunió amb ETA a Perpinyà, per propiciar que deixés les armes. El fet va provocar una tempesta política a l'Estat, convertida en una ofensiva contra el líder republicà per part del PP i els seus mitjans afins, que va fer que Maragall -induït pel PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero, que tenia les eleccions generals a la cantonada- li exigís la renúncia. El president d'ERC va abandonar el govern però, desafiant les crítiques, encapçalaria la llista republicana a les Corts espanyoles, fet que va propiciar una expressió de solidaritat entorn seu que comportaria un nou rècord per a ERC. Amb l'eslògan Parlant la gent s'entén, aconseguiria 640.000 vots i vuit diputats. Aquells resultats espectaculars -amb només dos diputats menys que CiU- convertirien ERC en una aliada del govern de Zapatero, que es formaria setmanes més tard.

L'aliança d'ERC amb el PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid va suposar un canvi estratègic en la política dels independentistes, amb una aposta més gradualista, que passava per un Estat federal, en una estació intermèdia en l'Espanya plural preconitzada retòricament pel president Zapatero. Les forces del tripartit i la principal força de l'oposició van optar per elaborar un nou Estatut que, després de llargues i difícils negociacions, s'acabaria aprovant al Parlament el 30 de setembre de 2005, amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Aquell Estatut proclamava el caràcter nacional de Catalunya, fixava un sistema de finançament per a la Generalitat de matriu bilateral clara i li atribuïa l'exclusivitat de competències en diversos àmbits. Aquestes prerrogatives, però, es van acabar diluint en la negociació a Madrid.

Un cop consumat el trencament de la unitat dels partits catalans, amb el pacte Mas-Zapatero, la PDD, amb el suport de 700 col·lectius i entitats de signe divers i amb el suport polític d'ERC, EUiA i de l'independentisme extraparlamentari, va irrompre amb força i va convocar centenars de milers de persones en una manifestació amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir. Des de plantejaments sobiranistes, la marxa pressionava contra la desnaturalització del text estatutari a Madrid, però "possiblement va arribar tard", com admet una de les seves portaveus, Mònica Sabata. Amb similituds amb les mobilitzacions de la Crida als anys vuitanta, l'aposta de la PDD pretenia "ampliar la base de la gent sobiranista per la via del dret a decidir, al qual no s'arribaria per la via de l'independentisme clàssic", explica Sabata.

L'oposició final d'ERC al nou Estatut que s'havia de votar en referèmdum -coincidint en el vot negatiu amb el PP- va ser el motiu de la seva exclusió del govern, el maig de 2006, amb la consegüent convocatòria d'eleccions anticipades. Encapçalada per segon cop per Artur Mas, CiU va tornar a guanyar els comicis al Parlament el 2006, amb més diferència que el 2003, davant una notable pèrdua de suport del PSC i ERC. Això no va impedir que ERC tornés a repetir l'aposta pel tripartit, sota la presidència del socialista José Montilla i la vicepresidència de Carod, ni que el PSC rebutgés la sociovergència preferida per Zapatero. La presència d'ERC al nou govern i la necessitat de marcar-hi el seu perfil independentista aviat alçaria les crítiques d'un sector del partit liderat per Carretero, que reclamava que ERC no renunciés als seus principis nacionals bàsics. És en aquest context que Carod plantejaria la proposta d'un referèndum sobre la independència de Catalunya el 2014.

ERC va recular de nou i de forma més contundent a les eleccions espanyoles del març del 2008, en què va passar de vuit a tres diputats, i iniciaria així un distanciament del PSOE, a qui acusava de les retallades de l'Estatut i del seu incompliment posterior. Al procés congressual extraordinari causat per la patacada electoral es va evidenciar la força creixent de dos corrents crítics amb la presència del partit al govern, partidaris d'imprimir-hi l'ADN sobiranista. Un repte que assumiria el nou tàndem dirigent, format per Joan Puigcercós com a president i Joan Ridao com a secretari general.

Els incompliments de l'Estatut en qüestions com el traspàs de Rodalies de RENFE i el caos originat al servei a l'àrea de Barcelona per les obres del TGV durant el 2007 i part del 2008 va motivar el descontentament de la ciutadania pel tracte del govern espanyol. Es va expressar en una nova protesta sobiranista, encara més multitudinària, liderada novament per la PDD, el febrer de 2008, que ara rebria també el suport de CiU i ICV, a més del d'ERC i EUiA i de l'independentisme extraparlamentari i de centenars d'entitats. Aquella mobilització, amb el lema Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, no va impedir que setmanes després el partit soci del PSOE a Catalunya, el PSC, que n'havia estat absent, tingués els seus millors resultats de la història en uns comicis estatals. Un partit al qual han sortit sense èxit veus que reclamen recuperar el grup propi al Congrés que havia tingut el 1977 -com les dels consellers Antoni Castells i Ernest Maragall- i en què hi ha defensors del dret a l'autodeterminació de Catalunya, com els de l'esmena que l'agrupació de Vilanova i la Geltrú va plantejar en el recent procés congressual, que no es va arribar a debatre.

Amb el nou mil·lenni el discurs sobiranista també s'ha accentuat a CiU, sobretot un cop ha estat fora del govern. A l'existència de grups sobiranistes històrics com les joventuts dels dos partits de la coalició, la JNC i Unió de Joves, a CDC s'hi han organitzat la Plataforma Sobiranista de Víctor Terradellas o el grup Tagamanent. Els abanderats de les tesis sobiranistes, però, també es troben a la direcció de CDC, encapçalats pel secretari general adjunt, Felip Puig, i entre ells destaquen Oriol Pujol, Francesc Homs, David Madí o Josep Rull. El sector independentista convergent també ha experimentat la recent reincorporació a la política activa de l'exlider d'ERC, Àngel Colom, advocant per un pacte sobiranista sobre la base de CiU i ERC.

La proposta del president de CDC i secretari general de CiU, Artur Mas, de refundar el catalanisme amb la Casa Gran del Catalanisme ha suposat un viratge substancial en el discurs convergent tradicional, que ha oficialitzat l'aposta pel dret a decidir. Una estratègia que CDC ha assumit al quinzè congrés, del juliol passat, que ha explicitat el "compromís per una Catalunya lliure i sobirana" d'acord "amb el concepte d'Estat modern a l'Europa del segle XXI".

També en l'àmbit d'ICV i EUiA s'han reforçat les expressions sobiranistes, com les que encarna l'Entesa pel Progrés Municipal (EPM), un partit municipalista coalitzat als ecosocialistes, liderat per Jordi Fàbrega i Pere Garriga, que ha impulsat el manifest d'alcaldes i regidors en favor del dret a decidir, subscrit fins ara per 1.050 càrrecs electes locals de CiU, ERC, ICV-EUiA i, amb menys importància, del PSC. També són exponents independentistes dins d'ICV el tinent d'alcalde de Barcelona, Ricard Gomà, i antics membres de NE com Joan Armet (president del consell nacional), Josep M. López Llaví o Antoni Morral.

En l'àmbit extraparlamentari, l'expressió principal de l'independentisme l'encarnen les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), que s'han convertit en el referent municipal de l'esquerra independentista combativa, després d'aconseguir 48 regidors propis o en llistes més àmplies el 2003 -amb representació a ciutats com Mataró, Vilafranca del Penedès o Vic-, creixent sovint a costa d'ERC. Fruit de la confluència política que va suposar el Procés de Vinaròs del 2002 en la coordinació de la galàxia d'organitzacions fragmentades de l'independetisme radical, les CUP compten amb el suport de l'MDT, Maulets, Endavant, la CAJEI i parcialment del PSAN. Actualment, les CUP es plantegen presentar-se també al Parlament per cobrir un espai independentista que consideren que ERC ha abandonat. Un espai que els darrers anys ha incorporat sigles noves com les del refundat Partit Republicà Català o Catalunya Acció.

Més enllà del magma de sigles, però, l'eclosió del sobiranisme s'ha explicitat en campanyes autodeterministes engegades per plataformes com la PDD o Sobirania i Progrés i en convocatòries d'entitats com Òmnium Cultural, reclamant fermesa davant una eventual retallada de l'Estatut per part del Constitucional, o d'entitats empresarials abonant una gestió pròpia de les infraestructures. També es manifesta en una gran diversitat d'iniciatives que van des de la reivindicació del CAT a les matrícules -desafiant les multes, fins i tot dels Mossos- fins a les seleccions esportives nacionals. Un sobiranisme que trenca les costures i cada cop té més suport en els sondejos, que sovint fins i tot s'ha acabat identificant penjant un mansoi burro català als vehicles per desmarcar-se de la prepotència del toro espanyol.

VICENÇ RELATS
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 11. Diumenge, 31 d'agost del 2008

dilluns, 8 de setembre de 2008

Esquerra vertebra l'independentisme


El secretari general d'ERC, Àngel Colom, celebra amb cava els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament el 1992, des d'una finestra de la seu del partit

A finals dels vuitanta i durant tota la dècada següent, l'independentisme va fer un salt qualitatiu amb un procés de concentració en la via política parlamentària al voltant d'ERC. La Crida Nacional al veterà partit republicà, llançada el 1987 per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, advocant perquè Esquerra aglutinés el nacionalisme d'esquerres i l'independentisme creixent, hi va portar un col·lectiu organitzat de més d'un centenar de persones joves que van dinamitzar el partit. En aquella operació van seguir Colom altres membres de la Crida, com Joan Puigcercós, Jordi Portabella i Xavier Bosch, i, de la mà de Carod, hi van arribar Ernest Benach, Miquel Pueyo i -més tard- Josep Huguet, procedents de l'antic NE. Amb ells també hi va recalar més endavant Carles Bonet, un dels promotors de la Convenció per la Independència Nacional.

Sorgida el 1987, la Convenció -impulsada per intel·lectuals com el catedràtic de filosofia política Lluís Sala Molins i activistes com Josep Dalmau- era una iniciativa significativa del ressò que les tesis independentistes adquirien en el món cívic més enllà de la sopa de sigles de partits que fins llavors les preconitzaven, sovint des de fora del sistema. Va fer quatre edicions fins al 1994, centrant la reivindicació independentista en l'acció no violenta i estrictament electoral, en una defensa interclassista d'un horitzó nacional que havia de suposar també una millora econòmica per al conjunt de la població.

La saba nova que havia entrat a ERC, llavors liderada pel liberal Joan Hortalà, es va veure reflectida ja el 1988 en les següents eleccions al Parlament. ERC hi va obtenir sis diputats -un més que a la legislatura anterior- i va començar a recuperar posicions en la fràgil situació en què l'havien deixat les dues majories absolutes consecutives de Jordi Pujol. Tres membres del nou sector independentista -Carod, Colom i Pueyo- van esdevenir parlamentaris i aviat els nouvinguts es fan forts en la direcció.

El setzè congrés d'ERC, celebrat a Lleida els dies 18 i 19 de novembre del 1989, escull una nova executiva -liderada per Colom com a secretari general i Heribert Barrera de president- que assumeix la independència de Catalunya com a objectiu polític. Hortalà i els altres dos diputats del grup, així com un grup d'alcaldes i militants, van discrepar obertament del nou rumb d'ERC i se'n van escindir per crear Esquerra Catalana, que el 1992 es va adherir a CDC.

Amb tot, l'estratègia de conquerir ERC per a l'independentisme -beneïda per Barrera- havia donat resultat per al partit fundat per Francesc Macià. Fruit de la nova orientació, el 1990 l'històric Front Nacional de Catalunya, nascut a l'exili als anys quaranta, s'integra al partit republicà i s'inicia així un procés d'unitat de l'independentisme, que continuarà l'any següent amb l'abandonament de la lluita armada per part de Terra Lliure i l'ingrés a ERC dels seus dirigents principals, Pere Bascompte i Jordi Vera. També hi ingressen Xavier Vendrell, Jaume Renyer, Josep Aixalà, David Ricart i bona part dels militants de Catalunya Lliure -sorgida del sector PSAN en la crisi de l'MDT-, que havia recollit 19.586 vots a les europees del 1989.

D'aquesta manera, ERC s'anava convertint en la casa comuna de l'esquerra independentista i els resultats electorals avalaven l'aposta. Els comicis al Parlament del març de 1992 situen ERC com la tercera força, amb onze diputats, després d'haver-se presentat amb l'eslògan explícit Cap a la independència. Llançant la Crida Nacional a ERC, Colom i Carod havien vist clar que a l'independentisme li calia fer seves unes sigles prestigioses del nacionalisme d'esquerres. "Vam considerar que era el moment de donar dimensió política a un independentisme cívic que ja era madur i ERC era en aquell moment qui s'hi acostava més", explica Colom.

La consolidació electoral d'ERC continuaria amb l'entrada a nombrosos ajuntaments el 1991; amb la recuperació de la presència a les Corts espanyoles el 1993; i amb l'elecció de 13 diputats i el suport de 305.000 votants el 1995. Aquest darrer creixement faria que uns cent militants de l'Assemblea d'Unitat Popular, hereva de l'MDT sector IPC, s'incorporessin a ERC, com abans ho havien fet fundadors del desaparegut NE com Jordi Carbonell i Avel·lí Artís (Tisner).En el camí del reagrupament, ERC es va anar implantant a les Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord, fent seva l'estratègia seguida fins llavors pels diversos grups de l'esquerra independentista, i que va rebre les crítiques d'ingerència d'altres forces nacionalistes. ERC també va reformar els seus estatuts per propugnar la unitat territorial i la independència de la nació catalana amb la creació d'un estat propi en el marc europeu.

I és que des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, amb la dissolució de l'URSS i la fi dels règims comunistes de l'est europeu, l'Europa de les nacions emergia amb força. El 1991 van proclamar la independència, entre altres, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Croàcia, en un procés que, amb la reunificació d'Alemanya, replantejava la vigència del debat de l'autodeterminació. És en aquest context que el Parlament català va fer una resolució congratulant-se de l'accés a la llibertat de velles nacions europees, després que el 1989 ja hagués aprovat una moció d'ERC que afirmava que Catalunya no renunciava al dret a l'audoterminació.

També és en aquest context que s'havia produït la dissolució de Terra Lliure. Fruit de gestions iniciades per Colom el 1988, el juny de 1991 Pere Bascompte, refugiat a la Catalunya Nord, plantejava públicament la necessitat d'una treva indefinida de Terra Lliure i la integració a ERC, un fet que setmanes més tard es concretaria en un document avalat per una part de l'organització armada. L'operació va ser desautoritzada per grups residuals de TL i per veus de Catalunya Lliure, l'MDT o els CSPC, que es visualitzarien amb acusacions contra Colom i Bascompte de voler liquidar l'independentisme "combatiu". Des d'aquell moment, però, l'abandonament de les armes ja no s'aturaria, tot i que no va ser fins a l'11 de setembre del 1995 que va sortir un manifest en què se'n va anunciar la dissolució definitiva.

Això va passar poc després que el 10 de juliol del 1995 es fes pública la sentència del macrojudici contra 25 independentistes acusats de pertànyer o col·laborar amb l'organització terrorista, on van quedar lliures tots els acusats tret de dos -Josep Musté i Joan Rocamora-, indultats un any després pel govern de Felipe González. Entremig, setmanes abans dels Jocs Olímpics del 1992, el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón va organitzar una espectacular ràtzia per tots els Països Catalans que va suposar la detenció de prop de 50 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure, i que afectaria militants de l'MDT, el CSPC i la mateixa ERC.

Els Jocs de Barcelona van ser especialment aprofitats per l'independentisme de l'àmbit cívic per internacionalitzar la reivindicació nacional catalana i contrarestar l'operació d'espanyolització que es temia per la coincidència de la cita olímpica amb els actes del quinto centenario de la conquesta d'Amèrica o la capitalitat cultural europea per part de Madrid.

La Crida, que el 1987 es va manifestar a Estrasburg per lliurar al president del Parlament europeu 100.000 firmes reclamant que el català hi fos oficial, va protagonitzar un sonat robatori de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat el 1988, el dia que hi assistia el rei Joan Carles per inaugurar els actes del Mil·lenari. La plataforma cívica remataria la jornada amb el llançament de coets contra el Borbó. Era la mobilització prèvia a la Marxa per la Independència que els seus joves van organitzar el 1990 i el 1991 i de la campanya Freedom for Catalonia, que va llançar en ocasió dels Jocs, amb un notable ressò internacional. A la campanya també s'hi va incorporar una plataforma d'Òmnium, impulsada per joves com Francesc Homs, Oriol Pujol, David Madí o Joaquim Forn, dirigents actuals de CDC, que els darrers dies també van utilitzar el lema Welcome to Catalonia.

Freedom for Catalonia va acompanyar arreu del país el pas de la flama olímpica i va organitzar una clamorosa xiulada al rei en la inauguració de l'Estadi Olímpic poc abans dels Jocs. La Crida es dissoldria un any després "amb dignitat i solemnitat, en un moment que vèiem perillar la nostra independència per la pressió constant d'ERC", indica el seu últim portaveu, Jordi Sánchez. El testimoni de la defensa de la llengua el recolliria el 1995 la Plataforma per la Llengua i el 1996 també la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL).

ERC acabaria tenint problemes de creixement i l'octubre de 1996 viuria una traumàtica escissió encapçalada per Àngel Colom, que, en veure discutida la seva estratègia d'unitat nacionalista amb CiU i enmig d'enfrontaments personals, se'n va anar junt amb la diputada i regidora Pilar Rahola i un grup de quadres i dirigents. Van fundar el Partit per la Independència (PI), que es reclamava de l'espai socialdemòcrata i partidari d'un front patriòtic. El partit, però, va tenir una vida molt curta, ja que es va dissoldre el 1999, després de fracassar als comicis municipals i europeus.

Per contra, en comicis posteriors ERC va augmentar el creixement iniciat els darrers anys. Sota la direcció de Carod-Rovira i Jordi Carbonell, elegits secretari general i president el novembre del 1996, el partit va reorientar la seva política per dirigir-la netament al camp ideològic de l'esquerra, sense renunciar a l'independentisme, i això es va traduir en un increment de vots progressiu fins als comicis al Parlament del 2003.

L'augment de l'independentisme entre els joves tota la dècada dels 90 també el reflectia la força del Bloc d'Estudiants Independentistes a les universitats, com a principal referent estudiantil, mentre els concerts de rock català s'omplien d'estelades.

VICENÇ RELATS
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Diumenge, 24 d'agost del 2008

diumenge, 7 de setembre de 2008

L'independentisme sociològic emergeix


La convocatòria de la Crida al camp del Barça el 24 de juny de 1981, sota el lema 'Som una nació', va reunir prop de cent mil persones

Amb la Constitució espanyola aprovada i la generalització autonòmica engegada, l'independentisme català iniciava en la Transició una singladura a contracorrent. La reforma democràtica s'havia estrenat amb la mítica manifestació del milió de catalans reclamant l'Estatut l'11 de Setembre del 1977 i aquesta era l'aspiració nacional més compartida, encara que aquella mateixa Diada, al matí, l'independentisme havia reunit 30.000 persones al Fossar de les Moreres.

No havent estat legalizat per als comicis del 15 de juny de 1977, l'independentisme era extraparlamentari, tot i l'elecció del senador independent Lluís Maria Xirinacs, que se'n proclamava. L'aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978 va comptar amb l'oposició de l'ERC de Barrera i dels diversos grups independentistes -organitzats en el Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, pilotat pel PSAN-P-, que argumentaven que el nou marc jurídic era contrari als drets del poble català en negar el dret d'autodeterminació; establir la divisió forçosa en regions autònomes separades, per impedir la federació dels Països Catalans, i situar un rei sorgit del franquisme i l'exèrcit com a garants de la unitat d'Espanya.

Poc després del referèndum constitucional, Xirinacs va promoure i encapçalar la primera opció independentista amb certes expectatives, el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN). Va ser una breu plataforma electoral que va integrar el PSAN, el Bloc Català de Treballadors (BCT) i històrics com Fèlix Cucurull, que a les eleccions del març del 1979 va obtenir 46.800 vots, que van ser insuficients per accedir a les Corts espanyoles, cosa que sí que aconseguirien els bascos de HB, amb qui hi havia un cert emmirallament.

L'independentisme també s'oposaria a l'Estatut de Catalunya aprovat el 15 d'octubre del 1979 i als processos d'autonomia que iniciarien el País Valencià i les Balears el juliol del 1982 per una via més reduïda. Josep-Lluís Carod-Rovira, en nom del BCT, va intervenir davant la Comissió dels Vint que va redactar l'Estatut de Sau per expressar-los el memorial de greuges dels independentistes. Amb tot, dues opcions d'aquest sector van concórrer per separat als primers comicis al Parlament, el 1980, derivat de l'Estatut, el BEAN i Nacionalistes d'Esquerra (NE), que van quedar fora de la cambra. Van ser moltes les crides a la unió de les dues opcions -reflectides en nombroses llistes i cartes a la Bústia de l'AVUI-, però el pacte no va arribar. La suma de vots de les dues candidatures que es reclamaven de l'esquerra d'alliberament nacional hauria suposat 60.000 vots (44.954 de NE i 14.147 del BEAN), que no haurien bastat per accedir a la cambra però reflectien l'existència d'un espai independentista, barrat a les institucions per la seva fragmentació.

Impulsada per intel·lectuals com Jordi Carbonell, Josep M. Espinàs, Josep Ferrer, Magda Oranich, Carod-Rovira, Marc Palmés, Xavier Bru de Sala i Francesc Codina, NE havia agrupat un sector del PSAN i un del FNC i els Col·lectius Comunistes de Catalunya. "Preteníem no barallar-nos per matisos ideològics sinó establir un marc ampli on pogués cabre la màxima gent possible dins una voluntat d'alliberament nacional i social", explica Josep Ferrer. Per això, en la declaració de principis de NE ni tan sols es parla d'independència sinó de sobirania. "Aquesta voluntat de fer foc nou és un element important per comprendre la dificultat d'entesa amb el BEAN, amb un estil que xocava amb la nova sensibilitat de NE", explica Ferrer.

La victòria de Jordi Pujol i l'emergència, contra pronòstic, tant de la coalició CiU com d'ERC, en paral·lel a la davallada del PSC i la UCD, van ser interpretades per l'independentisme com a fruit d'una concentració possibilista del vot en les sigles més consolidades de l'àmbit nacionalista, acompanyada d'un càstig a opcions tingudes per sucursalistes.

El BEAN es dissoldria el 1982 i NE es reconvertiria en l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra el 1985, incorporant una escissió renovadora d'ERC, i es coalitzaria amb el PSUC -molt debilitat d'ençà de la majoria absoluta del PSOE-, amb qui el 1987 crearien Iniciativa per Catalunya.

Poc després dels primers comicis al Parlament, el març del 1981, naixeria una organització cívica, la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, que acabaria esdevenint una gran impulsora de l'independentisme sociològic. En resposta a l'ofensiva contra l'autogovern català que inspirava el cop d'Estat del 23-F, el detonant del naixement de la Crida va ser el manifiesto dels 2.300, liderat per Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel, que denunciava la inferioritat i la persecució del castellà a Catalunya.

Un acte a la Universitat de Barcelona el 18 de març del 1981 va marcar el llançament de la Crida, que el 24 de juny organitzaria un acte de masses al camp del Barça, amb el lema Som una nació, que va rebre el suport de totes les forces parlamentàries tret de la UCD. En el nucli impulsor de la Crida hi havia Àngel Colom, que seria l'encarregat de donar al moviment el caràcter de plataforma d'entitats; Aureli Argemí i Josep Ferrer.

Des que va néixer, la Crida feia una aposta veladament independentista, que s'explicitaria el 1986, després d'anys d'accions de carrer catalanitzant rètols, que va anar agafant un caire més combatiu, amb diverses edicions del Tren de les Nacions reclamant l'autodeterminació a les institucions europees; actes de protesta contra els incendis que assolaven el país i mobilitzacions contra la incorporació a l'OTAN. "Preteníem i vam aconseguir apujar el llistó nacional en el conjunt de la societat catalana", conclou Àngel Colom.

La Crida havia liderat una altra gran mobilització al carrer el 14 de març del 1982, de més de 350.000 persones, contra la LOAPA, de la qual ja es va autoexcloure el PSC. En aquella marxa hi va desfilar un nombrós grup d'independentistes rere una pancarta sota el lema explícit Independència. Quatre dies després, la policia va detenir sis militants d'IPC -entre els quals Carles Castellanos i les germanes Blanca i Eva Serra-, acusats de portar la pancarta. Les detencions van originar la campanya Jo també hi era, amb un suport ampli.

En l'atomitzat món de grups independentistes, el 1979 es crearien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), nascuts com a plataforma de defensa política dels independentistes empresonats acusats d'accions terroristes com els atemptats mortals contra l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola i de l'industrial Josep M. Bultó. Els CSPC aconseguirien aglutinar la majoria de militants d'organitzacions independentistes en un moviment que s'afermaria amb la creació de Terra Lliure. El grup armat apareixeria per primer cop fent atemptats la matinada del 25 de juliol del 1980, amb dos artefactes explosius en oficines de FECSA de Calella i Barcelona, i reapareixeria el maig del 1981 per segrestar el professor Jiménez Losantos i disparar-li un tret a la cama, arran del manifiesto.

Amb diverses explosions en oficines de l'Inem i dependències de l'Estat iniciades el 1982, que van activar l'aplicació de la llei antiterrorista a nombrosos dels seus activistes i persones del seu entorn, Terra Lliure va aconseguir certes simpaties en cercles juvenils, que s'expressaven en crits de "Visca Terra Lliure" a les concentracions independentistes del Fossar de les Moreres, però rebien la condemna unànime de les institucions i l'arc parlamentari català.

El principal braç polític de Terra Lliure cristal·litzaria l'estiu del 1984 en la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), on confluirien el PSAN i lPC. L'acte va comptar amb un comunicat d'adhesió de Terra Lliure, que va demanar un minut de silenci per Josep Antoni Villaescusa, activista de la banda armada, mort en esclatar-li un artefacte. El parlament de Josep Guia i les octavetes del PSAN presentaven l'MDT com "el Front Patriòtic al marge de l'Estat i contra l'Estat, que assumeix la necessitat de la violència revolucionària", i que volia restar al marge dels processos electorals.

L'MDT, però, es debilitaria molt l'any 1988, amb baralles violentes entre membres de dos sectors enfrontats -el del PSAN i el de l'IPC- als actes de l'11 de Setembre al Fossar de les Moreres, en part relacionades amb Terra Lliure i el desprestigi que el terrorisme tenia en la societat catalana. I és que el brutal atemptat que, en nom de l'independentisme basc, ETA va fer al centre comercial Hipercor de Barcelona el 19 de juny del 1987 -amb 15 morts i 35 ferits- va deixar una fonda ferida en la societat catalana i també en l'independentisme, que, orfe de representació parlamentària, només unes setmanes abans havia donat a Herri Batasuna 53.000 vots a tots els Països Catalans, que li van ser imprescindibles per accedir al Parlament Europeu.

El poc predicament que Terra Lliure hagués recollit amb el seu activisme tou s'acabaria de fer miques amb la seva primera víctima mortal la vígília de la Diada del 1987: Emília Aldomà, una veïna de les Borges Blanques, de 62 anys, morta en caure-li una paret a sobre, a causa d'una bomba posada als jutjats.

Mentrestant, la tardor del 1987 ERC s'obria a l'independentisme en acollir un centenar de nous militants que havien seguit la Crida Nacional a ERC, encapçalada per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, que reclamava que l'històric partit aglutinés la nova generació d'independentistes.

VICENÇ RELATS
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Diumenge, 17 d'agost del 2008

dissabte, 6 de setembre de 2008

La trompa de l'elefant


Delio, el fill gran del filòsof i comunista italià Antonio Gramsci i la russa Julia Schucht, volia ser historiador. Com tothom sap, Gramsci va passar tancat a la presó un munt d'anys i d'aquí en van sortir, entre altres escrits, els Quaderni del carcere (Einaudi, 1975). En una d'aquestes cartes, sense data, Gramsci li fa una senzilla però eficaç classe d'historiografia al seu fill, el qual li havia estat fent preguntes absurdes sobre el possible desenvolupament dels elefants i la seva trompa. Li diu el següent: "Tu m'has escrit dient-me que t'agrada la història, i d'aquesta manera hem arribat a la trompa de l'elefant. Jo crec que per estudiar història no s'ha de fantasiejar gaire sobre el que hauria passat "si" (si l'elefant s'hagués posat dret per a un millor desenvolupament del cervell, si..., si... I si l'elefant hagués nascut amb rodes? Hauria estat un tramvia natural! I si tingués ales? Imagina llavors quina invasió d'elefants com les llagostes). Resulta difícil d'estudiar la història que realment va passar, perquè de gran part d'aquesta història se n'ha perdut la documentació, com es pot perdre el temps formulant hipòtesis sense fonament?". Excel·lent. Faig servir aquesta carta, que no és gaire més llarga, per advertir els meus alumnes de dues trampes en les quals no pot caure mai un historiador: l'anacronisme (que es voler veure en el passat coses que no podien haver ocorregut mai per motius sovint culturals) i el presentisme (que és projectar cap al passat la realitat actual donant protagonisme a qui no va tenir-ne mai perquè sovint ni tan sols hi era).

ELS EXPLICO AIXÒ PERQUÈ aquest estiu aquest diari ha fet una sèrie sobre els 40 anys de l'independentisme català, comptats des de la creació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), i que va acabar ahir, la qual s'ha deixat anar pel mateix pendent que Delio i la seva obsessió antropocèntrica pels elefants. Amb la mateixa amabilitat que Gramsci li indicà al seu fill l'absurditat de determinats plantejaments, em proposo ara fer algunes precisions sobre el que ha escrit Vicenç Relats. D'entrada, els recomano que per superar la simplicitat a la qual ens evoquen instruments, d'altra banda útils, com la famosa Viquipèdia o el cercador Google, es prenguin la molèstia d'anar a un biblioteca per consultar dos llibres imprescindibles i avui dia descatalogats: el de Fermí Rubiralta, Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974 (La Magrana: 1988), i el de Josep Ferrer i Ferrer, Per l'alliberament nacional i de classe: escrits de clandestinitat (Avançada, 1978). L'un és d'un historiador professional mentre que l'altre és d'un dels protagonistes (que sortia citat al primer lliurament) de l'escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC) que va portar a la creació del PSAN. Aleshores veuran que no es pot intentar explicar aquest partit sense esmentar ni una sola vegada (?!) Joan Armet. Seria com intentar narrar l'evolució del PCE sense esmentar ni una sola vegada Santiago Carrillo. Impossible, oi?

JOAN ARMET VA SER EL CAP VISIBLE del PSAN fins que els germans Serra (especialistes en escissions) i almenys un dels germans Castellanos (en Carles ho explica a Reviure els dies, Pagès, 2003), si no m'erro, van crear el PSAN-provisional. Després Josep Guia es va quedar amb les sigles que encara ara branda. El fet que Armet evolucionés fins a ingressar a ICV, ser-ne diputat a Madrid, i presidir el consell nacional ecosocialista, no pot esborrar-lo del mapa fins al punt que es vulgui substituir el seu lideratge d'aleshores per persones que avui dia són importants però que en aquells temps no eren res, ni soldats de tropa. Però el que tampoc no es pot fer és explicar les coses malament. Vejam si ens entenem. A la introducció del llibre de Ferrer es pot seguir fil per randa com va anar la discussió entre els dirigents del FNC i els futurs caps del PSAN. I per tant, qui s'entretingui a llegir-lo veurà que de la banda del Front els qui discutien eren Jordi Vila i Foruny (després diputat de CiU) o Joan Cornudella i Feixa (fill del dirigent històric). Però els homes forts del FNC eren Joan Cornudella i Joan Colomines. Que Cornudella (de qui el 2003 Rubiralta va publicar una bona biografia, amb algunes ombres, tanmateix, a PAM) acabés essent diputat al Parlament del PSC-PSOE i ja no estigui entre nosaltres i que Colomines (el meu senyor pare) acabés essent diputat de CiU i que ara pateixi un Alzheimer, per bé que ens ha llegat dos llibres de memòries que expliquen tot això (El compromís de viure, Columna, 1999; i Crònica de l'antifranquisme a Catalunya, Angle, 2003), no els pot excloure de cap manera de la història de l'independentisme català. Només faltaria!

A MÉS, UN DELS FENÒMENS més curiosos és que immediatament després de l'escissió, el FNC es va regenerar amb una colla de joves que van constituir el Bloc Català d'Estudiants: els meus tres germans grans (Joan-Ramon, Jordi i Lluís), Àlvar Valls, Rosa Maria Nadal, Carles Sastre, Josep-Lluís Pérez o Montserrat Tarragó i els germans Montserrat, etc. Ho dic, perquè aquest nucli protagonitzà un dels episodis més mal explicats de la història de l'independentisme català dels últims 40 anys: el flirteig amb la lluita armada que tenia com a punt de referència Jaume Martínez Vendrell i no pas Terra Lliure. En fi, no m'allargo. A l'arxiu de Robert Surroca i Tallaferro, que és el de FNC, hi és tot. Hauria estat bé consultar-lo per no entretenir-se, com Delio, amb la trompa de l'elefant.

AGUSTÍ COLOMINES I COMPANYS / PROFESSOR A LA UB I DIRECTOR DE LA FUNDACIÓ CATDEM /
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dilluns, 1 de setembre del 2008

divendres, 5 de setembre de 2008

Un focus de discurs, quadres i escissions


Imatge del primer i únic congrés del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, celebrat el 17 d'abril de 1978

L'independentisme català d'esquerres modern ha complert els primers quaranta anys. Aquest és el període transcorregut des que l'estiu de 1968 va néixer el Partit Socialista d'Alliberament Nacional. De fet, el PSAN, que va influir decisivament en les diferents generacions d'independentistes organitzats durant el tardofranquisme, la Transició i els primers anys del restabliment de la democràcia, no es va constituir fins al març de 1969, en una assemblea feta a casa de l'editor Carles Jordi Guardiola. Els seus fundadors, però, daten l'origen l'any 1968, perquè va ser llavors quan un grup de joves militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) se'n van escindir, sentint-se ja integrants d'un nou partit.

Des de la seva creació, el 1940, a l'exili parisenc, el Front havia sigut el referent independentista de l'oposició antifranquista. En diverses etapes diferenciades, marcades per les caigudes i les represes de grups creats en plena clandestinitat, havia aplegat una militància mobilitzada en l'acció directa resistencialista, fins que a mitjans dels cinquanta es va convertir en un partit més convencional.

L'escissió del 1968 es va consumar en un consell nacional de l'FNC, sota la direcció de Josep Cornudella i Barberà, que va aprovar una estratègia de partit que va topar de ple amb la que defensaven un nodrit grup de joves, fonamentalment universitaris del Bloc d'Estudiants Nacionalistes. De fet, el manifest fundacional del PSAN va partir del document estratègic derrotat al Front, que apostava per la revolució socialista com a eina per aconseguir l'alliberament nacional. "Teníem una visió antagònica, i només estàvem d'acord en la independència, però no en la necessitat d'unir la qüestió social i la nacional, que nosaltres defensàvem", recorda Josep Ferrer, considerat l'ideòleg de la creació del PSAN, amb els germans Carles i Rafael Castellanos.

La nova organització sorgia atreta per les lluites descolonitzadores de diferents moviments d'esquerres en països en vies de desenvolupament, com el Front Nacional d'Alliberament d'Algèria o la mateixa revolució cubana. I encara que va ser la primera gran escissió en l'independentisme català, on tan freqüents serien al llarg de la història, aquella va ser molt civilitzada. "Després de l'escissió es va fer una comissió d'enllaç per mantenir una certa relació entre els dos partits, que va dictaminar la repartició dels papers i les màquines d'imprimir, que era una material molt valuós llavors", recorda Ferrer.

El quarantè aniversari del partit degà de l'independentisme modern d'esquerres s'està commemorant ara en una exposició itinerant, inaugurada el 25 de juny a València, organitzada per la militància actual del PSAN, que continua tenint el valencià Josep Guia com a membre de la direcció més destacat des que s'hi va incorporar el 1975. És la història d'una formació "que no ha funcionat com un partit convencional sinó que ha estirat l'independentisme sociològic cap als objectius d'independència i reunificació nacional", explica Guia. Una força que ha acabat donant discurs i quadres significatius a la política i el món intel·lectual català.

Dels fundadors i dels nombrosos militants que el PSAN ha tingut al llarg de la història només una petita part es troben encara avui militant sota les mateixes sigles, però l'empremta de molts dels que hi van estar afiliats es troba molt repartida. Així, han militat al PSAN dirigents de l'ERC actual com el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, el conseller Josep Huguet, Josep Bargalló i Jaume Renyer; dirigents d'ICV com Josep M. López Llaví, Joan Armet i Jordi Altarriba (que en van ser fundadors); l'exlíder del PSM Pere Sampol; l'exdiputat i exconseller valencià del PSPV Vicent Soler, i integrants d'organitzacions cíviques com la Plataforma pel Dret de Decidir, on hi ha fundadors del PSAN com Carles Castellanos i les germanes Eva i Blanca Serra. En el front cultural, van ser figures significatives del PSAN Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, Joan Rendé, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Josep Lluís Blasco i Rafa Xambó, entre altres.

Desmarcant-se del secessionisme interclassista del vell Estat Català (EC), fundat per Francesc Macià el 1922, i reclamant l'herència marxista del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Català Proletari de la segona república, el PSAN va ser el primer partit que, en plena lluita antifranquista, va advocar per la independència dels Països Catalans. Introduint un nou mapa i una nova simbologia en l'independentisme, el nou partit va adoptar com a pròpia la senyera estelada de l'FNC afegint-hi un estel vermell socialista i un triangle blanc, que més tard v esdevenir també groc.

El seu ideari es basava en la defensa de la unitat nacional de tots els Països Catalans; de la independència com a dret històric; del socialisme com a instrument per construir una societat justa, i la validesa de totes les formes de lluita com a mitjà per aconseguir l'alliberament de la nació catalana. I és que durant la Transició ja va aparèixer l'independentisme armat, batejat per la policia com Exèrcit Popular Català (Epoca), presumpte responsable dels atemptats mortals contra l'industrial Josep Maria Bultó i l'exalcalde franquista de Barcelona Joaquim Viola, comesos el 1977 i 1978.

El politòleg estudiós de l'independentisme Roger Buch, autor de diversos estudis sobre la història del PSAN, remarca el paper del partit com a "creador de l'espai polític de l'esquerra d'alliberament nacional". Un espai que "en si mateix és petit, però que ha influït ideològicament l'espai polític català i els seus dirigents, en ser els primers independentistes que aposten pel binomi socialisme-independència, lligant la doble emancipació nacional i de classe".

L'altra aportació decisiva del PSAN que remarca Buch és "la reivindicació que el partit fa dels Països Catalans com a marc nacional polític i no sols cultural i lingüístic", una idea que després incorporarien parcialment altres formacions. De fet, el PSAN va ser "el primer partit amb implantació a tots els Països Catalans des dels temps de Jaume I", com remarca Ferrer.

Els darrers anys del franquisme, el PSAN va ser fundador i membre actiu de l'Assemblea de Catalunya, i va encapçalar-hi reivindicacions nacionalistes com el dret a l'autodeterminació com un dels seus quatre punts programàtics, que la Marxa de la Llibertat va reivindicar arreu del país l'estiu de 1976. La Marxa va ser una mobilització de milers de persones per tot el país, unitària i no-violenta, reclamant l'autodeterminació dels Països Catalans, que marca l'inici del que suposarà el lideratge del món cívic en l'independentisme.

El PSAN també formava part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i de la Taula de Forces Polítiques Democràtiques del País Valencià, en peu d'igualtat amb altres partits que anys després arribarien a les institucions democràtiques. Amb tot, els camins del PSAN no van anar per aquí. Igual que ERC, EC i l'FNC, el PSAN no va ser legalitzat fins després de les primeres eleccions del 15 de juny de 1977, en les quals no va participar. Va recomanar el vot per la Candidatura d'Unitat Popular pel Socialisme (CUPS), liderada per Salvador Casanova (independent) i Empar Pineda (de l'MCC), que va resultar extraparlamentària, o per Esquerra de Catalunya (ERC i PTE), que va aconseguir una acta de diputat per al líder republicà, Heribert Barrera.

El PSAN ja va arribar a la primera cita electoral després de la mort del general Franco havent patit dues escissions abans de complir els deu anys. La més recent s'havia produït només uns mesos abans, quan un sector majoritari del partit va decidir definir-lo com a comunista i partidari de la dictadura del proletariat, cosa que va fer que bona part dels seus fundadors l'abandonessin per crear el Moviment d'Unificació Marxista, disconformes amb el que consideraven una estratègia aïllacionista.

Abans, però, el 1974, ja s'havia produït una altra escissió, originada en part per les acusacions del sector que s'escindiria de fer seguidisme del PSUC, el partit predominant a l'Assemblea de Catalunya. D'aquella escissió en va néixer el PSAN-Provisional, un grup radicalitzat, que arribaria a firmar comunicats conjunts amb ETA i UPG. Cinc anys després el PSAN-P es convertiria en Independentistes dels Països Catalans (IPC).

L'independentisme català, doncs, no va poder concórrer obertament als primers comicis a les Corts espanyoles. L'altra formació que es reclamava independentista, el Front Nacional, es va acabar integrant al Pacte Democràtic per Catalunya, liderat per Jordi Pujol, que va reunir Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya, el PSC-Reagrupament i Independents. El FNC, però, no hi va obtenir cap parlamentari.

Amb tot, en aquella contesa ja va sortir elegit senador un capellà que es proclamava independentista i que s'havia fet molt popular abanderant les campanyes per l'amnistia protestant davant la presó Model: Lluís Maria Xirinacs. Amb el suport polític de la CUPS i la simpatia d'amplis sectors del món social i cívic, Xirinacs va dur a l'àmbit parlamentari la força dels independents dins de l'Assemblea de Catalunya.

VICENÇ RELATS a l'AVUI

dilluns, 1 de setembre de 2008

Al Patronat Antoni Roig i per la Festa Major es fa el tradicional lliurament de dots...


El tradicional lliurament de dots arrenca (com sabem la gent de la Torre), del testament d’Antoni Roig i Copons atorgat el dia 3 de juliol de 1878. Aquest prohom de la vila de Torredembarra que va ser un dels molts emigrants que van marxar al segle XIX a fer fortuna a les Amèriques, quan va tornar era un home il·lustrat que havia entrat en contacte amb la francmaçoneria. Antoni Roig va fer fortuna segons relata una llegenda urbana amb el comerç de coc. La Història ens explica que a la seva mort i amb la dotació dels diners procedents de la liquidació de la resta dels seus bens, i una vegada donades als seus familiars les quantitats establertes, els diners havien de ser col·locats en valors que es consideressin sòlids, invertint-se en títols del deute anglès valorats en unes 14.000 lliures esterlines.
La forma de repartir les rendes d'aquest capital va ser, per voluntat testamentària, de dos terços destinats a cobrir les despeses d'ensenyament i del material necessari per aquest fi i el terç restant es va destinar a la dotació de les donzelles pobres nascudes a Torredembarra que contreien matrimoni al llarg de cada any. Aquesta tradició s’ha mantingut fins a l’actualitat de manera simbòlica. Les dones que compleixen els requisits han de complir els requisits de ser nascudes al municipi de Torredembarra, haver-se casat entre el 16 de juliol de l'any anterior i el 15 del juliol de l'any de cobrar el dot i, per aquest motiu, haver presentat la sol·licitud per obtenir el dot. Aquest dot actualment té una dotació màxima de 4,51 € (750 pessetes).
Cal fer notar que aquesta xifra avui és simbòlica, però fa uns anys no ho era tant. Per testimònis orals sabem de joves del primer quart del s. XX que van poder comprar-se una casa amb aquests diners del dot.
Una altra llegenda urbana local explica que en els tèrbols i foscos anys del final de la Guerra Civil de 1936-1939, aquests dipòsits van canviar-se a valors de moneda corrent perdent el seu valor original segur.
Però què és el patró or?. El patró or era un sistema monetari que permetia convertir tots els mitjans de pagament legals (bitllets, pagarés, lletres, etc.) i canviar-los per quantitats predeterminades d’or. El sistema funcionava de la següent manera: si la lliura esterlina equivalia a 113 gr d’or i el franc francès a 4,47 gr d’or, la paritat (relació de canvi) entre elles era d’1 lliura per cada 25,28 francs francesos. Per exemple: 25,28 francs x 4,47 gr d'or/cada franc = 113 gr d'or o, el que és el mateix, 1 lliura esterlina.
Pensem que la tesi de la devaluació de la lliura de patró or a patró dòlar, explicaria amb molta més claredat històrica la pèrdua de valor dels rèdits del llegat d'Antoni Roig: el 1931 la lliura esterlina va abandonar el patró or, i va cedir el seu lideratge en el Sistema Monetari Internacional al dòlar dels EUA.
Esperem que els historiadors que treballen en la Memòria Històrica i que estan més especialitzats, en treguin l'entrallat que desvetlli el què va passar reament fa uns setanta anys poc més o menys.
Per cert el nom de lliura esterlina prové d'una lliura que s'encunyava al segle XI, anomenada "sterling" perquè tenia una estrella (star) al centre. El seu símbol £ i la seva subdivisió en 20 xílings i la de cada xíling en 12 penics procedeixen del sistema monetari carolingi.