Aquella tarda, els taxis i els tramvies no cobraven, els bars servien de franc. Als estancs, procuraven tapar la corona i la bandera. En alguns llocs on hi havia corones tallades en pedra, la gent les destruïa sense ferocitat. A alguns monàrquics que sortiren a cridar, els feren callar amb empentes gairebé afables.
Unes hores abans, Companys, al balcó de l'Ajuntament, havia enarborat una bandera republicana, portada des d'un centre lerrouxista, l'únic que tenia idea de com seria la bandera de la República. Macià, reunit amb uns amics a la llibreria de l'Armand Otero -al carrer de la Cucurulla-, en saber que Companys havia proclamat la República, s'apressà a anar a la Diputació i proclamà la República catalana dintre de la República Federal Espanyola, i envià Companys al Govern Civil, on s'havia instal·lat l'Emiliano Iglesias, la mà dreta (sempre en la butxaca d'algú altre) de Lerroux, no fos cas que es vengués els mobles i les màquines d'escriure. A Eibar els obrers havien proclamat la República una estona abans i poc després ho feren els funcionaris de Correus a Madrid, davant la Cibeles. Romanones, Miguel Maura i Alcalà Zamora negociaven. Sanjurjo, Mola i Franco es passaven al bàndol republicà, com havien fet, abans, uns quants intel·lectuals (Delenda est monarquia havia titulat Ortega y Gasset un article seu a El Sol), i també un grapat de monàrquics decebuts pel Cametes (com anomenaven Alfons XIII). Azaña, per exemple, havia estat del partit de Melquíades Álvarez, aquell del qual Unamuno digué: "A mí, que me cuesta tanto creer en Dios, cómo quieren que crea en Melquíades Alvárez?".
La gent pujava de franc als tramvies, desfilava per qualsevol cantonada, cridant incansablement: "Visca en Macià! Mori en Cambó! Visca en Macià! Mori en Cambó!".
La gent sabia el que volia. Havia votat dos dies abans, amb gran sorpresa de tots, no pels regionalistes de la Lliga ni pels republicans assenyats, sinó pel ximple del Macià, l'home que havia intentat entrar armat a Catalunya per Prats de Molló. Els republicans encunyats de nou també sabien el que volien: que el canvi de règim no fos sinó un gest polític i no pas un canvi de societat.
Però la gent, que no tenia ni idea que hi hagués un Himno de Riego, cantava La Marsellesa, que tothom sabia que era l'himne de la Revolució Francesa.
L'endemà començaren vuit anys d'atzagaiades, fins al 1939. Tot perquè els republicans preferiren l'himne de Riego en homenatge a un afusellat, a la crida a les armes de la Marsellesa, és a dir, un canvi de símbols a un canvi de contingut.
El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap).
És difícil imaginar, ara, el prestigi que tenia Macià a tota la Península. Se'l veia, precisament, com aquell que volia fer un canvi a fons (malgrat que havia acceptat canviar la República catalana per la Generalitat, un nom que el catedràtic i ministre socialista Fernando de los Ríos es tragué de la màniga i de la història catalana).
Quan Macià anà a Madrid a presentar a les Corts el projecte d'Estatut Català, féu el viatge en l'exprés de la nit. No s'imaginava que a les estacions dels pobles aragonesos i castellans la gent esperés fins a la matinada el pas del tren per ovacionar-lo. I llavors els diputats catalans cometeren un greu error (que repetirien cinquanta anys més tard): no aprofitaren el seu pretigi momentani per aconseguir una Constitució federal. I si bé els traspassos de serveis a Catalunya foren ràpids (es completaren en una mica més d'un any), de l'Estatut de Galícia no se'n tornà a parlar i el del País Basc fou aprovat a corre-cuita ja començada la guerra civil i a causa de la guerra civil.
Si el 18 de juliol de 1936 el cop militar no fou un golpe més, és perquè la República havia deixat molta feina per fer i aquells que la República no sabé incorporar foren justament els que la defensaren fins que els hereus dels republicans de 1931 (amb Negrín al capdavant) els tornaren a empaitar com Azaña ho havia fet amb la ley de vagos y maleantes, que calumniava a més perseguir.
La història de la Segona República fou agitada (separació de l'Església i de l'Estat; vot a les dones, multiplicació de les escoles primàries -quan les que hi havia solien estar en pisos llogats-; sublevació de Sanjurjo; aliança de lerrouxistes i dretes el 1933 i divisió entre els lerrouxistes; divisió entre els socialistes; Aliança Obrera a Astúries el 1934 i Aliança Companys-Dencàs a Catalunya: repressió a Astúries el 1934 i aliança Companys-Dencàs a Catalunya; repressió a Astúries i a molts pobles del sud; escàndols amb els governs de dreta -de l'estraperlo i Nombela-; els republicans ajuden els comunistes a formar un front popular que exclou les forces més reformadores; reforma agrària mai aplicada i repressió a moltes zones rurals; destitució d'Alcalá Zamora de la presidència de la República per haver decretat la segona dissolució de les Corts, que justament permeté la victòria del front popular que votà la destitució; Azaña a la presidència i Casares Quiroga de cap del govern -aquell Casares que quan els periodistes li digueren que al Marroc els militars s'havien alzado, contestà: "Pues si ellos se han alzado, yo me voy a tumbar", i se'n anà a dormir-; temptativa d'apaivagar els militars amb un govern Martínez Barrio, quan ja es lluitava als carrers).
Tot això fa setanta anys que començà. Qui sap si ja ha acabat...
Víctor Alba(Article publicat al diari Avui el 14 d'abril de 2001.)
