Arxiu del blog

dijous, 31 de gener de 2008

Catalanisme d'esquerra


A mesura que ens apropem a la cita del 9 de març s'incrementaran les veus que voldran reduir les eleccions a una tria entre PSOE i PP, mentre que el més rellevant no és per quant guanyen els socialistes, sinó qui guanya influència i qui en perd, així com si des de Catalunya s'opta per un xec en blanc o per l'exigència, tant des d'un vessant catalanista com des d'una perspectiva d'esquerres i ecologista. Els pròxims quatre anys passen per la necessitat d'avançar en la definició de l'Estat plurinacional, enfront de les inèrcies recentralitzadores que vénen de la dreta, i d'un PSOE que vol que tot quedi tal com està. Tindrem damunt la taula la reforma del Senat, la del poder judicial i, per sobre de tot, hi haurà el repte del nou model de finançament. Un model que necessitarà la publicació de les balances fiscals, incorporant-hi allò que ja s'ha recollit en l'Estatut, com és el principi d'ordinalitat. Un altre aspecte important serà el de la inversió necessària a Catalunya, i el debat aquí no serà tan sols quant s'hi inverteix sinó com es fa. Serà clau, des d'un vessant social i ambiental, garantir una forta inversió a favor del tren convencional, que permeti tenir a curt i mitjà termini una xarxa que millori la connectivitat del país. I l'últim serà el de les efectives transferències i la resolució de la gestió de l'aeroport del Prat.
El segon repte és social. Després d'anys de bonança econòmica, la paradoxa és que les desigualtats s'han incrementat. Mentre s'aprovaven lleis socials com la de dependència, es tiraven endavant reformes fiscals que implicaven una menor recaptació i que, per tant, no permetien fer front als reptes socials. Tot això s'ha sumat al luxe escandinau de l'excepcional superàvit pressupostari. La suma dels dos factors ha fet que la convergència social amb Europa hagi estat del 0,1% del PIB cada any, tot i que el compromís era de l'1% anual. Dues propostes resumeixen quin ha estat el final de la legislatura: el xec-nadó, una proposta impròpia de l'esquerra, i l'anunci de supressió de l'impost de patrimoni, un dels tipus impositius més eficaços en la lluita contra el frau fiscal.
El tercer repte és l'aprofundiment democràtic. En primer lloc, avançant cap a un Estat laic, per després donar més passos en matèria de drets i llibertats, i poder normalitzar drets com l'avortament o el dret de morir amb dignitat. A aquests elements cal afegir un punt importantíssim: l'avenç cap a una ciutadania plena ha de recollir el dret de vot per a les persones immigrades.
El quart repte és ambiental. Vivim en l'Estat europeu que incompleix més el protocol de Kyoto, en un dels racons d'Europa on més afectarà el canvi climàtic. Per això qüestions com la mobilitat sostenible, l'aposta pel ferrocarril convencional, l'efectiu estalvi energètic, la fiscalitat ambiental i l'horitzó sense nuclears són tan rellevants, sobretot a Catalunya, que és un dels països més nuclearitzats d'Europa. Aquestes són les quatre assignatures principals de la legislatura. Per fer-hi front, necessitem un catalanisme d'esquerres, ecologista i exigent, que tingui més pes, que sigui capaç de complicar la vida als qui no volen canviar res, que faci propostes que ens permetin avançar. Tenim un full de ruta i una ambició.
Article publicat a: Avui, el dia 06/01/2008. Per: Joan Herrera

dimecres, 30 de gener de 2008

Muntanyans II. Parlament de Catalunya: La proposta s'ha aprovat avui. Tots els grups hi han donat suport.


Comissió de Medi Ambient i Habitatge

30 de gener de 2008
17:00
Sala 1
Sessió ordinària

ORDRE DEL DIA (punt 8)

(Text presentat: BOPC, 142, 30)
8. Proposta de resolució sobre la incorporació dels espais lliures del Pla parcial Muntanyans II a l'espai d'interès natural Platja de Torredembarra i Creixell (250-00363/08)
Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa
Debat i votació de la Proposta de resolució i de les esmenes presentades.

Proposta de resolució sobre la incorporació dels espais lliures del Pla parcial Muntanyans II a l'espai d'interès natural Platja de Torredembarra i Creixell
Legislatura d'obertura 8
Tipologia de tramitació Proposta de resolució
Número d'expedient 250-00363/08
Data obertura expedient 10.10.2007
Proponents GP PSC-CpC
GP ERC
GP ICV-EUiA
Número de registre d'entrada 15840
Expedients associats 290-00096/08
Descriptors zona protegida; règim del sòl; Torredembarra; Creixell; null
Comissió tramitadora Comissió de Medi Ambient i Habitatge
Situació Cloenda política
Procediment Ordinari
Cloenda política 30.01.2008
Data cloenda expedient 30.01.2008
Tipus finalització Resolució
Títol definitiu Proposta de resolució sobre la incorporació dels espais lliures del Pla parcial Muntanyans II a l'espai d'interès natural Platja de Torredembarra i Creixell

El tripartit proposa:

1. Iniciar els tràmits que corresponen per tal que els
terrenys situats en els espais lliures corresponents al Pla
Parcial Muntanyans II siguin inclosos en l'Espai d'In-
terès Natural «Platja de Torredembarra i Creixell».

2. Considerar la conveniència de la inclusió en aquest
PEIN de les superfícies adjacents als espais lliures as-
senyalats anteriorment que es consideri necessari i im-
nir-ne la coherència, establint les oportunes mesures
cautelars de protecció.

3. Impulsar els acords entre el Departament de Medi
Ambient i Habitatge, l'Ajuntament de Torredembarra i
la resta d'ens implicats que permetin si s'escau l'asso-
liment d'aquests objectius

CiU vol afegir:

UN NOU PUNT QUART
«4. Elaborar un estudi, i a presentar-ne les conclusions
amb caràcter d'urgència, per tal de determinar si el
Pla parcial Muntanyans II és zona humida. En aquest
cas, sol·licitar la paralització cautelar de les obres.»

UN NOU PUNT CINQUÈ
"5. Realitzar les actuacions necessàries davant l'Ajun-
tament de Torredembarra així com d'altres institucions
competents i els promotors del Pla parcial Munta-
nyans II, per tal de buscar fórmules de compensació
urbanística, a banda d'altres acords que es puguin
assolir.»

Proposta de resolució sobre la incorporació dels espais lliures del Pla parcial Muntanyans II a l'espai d'interès natural Platja de Torredembarra i Creixell
1. Presentació de la iniciativa; 10.10.2007
2. Admissió a tràmit de la iniciativa; 16.10.2007
3. Publicació de la iniciativa; 22.10.2007; (Text presentat: 142, 31)
4. Criteri de la Junta de Portaveus; 06.11.2007
5. Acord de tramitació en Comissió; 06.11.2007
6. Obertura del termini de presentació d'esmenes; 06.11.2007
7. Sol·licitud de pròrroga del termini per a presentar esmenes; 12.11.2007
8. Publicació de la tramesa a la Comissió; 12.11.2007; (BOPC: 157, 21)
9. Publicació de l'obertura del termini de presentació esmenes; 12.11.2007; (BOPC: 157, 21)
10. Concessió pròrroga del termini per a presentar esmenes; 13.11.2007
11. Publicació pròrroga del termini per a presentar esmenes; 16.11.2007; (BOPC: 162, )
12. Sol·licitud de pròrroga del termini per a presentar esmenes; 19.11.2007
13. Concessió pròrroga del termini per a presentar esmenes; 20.11.2007
14. Publicació pròrroga del termini per a presentar esmenes; 21.11.2007; (BOPC: 165, 8)
15. Sol·licitud de pròrroga del termini per a presentar esmenes; 21.11.2007
16. Concessió pròrroga del termini per a presentar esmenes; 27.11.2007
17. Publicació pròrroga del termini per a presentar esmenes; 28.11.2007; (BOPC: 173, 8)
18. Presentació d'esmenes (Comissió); 29.11.2007
19. Admissió a tràmit de les esmenes presentades (Comissió); 05.12.2007
20. Publicació de les esmenes presentades (Comissió); 10.12.2007; (esmenes: 178, 17)
21. Correcció d'errades de publicació; 10.01.2008; (BOPC: 193, 3)
22. Adopció en comissió; 30.01.2008

dimarts, 29 de gener de 2008

Federalismo o autodeterminación


La articulación de España en un Estado federal 'simétrico' o la autodeterminación de las comunidades que busquen la independencia son opciones que habría que afrontar aunque hoy parezca impensable

1. El problema no resuelto del siglo XIX español fue articular un verdadero Estado nacional. Por ello -y por el fracaso de 1898- los nacionalistas catalanes, vascos y gallegos definieron a Cataluña, Euskadi y Galicia -a inicios del siglo XX- como sendas naciones que forman parte del Estado, con lo que negaron el carácter de nación a España. Y hay que añadir, además, que los nacionalismos catalán, vasco, gallego y navarro han ganado hoy -en sus comunidades- la batalla cultural gracias a su control del sistema educativo.

2. ¿Separatistas? ¿Separadores? ¿Quién tiró la primera piedra? No importa. Se acerca la hora de la verdad y hay que definir las respectivas posiciones para buscar una salida, ya no desde la perspectiva amable que brindaría un proyecto compartido, sino desde el ángulo estricto que proporcionan los respectivos intereses.

3. Así, hay que partir de la idea de que el trozo de tierra que se extiende del Pirineo a Tarifa y de Finisterre al Cap de Creus -al margen Portugal- sólo puede articularse teóricamente de cuatro modos: como un Estado unitario y centralista que no llegó a cuajar y nunca será; como un Estado federal asimétrico, que no es posible de hecho, pues no hay Estado que aguante varias relaciones bilaterales, en las que otras tantas comunidades traten con el poder central de tú a tú, casi como si de una confederación se tratase. Como un Estado federal simétrico, del que el Estado autonómico es embrión y que no deja de ser un Estado unitario, es decir, un solo sistema jurídico articulado sobre el único principio ético de validez universal no metafísico: que el interés general del todo prevalece -en ciertas materias- sobre el interés particular de las partes. Y, por último, como diversos Estados independientes -varios sistemas jurídicos-.

4. En la práctica, estas opciones se reducen a dos: Estado federal simétrico o ejercicio del derecho de autodeterminación por aquellas comunidades que aspiren a la independencia.

5. El Estado federal simétrico se caracteriza porque el tipo de relación que une a todos los Estados federados con el poder central es idéntico. No admite relaciones bilaterales -Estados asociados, soberanías compartidas, pactos con la Corona- que busquen configurar un estatus particular y privilegiado para algunos de los Estados federados. Otra cosa es que admita la asimetría respecto a la extensión de las competencias de cada Estado federado, dado que distintos son los presupuestos de que cada uno parte en materia de lengua propia, derecho civil, concierto fiscal...

6. No se rechaza el federalismo asimétrico -la relación de tú a tú- por razones conceptuales. Puede funcionar. Sosa Wagner sostiene que Kakania fue un caos; Ernest Lluch pensaba que es un modelo a seguir. Pero, en España, generaría un galimatías irresoluble, pues, habida cuenta del efecto mimético que Cataluña ejerce sobre el resto, serían varias las comunidades que apostarían también por una relación de tú a tú con el Estado, y no hay Estado que pueda soportar esta situación.

7. La opción Estado federal simétrico o autodeterminación exige, para ser efectiva, una reforma constitucional sólo abordable tras un pacto -hoy impensable- entre el partido en el Gobierno y el primer partido en la oposición (PSOE/PP o PP/PSOE). Un pacto que debería estar abierto a los partidos nacionalistas, pero al que habría que llegar también sin ellos, ya que precisamente a ellos -a los que no acepten el federalismo simétrico- les quedaría la salida de la autodeterminación.

8. Muchos españoles pensarán que es una locura -o una traición- admitir la posible secesión de partes de España. Pero, sin perjuicio de la adhesión cordial a la idea de España y precisamente por ella, hay que mirar la realidad y asumirla. Y esta realidad nos dice que -en Cataluña, País Vasco, Galicia y Navarra- parte de los ciudadanos quieren separarse. No se trata ya de competencias, dinero, infraestructuras, deuda histórica, etcétera, sino, lisa y llanamente, de la ausencia de un proyecto compartido que resulte atractivo. Puede que los que quieran irse sean mayoría, puede que no; pero hay que saberlo. Y, en cualquier caso, lo que nunca debe hacerse es estructurar el marco constitucional de convivencia con la única aspiración de que se queden los que quieren irse, porque, si tal se hace, resultará que los que quieran marcharse terminarán yéndose y los que se queden habrán destruido su Estado.

9. Una mínima decencia obliga a contemplar las serias objeciones que pueden hacerse:

a) Es ceder al chantaje de ETA. No: el desafío nacionalista más grave es el catalán, y en Cataluña no existe nada equiparable a ETA.

b) La situación en que quedarían, en caso de secesión, los españoles del País Vasco y Navarra. Es una objeción trágica, frente a la que no hay argumentos. Sólo cabe añadir que quizá no sea mejor su situación actual, ya que el objetivo último del nacionalismo vasco es la nacionalización -la "vasquización"- de los españoles que viven allí, con independencia y sin ella.

c) La oposición cerrada de la España española a la admisión de la autodeterminación. Hay nacionalistas periféricos -incluso cultivados- que presentan a los españoles como unos tipos -mitad iluminados, mitad interesados- que defienden con arrogancia insufrible un concepto unitario de España, al que ensalzan con retórica huera y del que viven con avidez prosaica. Pero ¿es ésa la España actual?

d) La inviabilidad económica del Estado español sin Cataluña. Es cierto que la participación catalana en el PIB español se acerca al 20%. Es real la aportación del esfuerzo fiscal catalán al desarrollo de España. También es cierta la contrapartida que ha significado, para las empresas catalanas, la existencia de un mercado cautivo español durante décadas. Pero si la única razón para mantener la relación entre España y Cataluña -al parecer insatisfactoria para ambas partes- es la conveniencia económica, mal vamos. Carece de futuro.

10. Por consiguiente, españoles, catalanes, vascos, gallegos y navarros han de asumir sus responsabilidades y preguntarse qué es lo que quieren. Y terminar con esta situación de incertidumbre y desorden, que tanto perjudica a todos, al impedir que se afronten las graves cuestiones de nuestra época.

11. Ha llegado el tiempo de la palabra veraz. Los políticos tienen que hablar sin tabúes. Pero, al igual que la guerra es demasiado seria para dejarla en manos de los militares, la política es demasiado importante para dejarla en manos de los políticos. Y, precisamente por ello, la gente tiene que decir lo que de veras piensa, sin miedo a quebrar el canon dominante, sosteniendo en público lo mismo que dice en privado. Sólo la palabra libre nos hará a todos libres.

12. Cabe pensar que con la disyuntiva Estado federal simétrico o autodeterminación se precipita la desintegración de España. No es así por estas razones: a) Lo letal sería -a medio plazo- seguir con las concesiones particularizadas, arrancadas en un debate bilateral por las comunidades con vocación de independencia y sin un plan de conjunto; b) Desde el preciso momento en que se admitiese el derecho de autodeterminación, el problema dejaría de ser un problema de España para convertirse en un problema de la comunidad que quiera autodeterminarse, ya que ésta se dividiría en dos partes enfrentadas; c) Es duro que un viejo Estado, con mucha historia a sus espaldas, admita el derecho a separarse de una de sus partes; pero todo Estado que reconoce tal derecho sale reforzado por un motivo: ya no se verá nunca más sometido al chantaje continuado de aquella comunidad que intenta arrancar ventajas y conseguir una situación de privilegio, bajo la presión de que, si no se le concede lo que pide, se irá.

13. Todo cuanto antecede parece hoy un delirio. Pero llegará el día en que se lamentará constatar que no se afrontó cuando aún era tiempo.

Aricle publicat a EL PAIIS el 02/11/2007 per Juan-José López Burniol, notari, és membre de Ciutadans pel Canvi.

Acaba de publicar un llibre intitulat: "España desde una esquina: federalismo o autodeterminación".

dilluns, 28 de gener de 2008

A Torredembarra, la justícia no coincideix amb el govern municipal...


El jutge va suspendre l'acord del plenari municipal del passat 17 de gener que abordava el concurs per a la concessió de la gestió de l'aigua i clavegueram de Torredembarra.

dijous, 24 de gener de 2008

Divendres, 8 de febrer: SOPARS AMB L'ALTERNATIVA, presenta a Matthew Tree: Dient adéu a Déu, o la superfluïtat de les religions.


Al restaurant l'Esmero, i a 2/4 de 9 del vespre, el cobert com sempre a 30€ per persona. Esperem disposar d'exemplars de l'últim llibre de'n Matthew Tree: "La vida després de Déu".
Matthew Tree viu a Barcelona des del 1984. Ja s'havia ensenyat el català el 1979. En aquest idioma, ha publicat dues novel.les: Fora de lloc, (Cafè Central-EUMO, 1996) i Privilegiat (Columna, 2001); un recull de contes: Ella ve quan vol (Edicions 3i4; guanyador del Premi Octubre de Narrativa de 1999); un llibre de viatges: CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (Columna, 2000); una autobiografia: Memòries! 1974-1989. Dels quinze anys fins als trenta. Londres-Barcelona (Columna, 2004); i tres llibres de no-ficció: Contra la monarquia (Ara Llibres, 2004); Aniversari. Quatre reflexions sense cap mena d'importància després de passar exactament vint anys entre els catalans (Columna, 2005); La puta feina (Ara Llibres, 2006) i La vida després de Déu (Ara Llibres, 2007) un assaig personal en contra de les religions organitzades, que ja va per la tercera edició.
D'altra banda, ha estat col.laborador de diverses publicacions, emissores de ràdio i televisió tant angleses com catalanes.
Us esperem, però recordeu de reservar plaça, aquesta vegada caldrà donar-se pressa, us recordo que les places són limitades...

dilluns, 21 de gener de 2008

POSEM EN MARXA EL DECREIXEMENT!


Posem en Marxa el decreixement perquè és Temps de Re-voltes, perquè és necessari construir una altra manera de viure, i perquè per fer-ho, cal conèixer com vivim i cap a on porta el model de vida que ens estan venent. És hora de començar una Marxa respectuosa amb la natura, que recorri, visiti, intercanvii i creii amb totes aquelles organitzacions locals de cada territori. És hora d'alliberar-nos del poder del sistema dominant, d'organitzar la insubmissió, de reagrupar-nos, de prioritzar les alternatives, i d'interconnectar-les unes amb les altres. És hora de deixar de treballar per l'economia de creixement i dedicar-nos a practicar el decreixement.
El proper 10 de febrer comencem una Marxa amb bicicleta pel territori. Durant més de dos mesos ens aturarem a una trentena de comarques i poblacions per compartir debats sobre decreixement i altres maneres de viure i d’organitzar-nos.
Aportarem reflexions entorn el context actual de crisi energètica i com el sistema financer condiciona la nostra existència.
Enfront aquest context, creiem que és necessari un nou sistema econòmic realment sostenible. Desmonetitzar aspectes de l’economia i alhora, impulsar la construcció d’un altre funcionament monetari.
La Marxa és necessària perquè el canvi de model de vida va més enllà d’una convicció, és una necessitat. Per aquesta raó, volem fer-la participativa, obrir-la a totes aquelles persones i col·lectius que s’hi vulguin sumar, que vulguin acompanyar-nos en aquest recorregut per a la construcció d’una altra manera de viure.
Vivim immersos en un model de vida impossible de mantenir, indesitjable i injust. El sistema actual, basat en el creixement exponencial i infinit que no té en compte la lògica empírica de la finitud de recursos del planeta, ens està portant i ens portarà a viure en un món inhabitable.
En gran part, el nostre model de vida es basa en l'explotació dels recursos energètics fòssils i finits com el petroli, el gas i el carbó que cada vegada més, estan i estaran en declivi. Tard o d'hora doncs, haurem d'aprendre a viure en un món de baixa energia perquè ni tota la tecnologia del món, ni totes les renovables juntes podran aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes. Perquè cap invenció podrà negar-se a veure que de planeta només en tenim un, maltractat, espoliat, contaminat i assaltat en tota la seva fragilitat.
El canvi climàtic és una conseqüència del nostre model de vida, un avís que ens indica que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en un sistema de creixement de la producció i del consum tan gran que no és gratuït, que té implicacions, una d'elles l'augment constant de les emissions. No podem aturar el canvi climàtic sense decréixer...
http://www.tempsdere-voltes.cat/node/13
A Sostenible, escriviu DECREIXEMENT en el cercador, i obtindreu quatre entrades relacionades:
http://www.sostenible.es/pubportada/inici.asp

ICV-EUiA DEFENSARÀ LA INTERRUPCIÓ LLIURE I GRATUÏTA DE L’EMBARÀS COM UN EIX CENTRAL DE LA CAMPANYA ELECTORAL


ICV-EUiA recollirà en el seu programa electoral per a les generals, que s’aprovarà definitivament el 26 de gener, el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos a través de la despenalització i la gratuïtat de l’avortament. De fet, i com ha explicat el cap de llista per Barcelona, Joan Herrera, en la presentació de les dones de la candidatura de la coalició, aquest serà un dels eixos centrals de la campanya electoral de la coalició i una condició indispensable per investir Zapatero.

En aquest sentit, Herrera ha criticat la postura de “mirar cap a una altra banda” del PSOE davant aquesta qüestió, especialment pel que fa a la darrera “ofensiva fonamentalista de la dreta, que provoca situacions inacceptables el 2008 com incriminacions i persecucions a les dones que decideixen avortar”. ICV-EUiA, així, exigirà la despenalització de la interrupció de l’embaràs, que la xarxa pública de sanitat garanteixi aquest dret de manera gratuïta, una llei d’educació sexual a l’ensenyament obligatori i la gratuïtat, també, dels anticonceptius.

ICV-EUiA, garantia per a superar la precarietat de les dones en tots els àmbits

A l’acte de presentació de les dones candidates també han intervingut la número 2, Núria Bonaventura, i la candidata Núria Lozano. Totes dues han incidit en la necessitat de fer front a la discriminació de les dones en la societat, ja sigui en el seu dret a decidir sobre el propi cos com en altres àmbits. En aquest sentit, Lozano ha destacat que “ICV-EUiA és l’autèntica garantia per superar la precarietat que patim les dones. També en l’àmbit laboral, on s'ha de lluitar contra salaris baixos, la discriminació i la inseguretat”. La també responsable de Món del Treball d'EUiA ha criticat mesures com la del PP que proposa que les dones treballadores no paguin impostos assegurant que “no hem d’acceptar aquestes mesures, de nou discriminadores, que a més suposen l’empetitiment de l’estat del benestar i la conseqüent privatització de serveis”.

diumenge, 20 de gener de 2008

Oxigen en minoria


Per un govern en minoria, aprovar els pressupostos és sempre un baló d'oxigen. Més encara en el cas de l'alcalde torrenc, que tanca així en positiu una setmana horribilis amb peticions de dimissió i querelles pel mig, a més de desencallar un dels expedients que més maldecaps li ha produït i esvair, com a mínim temporalment, certs dubtes sobre l'estabilitat del seu executiu. En el procés ha estat clau el suport del PP i l'Agrupació (amb un mercadeig de propostes que va arribar a un punt rocambolesc), però, de moment, les combinacions amb els grups al govern fan difícil pensar en una formalització d'aquest suport. Tot i això, el ple de dijous a la nit va deixar a tot el consistori una nota negativa, i és que l'enfrontament entre socialistes i convergents sembla que, de moment, no beneficiarà ningú a Torredembarra.
EL PUNT - dissabte, 19 de gener de 2008

divendres, 18 de gener de 2008

Recientemente ha fallecido el brigadista Milton Wolff, el último comandante del Batallón Lincoln-Washington de las Brigadas Internacionales.


Milton Wolff el último comandante del Batallón Lincoln-Washington y líder carismático de los Veteranos de la Brigada Abraham Lincoln, murió el pasado catorce de enero en Berkeley, California. Tenía 92 años.
Recién salido del instituto durante la época de la Depresión, se enroló en los Civilian Conservation Coros, un proyecto experimental del New Deal de Roosevelt, que llevó a jóvenes desempleados de las ciudades a trabajar en proyectos forestales. Le gustó el trabajo físico y la camaradería que allí encontró y adquirió conocimientos como asistente en primeros auxilios. Por protestar por las condiciones en que estaban (la desidia burocrática llevó a la muerte de uno de sus compañeros) no se le permitió reengancharse. Cuando volvió a Brooklyn encontró un trabajo en una fábrica en Maniatan. Como parte de la actividad social, algunos de sus compañeros se afiliaron a la Liga de Jóvenes Comunistas, Wolff les siguió, encuadrándose en sus filas.
Su conciencia política era rudimentaria, pero cuando la Guerra Civil empezó en España y uno de los organizadores de la Liga de Jóvenes Comunistas preguntó si había voluntarios para unirse a la lucha, Wolff levantó la mano. Su intención era servir como sanitario.
Embarcó para España en marzo de 1937. (Más tarde, recogería sus experiencias como soldado en su libro “Another Hill” (1994). Movido por el entusiasmo de los otros voluntarios cambió su puesto sanitario para servir en una compañía de ametralladoras en el recién formado Batallón Washington, entrando en acción en Brunete en julio de 1937. Un mes después, mandaba una sección de la compañía de ametralladoras en el frente de Aragón, en Belchite y Quinto, y en octubre estaba al mando de las ametralladoras en Fuente de Ebro. En Teruel, en enero de 1938, Wolff era capitán. Dos meses después, cuando un impacto directo destruyó el cuartel general del batallón, Wolff asumió el mando. Condujo a los soldados en retirada, evitando su captura, tras las líneas enemigas hasta lograr cruzar a nado el Ebro. Wolff asumió la responsabilidad de reconstruir el batallón.
Wolf condujo a los Lincolns de vuelta cruzando el Ebro durante el verano de 1938, manteniendo las líneas durante los fuertes combates en la Cota 666 en la Sierra de Pandols, hasta que recibió la orden de traspasar el mando a oficiales españoles, siguiendo las instrucciones del Gobierno, que en 1938 decidió retirar a los combatientes extranjeros. En ese momento Wolff fue ascendido a Comandante.
Después de la guerra participó en actividades de protesta en Nueva York pidiendo ayuda para los españoles confinados en los campos de concentración franceses.
Por su relación en España con el periodista Vincent Sheean, Wolff conoció a William Donovan, elegido por Roosevelt para dirigir el OSS, organismo predecesor de la CIA. Durante la primavera de 1941 Donovan requirió la ayuda de Wolff para reclutar veteranos del Lincoln dispuestos a trabajar para la Inteligencia Británica.
Tras el bombardeo de Pearl Harbor, Wolff envió un telegrama a Roosevelt ofreciendo la cooperación de la Brigada Lincoln en la guerra. Veteranos de la Lincoln participaron en acciones de la OSS que facilitarían victorias americanas en el Norte de África e Italia, así como en el desembarco de Normandía. En 1942 Wolf se alistó en el ejército de Estados Unidos, esperando servir como soldado de infantería y aprovechar su experiencia bélica, pero fue rechazado por una estructura militar que consideraba a los veteranos de la Guerra Civil española como “antifascistas prematuros” y, por tanto, inaceptables para el combate.
Estando en el sur de Francia para una misión secreta, conoció a españoles, miembros de la Resistencia, que planeaban invadir España. Los esfuerzos de Wolff para llevarles ayuda de la OSS acabaron en una rápida repatriación a los Estados Unidos.
Tras el fin de la Segunda Guerra Mundial, siguió con sus actividades políticas, a favor de la democracia en España, contra el franquismo, contra la guerra de Vietnam, por el fin del embargo a Cuba y en una campaña para llevar ambulancias a la Nicaragua sandinista.
A partir de los años ochenta, Wolff realizó frecuentes visitas a España, donde era muy querido y admirado. En 2005, alrededor de 70 años después de haber atravesado a nado las aguas del río, de pié en el trasbordador del Ebro, estuvo un largo momento en silencio. Después evocó a los hombres que habían muerto ahí, a su lado, y arrojó un ramo de claveles rojos al agua.

Volen tancar la biblioteca?


La Biblioteca ubicada als baixos de La Golfa, al carrer de la Muralla, és un èxit. Malgrat les seves limitacions d’espai dóna servei a estudiants, avis i àvies, lectors adults, infants i gent que llegeix la premsa. A més, ha esdevingut un dels pocs punts per fer cultura a peu de carrer al nucli antic de la Vila.

La població ha crescut molt i la necessitat de serveis culturals que afavoreixin l’intercanvi, el contacte i la cohesió social és evident. Davant d’aquesta situació era evident que calia mantenir obert l’espai esmentat una vegada s’inaugurés la biblioteca nova de Cal Llovet. És cert que la nova infraestructura oferirà uns serveis moderns i atractius per a tota la població. Però hi ha tantes necessitats en aquesta ciutat que tancar un espai com aquest seria un greu error.

S’havia parlat de reconvertir La Golfa en una sala polivalent, on s’oferissin els serveis habituals d’una sala de lectura (premsa, internet, llibres de consulta i algunes novetats editorials, per exemple) i on es poguessin fer exposicions i altres activitats culturals. La sala es podria modernitzar i acollir moltes activitats.

Doncs bé, hem rebut amb estupefacció la idea de govern municipal de tancar aquest espai per a sempre per a ubicar-hi despatxos dels serveis socials. Jo no dubto que calen espais per a aquests serveis, que quedi ben clar. Més aviat penso que calen més espais i més diners per als serveis socials. Però, cal tancar una cosa que funciona tan bé i que dóna servei a tanta gent? No hi ha altres llocs on posar despatxos?

Jordi S.
Membre d’ABG

dijous, 17 de gener de 2008

L'Ajuntament de Torredembarra ha donat un pas trascendent referent al polèmic "cas de l'aigua".


L'alcalde de la Torre, imputat per un delicte contra el medi ambient.


Les obres d'urbanització del pla parcial es van començar al juny. Foto: J. FERNÀNDEZ

Una querella incrimina també l'anterior alcalde per la tramitació del pla parcial Muntanyans II

L'alcalde de Torredembarra, Manuel Jiménez (PSC), i el seu predecessor en el càrrec, Miguel Ángel Lecha (CiU), hauran de declarar davant d'un jutge del Vendrell com a imputats per un presumpte delicte contra els recursos naturals i el medi ambient en relació amb l'aprovació del pla parcial Muntanyans II. Aquesta setmana ha estat admesa a tràmit una querella criminal interposada pel membre de la Plataforma Salvem els Muntanyans, Silvestre Morros, i en què s'acusa tots dos alcaldes d'haver permès un projecte urbanístic que pot destruir una zona humida. En el pla es preveu la construcció de 550 habitatges.

El jutge ha incoat ja les diligències prèvies i està previst que el batlle torrenc declari als jutjats del Vendrell a principis del mes d'abril. L'inici del procés es deu a l'existència d'indicis de fets delictius, i un cop acabades les diligències prèvies el jutge haurà de decidir si arxiva la causa o si bé si té lloc un judici.

La querella, que també imputa a Jiménez i Lecha un delicte contra l'administració pública o prevaricació, defensa la condició de zona humida dels terrenys de Muntanyans II. Així, basa la seva argumentació en la Llei 12/85 d'Espais Naturals –sobre l'obligatorietat de conservar les zones humides–, a més de jurisprudència del Tribunal Suprem, que indica que no cal la declaració prèvia perquè una zona humida sigui protegida com a tal. A banda, la denúncia inclou documentació recopilada des del 1987 amb què es defineix Muntanyans II com a zona humida, i que inclou plànols elaborats per la Generalitat, una carta de l'exconseller de Medi Ambient Salvador Milà, i informes de diversos biòlegs. La querella s'ha acompanyat d'un conjunt de fotografies preses durant la tardor passada (amb les obres d'urbanització ja en marxa), i amb què es denuncia la destrucció d'una àrea que legalment s'hauria d'haver protegit. D'aquesta forma, Morros acusa Jiménez i Lecha d'haver permès una actuació urbanística que ha malmès una zona humida.

Lecha va ser alcalde de Torredembarra entre el 2000 i el 2004, moment en què es va reiniciar el procediment d'aprovació del pla parcial. Amb Jiménez en el càrrec, el projecte es va aprovar provisionalment i definitivament.

10.06.2004 - S'aprova provisionalment
el pla parcial Muntanyans II

1.12.2004 - La Generalitat en suspèn l'aprovació definitiva

02.03.2005 - Es crea la Plataforma Salvem els Muntanyans

22.03.2006 - Política Territorial resol reduir l'espai edificable

08.06.2006 - Aprovació definitiva de Muntanyans II

26.07.2006 - La ministra de Medi Ambient descarta la compra de terrenys del pla

Juny del 2007 - Comencen les obres d'urbanització

11.10.2007 - La comissió de Medi Ambient del Parlament rebutja una moció de CiU per protegir els terrenys

29.11.2007 - La Generalitat i l'Ajuntament anuncien que crearan una comissió conjunta sobre el pla

Morros ja havia dut, la primavera del 2006, una denúncia relacionada amb Muntanyans II a la fiscalia de Tarragona. En aquest procediment, Morros denunciava el presumpte delicte de prevaricació que hauria comès l'ACA en emetre un informe favorable pel pla parcial. L'òrgan fiscal va derivar el cas al jutjat d'instrucció número 3 de Tarragona, que finalment ha decidit arxivar la causa.

En el pla polític, el futur del polèmic projecte urbanístic està a l'espera de la visita dels consellers de Medi Ambient i Política Territorial a Torredembarra per constituir l'anunciada comissió conjunta entre la Generalitat i l'Ajuntament.

ELPUNT AZAHARA PALOMARES. Torredembarra dijous, 17 de gener de 2008

dimecres, 16 de gener de 2008

CiU de Torredembarra demana la dimissió de l'alcalde per 'presumptes irregularitats' en l'adjudicació dels serveis d'aigua


El portaveu del grup municipal de Convergència i Unió (CiU), Daniel Massagué, ha demanat la dimissió de l'alcalde de Torredembarra, Manuel Jiménez, argumentant que és 'incompetent' en el càrrec que ocupa, i acusant-lo de 'presumptes irregularitats' en el procés d'adjudicació dels serveis d'aigua i clavegueram. L'alcalde, per la seva banda, ha explicat que 'no pensa dimitir' i ha afegit que té 'la consciència molt tranquil·la' i confia plenament en els funcionaris municipals. Segons ha explicat Massagué, l'empresa guanyadora del concurs, Aqualia, no reuniria un dels requisits que es demanaven en el plec de clàusules. L'alcalde ha assegurat que això 'és mentida', que l'empresa té tots els requisits que es demanaven i que si hi hagués hagut irregularitats, alguna de les altres tres empreses que participaven en el concurs haguessin presentat al·legacions, cosa que, segons l'alcalde, no ha fet cap dels participants.
DIARI COSTA | Dimecres 16 de gener de 2008
Manuel Jiménez (dalt dreta) i Daniel Masagué (baix esquerra) - Fotos: Arxiu.

avui el setè camió al canal 33...


Amics i amigues, avui, dia 16, a les 22 h. en el canal 33, es passarà el primer de tres capítols del SETÈ CAMIÓ, versió en documental del meu darrer llibre.

Passeu la veu,

gràcies

Assumpta Montellà i Carlos

diumenge, 13 de gener de 2008

L'oposició de Torredembarra impedeix que el govern local canviï els usos del port esportiu


La proposta de modificació del pla d'usos del port esportiu de Tarragona, que es va aprovar inicialment l'hivern passat, ha quedat finalment suspesa després que els grups de l'oposició impedissin ahir la seva aprovació provisional pel ple. El govern local (PSC, ERC i GIT), que està en minoria, pretenia limitar les activitats permeses als comercials portuaris i a restaurants, bars i bars-restaurants, per ajustar-se així al reglament intern del mateix port i a l'informe elaborat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, que eren contraris a mantenir l'ús de bar musical. L'executiu havia proposat inicialment canviar l'ús previst de pub (no inclòs al catàleg d'usos de la Generalitat) pel de bar musical, i ho havia modificat en la proposta debatuda ahir.

NO LIMITAR ACTIVITATS
La majoria de grups de l'oposició van justificar ahir el seu vot per les seves reticències a restringir ara un ús per al qual ja es va donar permís a alguns empresaris abans. De fet, la proposta de l'executiu obligava els locals d'oci nocturn a reconvertir-se o tancar, ja que amb els usos previstos cap establiment al port podria tancar després de les tres de la matinada.

Així, el portaveu del PP, José Oviedo, va afirmar que temia que amb la mesura s'estigués afectant la llibertat dels comerciants, mentre que la regidora de l'Agrupació, Maria Dolors Toda, es va mostrar contrària a limitar algunes activitats al municipi. Des de CiU, Daniel Masagué, va demanar l'elaboració d'un pla d'usos comercials a Torredembarra, i l'ABG va proposar que els problemes d'inseguretat que provoquen els locals d'oci nocturn del port se solucionin amb més presència d'agents de la policia local.

A.P. ACN. Torredembarra - divendres, 11 de gener de 2008

el sobiranisme civil porta el lehendakari a Barcelona

en aquest enllaç: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2703148 trobareu un vídeo, de 10 min. de durada, amb el resum de la conferència d'ahir del lehendakari Ibarretxe i en pdf, de dues pàgines, el full de ruta per a la celebració del referèndum d'independència al País Basc.
Nosaltres també ens hem de creure que és possible (perquè és de justícia, perquè és una causa noble, perquè som demòcrates, perquè no anem en contra de ningú...) i per tant cal que treballem amb constància perquè ben aviat Catalunya pugui decidir el seu futur, clar que LA INDEPENDÈNCIA NO ES DEMANA, ES PREN .

Com ja sabreu, la Plataforma Sobirania i Progrés, juntament amb la Plataforma pel Dret de Decidir i la Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes, durà a terme una conferència pública amb un ponent d'excepció: el lehendakari Juan José Ibarretxe. L'acte, que portarà per títol “Ahora más que nunca iniciativa política”, té per objectiu donar a conèixer entre el públic català les bases i el desenvolupament del procés sobiranista basc, d'innegable interès per a l'independentisme català. La conferència tindrà lloc el proper dijous 17 de gener a les 19:00 hores a l'Auditori AXA (antic Winterthur) de Barcelona, a l'avinguda Diagonal 547 prop de la parada de metro de Maria Cristina. Des de Sobirania i Progrés us convidem a confirmar la vostra assistència a l'acte enviant un missatge a coordinacio@sobiraniaiprogres.cat i a participar en la difusió d'aquest important acte organitzat pel sobiranisme civil català. Recordeu que les places son molt limitades, i que caldrà que porteu còpia impresa del vostre missatge de confirmació d'assistència.

dijous, 10 de gener de 2008

Galeuscat?


Galeuscat: amb aquest nom defineixen Convergència i Unió, Partit Nacionalista Basc i Bloc Nacionalista Gallec la seva aliança política, que esdevé fins i tot coalició electoral en el cas de les eleccions al Parlament Europeu. La mateixa denominació ja reflecteix la idea, tan vinculada al pujolisme, d'identificar uns partits amb unes nacions: l'acord polític CiU-PNB-BNG no és un pacte entre Catalunya, Euskadi i Galícia sinó una simple coalició o pacte entre tres forces polítiques per interessos electorals.

CiU, coneixedora de la simpatia que en amplis sectors de Catalunya desperten el PNB i BNG, utilitza amb freqüència la presència de dirigents d'aquests partits en actes públics o mítings electorals. La coalició ha quedat però en evidència , amb la votació de la moció presentada al Congrés pel diputat Joan Herrera d'ICV, en relació amb el caos de Renfe i la petició de dimissió de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. El PNB i BNG hi varen votar en contra, i es van sumar al PSOE (i als diputats del PSC), per salvar la ministra de la reprovació.

Tots els mitjans de comunicació han posat de manifest que el sentit del vot del PNB i el BNG ha estat definit no per la qüestió que s'estava discutint sinó per l'augment en determinades inversions que aquests grups exigien en els pressupostos generals de l'Estat i la concessió d'una reunió amb el president Rodríguez Zapatero demanada pel BNG. L'actitud d'aquests grups ha estat greu: primer, per la manca de solidaritat envers els ciutadans i ciutadanes de Catalunya afectats pels problemes de rodalies i regionals de Renfe ja que la moció incloïa mesures per reparar els perjudicis soferts; però, en segon lloc, pel fet de no donar suport a la petició de dimissió de la ministra, demanada pel Parlament de Catalunya. Podríem recordar les apel•lacions del lehendakari Ibarretxe a respectar la voluntat del Parlament basc quan el Congrés de Diputats discutia la reforma del seu Estatut. Uns quants milions d'euros en inversió han estat suficients per no aplicar ara allò que el PNB reivindica pel seu Parlament i les seves votacions.

Aquests fets posen en qüestió la publicitada aliança de CiU amb el PNB i BNG. De què serveix Galeuscat si no pot assegurar la solidaritat amb les posicions de Convergència i Unió? Continuaran essent aclamats els líders del PNB i BNG als mítings de CiU? Els convidaran a la campanya de les properes eleccions generals?Els dirigents de CiU havien anunciat que «farien els deures» per assegurar els vots del PNB i BNG. Han fracassat. I el fet que els diputats i diputades del PSC no s'atrevissin a trencar la disciplina de vot del Grup Socialista al Congrés, en contra del que molts votants socialistes haurien preferit, no és excusa per justificar la relliscada dels aliats de CiU. I és inevitable la sensació que, davant la petició de dimissió de la ineficaç i prepotent ministra Álvarez, CiU va votar que sí amb una mà, mentre amb l'altra votava que no.

Article publicat a: El Punt, el dia 14/12/2007, per: Jaume Bosch

dilluns, 7 de gener de 2008

L'iberisme és un projecte de construcció d'un Estat ibèric al que es vol dotar d'entitat política.


Proposta de bandera iberista per Sinibald Mas i Sans, l’any 1854, basada en les banderes espanyola i portuguesa.

L'iberisme (no nacionalisme ibèric) és un moviment polític i cultural que propugna l'acostament i la millora de relacions a tots els nivells entre Portugal i Espanya i, en últim terme, la unitat política dels mateixos. Aquests ideals van ser promoguts principalment per moviments republicans i socialistes d'ambdós països, especialment durant el segle XIX, quan van tenir major predicament els ideals nacionalistes de caire integrador, com el Risorgimento italià o la Unificació alemanya.
L'iberisme és un projecte de construcció d'un Estat ibèric al que es vol dotar d'entitat política. No ha de confondre's amb un simple intent d'expansió territorial d'Espanya a costa de Portugal.
L'iberisme va sorgir a la darreria del segle XVIII, especialment amb José Marchena, el qual, a l'Avis aux espagnols, va donar a la doctrina un caràcter republicà, federal i progressista. Durant el Trienni Liberal, les societats secretes liberals de la península van intentar difondre l'iberisme a Portugal per establir set repúbliques federades, dues de les quals es formarien allà: la Lusitània Ulterior i la Lusitània Citerior ). Més tard, Prim, va ser animat per Keratry a fer del Cromwell ibèric (a unir Espanya i Portugal). L'iberisme, més que una doctrina política explícita, va esdevenir un pressupòsit en algunes concepcions polítiques i socials d'esquerra, cosa que es va manifestar en arribar la República portuguesa (1910), la bandera, que és iberista. També en les doctrines àcrates de grups espanyols i portuguesos, com la Federació Anarquista Ibèrica i la Federació de Joventuts Llibertàries.
A Catalunya, l'iberisme ha estat un moviment intel·lectual i polític diferenciat del federalisme de Pi i Margall, perquè, en lloc de funcionar entorn d'Espanya, el primer ho feia des del pressupòsit d'una federació de nacions. Iberista prestigiós va ser Joan Maragall (Himne ibèric, article "L'ideal ibèric", etc.), que va proposar a Unamuno crear una revista, "Ibèrica", escrita en totes les llengües de la península. Prat de la Riba va participar d'aquest ideal els primers temps, i, en part, també Cambó. El lusòfil Ignasi Ribera i Rovira va arribar a ser un "apòstol", com ho palesa el seu Iberisme (1907), amb pròleg de J. T. F. Braga. També se'n va fer ressò Joaquim Casas i Carbó, en El problema peninsular (1933). Cal esmentar, finalment, el llibre del luso-andalús Julio Navarro Monzó Catalunha e as nacionalidades ibéricas (1906). La fórmula iberista, d'altra banda, de vegades no és res més que una tàctica per a contrarestar el centralisme castellà o espanyol.
Nacionalisme aglutinador a l'estil de l'italià i de l'alemany, l'iberisme va néixer a finals del segle XVIII entre les èlits liberals hispanoportugueses com una proposta per aturar la decadència econòmica, colonial i política dels seus dos països. El nom d'Ibèria va substituir el tradicional d'Espanya, ara abusivament acaparat per una part de la Península. L'iberisme tenia la dificultat d'haver de lluitar en contra dels nacionalismes particulars peninsulars, especialment del portuguès. Això explica les diferents formulacions que ha assolit al llarg dels segles XIX i XX: s'ha plantejat com un nacionalieme parcial (només econòmic o cultural) i s'han buscat formes d'unió polítiques el menys traumàtiques possibles, com ara les republicanes federals (que dividien prèviament Espanya perquè Portugal no se sentís amenaçat pel «germà gran»), o les unions dinàstiques, encara que no han faltat, fins i tot entre els portuguesos, els partidaris de la dissolució de Portugal dins d'Espanya. El problema principal de l'iberisme, però, és que ha estat formulat des d'interessos nacionals diferents, és a dir: des del nacionalisme espanyol o castellà, des del nacionalisme portuguès i, posteriorment, des de nacionalismes com el català o el gallec.
Existeix un iberisme específicament català al llarg del segle XIX? És el federalisme català, i per tant l'iberisme dels federalistes, començant per Antoni Puigblanch, una mostra de la voluntat reivindicativa catalana? Cal allunyar-se d'una visió falsament nacionalista del federalisme, el qual, si bé es basava en la descentralització territorial, no posava en dubte la idea de nació cultural espanyola o castellana, fins i tot a nivell peninsular. L'any 1854, Pi i Margall escrivia a La Reacción y la Revolución que Portugal «es una nacion hermana, enclavada en nuestro mismo territorio, fecundada por nuestros mismos rios, animada por nuestro mismo espíritu, dotada de nuestras mismas facultades», i per això els dos pobles «se tienden ya la mano, y aguardan una sola voz para fundirse». Portugal serà, per als federalistes, assimilable a Múrcia, Andalusia, Catalunya o Aragó. L'única diferència amb el plantejament d'autors com Sinibald de Mas, que el 1852 va publicar A Ibéria a Lisboa, seria, a part del monarquisme, que Mas, tot i ser català, defensava el centralisme polític al costat de la imposició cultural ibèricocastellana. Les doctrines polítiques de l'època, influenciades per l'estatalisme francès, tendien a identificar Estat i unitat cultural. Com a màxim, l'iberisme podia ser llegit com el pas previ cap a un utopisme polític que incloïa el llatinisme i la federació d'Europa, projecte que a Catalunya va ser defensat especialment per Víctor Balaguer, molt influït per Mistral i el Felibritge, i que, si més no, permetia crear un pont entre le Península i el nostre passat occità.

Actualment no hi ha cap partit amb representació democràtica que defensi aquest ideal.

dissabte, 5 de gener de 2008

Espanya, problema o solució?


En aquest moment, quan s'apunta el final d'un dels períodes més llargs de creixement econòmic, plena ocupació i expansió demogràfica i urbanística a Catalunya, i just quan ens acabem de dotar d'un nou Estatut d'Autonomia que amplia la nostra capacitat d'autogovern i de finançament, es manifesten de forma explosiva un conjunt de greuges acumulats que sembla que hagin obtingut l'acord dels principals agents socials, econòmics i polítics del país.

S'està construint un ampli consens segons el qual els nostres serveis públics de mobilitat són insuficients, els ferrocarrils dependents de l'Estat es troben en pèssim estat i es gestionen malament, el dèficit d'inversió en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya és discriminatori en relació amb la resta d'Espanya o el nostre sector productiu és massa dependent de la construcció, i al mateix temps ineficient des del punt de vista energètic i poc competitiu; que la vivenda és inaccessible, etcètera.

TOT AQUEST panorama, descrit de forma impressionista, posa de manifest l'arrelada tendència d'alguns líders polítics, econòmics i d'opinió a passar del cofoisme acomodatici al victimisme acrític. Només cal recordar aquí que, fins fa ben poc, el discurs correcte era el que únicament reclamava inversions per a l'AVE, les ampliacions de l'aeroport de Barcelona i més autopistes i autovies, menyspreant sempre el ferrocarril convencional i el transport públic, cosa que encoratjava el creixement urbanístic il.limitat i el lliure mercat de sòl i vivenda o que aplaudia les deslocalitzacions industrials en nom del trinomi turisme-serveis-construcció...

Però el més sorprenent és que en l'actual etapa d'exacerbació crítica sobre les deficiències del model d'infraestructures i de finançament de Catalunya no apareixen excessius elements d'autocrítica, més enllà de la tímida reflexió sobre la falta d'iniciativa de part de l'empresariat català feta pública de forma limitada pel Cercle d'Economia. Per contra, sembla que es vol aprofitar l'ocasió per a una nova fugida cap endavant que situa la culpa de tots els nostres mals en "Espanya" --així, en general-- davant d'una Catalunya "víctima" --també sense distincions--, cosa que no deixa de ser una manera còmoda i interessada d'eludir responsabilitats. També és una forma de diferir els canvis necessaris en les prioritats polítiques, econò- miques i socials que incumbeixen solament o de forma principal a la societat i al Govern catalans, confiant-los a l'exercici d'un "dret a decidir" més gran, sense abans passar comptes del que fins ara "hem decidit" o del que "podríem decidir i no volem" amb els instruments d'autogovern i finançament de què ja disposem.

Es posa l'accent en la "desafecció" de Catalunya cap a Espanya sense aturar-nos a valorar el grau de "desafecció" que s'ha practicat durant massa anys des dels àmbits de poder català cap a la Catalunya real, la de la gent del carrer cap a un territori triturat.

És clar que a Espanya s'han portat a terme i segueixen pervivint algunes polítiques discriminatòries des d'algunes polítiques governamentals --no solament de l'Estat, sinó també autonòmiques-- i se segueixen fomentant estats d'opinió menyspreadors per a Catalunya, tant des de l'oposició com des de molts centres de poder econòmic, per no parlar d'alguns líders d'opinió i fins i tot d'alguns púlpits. Per desgràcia això ha succeït en moltes de les etapes de la història moderna i contemporània, amb diversa intensitat. Però davant d'això la qüestió, des de Catalunya, és com oposar raó a desraó i no caure en despropòsits pitjors, com superar aquests obstacles, com fer-nos valer perquè siguin efectius els màxims drets i els màxims recursos que legalment se'ns reconeixen, com exercir sense traves les grans responsabilitats que hem assumit i, naturalment, com ampliar i modificar aquells marcs legals i institucionals que s'han quedat estrets o obsolets.

¿LA SOLUCIÓ, doncs, és desentendre'ns d'Espanya, trencar ponts, trastocar voluntats, dir que tots són iguals? ¿O bé, aprendre de la nostra història i veure com Catalunya només ha avançat de forma efectiva en el seu autogovern quan ha sabut ser un model a seguir, un motor de modernització i de canvi del conjunt de les institucions i la societat espanyoles; quan s'ha sabut implicar en la resolució de problemes que són generals i en el canvi de polítiques a partir de sàvies aliances amb els sectors polítics, socials i econò- mics progressistes i modernitzadors de la resta de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha i no necessiten "pedagogies" sinó propostes per avançar units en la configuració d'un Estat modern, federal i laic?

Així ho van saber fer els líders de Catalunya des del segle XIX amb Pi i Margall, o ja entrat el segle XX amb Prat de la Riba, o en l'adveniment de la Segona Repú- blica amb el pacte de Sant Sebastià que ens va portar la primera autonomia, o en la lluita contra el feixisme durant la guerra civil, o bé en la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat i una Constitució avançada o, finalment, amb la reforma de l'Estatut de l'any 2006. No ens enganyem, si tenim un problema amb Espanya, la solució passa també per ella.

Salvador Milà i Solsona
Diputat d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya

Article publicat a: El Periodico, el dia 30/11/2007.

dimarts, 1 de gener de 2008

LA IMMIGRACIÓ, UNA REALITAT POSITIVA


És un fet que vivim en una societat del segle XXI i que, per tant, les dinàmiques socials han de dirigir-se a donar-li valor i importància al ciutadà honest i compromès amb la societat en la qual resideix i disposat a col·laborar per fer de la mateixa un lloc millor per viure-hi, sense que importi el seu origen o nacionalitat. És per això que estem tots compromesos en la correcta gestió del procés d’immigració, per tal que les conseqüències redundin positivament a Catalunya i tinguem una nació més gran i millor del que ja ho és.

Dins d’aquesta perspectiva hem d’acabar amb els falsos tòpics que acompanyen aquest procés.

ELS IMMIGRANTS ENS PRENEN LA FEINA. A Espanya i a Catalunya, les tasques als mercats laborals són complementàries entre autòctons i estrangers. Així mateix, no és un secret per a ningú l’amplísima demanda laboral en sectors com l’hoteleria, la construcció, les tasques domèstiques i les agrícoles, que són els sectors amb més presència d’immigrants. Sectors que s’han revitalitzat i dinamitzat gràcies a la seva presència. És una realitat que l’arribada d’immigrants a la nostra economia ha estat molt positiva.

ELS IMMIGRANTS S’ENDUEN ELS AJUTS. Les xifres oficials desmenteixen completament aquesta afirmació. Per exemple, en el cas de l’habitatge: l’any 2004, a Catalunya els immigrants (nous ciutadans) van accedir només al 7’66 % dels habitatges protegits. En el cas del PIRMI (Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció), només el 17 % dels beneficiaris són estrangers en situació de pobresa o marginació social. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, només un 3 % dels immigrants censats han utilitzat algun tipus de servei social.

ELS NEGOCIS DELS ESTRANGERS NO PAGUEN IMPOSTOS. Aquesta afirmació és incompatible amb la realitat, ja que els costos dels permisos municipals d’obertura, de control d’instal·lacions, de reformes i d’altes en la Seguretat Social els paguen els mateixos empresaris estrangers. La dinàmica del cobrament d’impostos per beneficis és única, sense tenir en compte l’origen o nacionalitat de l’empresari.

ELS IMMIGRANTS NO TENEN ESTUDIS. És cert que el procés d’immigració en els darrers anys ha generat un percentatge alt de nous ciutadans que no tots posseeixen estudis superiors, però també és cert que la formació tècnica i professional dels immigrants és alta. Per exemple, el 68 % dels universitaris estrangers de tercer cicle procedeixen d’Amèrica llatina. A Catalunya, els estudis sobre les deu col·lectivitats més nombroses mostren l’heterogeneïtat del nivell educatiu: Argentina té un 38% d’estudis superiors; Perú, 29’2%; Colòmbia, 29’1%; Filipines, 16’2%; República Dominicana, 9’6%; Marroc, 6’4%; Paquistan, 5’2%; i Equador, 4’7 %.

ELS IMMIGRANTS NO S'INTEGREN. Res més allunyat de la realitat. En l'actualitat el Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat es troba desbordat per la demanda del col·lectiu d'immigrants que desitgen aprendre la llengua catalana. Referent al sector econòmic tots els que es troben treballant cotitzen regularment a la Seguretat social i són dinamitzadors nats de l'economia. Dels qui assisteixen a programes de formació laboral a Barcelona Activa, el 22% són immigrants. La participació en els diferents sectors de la societat s'ha incrementat molt positivament i tots els agents socials hem de vetllar que aquesta participació continuï incrementant-se i es vegi plasmada en la nostra societat.

Per tant, la immigració és un problema només en l'imaginari d'alguns sectors polítics i socials que s'han quedat ancorats el segle passat. La immigració, lluny de ser un problema, és només el reflex del nostre món en el segle XXI, un món on els seus habitants deixen de ser uns d'estranys per convertir-se en col·laboradors, tots, amb un objectiu comú: construir cada dia un lloc millor per viure-hi.