El 9 de març, dos camps diferents del moviment sobiranista van exhibir quines son les seves forces actuals. Per un cantó, el sobiranisme civil es va mobilitzar sota la crida de Sobirania i Progrés i de la Plataforma pel Dret de Decidir per tal de recollir massivament signatures en defensa del dret de decidir. La mobilització, tot i la censura de la Junta Electoral, se saldà amb un èxit. Un altre èxit que el sobiranisme civil pot sumar als de les manifestacions del 18 de febrer de 2006 o de l'1 de desembre de 2007. Per contra, els partits que d'alguna manera son sobiranistes o contenen una part important de militància sobiranista es van estancar o van patir un retrocés important. Els triomfadors de la nit del 9 de març a Catalunya foren precisament els dos partits més clarament unionistes del Principat: el PSC i el PP (malgrat els seus minsos resultats, el fet és que foren millors que els de 2004).
Això es correspon, així mateix, amb un moment històric en que la desafecció per Espanya és més patent que mai en un sector creixent de la població catalana. Una desafecció que lentament està començant a fer virar la opinió pública cap a opinions com més va més sobiranistes. Totes les enquestes d'opinió indiquen que la majoria dels catalans estan a favor de coses tals com el concert econòmic o el traspàs a la Generalitat de la gestió de l'aeroport del Prat, i també una majoria de catalans estan a favor de que Catalunya tingui un Estat propi, sigui independent o federat. El sobiranisme civil va a l'alça precisament perquè és l'expressió, al si de la societat civil, d'un auge del sobiranisme sociològic.
Resulta, doncs, una paradoxa que el sobiranisme polític estigui en hores baixes. I convindria no oblidar que, finalment, la independència és inassolible sense un sobiranisme polític potent, capaç d'imposar el seu criteri al si de les institucions públiques. Les raons poden ser moltes, i en podríem parlar, però està clar que els dirigents polítics sobiranistes estan fent alguna cosa malament. També d'això podríem discutir, però hi ha una idea que no deixa de rondar-me pel cap: que als polítics, concretament als polítics sobiranistes, els hi fa por fer política. No, no se m'ha acudit a mi: ho va dir en Joel Joan, president de Sobirania i Progrés, si fa no fa un mes abans de les eleccions.
21.03.2008 Lluís Pérez, estudiant de Sociologia
4 comentaris:
El futur de Catalunya es troba en un atzucac (exòtica paraula que era d´ús merament literari per la difícil pronúncia i escriptura, però que últimament s'ha introdït al vocabulari polític, la pronuncien fins i tot els socialistes).
Pues bé, Catalunya es troba en un atzucac i l'extravagant és que només una part petita de la societat ctalana n'és conscient. El poder i influència político-econòmico-intel·lectual-oide del socialisme espanyol, impregnat de militància espanyolitzant transforma la comprensió nacional de Catalunya i erosiona la identitat pròpia fins a rebaixar-la a comunitat cívica en un procés d'assimilació a models significatius espanyols.
El projecte socialista català i per a Catalunya, covat des de fa 30 anys, és matar l'enemic, el nacionalisme, extirpar-li el múscul, nervi i conformació òssea i deixar-lo convertit en un sac de pell farcit de palla que mantingui la fesomia del cos originari.
L'objectiu socialista català ha estat, des de fa anys, "adaptar la cultura catalana (en el seu sentit estricte i ampli) a la societat real", la que és bilingüe (rebutgant el concepte de "diglòssia" que posa al descobert la situació político--cultural-colonial de Catalunya), la societat que se sent espanyola (diglòssia sociològica i identitària dels "tan catalans com espanyols"), la que vota socialista ("sois de los nuestros; socialistas españoles, uníos").
Els mitjans de comunicació catalans que "comuniquen" els missatges del Govern socialista català en parlen ja obertament d'aquesta nova Catalunya. repeteixen: "Deixem-nos de somnis, d'utopies, de quimeres que no interessen la ciutadania. No siguem "provincians", l'espanyol és la llengua amb més de 400 mil·lions de parlants, és un gran mercat ... i amb castellà i anglès s'arriba arreu. Més diners, infrastructures comarcals. vies ràpides per anar a Madrid: això és el que volen els catalans sensats, els del seny, que Catalunya sigui una "Comunitat Autònoma "de primera" (no pas ,"la primera"). Els catalans volen quelcom semblant a "La Rioja catalana", fins i tot podria ser uniprovincial, hi caldria només una petita empenta, perquè políticament ja ho és.
Aquesta transformació és un objectiu programat dins del nou "catalanisme polític", el procés serà ràpid i un cop finalitzat la nació i la pàtria de referència "finiran amb ella".
I els partits nacionalistes i tots nosaltres en serem còmplices, cap on mirem?.
Salut.
És compliCAT de dir o explicar. Però, és que hi ha moltes coses a la vida que siguin fàcils?
Les dificultats no ens han d'aturar, sempre hem d'anar endavant!!
CATALUNYA LLIURE¡¡
Les últimes enquestes d'opinió mostren que cada dia hi ha més persones independentistes i/o sobiranistes. El 9-M ha donat com a resultat que menys vots independentistes i/o sobiranistes.
Hi ha molta gent treballant en moviments socials, ecologistes, plataformes unitàries en defensa del territori, etc. però els partits més teòricament sobiranistes de l'arc parlamentari també ha baixat clarament en número de vots.
Hi ha especulació, problemes d'infraestructures, problemes d'accés a l'habitatge, cada cop les famílies arriben pitjor a final de mes, el país pateix un espoli fiscal brutal any rere any, hi ha hagut grans manifestacions de protesta reclamant més autogovern i un millor finançament,... Però així i tot no només no hi hagut cap partit que hagi pogut capitalitzar (quina paraula més 'maca') el descontentament enfront davant de tot això sinó que a més tots ells han perdut vots. I no serà per falta de motius...
Quin és el problema doncs? Bé, no és un de sol, és la suma d'uns quants. Alguns d'ells importants, sobretot en el cas dels partits que han presumit de ser alternatius o de ser més radicals (s'haurien d'aplicar el lema de 'fets, no paraules' d'un bon amic seu).
Està clar que per tocar una mica de poder fan de la renúncia un costum i actuen com els altres partits; de forma que molta gent es desil.lusiona amb els polítics, ja que els veu a tots iguals,tant a nivell local com de Pais.
Igualment, les formes d'atuar són similars a la de la resta dels partits tradicionals , les idees sempre van de dalt abaix (de la direcció cap a les bases, cap als militants) i els sous se'ls pugen bastant -en alguns casos de forma escandalosa-.
Amb aquesta situació, hi ha una gran massa de persones desil.lusionades i orfes de referent polític al País. I és que com diu la cançó del Lluís Llach "no era això pel que varen morir tantes flors, pel que van plorar tants anhels, potser cal ser valents altre cop i dir: No, compays, no és això".
Esperem que aviat es consolidi una alternativa real, valenta,sobiranista, independentista , que passi de la paraula al fet, que qüestioni aquest injust sistema i que lluiti per canviar-lo , que no fagi de la renúncia bandera, que intenti acabar amb certs privilegis -per exemple que els polítics no es puguin posar els sous que vulguin,ni fer lo que vulguin-, que permeti que les propostes puguin anar d'abaix adalt i que potenciï de veritat -no amb pedaços- la democràcia participativa.
Però encara queda un llarg camí a recórrer,si hem de passar als fets,al dialeg,al compromis,a entendrens tots els partits sobiranistes tant a nivell local com a Nació que som i apartar als partits nacionalistes espanyols dels centres de poder i de decició.
Esperem que en aquest camí no siguè tart i apareguin molts esvorancs, tot i que segur que a mida que vagin creixent segur que hi haurà interessos (i molt poderosos) en crear-los...
Salut
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
l'hem de treballar,
l'hem d'anar a regar,
encara que l'ossada ens faci mal.
No somnien passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar...
Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.
Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant. (Lluis Llach)
Perquè cada dia hem de tenir una il·lusió... Cal que neixin flors a cada instant!.Mes fets i menys ...a la Torre tenim que passar als fets.JA¡¡¡¡¡
Publica un comentari a l'entrada