Arxiu del blog

dijous, 31 de març de 2011

“Abandonar la nuclear vol dir recessió econòmica”

Lluís Batet (Torredembarra, 1968) és el cap de la secció d’enginyeria nuclear de la Universitat Politècnica de Catalunya. En aquesta entrevista explica que viure sense nuclears és tècnicament possible, però que té un cost econòmic i social massa elevat. 
 
L’accident del Japó marca un punt i a part en el debat polític i social de l’energia nuclear?
—El condicionarà molt, perquè el sector nuclear sempre ha après dels seus errors, tot i que potser no tant com caldria, i sempre ha pres noves mesures de seguretat. En aquest sentit, els nivells estàndard de seguretat per a triar l’emplaçament d’una central nuclear s’han de revisar, perquè hem de ser molt més estrictes a l’hora d’establir què considerem un esdeveniment extern al màxim de creïble. És evident que la planta de Fukushima no estava preparada per a això que ha passat, perquè la possibilitat d’aquest esdeveniment era més gran que no havien calculat els responsables.
I, en segon lloc, la influència futura que pugui tenir aquest episodi des del punt de vista polític i social dependrà molt de com acabi l’accident.
—Alguns polítics ja han reaccionat, no han esperat al desenllaç de l’episodi.
—Els polítics han pres decisions a cop calent, sense analitzar totes les circumstàncies.
—Com a expert en la matèria, l’accident de Fukushima us suscita cap dubte sobre el futur de l’energia nuclear?
—Si m’ho miro des del punt de vista estrictament tècnic, no ha canviat res. Les centrals no són ni menys segures ni més que abans d’aquest accident. És exactament igual, i continuo pensant que són instal·lacions segures. Si de cas, caldria revisar-ne els emplaçaments i accelerar el recanvi de tecnologies més velles per unes altres de més noves a les plantes. Però econòmicament és costós i –tenint en compte l’opinió pública– és molt més fàcil d’allargar la vida útil d’una central que no de pensar en una de nova. Ara bé, al marge de consideracions tècniques, hi ha el factor humà. A més dels afectats directament pel tsunami, hi ha un drama de milers de persones que han estat apartades d’allà on vivien per a protegir-les, i no saben quant de temps estaran fora de casa.
—Aquest factor humà sempre ha anat contra l’energia nuclear, especialment per la por als efectes que puguin causar els residus radioactius.
—La gestió dels residus és un dels problemes, però no pas el més important. Hi ha una solució tècnica amb risc zero: els residus es poden enterrar a una profunditat de centenars de metres en llocs geològicament estables, i s’hi poden deixar per sempre. L’única possibilitat que afloressin a la biosfera seria que hi hagués una catàstrofe tan gran que la població tampoc no sobreviuria.
—Per què no s’aplica aquest sistema, si és tan segur?
—Hi ha un problema ètic, i és que deixem un llegat a les generacions posteriors. Les generacions posteriors sabran que allà hi ha aquells residus i que no es poden tocar. Passa que no hi ha cap civilització que hagi aguantat milers d’anys.
—Quines alternatives hi ha, doncs?
—Si la indústria nuclear evoluciona cap als reactors de nova generació, podem crear reactors que cremin els residus, que destrueixin més residus que no pas en creïn. Només destruir-los és impossible, però almenys que l’inventari de residus sigui menor. D’aquesta manera es podria aconseguir, en un futur, amb una bona distribució de tipus de planta diferents, minimitzar –no pas no fer-ne– els residus.
—Tot plegat tindria un cost econòmic i d’investigació incalculable.
—Bé, però en aquest cas la producció energètica de totes aquestes centrals també la podríem considerar incalculable. Si posem aquestes inversions en el context global de l’impacte de les emissions de CO2 i la producció energètica nuclear, els paràmetres de costos són diferents.
—La producció d’energia nuclear genera menys emissions de CO2 que unes altres energies convencionals, però aquest argument no és suficient perquè sigui benvist per la població. Pesa massa, la percepció de risc?
—La percepció pública del risc de les nuclears és notable, perquè en aquesta percepció hi entra també la por a la radiació. Cada dia vivim amb la radiació. De manera natural en rebem del sol i del cosmos, i si et trenques un braç et fan radiografies, o si tens un càncer potser et sotmeten a radioteràpia.
—És possible un futur sense l’energia nuclear?
—Tècnicament, és possible de viure sense aquesta energia, amb un període de transició de deu a vint anys; no podem tancar les centrals demà mateix perquè no tens manera de substituir l’energia que genera. La desnuclearització és possible, però hem de preveure que necessitarem més carbó i més gas. És clar que les renovables tindran un paper molt important en la generació elèctrica, però no pas un paper gaire més rellevant del que ja tenen ara. La substitució de les nuclears vindrà pel carbó i el gas.
—Són dos combustibles fòssils que més tard o més d’hora desapareixeran de la natura. L’alternativa no pot assegurar gaires plans de futur.
—Però ara és l’única realitat que tenim.
—I per què les renovables no poden cobrir la demanda energètica en un futur?
—La presència d’energies renovables va acompanyada d’una presència de gas. En el cas de l’energia eòlica, per exemple, quan hi ha puntes de demanda, si el vent para no se’n produeix, i només el gas pot compensar aquestes puntes. Les estadístiques demostren que si les energies renovables creixen, el gas també, i per cada megawatt nou instal·lat d’eòlica, se n’instal·la un de gas, perquè té la capacitat de compensar allò que no produeix el vent. I, d’una altra banda, el vent només bufa unes 2.200 hores l’any en el millor emplaçament.
—Què passaria si ara es decidís de prescindir de l’energia nuclear a casa nostra?
—Si ara mateix abandonéssim la indústria nuclear, a més del problema econòmic, hauríem de fer-nos càrrec del combustible gastat, que té molta energia que encara es pot aprofitar. L’única manera seria el soterrament, si no el reciclem en reactors de nova generació. La NASA va intentar posar els residus en òrbita però ho va descartar perquè era massa arriscat. Per tant, per seguretat aquests residus no poden sortir de la Terra.
—Si el relleu de la nuclear ha de ser el gas i el carbó, podeu afirmar que no hi ha alternativa real a l’energia nuclear?
—Jo no en veig, a mitjà termini. Ni el gas ni el petroli no s’esgotaran al segle XXI, però cada vegada tindran un preu més alt. Estem disposats a pagar-lo per a no tenir nuclears? Potser l’opinió pública diu que sí. Un cop posats tots els arguments damunt la taula, la gent podrà prendre una decisió.
—Voleu dir que si no volem energia nuclear, hem d’assumir un cost més elevat de l’energia que consumim a partir d’aleshores?
—Això mateix. Abandonar la nuclear vol dir recessió econòmica.
—Ja en tenim, de recessió econòmica...
—L’economia va lligada al consum energètic, i a la inversa. Haver de pagar l’energia més cara vol dir que la teva activitat econòmica se’n ressent.
—Precisament els països que tenen creixements econòmics previstos més elevats, com ara la Xina i l’Índia, construiran 25 i 14 centrals nuclears, respectivament. És possible que el consum d’energia nuclear es desplaci cap a aquest eix de països emergents, i els països amb economies més consolidades se’n vagin apartant?
—Si unes altres economies abandonen la nuclear, a la llarga afavoriran el canvi de poder econòmic al món. Si els països emergents poden produir més barat perquè tenen energia més barata, en la globalització de mercats també canvia la relació de forces. Si ells abracen la nuclear i la resta no, el món tindrà un problema, perquè la Xina demana molta electricitat.
—El primer reactor de fusió nuclear podria comercialitzar-se el 2060. Si realment s’aconsegueix tenir a punt la tecnologia de fusió, que bàsicament substitueix l’ús d’urani per l’aigua i el xoc per la unió d’àtoms, l’energia nuclear podria ser el futur?
—Per unitat d’energia generada, la quantitat de residus generats és molt menor en el cas de la fusió. A més, un reactor de fusió es pot aturar fàcilment i no té calor residual; per tant, no necessita refrigeració.
—Fa dècades que s’investiga la fusió, però no arriben resultats concrets. No s’hi destinen prou diners, o és que és una tecnologia encara immadura?
—La humanitat no s’ha vist enfrontada a la necessitat de desenvolupar aquesta tecnologia. El més gran projecte que mai ha fet la humanitat, amb més científics treballant-hi, ha estat el projecte Manhattan, la bomba atòmica. En aquell moment hi havia una necessitat imperiosa, guanyar una guerra –no contra el Japó, sinó contra els nazis. Es va crear tota una tecnologia des de zero en quatre o cinc anys. Ara, probablement, si la humanitat es trobés enfrontada al problema, seria capaç de fer-ho, però actualment els esforços d’investigació són molt dispersos. Els xinesos treballen pel seu compte, potser ells tindran la clau abans que no pas el projecte ITER.
—Sobre el paper, la fusió nuclear seria una solució òptima per a l’abastament mundial d’energia, en condicions de seguretat molt millors que no amb la fissió nuclear actual?
—Pràcticament seria la solució total al problema energètic de la humanitat. En tot cas, la fissió nuclear ha de ser una energia de la qual ens puguem deslliurar un dia o altre. Deslliurar-nos-en, però, requerirà més d’una generació si no volem viure en una recessió econòmica permanent.
—Voldríeu un futur no nuclear?
—Sí, m’agradaria que el futur fos no nuclear. En el futur, segurament podrem tenir un percentatge molt elevat d’energies renovables, però parlo d’un futur que jo ja no veuré i segurament els nens d’avui tampoc. Ara bé, hem d’anar en aquesta direcció, i no podem deslligar la població de les decisions que es prenguin en matèria energètica. La població es concentra majoritàriament en àrees urbanes, i l’abastament d’aliments i d’aigua va estretament relacionat amb el consum d’energia. Vivim en un sac que és foradat pertot arreu i hi anem posant pedaços. L’energia nuclear és un pedaç. No provis de treure’l perquè tindràs un problema si deixes el forat obert sense tenir un altre pedaç que hi encaixi.

Gemma Aguilera   ELTEMPS

dimecres, 23 de març de 2011

Aquest dissabte... calçotada! 10 anys de Consell Municipal de Sostenibilitat de Torredembarra

El proper dissabte dia 26 de març es farà la calçotada popular del CMST al Patronat Antoni Roig de Torredembarra. Donat que l'activitat s'iniciarà a les 13 hores amb els parlaments d'alguns membres del Consell, s'ha convingut que l'hora de trobada al Patronat sigui a les 11 hores del matí per tal de començar a muntar l'activitat, motiu pel qual us demanem la vostra col·laboració i suport en la preparació de la mateixa.

Així mateix us fem avinent que els tiquets estaran a la venda fins el dia 25 de març a l'Ajuntament, i també es podran adquirir a la mateixa entrada del Patronat Antoni Roig el dia 26 de març, tot i que us demanem que si esteu interessats a acompanyar-nos ens ho comuniqueu al Tel.: 977 640 025 (demaneu per Participació Ciutadana) abans del dia 26 de març per a una millor previsió.

dilluns, 21 de març de 2011

Els meus morts

El dijous 17 de març, mentre feia classe a la URV, moria el meu amic Oriol Regàs d’infart cerebral. L’havia vist tot just un any abans, arran la presentació de les seves memòries, Los años divinos, en al·lusió a la gauche divine que va prendre cos al seu Bocaccio, la sala de festes de Barcelona on era possible compaginar diversió i conspiració. Al llibre, Regàs rememora una escena emotiva de la qual jo n’era un dels actors: Miguel Núñez, heroi de la lluita antifranquista, li oferia el carnet del PSUC per grans serveis prestats com a tapadora legal, i ell, emocionat, li ho agraïa però argumentava honradament que no el podia acceptar perquè no el mereixia. Gràcies a en Regàs vam organitzar un seguit de recitals –Pi de la Serra, Llach...—quins beneficis anaven per finançar el deute històric de la resistència i el deute moral amb els presos polítics.

El mateix Núñez va morir un any i mig abans, amb la dignitat amb la qual havia viscut, i ara podrem veure-ho en la recreació documental que estrena en Jordi Solé. Núñez va ser un home important a la meva vida i morint com va morir em va donar l’última lliçó; anava a dir que els darrers mesos i dies vaig ser a prop seu, que és el gir sintàctic habitual, però més aviat va ser semànticament just el contrari. 

Cinc dies abans de Regàs, havia mort Joaquim Ibarz, un periodista de pedra picada al qual vaig conèixer en la meva etapa d’estudiant activista que li passava notícies de manifestacions i assemblees perquè mirés de fer-les públiques i tocar al franquisme allò que no sona. Després ens vam trobar a La Vanguardia. En l’últim any i escaig, he dolgut també les morts de tres cantants amics. José Antonio Labordeta, l’últim record, un sopar encara pròxim a Casa Emilio, el restaurant de totes les esquerres aragoneses i de les que passen per Saragossa. Mikel Laboa, la veu que trencava el cel de plom del nostre amic Raimon, banda sonora de La pelota vasca que vam viure intensament amb els pensaments compartits de Julio Medem, que acabava filmant-nos el que anomena “plans voladors” que s’eleven cap a la pertinent metafísica. Xabier Lete, que estiuejava a Altafulla i quina “Cançó a Catalunya” arrenca amb tenora i diu: “el càlid sol que acarona sorgit d’un mar llunyà”. El Mar Nostre.

El recorregut litúrgic del temps: anàvem a bateigs, després a comunions, en acabat a bodes, i ara anem a enterraments. Josep Gual, que ha posat amb encert els noms dels carrers de Torredembarra, va tenir l’enginy d’anomenar “carreró dels vius” al passatge del costat de l’església on el dol rep els condols i els qui el donen hi baixen: són els vius, mentre els morts fan cap sensu contrario cap al cementiri. On jo hi tinc el nínxol 13, que per a una parcel·la d’aquest cadastre és número adequat. 

Enyoro les converses enriquidores i divertides amb Vázquez Montalbán i Salvador Espriu, una loteria haver gaudit de la seva amistat. Quan va morir Jon Idígoras el meu periodisme basc es va fer més cantellut, i inexorablement l’evoco quan arribo a l’estació de la RENFE de Tarragona, on vaig arribar amb ell un matí, procedents de Bilbao, després d’una divertida nit en cochecama. Quan van matar Ernest Lluch vaig plorar Rambla amunt al costat de la Gemma Nierga, minuts abans que s’encarés amb José María Aznar demanant-li diàleg. 

Espriu va fer molta poesia sobre la mort, potser no hi ha altra forma verbal de fer-li front, al costat de la música. Ell va escriure aquella conya d’”els meus morts que riuen d’estar sempre junts”. També els tinc presents, a la parcel·la de privacitat que el periodisme no ha de violentar. Pensar què t’agradaria fer després de mort té nassos o té fe, o els té tots dos, és l’última extensió, la més real, del què t’agradaria ser quan siguis gran. Jo vull riure al costat del meu pare. En l’estat més proper al post mortem que és el de l’abans de néixer, ja hi havia estat en la intangible unió de la genètica.

Antoni Batista a delCamp.cat

dijous, 17 de març de 2011

Ningú és imprescindible.

Després de vuit anys en el projecte vaig pensar que podia donar encara un esforç més i per això em vaig proposar com a segon de la llista de l'Alternativa Baix Gaià. No sé, potser em vaig precipitar en valorar-me. El fet real és que assembleàriament vaig perdre la partida. Ho accepto i així ho he fet saber. Espero que els meus companys portin a bon terme el projecte polític que hem compartit fins avui. Després d'uns dies de reflexió personal he decidit que faig dos passos enrere i no participaré en la candidatura municipal del 2011. Ho he decidit en primer lloc per humiltat, no crec que ningú, ni jo, sigui imprescindible en el projecte actual de l'ABG. Ho dic sincerament, hi han companys fins i tot millor preparats. Me'n vaig a casa tranquil i satisfet per la feina feta fins avui. Però que nigú s'enganyi jo segueixo sent un valedor de les idees i filosofia de l'ABG. En segon lloc voldria sortir al pas de tota la rumorologia que ha sorgit tant fora com dins de l'ABG sobre el meu futur o les meves intencions: votaré ABG en les municipals 2011. Que quedi clar que jo seguiré votant ABG, i si cal la meva modesta opinió l'aportaré amb la mateixa llibertat que ho he fet sempre. No tinc cap altre projecte alternatiu. Tema tancat.

dimecres, 16 de març de 2011

Qui era en Ramon Barnils?

Ramon Barnils va nèixer a Sabadell l'any 1940. Va col·laborar als diaris Telexprés, El Correo Catalán, Avui, La Vanguardia i El Mundo, i a les revistes Amb Potes Rosses, El Món, Ajoblanco i El Temps. També va treballar a les agències de notícies Europa Press i Agència EFE , on va impulsar el primer servei de notícies en català, els anys 80. Va ser a Catalunya Ràdio des del naixement de l'emissora i en programes de gran audiència que van marcar una època radiofònica: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, i el mínim esforç, que presentava al costat de Quim Monzó i Jordi Vendrell ("La Mercantil Radiofònica"). També va ser a les tertúlies d'actualitat política L'orquestra i Postres de músic i, ocasionalment, a L'internauta.

Periodista crític i independent com pocs, Barnils va marcar una època en l'ofici, que encara perdura. Va treballar als diaris Tele eXprés, El Correo Catalán, Avui, La Vanguardia i El Mundo, i a les revistes Amb Potes Rosses, El Món, Ajoblanco i El Temps. També va treballar a les agències de notícies Europa Press i Agència EFE, on va impulsar el primer servei de notícies en català, als anys 80. El somni de crear una agència de notícies nacional no arribaria fins molt després, amb el naixement de l'Agència Catalana de Notícies. Avui ho recorda el seu director, Saül Gordillo, en aquest post. Va ser mestre de periodistes i polemista brillant. Va ser professor a la UAB deu anys. El periodista Vicent Partal el defineix com "una de les veus més preparades, més lúcides i més lliures que tenia aquest país", en l'editorial que Vilaweb va publicar quan va morir.

Aquí podeu accedir a un recull dels seus articles publicats a El Temps.

També podeu escoltar un fragment del mític programa El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que va marcar una època a Catalunya Ràdio. El programa estava realitzat per La Mercantil Radiofònica, amb Jordi Vendrell, Quim Monzó i Ramon Barnils mateix.

dijous, 10 de març de 2011

Mor Lluís Solsona, reconegut historiador del món casteller veí de Torredembarra

El prestigiós historiador casteller ha traspassat aquest matí a l'edat de 83 anys després d'una llarga malaltia. Solsona deixa una gran quantitat d'articles castellers, de recerca històrica, als quals se sumen tres volums de romanços, peces versals, tots ells de temàtica castellera.

Lluís Solsona i Llorens, reputat estudiós del fet i de la història castellera, ha mort aquest matí a l'Hospital Clínic de Barcelona, on estava ingressat des de feia uns dies. Nascut a Torredembarra el maig de 1927, i llicenciat en Dret, tenia 83 anys i feia tan sols un mesos (aquest mes d'octubre) que havia presentat el seu darrer llibre, “Geni casteller”, una recopilació dels articles castellers que, al llarg de la seva vida, Solsona havia escrit i que havien sortit a la llum pública en diverses publicacions, entre les quals destaquen la revista vallenca “Cultura”, el llibre “Món Casteller” de Pere Català i Roca, el Butlletí Municipal de Torredembarra, el setmanari “El Tres de Vuit”, o “Foc Nou” i “L'Aleta”, revistes de la Colla Joves Xiquets de Valls i dels Xiquets de Reus, respectivament.

Solsona, a qui mai no va agradar que se'l catalogués d'estudiós històric (sempre deia que ell només escrivia sobre història; que no es considerava historiador), va fer grans aportacions a la historiografia castellera, com la correcta datació de dues actuacions cabdals en la història castellera: l'únic pilar de vuit fet a Vilafranca del Penedès el segle XIX (1880) i la del juliol de 1878 de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Vilanova. Seves també són etiquetes d'etapes castelleres històriques, com ara el Trienni Meravellós de 1851, 1852 i 1853, o les dues èpoques d'or dels castells el segle XIX: la dels anys cinquanta i la posterior a la Tercera Guerra Carlina.

Poeta casteller, va presentar, fa poc més d'un any el tercer volum dels seus “Romanços Castellers”, una publicació en què lloa grans castells, castellers o colles amb els seus versos. La seva àmplia i dilatada dedicació al món casteller va ser reconeguda el 2002 amb el Premi Joan Ventura de periodisme casteller i anys més tard va ser nomenat President d'Honor dels Nois de la Torre, colla de la vila que el va veure néixer i on, a més de ser una persona entranyable, reconeguda i estimada, va publicar el 2005 “La festa major de Torredembarra (1849 – 1950) segons la premsa”. Serà també a Torredembarra on aquest dissabte tindrà lloc el seu funeral, on s'espera la presència de representants de moltes colles castelleres i on els Nois de la Torre tenen previst realitzar un pilar en el seu honor.

Gerard Recasens a delCamp.cat

dijous, 3 de març de 2011

Esmenant una errada radiofònica i sabonosa

Avui a les 5 de tarda m'han trucat de la COMràdio EXTRARADI per a que expliqui com fer sabó a partir d'oli usat. Van llegir el meu bloc on explicava el 2007, com fer sabó artesà. M'han presentat com a membre del Consell Municipal de Sostenibilitat de Torredembarra. La trucada me l'han feta arran de la posada en marxa a Barcelona del Servei Municipal de Recollida d'Oli Domèstic. He rellegit a corre-cuita la meva entrada d'aleshores per a refrescar el concepte. He entrat en directe a les cinc i cinc i he pensat que sort que tenia el text a la vista, la conversa ha estat agradable i ha quedat bé. Bé, bé del tot no. Hi havia alguna cosa del que hi havia en les proporcions que no em quadrava. No ha estat fins una estona més tard quan he parlat amb la Teresa i m'ho ha deixat caure: oops!. Les proporcions correctes eren sis parts d'oli usat, sis parts d'aigua tèbia i una part de sosa càustica. Si mireu la meva entrada del 4 de desembre de 2007, a part de les erràdes ortogràfiques llegireu en la primera recepta de sabó una desproporció desmesurada. No és perillosa, però el sabó que pot sortir potser seria massa blanc i massa car. L'important és rectificar, i aquí ho deixo.