Arxiu del blog

dissabte, 29 de setembre de 2007

Moltes gracies, Fantasma.


Moltes gràcies pel la caricatura, potser ja t'ho hauran dit no? però això de dibuixar no és exactament lo teu, hi poses molta il·lusió però el resultat és el que és, oi? De totes formes i de cor, gràcies. Gràcies per a fixar-te en mí, és poc habitual que la gent s'hi fixi. Jo mateix sóc un gran despistat, vaig amb el meu món interior com a càrrega i i sempre em trobo la gent em desperta, i diu -Ei!, que no em veus? I certament no veig a ningú, les meves cavil·lacions van sempre darrera d'algún impossible, m'agraden els reptes difícils. I jo mateix me'n vaig fixar un fa molts anys, quan era jove, teenager, era un repte difós, com aquells desitjos d'aniversari davant les espelmes dels anys. Jo volia millorar el meu poble. Han passat molts anys des d'aquell desig de joventut, i ara veig que el treball discret, de mica en mica, de projecte en projecte, ha servit poc o molt aquella esperança indefinida però formulada amb força. Vaig ajudar en la lluita del Club de Joves, vaig participar en l'Assemblea Democràtica de Torredembarra, vaig ajudar a impulsar l'Entesa (primera candidatura unitària a les municipals del 1979), després la seva successora Unió pel Progrés Municipal, a nivell cultural vaig convèncer un grupet per fer el Drac Capsigrany, i recuperar els Nans, i a partir de la sortida a Matadepera fer que els Gegants balléssin, arrencant amb aquest fet el constant creixement del Seguici Popular de Torredembarra, mentrestant vaig treballar per fundar el Centre d'Estudis "Sinibald de Mas" - Torredembarra, des d'on vam recuperar el Ball de Diables de Torredembarra, després vaig participar en la creació de la Mulassa, vaig empènyer amb uns amics la recuperació del Ball de Serrallonga, a partir d'una pista escrita el 1877 per Hermenegildo Llorens. En el camp polític, no vaig mai d'estar informat de la marxa de l'Ajuntament col·laborant puntualment en algún tema o altre. La lluita contra el Tren de Velocitat Alta, la lluita per la gratuïtat de l'A-7, el COPALTAV, la construcció del Consell Municipal de Sostenibilitat. La fundació de l'Alternativa Baix Gaià. Organitzant actes culturals a partir d'amics que tinc arreu de Catalunya i alguns que he conegut els últims deu anys de col·laborar en la Universitat Catalana d'Estiu. Ah! i amb la Núria la meva dóna vam redactar un conte "la Mula Boja". Tot això passant de puntetes, i fent com si tot fós normal. Això m'has fet recordar al dir totes les tonteries que poses al peu de la que suposo meva caricatura. Gràcies Fantasma!

divendres, 28 de setembre de 2007

La Torre celebra avui un acte d'informació sobre el servei de l'aigua


L'Ajuntament de Torredembarra ha organitzat per avui, a les vuit del vespre, un acte d'informació ciutadana sobre el canvi del sistema de gestió i la licitació del servei de l'aigua i el clavegueram. Amb aquesta activitat, es compleix una de les condicions posades pel GIT (que forma part del govern local juntament amb PSC i ERC) per tal de votar a favor de l'adjudicació del servei, que ha passat per un procés força polèmic. L'acte se celebrarà a la sala de plens del consistori torrenc.
EL PUNT d'avui

dijous, 27 de setembre de 2007

Presenten en societat la comissió cívica pels 75 anys de les Normes de Castelló


El passat dia 21 de stembre al migdia es va presentar a la Llotja del Cànem de la ciutat de Castelló, la comissió cívica pels 75 anys de les Normes de Castelló, constituïda per la Universitat Jaume I, la delegació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans, els sindicats CCOO, UGT i STEPV-Iv i Acció Cultural del País Valencià, entre altres associacions.

Margarita Porcar, vicerectora de Cultura de la Universitat Jaume I, va fer referència a la projecció i dimensió de les Normes de Castelló, «que no cal veure-les només com un fet històric que s'ha de commemorar, sinó com un projecte de futur». En aquest sentit, anuncià un cicle de conferències organitzades per la Universitat en què es reflexionarà sobre aquest futur.

El president de la delegació a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans va destacar la transcedència social de les Normes, «sense les quals no podríem haver arribat al segle XXI amb una llengua viva i moderna». Vicent Pitarch afirmà que malgrat els entrebancs que ha patit el valencià, és necessari donar a conéixer la importància de les Normés més enllà de l’àmbit acadèmic, entre el conjunt dels ciutadans. Amb aquest objectiu, va recordar algunes de les activitats que s'han dut a terme, com com el repartiment de 70.000 díptics explicatius de les Normes, repartits en les diferents Trobades en valencià que s'han celebrat enguany. Pitarch va explicar que hi ha conferències programades a Onda (Plana Baixa), Benicarló o Vinaròs (Baix Maestrat).

Per altra banda, Pitarch es va referir al projecte «75 articles per les Normes», que preveu la publicació de 75 articles -«que finalment seran bastants més», digué- en periòdics i revistes, dedicats a la commoració i valoració de les Normes des de diferents punts de vista. Finalment, va destacar que els dies 14 i 15 de desembre es reunirà a la ciutat de Castelló, en sessió plenària, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en una sessió dedicada especialment a homenatjar les Normes i els homes que les van fer possibles l’any 1932.

Què son les Normes de Castelló?

Les Normes Ortogràfiques de Castelló, o simplement Normes de Castelló o Normes del 32, són unes normes ortogràfiques elementals, que segueixen, bàsicament, les normes fabrianes, adaptades al valencià. Aquestes normes les van signar el 1932 les més importants institucions culturals del País Valencià.

En certa manera, les normes troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les normes fabrians, però permeten l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important tindre palés també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Normes de Castelló. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL actualment, no estan en l'esperit de les Normes.

divendres, 21 de setembre de 2007

Demanen un estudi sobre la possibilitat que Muntanyans II sigui zona humida


EL PUNT 21/09/2007
A.P.. Torredembarra

El ple de l'Ajuntament de Torredembarra va aprovar ahir una moció presentada per l'Alternativa Baix Gaià en què es demana que s'estudiï si els terrenys del pla parcial de Muntanyans II són una zona humida. La moció reclama a la regidoria de Medi Ambient que corrobori un informe del 1994 sobre aquesta condició i, a més, demana a la Generalitat que delimiti la zona humida de l'àrea. La proposta va tenir el suport de CiU, el PP i l'Agrupació Democràtica Torrenca, i el vot contrari del govern (PSC, ERC i GIT).

Pel que fa al concurs d'adjudicació de l'aigua, el grup municipal de CiU i el govern local van acordar donar-se un termini de dos mesos per revisar el procés d'adjudicació. Basant-se en aquest acord, CiU va decidir retirar del ple la moció en què demanava que es declarés desert el concurs. Segons l'acord de les dues formacions, cadascuna de les quatre empreses que es van presentar al concurs podrà suggerir deu entitats externes perquè tornin a analitzar les pliques. D'entre totes aquestes propostes, s'encarregarà la tasca a l'entitat que sigui més sol·licitada. Si en el termini de dos mesos no s'ha desbloquejat el procés, CiU va anunciar que tornarà a demanar que es declari desert el concurs.

El ple també va rebutjar, pel vot de qualitat de l'alcalde, la moció de l'Alternativa Baix Gaià, en què demanava la creació d'una comissió d'estudi sobre el model de gestió de l'aigua i el clavegueram. La proposta va rebre el suport de CiU i el PP.

LLEI 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals. ( 1 )




LLEI 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals. ( i 2 )



dijous, 20 de setembre de 2007

L'Alternativa Baix Gaià torna a demanar la paralització de Muntanyans II


EL PUNT 20/09/2007
A.P.. Torredembarra

L'Alternativa Baix Gaià (ABG) tornarà a intentar aquest vespre que el ple de l'Ajuntament de Torredembarra debati una moció en què es demana la paralització cautelar de les obres d'urbanització del pla parcial Muntanyans II. La inclusió de la proposta a l'ordre del dia com a qüestió sobrevinguda dependrà de la comissió informativa extraordinària que es farà mitja hora abans del ple, i en què es tindrà un informe jurídic sobre la viabilitat de la proposta de l'ABG.

El text de la moció reclama la realització d'un informe per part de la tècnica municipal de Medi Ambient per tal de corroborar si els terrenys del pla parcial són una zona humida, tal com defensen els contraris al projecte urbanístic. En cas que l'informe corrobori aquesta catalogació, l'ABG demana l'inici del «procés de regeneració de l'espai». La formació basa la seva proposta en la jurisprudència del Tribunal Suprem i la legislació catalana.

L'AIGUA, PROTAGONISTA
A banda de Muntanyans II, el polèmic concurs per a la gestió de l'aigua i el clavegueram seran avui protagonistes del ple. També com a qüestions sobrevingudes, els regidors podrien debatre una moció de CiU en què es demana que el concurs d'adjudicació es declari desert, i una altra proposta, també de l'ABG, que aposta per iniciar un procés de participació sobre el model de gestió d'aquest servei.

El tren cap a Madrid


Només Francesc Ricomà, del PP, i Lluís Suñé, d'ICV, tenen ja coll avall el camí com a futurs caps de llista per Tarragona

ÒSCAR MESEGUER. Tarragona
EL PUNT 20/09/2007

La cursa cap a les eleccions generals del 2008 ja ha començat, però en els dos principals partits catalans, CiU i el PSC, el procés de confecció de llistes encara és lluny d'arrencar formalment i a la demarcació tot es redueix a suposicions i rumors més o menys sòlids. Gairebé ningú no dubta que el reusenc Francesc Vallés tornarà a encapçalar la candidatura socialista, mentre que fonts de la federació situen l'aposta de CDC al voltant de l'alcaldessa de Valls, Dolors Batalla, tot i que ella més aviat s'ha mostrat reticent a ampliar el seu àmbit d'influència. Els que ho tenen clar són el PP, que es torna a encomanar a Francesc Ricomà, i ICV, en què Lluís Suñé (ABG) és l'únic candidat. A ERC, qui podria tenir ja el vistiplau de la direcció, és l'actual senador Lluís Aragonès.

Hi ha en joc alguna cosa més que uns quants abonaments del TAV entre la Secuita i Madrid, mitjà que ja acostumen a utilitzar els representants del territori a les Corts estatals. ERC té molt complicat repetir els excel·lents resultats del 2004. CiU pot tornar a quedar desplaçada pel bipartidisme (PSOE-PP) que marca les generals i ICV gairebé s'ha de remetre a un somni per aspirar a obtenir un diputat. Els resultats de fa quatre anys: tres per al PSC-PSOE, i un per a CiU, ERC i el PP.

Internament, amb vista a l'elaboració de les llistes, els moviments per buscar una bona posició de sortida ja s'han produït o s'estan coent. La crisi interna del PP, amb la marxa de Piqué, va provocar que Francesc Ricomà es posés ràpidament a disposició del partit per estabilitzar la situació si més no en el territori, on el comitè executiu provincial no ha vist alterada la seva composició. Seran els seus quarts comicis consecutius com a cap de llista. Ricomà ja treballa també com a coordinador de la campanya a la demarcació, però l'oficialització de la candidatura va per llarg, tot just acabat de proclamar Rajoy com a presidenciable. A ICV-IU, el termini de presentació de candidatures s'ha resolt amb més d'un centenar d'avals per a la figura de Lluís Suñé, de l'Alternativa Baix Gaià (ABG) de Torredembarra. No és militant d'ICV, però sí membre de la direcció nacional de l'Entesa de Progrés Municipal (EPM).

A ERC, fonts del partit donen per fet que l'actual diputat, Josep Andreu, no repetirà, després d'haver recuperat l'alcaldia de Montblanc. La majoria dels dirigents del sector més oficialista, inclòs un Sergi de los Ríos –portaveu a Tarragona i secretari nacional de política econòmica– a qui els rumors també havien situat com a hipotètic número u al Congrés, avalen la figura del fins ara senador Lluís Aragonès per encapçalar la llista. Aragonès és també l'actual president d'ERC al Camp de Tarragona. La conferència nacional del 20 d'octubre obrirà un període en què els congressos comarcals escolliran els seus representants per elaborar la llista.

Encara ho tenen més verd el PSC, que preveu que abans del desembre les agrupacions locals no faran les seves propostes als consells de federació, i CiU, que situa el seu procés a partir del mes de novembre. La direcció de CDC al Camp manté que està centrada en la constitució dels òrgans de govern de les associacions de municipis catalanes i estatals, per situar-hi algun representant territorial.

Externament, sí que tothom ja ha encetat la precampanya, sobretot amb estratègies per marcar perfil propi amb vista a la tramitació parlamentària dels pressupostos de l'Estat pel 2008. El recent acord entre el govern central i la Generalitat pot restar arguments a algunes formacions que reivindicaven el compliment exhaustiu de l'Estatut, però la punta de llança territorial serà el reclam de més inversions per al Camp i l'Ebre per contrarestar el perill que les solucions a la crisi de les infraestructures, en la mesura que aquesta ha tingut l'epicentre a Barcelona, puguin canalitzar els diners cap a l'àrea metropolitana i agreujar possibles desequilibris territorials.

ABG pondrá a prueba al pleno con otra moción de Muntanyans II


Diari de Tarragona. 19/09/2007
El plan parcial Muntanyans II volverá a la arena política este jueves si el secretario municipal de Torredembarra, Rafel Orihuel, no lo impide. Alternativa Baix Gaià ha presentado una moción mediante la cual pide a la técnica municipal de Medi Ambient que corrobore (o no) que la zona es húmeda y, por tanto, protegida por la ley de espacios naturales.
jordi cabré | jcabre@diaridetarragona.com

La patata caliente de ABG deberá discutirse primeramente en la sesión informativa previa al pleno (para el jueves a las 20 horas) y allí se aceptará como asunto sobrevenido o se descartará del orden del día. El portavoz de ABG, Lluís Suñé, admite que «esta propuesta no hace daño a nadie y sólo pretende corroborar lo que dicen estudios externos: que la zona ocupada por el plan parcial es una zona inundable, húmeda y por tanto protegida por la ley 12/85 de espacios naturales».

Si la moción entra en la sesión plenaria, de buen seguro podría recibir el apoyo de CiU (que lo reconoce abiertamente) y, por qué no, de otras formaciones en la oposición (PP o L'Agrupació) y también del Gobierno (ERC y GIT). Quien votará en contra será el PSC, que considera que el tema de Muntanyans II está por encima de las competencias municipales, y que cualquier presión, petición o queja debe dirigirse a Medi Ambient de la Generalitat.

'Todo es legal'

Suñé apunta que «no estamos induciendo a nadie a que cometa ilegalidades. Creemos que la moción es perfectamente válida y pretendemos corroborar otros informes con uno de 'la casa'». Quizá la segunda parte de la moción, que pide la paralización cautelar de las obras de urbanización, puede provocar más recelos a la hora de sumar adeptos a la causa.


Lo que está claro es que si la moción prosperara, aunque sólo fuera por el primer punto en caso de modificación de última hora, la técnica de Medi Ambient, Elisenda Forès, debería elaborar un informe para evaluar las características de la superficie del plan parcial Muntanyans II.

La sombra del último plenario con el tema Muntanyans II encima de la mesa se celebró el 24 de julio. En aquella ocasión, la moción de ABG era más drástica y pedía la inmediata paralización de las obras de urbanización. Sólo obtuvo el espaldarazo de CiU, ya que el resto de fuerzas recordaron a Suñé que su propuesta podía inducir a prevaricación y que, además, la licencia de inicio de obras había sido concedida por la Generalitat y no por el Ayuntamiento.

La votación en el Parlament

Mientras el pleno del jueves centra la atención a nivel municipal, lo cierto es que a nadie se le olvida que en octubre (si las previsiones se cumplen) el Parlament podría votar otra resolución importante para este plan parcial torrense tan conocido por todos.


La Comissió de Medi Ambient tiene encima de la mesa una propuesta de resolución que presentó CiU el 29 de mayo dividida en tres puntos.

El primero, ampliar el espacio de interés natural (EIN) Els Muntanyans hacia Creixell y añadir la zona de El Gorg. El segundo, que el plan parcial se interprete como conector biológico; y, por tanto, el tercer punto de la resolución, que se activen de manera inmediata las obras de paralización.

Aunque admitida a trámite, antes de cerrar el plazo de enmiendas, PSC, ERC e ICV entraron su propuesta, que no es otra que incluir la zona verde (ver mapa adjunto) como ampliación del EIN, pero en ningún caso modificar la zona urbanizable.

Daniel Masagué, líder de CiU en Torredembarra, admite que la alegación del tripartito desvirtúa la iniciativa de CiU, «y no descartamos que al cambiar el significado, mejor retirarla si no sirve para sus fines». De momento, sólo es una opción y no se ha hecho pública la postura de CiU, posiblemente a la espera de conocer la fecha de la Comissió de Medi Ambient, que a día de hoy todavía no está programada.

Las obras, a su ritmo

Paralelamente al debate político, la urbanización del plan parcial va a su ritmo. La empresa tiene todos los permisos para urbanizar y sigue con sus tareas. Antes de marcar calles y delimitar la zona urbana, se está limpiando el solar y reutilizando los escombros de antiguas obras para que puedan servir como base de la zona asfaltada.

divendres, 14 de setembre de 2007

Tercera anella a Tarragona i nova carretera de Reus fins a la Torre


El Punt. 6/9/2007
La xarxa de vies ràpides del territori és relativament extensa i, un cop enllestida l'A-27 entre Tarragona i Montblanc i el desdoblament de la C-14 entre Reus i Alcover, arribarà als 227 quilòmetres. Però els problemes de mobilitat són similars als que presenta el ferrocarril. «S'acaba agafant l'autopista per fer desplaçaments curts», va constatar ahir el secretari de planificació, Oriol Nel·lo, durant la presentació de l'avantprojecte. El pla pretén reajustar les infraestructures per fer una segregació de fluxos: els de pas, d'un costat, i els interns, de l'altre. Les tres solucions més destacades que aporta perquè les vies d'alta capacitat no absorbeixin trànsits locals són una tercera circumval·lació a Tarragona, traslladant més al nord l'A-7 entre Tarragona i Vila-seca i convertint el traçat actual en via suburbana; un arc viari del tot nou entre Reus, l'aeroport i l'estació del TAV de Perafort i fins a Torredembarra, per descongestionar un litoral nord del Tarragonès especialment problemàtic en èpoques de moviment turístic, i, finalment, la millora de l'accessibilitat al Priorat amb el condicionament «significatiu» de la C-242 que uneix les Borges i Ulldemolins. El pla també preveu la millora substancial de l'arc viari que enllaça Alcover i el Vendrell per Valls. Pel que fa a la llarga distància, s'incideix en el desdoblament de l'A-7 –l'antiga N-340– en tota la regió, més enllà dels trams ja en fase d'estudi o execució, mentre que el nou eix nord entre Montblanc i Tàrrega i el condicionament de l'eix Montblanc-Igualada atorgaria continuïtat a les incipients actuacions per habilitar l'A-27 entre la capital de la Conca i Tarragona. D'altra banda, el pla també protegeix de la urbanització espais situats en cruïlles de mobilitat, com ara les Esplanes entre l'Arboç i Banyeres i el possible corredor d'un tren entre el Camp i la Catalunya central.
El Camp de Tarragona inclou 131 municipis, on viuen més de 450.000 persones, la qual cosa el converteix en la segona àrea metropolitana de Catalunya. Com descriu l'avantprojecte del pla territorial parcial, disposa d'un potencial de creixement important, fruit d'una ubicació estratègica, ja que es configura geogràficament com a «terra de pas dins de l'arc mediterrani i cruïlla entre aquest arc i l'interior de la península Ibèrica». Un dels trets més distintius és la concentració de població als municipis de la costa, que només ocupen un 14% de la superfície total del Camp, però que acullen més del 50% de la població. Els desequilibris generats són ara difícils de tractar, però el document presentat ahir és la base d'una eina de control indispensable, si bé no infal·lible, i que arriba amb moltíssim retard. La formulació del pla va ser encarregada formalment, a través d'un acord de l'últim govern de Pujol, el març del 2002, quan el retard acumulat ja era notable, i els primers treballs han trigat cinc anys a fer-se públics.

Arqueòlegs excaven al jaciment paleolític de Vinyes Grans, a les obres del TAV de Perafort


FOTO: Joan Clos visitant aquest estiu l'estació del TAV a Perafort, revisant la catenària deixada pels neandertals "-Està en prefecte estat!" ha declarat el ministre.

ElPunt. 08/08/2007
L'empresa Arqueoline, vinculada a l'àrea de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, està excavant al jaciment paleolític de Vinyes Grans, a Perafort, amb la finalitat d'investigar les primeres poblacions de neandertals que van ocupar la vall del riu Francolí fa entre 40.000 i 70.000 anys. El jaciment està situat a la zona de les obres del TAV a Perafort. Segons va informar ahir l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (Iphes), els treballs s'inscriuen en el projecte Francolí-Gaià, que impulsa l'institut. Un sector del jaciment ja es va excavar l'any 1992 i s'hi van trobar restes d'indústria lítica (eines de pedra). Quinze anys després, les obres de la connexió ferroviària entre el corredor del mediterrani i el TAV Madrid-Barcelona han aconsellat una altra excavació, en la qual, des de l'1 d'agost, treballen una vintena de professionals, dirigits per Jaume Vilalta i Amèlia Bargalló. Els objectius d'aquesta excavació són, segons els seus responsables, recuperar les restes arqueològiques que pot contenir el jaciment, el qual ofereix possibilitats de documentar una ocupació paleolítica a l'aire lliure i un model d'explotació fluvial del Francolí. Els resultats complementaran el coneixement que ja aporten altres jaciments del curs del Francolí, com el de Molí de Salt, a Vimbodí, la Cansaladeta, a la Riba, o la Boella, a la Canonja, que també estudia l'Iphes en el projecte Francolí-Gaià.

dijous, 13 de setembre de 2007

L'estat espanyol modern néix al fer desaparèixer per la força de les armes la Corona d'Aragó. Visca la V Republica Catalana!


El principi de la fi de l'estat medieval català anomenat Confederació Catalano-Aragonesa és al 1476, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va tenir com a conseqüència, a la mort d'ambdós, ja que els seus respectius territoris independent i àdhuc bel·ligerats entre ells fòren regits conjuntament en la persona del seu nét: Carles I.
A més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seva entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no els passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el regne de Castella s'estengué per tota la península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, Andorra i, fins a cert punt, Navarra.El 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Això va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el Sol".
No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-duc d'Olivares, que provocà el 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. 
Foren importants les escaramusses entre tropes castellanes i catalanes durant la Guerra dels Segadors i, especialment, la repressió posterior a la Guerra de Successió (Batalla de Torredembarra, Bandolerisme de Carrasclet, etc.)
Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulés massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori i passaren a mans de Felip V de Borbó els anomenats «regnes d'ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes d'enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ser una colònia anglesa.
En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra anomenada de Successió Espanyola pels botiflers, en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia.
La Guerra de Successió Espanyola (1700-1714) va ser un conflicte bèl·lic internacional, va enfrontar la majoria de potències europes al segle XVIII per la successió a la Corona de Espanya després de la mort de Carles II, i que es va saldar amb la instauració de la dinastia borbònica a Espanya el que suposa la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella. Va suposar a mes una guerra a la peninsula ibérica entre borbónics i austriacistes principalment entre els antics regnes ibérics de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, que es va extrendre fins a 1744, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V.
Després d'una obstinada defensa en el setge de Barcelona, mantinguda per gent de tots els estaments i amb tropes valencianes i mallorquines a les ordres del conseller en cap del Consell de Cent, Rafael de Casanova, la capital catalana capitulà l'11 de setembre de l'any 1714. L'últim lloc a caure va ser Cardona el 18 de setembre del mateix any; Mallorca i les Pitiüses, un any més tard (l'11 de juliol 1715). Tots aquests territoris foren annexionats a Espanya, de manera que per a ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. Només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, la qual durarà 44 anys, conservarà una llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica.
Els Decrets de Nova Planta són tres decrets signats per Felip V després que les seves tropes ocupessin militarment, en la Guerra de Successió, els diferents regnes i territoris de la Corona d'Aragó que no depenien del Consell d'Itàlia. Es promulgaren en les dates següents: Regne de València i l'Aragó: 29 de juny de 1707. Mallorca i les Pitiüses: 28 de novembre de 1715. Principat de Catalunya: 16 de gener de 1716. El 13 d'abril de 1711 es va promulgar un segon decret a Aragó que restablí part del dret aragonès i regulà una nova organització de l'Audiència de Saragossa. La primera reivindicació de la Corona d'Aragó de l'estat de coses anterior a la Nova Planta fou el memorial de greuges anomenat Representació (1760). Els Decrets de Nova planta significaren la fi de les institucions pròpies dels països de la Corona catalano-aragonesa, per bé que aquestes ja havien perdut qualsevol influència real durant els successius regnats dels reis de la Casa d'Habsburg
Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l'estructura de la Corona d'Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotsmesos a les institucions, lleis i autoritats d'un d'ells, el de Castella, per bé que no nominalment continuaren existint.
Amb els Decrets de Nova Planta també desaparegué el que caracteritzava el sistema de relacions polítiques, ara només dins la Corona d'Aragó: la sobirania compartida entre la monarquia i els estaments, exercida a través de les Corts i de l'aplicació de les Constitucions i privilegis, fins i tot en el cas del Regne de Mallorca, en què el Gran i General Consell tenia competències pròpies de les Corts que aquest regne no tenia.
El Decrets de Nova Planta, suposaren la mort jurídica del nostre país (sic) com a entitat amb personalitat pròpia perquè quedà subsumit dins el maremàgnum castellanitzador, i provocaren l'afebliment de la consciència nacional. Tanmateix, no només s'aconseguí la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d'aquest país, sinó que començà la batalla política contra el català a tots els nivells, sense oblidar l'Església, la qual va arribar al sinistre que ja el 1730 l'arquebisbe Mayoral ordenà als seus rectors que castellanitzaren noms i cognoms als registres parroquials.
Aquests decrets prenen França com a model polític i alhora estableixen que aquests territoris passaran a ser regits segons les lleis i els costums de Castella; són conseqüència de la visió absolutista i centralista del monarca, prenent com a motiu el càstig a la Corona d'Aragó pel seu suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria.
Amb aquests decrets es començà a configurar definitivament l'Estat Espanyol tal com el coneixem avui, com un estat unitari tant a efectes polítics com administratius, ja que fins aquell moment Espanya només era un conjunt de diversos països en els quals, des dels reis Catòlics, regnava el mateix monarca. El següent moment i definitiu seria a la dècada de 1830, amb la creació de l'estat-nació espanyol pel liberalisme centralista.
República (del llatí res publica, «la cosa pública, allò públic»), en sentit ampli, és un sistema polític caracteritzat per basar-se en la representació de tota la seva estructura mitjançant el dret a vot. L'electorat constitueix l'arrel última de la seva legitimitat i sobirania. Moltes definicions, com la d'Encyclopædia Britannica de 1911 fan ressaltar la importància també de l'autonomia i del Dret (incloent els drets humans) com a parts fonamentals per a una república. Per extensió, se sol denominar així l'Estat que té l'esmentada organització, la República Catalana ha estat proclamada, al menys, en quatre ocasions, al segle XVII per Pau Claris, al segle XIX per Estanislau Figueras i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys (1934).
Nosaltres creiem en un futur Estat Anomenat V República Catalana, antagònica i oposada genèticament al Regne d'Espanya.

dimecres, 12 de setembre de 2007

Una paella catalana a la salut de l'Onze de Setembre!


El millor que se'ns acudeix des de fa uns anys per l'Onze de Setembre és reunir-nos una colla entranyable d'amics i sortir al defora a fer un mos. Aquest any li ha tocat a la paella, amb imaginació i un cer art la puc mostrar amb un cert orgull, el tot catalanista no hi va faltar cosa que diu molt del grupet. Us ho recomano gaudiu de l'amistat, cultiveu-la, i si no en teniu correu a establri-la. L'amistat és la base de la pàtria.

dimecres, 5 de setembre de 2007

Jo sí que sóc comunista!


Parlant l'altre dia en el bloc del Jordi Salvat jo li retreia el seu anticomunisme, i ell em replicava que: "D'on has tret que sigui anticomunista. Jo tinc memòria política des de l'enfonsament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est, la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse de la URSS. Per a mi el comunisme és una experiència política fracassada i un terme que la dreta més rància fa servir de tant en tant per espantar certs sectors de la societat. Mai m'he plantejat el comunisme com un sistema polític viable. Crec en el mercat, en un liberalisme que tingui uns límits per intentar igualar la societat. Vaja, que ideològicament em situo al centre-esquerra i nacionalment crec que Catalunya te dret a aspirar a ser totalment independent." Jo li respecto que no ho reconegui però la seva resposta ja és anticomunista. En els moments de la meva antiga militància a la JCC i el PSUC, parlàvem i molt d'història política i d'actualitat política, aquells anys setanta són per no oblidar-los mai. Potser no compreniem tot el que estava passant, però si que en teníem un concepte clar i diàfan de la conceptualitat ideològica que professàvem. L'experiéncia fracassada que cites, amic Jordi, és precisament una experiència per nosaltres criticada. Les nostres tesis polítiques compreníen ja aleshores que el comunisme d'estat era una estafa, i des de l'invasió de Txecoslovàquia, o potser una mica abans va néixer una crítica als sistemes de capitalisme d'estat que el periodisme italià i l'europeu va identificar més tard com a Eurocomunisme. En aquest àmbit situariem partits comunistes de l'època com el PCI, el PCF, el PCE i el PSUC com a impulsors d'una gran reforma ideològica que situa la democràcia com a espai on ha de mure's i progressar el socialisme. De fet i mitjançant l'Assemblea Democràtica de Torredembarra, afiliada a l'Assemblea de Catalunya vàrem impulsar un cicle de conferències ideològiques, i la que parlava de nosaltres la vam titular "Socialisme en llibertat". El comunisme és tant viable avui dia com ho pot ser la mateixa llibertat. Personalment sóc devot ideològic de la Marta Harnecker, entre molts altres ideòlegs, i sense agafar-ne cap de forma dogmàtica. El meu comunisme parla de mans netes, de mercat, de transparència, de participació com a iguals, de planificació entre tots. Parla de tot allò que en el terme ample de la paraula cau dins del mot "esquerra". Parla com l'Alternativa Baix Gaià. No em veig amb el liberalisme i el centre que tú expresses, i a nivell nacional hi deu haver les mateixes recances, jo opto per l'establiment d'un estat català en el concert de nacions del món. Qui es cregui avui independent que llenci la primera pedra.

Cabal ecològic, pel Gaià!

Le Monde Diplomatique en Català

He afegit un nou enllaç a la dreta on podreu consultar Le Monde Diplomatique en català. Si hi teniu temps aquesta és una publicació imprescindible per tenir una visió del que passa de debò al món (podeu estalviar-vos els telenotícies... amb les seves manipulacions! jo amb el resum del primer minut ja en tindria prou!). Per exemple al número del mes d'agost hi ha una entrevista a l'intel·lectual i dissident americà Noam Chomsky a la que podeu entrar-hi clicant l'enllaç, a numeros anteriors. A més l'Editorial també d'agost sobre l'Hugo Chavez us desmentirà els tòpics habituals sobre aquest president. Us el copio a sota.

Le Monde Diplomatique en llengua catalana, agost de 2007. Edició núm. 58: Chomsky, la reforma de l'esquerra i els intel·lectuals del segle XXI. http://www.monde-diplomatique.cat

RESUM

L’entrevista a Noam Chomsky analitza curosament i com sempre la situació d’un món que pateix símptomes de mals estructurals. Així, segons el professor Chomsky, “el programa econòmic neoliberal que durant els anys vuitanta i noranta s’imposava per la força a tota l’Amèrica Llatina avui es rebutja a tot el continent. I aquesta mateixa oposició a la globalització econòmica es troba a escala mundial.”

Hugo Chávez
Per IGNACIO RAMONET

Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat tot: cops d'Estat, vagues petrolieres, èxode de capitals, intents d'atemptat... A l’Amèrica Llatina no s'havia vist una obstinació tan gran des dels atacs de Washington contra Fidel Castro.

Les calúmnies més miserables contra Chávez les han propagades les noves oficines de propaganda (National Endowment for Democracy, Freedom House, etc.) finançades per l'administració del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta maquinària, dotada de mitjans financers il·limitats, manipula tots els contorns mediàtics (entre ells els diaris de referència) i
les organitzacions de defensa dels drets humans al servei de propòsits obscurs. S’arriba fins i tot, com a ruïna del socialisme, a què una part de l'esquerra socialdemòcrata s’afegeixi a aquesta coral de difamadors.

Per què tant d’odi? Perquè ara que la socialdemocràcia pateix una crisi d'identitat a Europa, les circumstàncies històriques fan que es confiï a Chávez el rol d’agafar la responsabilitat, a escala internacional, de reinventar l'esquerra. La construcció europea al Vell continent ha tingut com a efecte la impossibilitat d’edificar un sistema alternatiu al neoliberalisme (llegiu els articles de Jean Bricmont i Denis Duclos). Però al Brasil, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador, inspirades en el model veneçolà, les experiències mantenen viva l’esperança emancipadora dels més humils.

En aquest sentit, el balanç de Chávez és espectacular. Es comprensible que en desenes de països pobres hagi esdevingut una referència obligada. Respectant escrupolosament la democràcia i les llibertats (1), ¿no ha refundat d’arrel la nació veneçolana, legitimada per una nova Constitució que garanteix la implicació popular en el canvi social? No ha retornat la dignitat ciutadana als aproximadament cinc milions de marginats (entre els quals els indígenes) desproveïts de documents d'identitat? No ha recuperat la companyia pública Petroleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? No ha desprivatitzat i no ha tornat al servei públic la principal empresa de telecomunicacions del país així com la companyia d'electricitat de Caracas? No ha nacionalitzat els camps petrolífers de l'Orinoco? I finalment, no ha destinat una part de la renda petroliera a guanyar autonomia enfront les institucions financeres internacionals, i l’altra al finançament de programes socials?

S’han distribuït més de tres milions d'hectàrees de terres als pagesos. S’han alfabetitzat milions d'adults i nens. S’han construït milers de centres mèdics als barris populars. Han estat operades gratuïtament desenes de milers de persones amb deficiències oculars. S’han subvencionat els productes alimentaris bàsics i es venen a un 42% per sota del preu de mercat per als més desfavorits. La setmana laboral ha passat de 44 a 36 hores, alhora que el salari mínim s’ha apujat fins als 204 euros mensuals (el més elevat de l'Amèrica Llatina després de Costa Rica).

Els resultats de les mesures adoptades mostren que, entre 1999 i 2005, la pobresa es va reduir del 42,8 al 33,9% (2) i que la població que vivia de l'economia informal queia del 53 al 40%. El retrocés de la pobresa, i un consum que ha progressat un 18% anual (3), ha permès mantenir un fort creixement que, en el transcurs dels tres últims anys, ha estat del 12% de mitjana, entre els més elevats del món.

Davant d’aquests resultats, sense parlar dels que s’han aconseguit en política internacional, cal sorprendre's que el president Hugo Chávez hagi esdevingut, per als amos del món i els seus confidents, un home a abatre?

Notes: (1) S’han desmentit les mentides a propòsit de Radio Caracas Televisión. La cadena va reprendre el 16 de juliol les seves emissions per satèl·lit i cable. (2) «Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right», Center for
Economic and Policy Research, Washington DC, maig de 2006. (3) Business Week, Nova York, 21 de juny de 2007.

http://www.monde-diplomatique.cat

mon@monde-diplomatique.ad
redaccio@monde-diplomatique.ad

L'Esquerra Independentista avui: entre la interpretació i la realitat

L’Esquerra Independentista avui: entre la interpretació i la realitat
Per Antoni Rico i Garcia. Llicenciat en Història Contemporània i Antropologia social. Militant de la CUP de Girona i membre del secretariat nacional de la CUP

Des de fa uns anys observem, molts cops amb una mica de perplexitat, un cert interès acadèmic sobre l’evolució i existència de l’Esquerra Independentista catalana. Des dels llibres publicats pel periodista David Bassa, molt centrats en la repressió que ha patit el moviment, al darrer publicat pel sociòleg Roger Buch, s’han dit moltes coses i molts cops amb una pobre anàlisi de la realitat.

De fet, des del meu humil punt de vista, llevat dels llibres del senyor Bassa i els propis escrits per diferents organitzacions del moviment –recordem Tornen els grisos publicat per Alternativa Estel o l’exhaustiu recull de l’experiència independentista estudiantil editat per la CEPC-, la resta són pura palla pseudoacadèmica. No voldria semblar prepotent ni dogmàtic, però sincerament és el que pense. Un exemple: La temptació armada a Catalunya de Ricard Vilaragut. Aquest llibre, molt més documentat que d’altres posteriors, acaba realitzant una reflexió gairebé messiànica on es sentencia dient, més o menys, que l’aparició d’una organització armada de caràcter independentista i revolucionària als Països Catalans és una il·lusió de quatre il·luminats que la societat catalana mai acceptaria. Aquesta reflexió, digna d’un futuròleg més que d’un científic social, em sembla totalment gratuïta i, fins i tot, acientífica. Els fets històrics, l’aparició de segons quins fenòmens socials com pot ser la lluita armada o d’altres, no deixen de ser conseqüència o producte del moment històric en què es produeixen. Intentar analitzar el futur des d’una visió purament presentista no aporta res ni al debat acadèmic ni a la realitat social. No seré jo qui afirme el contrari que Vilaragut, però el que si que tinc clar és que no és la meva feina endevinar el futur d’aquest país. No tinc aquesta capacitat visionària.
Però centrem-nos en el darrer llibre editat sobre aquest tema: L’Esquerra Independentista avui de Roger Buch. Jordi Porta ens diu al pròleg que Buch “fa una anàlisi rigorosa i exhaustiva del que ha donat de si el moviment independentista en gairebé totes les seves possibles manifestacions”. No és aquesta la sensació que ens ha quedat després de llegir-lo, la veritat. Publicat a escassos dies de les darreres eleccions municipals, el dia 27 de maig a les dotze de la nit ja li quedava caduc un dels capítols: el dedicat a la Candidatura d’Unitat Popular. És el que té parlar sobre fets que no estan tancats i acabats. Analitzar el present comporta aquestes sorpreses d’última hora: els resultats de les europees no van alimentar cap “al·lèrgia habitual” del moviment respecte a les urnes. Però hi ha coses més interessants en aquest llibre que m’agradaria ressaltar. S’ha de dir, però, que el propi autor ja es cura en salut en la introducció quan diu que “aquest llibre no té ànim científic, és eminentment divulgatiu” i, fins i tot, reconeix que molts cops està més basat en la interpretació que l’anàlisi. Però clar, com pot diferenciar el lector aquelles parts inspirades en la realitat i aquelles que són pura interpretació? Primer problema, doncs. De fet, el títol del llibre, tenint en compte el seu contingut, s’apropa més a la interpretació que a la realitat. M’explique. Teòricament ens trobem davant d’un llibre que parla i descriu l’Esquerra Independentista catalana actual. Malgrat tot, quan comencem a llegir veiem que allò que l’autor considera objecte d’estudi dins d’aquest terme tan concret és força ample i centrat, sobretot, en la necessitat personal d’omplir pàgines. Per començar ajunta dos sectors de l’independentisme que, almenys que jo sàpiga, actualment no formen part d’un mateix moviment. I és que l’Esquerra Independentista és una cosa i ERC i les seves joventuts una altra. Jugar a la confusió no ajuda res a solucionar tots els dubtes que el propi autor diu voler aclarir al lector. Però el cacao mental més gran comença quan a banda de les organitzacions polítiques citades, també apareixen en escena les JNC o Unió de Joves, pel simple fet de fer servir l’estelada com a símbol. No estàvem parlant de l’Esquerra Independentista? Doncs això. Si el senyor Buch volia fer un llibre sobre l’independentisme en general o sobre l’anomenat independentisme sociològic, ho tenia molt fàcil: ja el té fet, només li ha de canviar el títol.
Per altra banda, també voldria parlar sobre “l’anàlisi rigorosa i exhaustiva” que fa l’autor. Per començar trobem errades en els propis noms de les organitzacions que vol analitzar: la CAJEI és la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista no d’Assemblees Juvenils com afirma Buch. Però no sols això. Trobem errades també quan se li adjudiquen certes activitats a segons quins col·lectius i organitzacions concretes. Per exemple, al llibre es diu que el Casal Independentista el Forn organitza Festes Majors. No sé si l’autor es refereix a les Fires Alternatives organitzades per diferents sectors de l’esquerra gironina com a Festes Majors. Si és així, l’errada esdevé fruït altre cop de la interpretació i caldria especificar millor l’objecte sobre el qual estem parlant. De la mateixa manera, el 5 de juny de 2006, no va entrar cap trentana de joves maulets a la sala on els membres de l’aleshores plataforma d’intel·lectuals espanyolistes Ciudadanos de Cataluña volia fer una xerrada a Girona. Finalment, tampoc és cert que siga Maulets, una organització juvenil, la que mobilitze i convoque de manera exclusiva la manifestació de dues mil persones de l’11 de setembre a Girona. No senyor Buch. La convocatòria gironina es fa des de fa uns quants anys conjuntament entre la CUP –que a Girona l’EI considera el referent polític- i Maulets –la nostra organització juvenil. Aquest fet de convocar i organitzar junts és el que ha ajudat a crear un moviment estructurat amb certa capacitat mobilitzadora. De fet, totes aquestes errades que esmente, que segurament seran moltíssimes més, em dóna la sensació que són fruït d’una certa flexibilitat a l’hora de recollir les dades. Flexibilitat produïda per dos motius: per la manca de cientificitat –no s’ha entrevistat ni consultat a cap militant de l’EI de les zones esmentades al llibre per exemple- i, per altra banda, per la pura interpretació de tot aquell material que ha caigut en mans de l’autor. I clar, totes aquestes febleses es veuen multiplicades quan l’autor intenta analitzar la realitat de l’EI de zones del país com les Illes o el País Valencià.
No vull acabar el meu article sense animar als militants de l’Esquerra Independentista a posar sobre la taula la seva opinió respecte el llibre. Fer això ajudarà a entendre millor el que s’ha escrit o, com a mínim, a explicar la realitat d’un moviment que és molt més complex que el que se puga dir en 314 pàgines. És d’agrair que, en un món on tot allò que no és políticament correcte o no forma part del sistema és directament censurat i amagat, es parle d’opcions polítiques com la que representa l’EI catalana. Encetar un debat sobre el futur de l’Esquerra Independentista i la seua praxis política és important si volem avançar en els nostres objectius. Fins i tot, podríem dir que és necessari. Reflexionar i fer autocrítica és un dels eixos fonamentals en tot procés de canvi polític i de construcció nacional. Però una sola cosa: fem-ho amb rigorositat.
Llibertat.cat 23.08.07


No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa. No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu" Vicent Andrés Estellés

dilluns, 3 de setembre de 2007

L'intel·lectual nordamericà Noam Chomsky es fa ressò del cas de l'Èric Bertran


El prestigiós professor nord-americà Noam Chomsky, conegut pel seu activisme polític i autor de la teoria de gramàtica generativa (considerada la contribució més extraordinària en el camp de la lingüística teòrica del segle XX), s'ha pronunciat sobre el cas d'Èric i l'Exèrcit del Fènix amb aquestes paraules: "És increïble. Espero que els mitjans de comunicació en parlin i que hi hagi organitzada una protesta seriosa. El món hauria de saber-ho", segons el web de l'obra de teatre sobre el cas.

Chomsky ha fet aquestes declaracions després de veure el documental Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigit per Xevi Mató amb versió internacional de Heather Hayes, que narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.

Sobre aquest cas, Víctor Alexandre va escriure la sàtira teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella, que es va estrenar oficialment al Teatre Borràs de Barcelona el passat mes d'abril i que aquest setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.

Per altra banda, Xavier Mir, promotor des del seu bloc de Vilaweb, ara fa un any, de la campanya "Jo també vull un Estat propi" -que va donar lloc a la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web www.estatpropi.cat-, ha fet una nova proposta: Mir convida tothom a visionar, del 3 al 9 de setembre, el documental de Xevi Mató, per tal que pugi posicions en el rànquing i entri en el circuit dels més vistos. Un dels objectius d'aquesta crida és aconseguir la projecció internacional del cas de l'Èric i difondre la presa de consciència que està experimentant el poble català amb relació als seus drets nacionals.

diumenge, 2 de setembre de 2007

País petit


El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
i tant se val!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que des de d'alt d'un campanar
sempre es pot veure
el campanar veí.

Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta
lluny d'aquí.

I ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El més país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

font: acords.net

dissabte, 1 de setembre de 2007

Dieu-me torracollons, pero no n'hi ha ni un pam de net, podeu creure que l'Ajuntament els anomena MUNYTANYANTS


La resta de documents podeu revisar-los a: http://public.fotki.com/carles/muntanyans/documents-comisi-ur/00005.html i l'explicació de la visita a la Comissió Territorial d'Urbanisme del Carles Rico a: http://carlesrico.blogspot.com/2007/09/visita-la-comisi-durbanisme-de.html

La traïció dels leaders


El senyor Agustí Colomines explica a l'Avui perquè Unesco-Catalunya s'afegeix a la campanya per declarar Vauban i les seues realitzacions militars al patrimoni de la humanitat. Inútil de precisar que per a vosaltres seria com si les associacions de Catalunya-Nord demanessin d'inscriure "l'obra" de Felip V i la "Valle de los Caídos " al patrimoni de la humanitat. El senyor Colomines ens diu que serà una "oportunitat per a explicar-nos" sobre l'actitud depredadora de Vauban a la Catalunya del Nord. És fals i ho sap perfectament. Hem estat i estem inundats de propaganda francesa aquests dies i en cap moment s'hi ha pogut trobar ni una ratlla ni la més mínima al·lusió a les destruccions i crims de Vauban. El senyor Colomines té por en posicionant-se en contra de perdre la consideració dels seus homòlegs parisencs. Però no entenc el silenci del patronat de Unesco-cat que ens havia promès el seu sosteniment. Ni el silenci eixordador d'Òmnium cultural. Al 2009 serà el 450 aniversari del Tractat dels Pirineus i volíem recordar el trencament que ha representat per la nostra nació. Però estem desesperat de l'actitud dels germans del sud. Es que faran articles elogiosos sobre les proeses arquitecturals dels vencedors? Seria segurament més prudent de celebrar-ho amb les associacions del País Valencià i de les Illes i passar del Principat. En Xirinach ho entendria perfectament.En Vauban és l'inventor de la baioneta, tots els joves que van agonitzar esbudellats per "l'obra" de Vauban, si ens veuen, deuen tenir un pensament pels valors defensat per la Unesco i per les nostres covardies.

Joan Miquel TOURON
Perpinyà

Més informació:
http://www.cadrescatalans.com/toulouse/article/culture/Grau_daniela.php