Arxiu del blog

divendres, 13 de juliol de 2007

Carta oberta a l'Enric Grangel, del PSOE de Torredembarra

Amic Grangel. Fa uns dies teniem un petit debat en el bloc de l'amic Jordi Salvat, on tú em responies que tot i estar d'acord amb nosaltres, no acceptàveu tancar el pacte de govern a l'Ajuntament de Torredembarra amb nosaltres (Alternativa Baix Gaià), per ingerència nostra en els afers interns del PSOE local, et vaig respondre però no em dius res més per aquell mitjà. Com que últimament em faig un fart de repetir a tothom que em pregunta pels pactes a Torredembarra el mateix missatge, ara que tenim l'oportunitat, em sembla que el més honest per part meva precisament és tornar repetir fil per randa allò que ha estat objecte de debat aquests últims dies. Ho exposo públicament, ja que qui sap si d'això en surt una futura reconducció del tema. Mira, tal com ja saps, voliem proposar unes reformes en profunditat en determinades àrees de l'ajuntament en les que hi estàvem tots d'acord, com per exemple la d'urbanisme. Calia que el gestor (regidora o regidor) que portés les àrees a reformar, sigui l'impulsor de la reforma. Que qui hauria de proposar noms de nous gestors és el mateix alcalde del PSOE, i entre els quatre partits consensuar, no tant sols aquests sinó els noms de totes les regidories. Vosaltres hi estàveu a favor d'aquest punt. Si a la reunió del dia 19 de juny haguéssiu mantingut els mateixos negociadors, el pacte estaria tancat a hores d'ara de ben segur. Nosaltres fins aquell dia no havíem parlat de res més que del que he dit més amunt. A tall d'exemple vam comentar en una reunió de la negociació que tú mateix series un bon regidor d'urbanisme, que podries abordar millor la reforma d'aquesta àrea. Va ser, això sí que ho recorda la meva gent, un dels vostres negociadors, qui va dir amb molt de simplisme que això representaria demanar el cap de'n Ripoll. Després vàrem saber que en la vostra assemblea es va repetir aquesta fal·làcia. Ens poseu en boca nostra el que va dir aquell senyor. Les desavinences que parleu vénen a partir de la intervenció de Ramon Ripoll en el procés negociador, en això hi estem d'acord, no?. El 19 de juny es trenca la negociació unilateralment per part del PSOE a l'estrenar-se com a negociador el mateix Ripoll. Nosaltres abans no haviem parlat de personalismes, i espero que no sigui aquesta la raó, ja que és ben pobra. La nostra relació sempre ha estat portada èticament i política de forma carrecta amb tots els representants dels partits de la Corporació. No he vist mai cap desavinença, al marge és clar de les discussions habituals derivades de l'acció política normal. Per la resta del document del pacte celebro que coincidim en el seu redactat. Tal com van les coses entenc que ara sí que el senyor Ripoll és el problema, però no com a persona, sisplau, sinò per la forma que té d'abordar autàrquicament aquesta negociació. No entenem tampoc que ERC no comprengui res de res i digui erròniament que això és una discussió entre ABG i PSOE. Però ara ja hem prés una decisió en assemblea i ens mantindrem al marge del govern, mentre és clar el PSOE no resolgui les seves pròpies contradiccions. Repeteixo, estem a la vostra disposició sempre que vulgueu, però oblidant la reunió del passat 19 de juliol.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Uy, uy ,uy, senyor Mercadé quines ganes teniu de entra a formar part del equip de govern, crec que hores d'are no acabeu de digerir estar a la oposició.
Quan hi estareu, fins despres de vacances.

Salut,

Francesc Mercadé ha dit...

No sé, sembla com si no s'entengués el que dic a veure ho repetiré pels que van poc a poc; nosaltres ja hem prés una decisió en assemblea i ens mantindrem al marge del govern. Ha quedat clar?

Anònim ha dit...

Una pregunta i per tencar ja el meu dubte.La decisio que segons voste ha pres l'assemblea, es per tota la legislatura o fins que a vostes els hi convingui.

Salut,

Francesc Mercadé ha dit...

EL CONTE DE POMPERIPOSSA I EL SEU GRAN NAS
Lena Mansson ( Suècia)
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa molt vella que es deia Pomperipossa. No és un nom molt maco però, malgrat tot, és més maco que ella mateixa.
Podeu imaginar-vos com era?
Tenia dos ulls vermells i petits i una boca grossa amb només tres dents. A les mans tenia un munt de berrugues i a l'esquena tenia una gran gepa. També mastegava tabac, a l'igual que un home; era molt fastigosa.
Ella vivia sola en una caseta al mig del bosc; la seva caseta estava feta de xoriços, pernils, i, en comptes de maons hi havia bombons.
Ningú no s'atrevia a acostar-s'hi, ni tan sols un troll, perquè era molt dolenta. Cada cop que algú s'hi acostava el convertia en una taula, en un pissarrí o en una altra cosa. Era una bruixa molt perillosa. La seva pena més gran era que cada cop que encantava a algú, el seu nas creixia una mica més. Això era un càstig!
En el mateix bosc on vivia Pomperipossa també hi vivia un rei i aquest tenia dos fills: un príncep que s'anomenava Pep i una princesa que es deia Pepa. Un dia van passejar amb el seu servent, que era tan formal, tan formal, que només sabia dir "Ah" o "Oh".
- Volem anar al bosc -, digué el príncep Pep.
- Ah! -digué el servent, i els va acompanyar.
Després d'una estona van arribar a un pantà i el servent va mullar els seus peus perquè portava sabates de seda.
- Oh! -va dir, i va tornar corrents al castell per posar-se unes botes.
Però abans de marxar es va posar el dit al nas i digué:
- Ba!
Això significava: "espereu aquí, príncep Pep i princesa Pepa, fins que jo torni amb les meves grans botes ben posades".
Però, és clar, això no ho podien entendre els fills del rei, i així doncs van continuar el seu camí, allunyant-se cada cop més del castell.
Aquest bosc era el mateix on vivia Pomperipossa!
Tots els ocells van començar a piular:
- Piu, piu, no aneu allà, no hi aneu!
Però això el príncep Pep tampoc no ho podia entendre i li digué a la seva germana:
- Què et sembla si ens aventurem? És que, és tan avorrit estar-se a casa. Mira, jo tinc sis monedes, quantes en tens tu, princesa?
- Jo només en tinc una -va dir la princesa Pepa- però sé fregir pomes.
- Llavors quasi saps cuinar -digué el príncep Pep-, tu pots ser la meva serventa.
Així doncs van aventurar-se fins que van arribar a la caseta de Pomperipossa, que estava feta de xoriços, pernils i bombons.
- Anem a sopar -digué el príncep Pep, i va agafar un gran xoriço de la casa.
Llavors Pomperipossa va treure el seu nas enorme de la casa i els mirà.
- Entreu, entreu -va dir-. Jo sóc la vostra fada. Vaig a fer-vos uns creps amb melmelada.
El príncep Pep i la princesa Pepa la van creure i van entrar a la casa, encara que tenien molta por.
- Mmmmmm -digué Pomperipossa, i els mirà-. No he menjat ànecs fa molt de temps...
I en dir això va fer uns gestos màgics i, de sobte, el príncep Pep i la princesa Pepa van convertir-se en dos ànecs petits i blancs.
- Uiiii -digué Pomperipossa tot tocant-se el nas, perquè en el mateix instant que havia encantat el príncep Pep i la princesa Pepa en ànecs, el seu nas havia crescut una mica més.
- Això t'està bé per malvada!- digueren tots els ocells del bosc.
- Anem a buscar ajut -van dir tots els ocells. I van anar a buscar la cigonya perquè els aconsellés.
La cigonya és l'ocell més savi de tots els ocells perquè cada hivern va a Egipte per estudiar els jeroglífics de les piràmides.
- Ara anireu a nedar, ànecs meus -digué Pomperipossa. I els va conduir al llac amb el seu gran bastó.- Això és el que us mereixeu, i a més gaudiré molt quan us rosteixi en un gran foc aquesta nit.
- Hahaha! - van dir els nens-. No voleu dir ccc,creps amb melmelada?!?!
Perque, com sabeu, els ànecs només poden menjar gripaus negres i herba mullada i això no es pot comparar amb les dolces confitures que mengen els reis.
Pomperipossa era a la vora del llac, recolzada en el seu nas, que ara era tan i tan llarg com les seves cames.
De sobte, va sentir un cruixir darrera seu i es girà. Era el servent que havia tornat del castell i després havia estat buscant els fills del rei desesperadament.
- Ah! -digué el servent quan va veure Pomperipossa- Ba! -digué tot traient la seva espasa per tallar el seu nas.
Però Pomperipossa el va convertir immediatament en un pardal.
- Piu, piu... -digué el pardal, tot saltant ...
- Hahaha -van queixar-se el príncep Pep i la princesa Pepa.
- Sí, sí!!! Queixeu-vos, queixeu-vos -va riure Pomperipossa molt contenta de si mateixa.
- No hi ha res que pugui trencar l'encanteri. Si no sentiu el crit més espantós que existeix; si sentiu aquest crit, tot el que jo he encantat tornarà a ser normal i jo em convertiré en una pedra. Però això espero que no arribi a passar fins d'aquí a molts milers d'anys -va dir Pomperipossa mentre mastegava un quilo de tabac de cop.
- Tan de bo que passi això -digueren tots els ocells.
- M'esteu posant tan furiosa que el meu nas comença a suar -digué Pomperipossa tot remullant el seu nas a l'aigua per refrescar-lo.
Però això mai no ho hagués fet si hagués sabut que en aquest llac hi vivia un cranc que no havia menjat res des de feia tres dies. Aquest cranc va pessigar el seu nassot i Pomperipossa va començar a cridar.
- Aaahh!!!
Però el cranc no va deixar de pessigar-la i Pomperipossa va cridar encara més fort. - Aaaaahhh!!!
- Això és el crit més espantós que mai no es pugui sentir -va dir la cigonya. I ella digué la veritat perquè els ocells mai no diuen mentides.
Aleshores es va trencar l'encanteri, és a dir, els dos ànecs es van convertir en el príncep Pep i la princesa Pepa, i el petit pardal es va convertir en el servent.
- Ah, Ba, Bé!! -digué el servent tot agafant les mans del príncep Pep i la princesa Pepa i van començar a córrer fins arribar al castell.
Allí els esperava el rei, que estava molt enfadat perquè havien trigat molt.
- Na! -digué el servent per calmar-lo... i llavors, el rei va entendre que havien estat encantats per Pomperipossa i que no hi havien pogut fer res. Ell va quedar molt commogut i va donar al servent la distinció més bonica que existia, i als seus fills els va donar la poma del regne, la meitat a cada un.
Pomperipossa es va convertir en una pedra... Tu encara pots anar a veure-la si vas en aquest llac. Un cop cada any i el mateix dia que es va convertir en pedra tot tornarà a ser com abans. El cranc tornarà a aparèixer tot pessigant el nas de la Pomperipossa i ella cridarà tan fort que es produirà un eco a totes les muntanyes del voltant.
Però quin dia és?... Això només ho sé jo ... i no us ho diré pas!!!
Fi