Aquestes eleccions hem vist com el vot cap a ICV i EPM s'ha renovat, avui el votant d'esquerres que mira a Espanya, ja té un clar referent, el PSOE. Aquestes eleccions a la demarcació podien haver estat pitjor, però un vot catalanista ha estat clau per resistir el mal anomenat “tsunami socialista”. ICV de la demarcació de Tarragona es la que menys patit en la pèrdua de vots, gràcies a votants nous, nacionalistes i d'esquerres.
Malgrat tot, el cert es que les polítiques de la sequera no han ajudat gens per consolidar ICV a la demarcació, fer polítiques per garantir l'aigua a Barcelona, amb aigües del subsol tarragoní, i amb l'aigua de l'Ebre, mentre Política Territorial (PSC), dona llicències per continuar l'expansionisme urbanístic agressiu i llicències per fer nous camps de golf, cal tenir clar que aquest fet va en contra de la filosofia d'una nova cultura de l'aigua.
Això que penso, i d'altres reflexions, ho vaig exposar ahir al Consell Nacional d'ICV. En fi, estic content del treball que hem fet des de la demarcació, ara toca continuar treballant amb força.
Bloc del Lluís Suñé
13 comentaris:
Totalment d'acord en quant es parla del referent de vot cap a Madrid i PSC.
Però, no pot dir ABG, es a dir Iniciativa, que s'ha resistit gràcies a un vot nacionalista.
1º El vot nacionalista tan sols el poden tindre Esquerra o Convergència. No pas iniciativa, o ABG.
2º En aquest cas, esquerra hem patit una desinflada de vot. Per tant no s'ha resistit.
3º Vols comparar el vot de les esquerres constructives, com la vostra o la nostra amb el vot de convergència?
No m'agrada respondre a persones que s'amaguen sota un pseudònim... Però veig que encara queden persones dins d'ERC que es pensen que la nacionalitat i Catalunya pertany a ells. Afortunadament la majoria d'amics d'ERC ja no pensen això, saben que l'independència d'aquest pais vindrà per la voluntat popular, no per la voluntat d'un partit o d'uns dirigents.
ABG forma part de les EPM, organització política amb 150 regidors i 14 alcaldies, amb 14 assemblees territorials.
Ah!, i malgrat que no t'agradi, ABG també aglutina molt vot independentista.
Catalunya no es ni d'ERC, ni de CIU ni d'ICV, Catalunya es del poble!
Salut camarada!
On són els principis? on és l'ètica, on és el sentit del ridícul? coneixen el que vol dir la paraula vergonya? Són masses els casos de gent coneguda del partit amb nom i cognoms que s'omple la boca d'independentisme i després busca l'aixopluc del PSC per seguir tenint un despatx, un càrrec , un sou o el que sigui.
No amic de ERC,esteu fen el ridicul a la Torre.
En la passada campanya de les eleccions, esquerra feia gala del seu particular concepte d’equidistància.
Que si si. Que si no. Que si PSC. Que si Convergència. Que potser al govern. Que potser a l'oposició. Que si cap aquí o cap allà...
Amb gent com aquesta no m’estranya que les coses ens vagin com ens van.
Primer es passen -dues vegades consecutives- la voluntat dels torrencs per allà on no diré per a no perdre l’elegància.
Quan ells son en gran part responsables d'aquestos problemas a l´ajuntament.
No creieu que als d'Esquerra se'ls comença a veure el llautó? Ho deixo en el aire.
I a reflexionar mai es tard.
passa això que està passant ,una profunda crisi del catalanisme polític .
Degut a uns pactes totalment estrambòtics i contradictòris i a un exercici de la política irresponsable i despota.
Tans sols,que el PP,entri a formar governt a l´ajuntament per ser majoria i veurem que fan els grans salvadors de la Patria.( cobrar i trobar excuses que o fan i es sacrifiquen per le poble).......Temps al temps...
La veritat és que volia comentar moltes coses sobre les eleccions passades, però tot el que volia comentar ja està més que escrit i debatut. Per professionals, per ressentits, per perdedors i guanyadors. Si que m’agradaria però, destacar el suport rebut d’ERC per part de la gent propera al PSC-PSOE. Per allò de que la felicitat no pot ser mai completa, veient venir un trencament del tripartit –que no ha arribat a insinuar ningú a ERC- s’han afanyat a defensar el desastre de resultat que ha obtingut una Esquerra absolutament decebedora i en caiguda lliure.
Ara que l’independentisme sociològic i la mobilització del dret a decidir donaven senyals de que Catalunya té ànima nacional, arriba el PSC i s’endú vots de tots els racons del país sense deixar per als altres ni les engrunes. Una victòria de nord a sud i d’est a oest. Total, que se suposa que hem de construir la independència amb un electorat incapaç d’entendre que no s’ha de votar mai, mai de la vida, un partit que és totalment contrari a les llibertats nacionals. Haurem de començar per explicar-li a molt votant suposadament sobiranista, que queda prohibit votar l’enemic i donar-li empenta. I menys encara, votar l’enemic en bloc i deixar-li en exclusiva la representació del País. Una part del vot d’Esquerra ha anat a parar a l’enemic en només quatre anys. Ni a l’abstenció ni al vot nul, a l’enemic. Amb la qual cosa se suposa que el procés cap a la independència del País l’hauríem d’iniciar amb una població que no té cap tipus de mania de passar-se a l’altre bàndol.
Amb un partit que volia robar vots al partit que li ha acabat prenent la major part de l’electorat. Un panorama desèrtic en la Catalunya del segle XXI.
Es lògic que el PSC intenti rendibilitzar l’èxit de les eleccions . Un resultat històric, sens dubte. Però no és només del PSC. El primer responsable és el PP, sense cap mena de dubte: haurien de demanar algun ministeri o alguna direcció general, perquè la seva aportació a la victòria de ZP va ser extraordinària. Després de vuit anys de maltractar i insultar Catalunya , han rebut el que buscaven: una bufetada electoral espectacular a Catalunya. Ells ja donaven per descomptat que a Catalunya no es menjarien ni un rosco: però, maquiavèlicament, comptaven que a canvi guanyarien vots a cabassos a la resta d’Espanya. Catalunya no els importava, era només un dels instruments: els ha sortit el tret per la culata, perquè Andalusia o el País Basc no han comprat la seva repugnant mercaderia electoral basada en un odi calculadament interessat envers Catalunya.
El responsable de l’èxit del PSC és el PSC, amb una campanya estratègicament ben plantejada: entre l’optimisme i el rebuig al retorn del PP. El PSC no ha jugat amb la por de la gent: simplement ha plantejat cruament què comportava la victòria del PP, per si algú tenia cap dubte, que em sembla que no gaires...
El responsable, el PSOE: a les generals, la marca PSC absorbeix molts milers de vots PSOE, és una evidència que no cal ni comentar. Tothom ho sap: encara que a les paperetes posi PSC, hi ha moltíssima gent que vota PSOE o que vota PSC-PSOE. Molta gent vota aquesta combinació, un servidor, per exemple. Una cosa no treu l’altra: podem ser ciutadans de geometries variables, oi? I no cal ser immigrant de primera o segona generació per votar les dues coses al mateix temps, una de les grans virtuts del socialisme a Catalunya, un dels seus grans (i a vegades dolorosos) serveis a les diverses pàtries...
Finalment, el autor de la victòria és ZP in person, malgrat les seves contradiccions i els seus dragonkahns: li hem valorat la bona intenció, la decència, l’ampliació de drets, el progressisme genuí, el seu compromís raonable amb Catalunya i no li hem tingut massa en compte (no estaven els temps per a gaires matisos) els canvis de rumb ni les crisis ferroviàries, que va saber gestionar excel.lentment.
D’aquesta combinació de factors en surt la renovada força del socialisme català a Catalunya i a Madrid.
Modèstia, humilitat, rigor, sinceritat: són claus per gestionar les victòries en un panorama sense majories absolutes en el que probablement estarem instal.lats molt de temps. I en el qual Catalunya es troba, d’una manera que no esperàvem, al centre de la política espanyola: venen anys de forces agregadores i no disgregadores. Forces i energies positives, que uneixen però no menyspreen la diversitat, que apropen però no aspiren a construir blocs monolítics. Una de les virtuts cabdals de ZP és que relliga Catalunya i País Basc al cor d’Espanya en comptes d’expulsar-les. Zapatero atrau, no expulsa: crec que és un valor poc remarcat de les seves polítiques. El relligament es farà al si del PSOE i pot sortir un país nou i millor.
Al tauler espanyol, la partida la tenim perduda ja d'entrada, i això ho sabem perfectament: juguem amb les seves regles i amb les cartes marcades. Les opcions no espanyolistes són i sempre seran numèricament irrellevants al Congrés espanyol.
Jooquín Leguina, mig polític, mig filòsof, deia sempre que "Para entrar en política habría que exigir haber cotizado al menos durante 10 años en la Seguridad Social".
Trobo que no és una mala idea. Seria una iniciativa per airejar el món dels polítics i deixar entrar per la finestra el vent de l'ètica i la vocació de servei.
dedicat al Sr.Gerard Ciuró.
Perdona Lluís si el meu comentari no ha estat entès. Segurament serà per culpa meva i el fet de no voler allargar-me massa. Tant tu, com jo, som coneixedors que, els internautes, no acostumen a llegir llargues parrafades. Llavors, cal donar idees en poques paraules.
El vot nacionalista, mai ha estat patrimoni de ningú, tot i ser el màxim exponent esquerra republicana. De fet, tots tenim constància de nacionalistes en el 95% dels partits legals. Però torno a dir, el teòric representant del nacionalisme d'esquerres està en ERC.
Recordo una vegada,aproximadament cap el 1990, que un amic de la Torre, escultor i que ha viscut molt de temps a Cuba, m'explicava, "Noi, primer cal construir la independència. Després ja la vestirem del color que la volem. Per això, esquerra a d'aglutinar i ser l'ensenya."
Poder, el problema és el distanciament extrem existent entre esquerra i abg.
Per finalitzar. Catalunya, pertany a totes les persones que, viuen i l'estimen.
Perdona Lluis si t'he ofès. Segurament ha estat culpa meva i el fet de no allargar el meu cometari. Tots dos sabem que, massa paraules fa que moltes vegades no llegim tot l'escrit. Llavors, poder, la meva concreció ha estat mal entesa.
Tens raó en quant que ningú te la potestat d'apropiar-se del nacionalisme. Però, convindràs en mi que, historicament, esquerra ha estat la verdadera casa del nacionalisme d'esquerres. Això, no vol dir que en el 95% dels partits polítics no hi hagui persones nacionalistes, i en alguns casos, més que certs militants d'esquerra.
El problema sempres està en la falta de dialeg entre les persones. Curiós es veure que estan tan aprop ABG i esquerra a Toredembarra, estem tan luny. Curiós es veure com votants d'un podem canviar el vot a l'altre i al reves.
I precisament per aquest motiu, Catalunya, és de tot aquell que hi viu i l'estima.
Per cert, més suport a una esquerra, gran, plural, de tots, per a tots i transversal a http://torresquerra.blogspot.com
La tàctica de créixer arraconant al PSOE, amb un discurs més social s’ha vist totalment nefasta, ja què mentres a la societat civil les plataformes sobiranistes, les iniciatives de tot tipus, les dues manifestacions massives a favor del dret a decidir i les enquestes oficials, que sumant la gent que vol un estat propi amb la gent que vol un estat dintre un utòpic estat federal espanyol sumen prop d’un 58 % de la població, el partit ha disminuït en el seu suport.
El segon tripartit, ha estat la tomba i el silenci del debat identitari a la Generalitat, en benefici del temes que marca l’agenda del PSOE-PSC.
Per un partit que vol canviar el sistema establert de relació amb l’estat i avançar en el dret a decidir, no pot entrar en qualsevol govern que no sigui majoria, i pugui posar el debat de la sobirania en el centre polític.
Ara la militància ha decidit que es rectifiqui el camí, per això la baralla externa Carod-Puigcercos no afavoreix en res la imatge de seriositat què hauria de donar el partit, i crec que cal un aire nou que poden portar els moviments crítics dintre el partit i que poden englobar una bona part de l’electorat perdut.
Els personalismes mai son bons per cap projecte, i mes per un tant ambiciós com la creació d’un estat propi, a partir d’un referèndum, i un full de ruta clar i seriós per arribar-hi fugint de qualsevol protagonisme, i quota de poder si no assumeix aquesta línia.
El projecte es mes viu que mai, Espanya mai canviarà, ni amb un color ni amb un altre i ha arribat el moment d’aglutinar sense complexos una majoria sobiranista amb CIU,ICV,CUP,PRC i demes forçes que espera un motor nou per avançar en aquesta direcció.
s'ha d'acabar amb la bipolarització. el PSOE utilitza la por per desplaçar al votant d'ICV i d'ERC cap a si mateix.
i no ens ajuda gaire que ERC perdi vots.
estic fart de veure com es critica a ERC quant el vertader enemic y problema, com deia Anguita es el PSOE...
salut i sort amb el projecte.
Publica un comentari a l'entrada