Arxiu del blog

dissabte, 10 de maig de 2008

Polítiques d'aigua a Catalunya: les coses clares


No ens hem d'estranyar que s'hagi acollit amb sorpresa o desconfiança l'anunci sobtat que calien nous transvasaments d'aigua d'altres conques cap a la regió metropolitana de Barcelona, ni que siguin de poc volum i per a casos d'emergència
L'actual confrontació al voltant de les solucions a adoptar en previsió d'un episodi de sequera extrema, sobre com gestionar els recursos hídrics del país i com distribuir els diversos usos de l'aigua, torna a posar de manifest com, massa sovint, a Catalunya ens calen situacions excepcionals per tal que un tema de veritable interès, determinant per al present i que configura el futur, estigui al bell mig del debat polític i social, ja es digui energia, habitatge, seguretat, salut o aigua. El problema és que les urgències i l'afany de guanyar-se voluntats fan caure en l'esquematisme quan es requereix més informació, anàlisis i responsabilitat.

Fa poc més de quatre anys que la majoria dels ciutadans de Catalunya i d'Espanya van escollir nous governs partidaris de canviar les polítiques de l'aigua, segons els compromisos electorals, en què les noves polítiques d'aigua van ser un factor determinant. I cal dir que així es va fer i es continua fent, no sols amb la renúncia als grans transvasaments, sinó també amb la implantació d'una gestió més sostenible dels recursos hídrics, basada en la qualitat i regeneració dels nostres rius i aigües freàtiques.

Per fer-ho va caldre passar d'una política d'oferta il•limitada de recursos hídrics –buscant-los on fos i a costa de qui fos– a una altra que dóna prioritat al millor aprofitament, recuperació i reutilització dels recursos existents, tot cobrint els possibles dèficits de subministrament amb aigües obtingudes per dessalinització i que fomenta l'estalvi sense afectar la qualitat de vida ni perjudicar l'activitat econòmica.

No ens hem d'estranyar doncs que majoritàriament s'hagi acollit amb sorpresa o desconfiança l'anunci sobtat que calien nous transvasaments d'aigua d'altres conques cap a la regió metropolitana de Barcelona, ni que siguin de poc volum i per a casos d'emergència. Malgrat que s'expliqui que aquesta interconnexió és motivada pel fet que encara no s'han conclòs les obres de la nova dessalinitzadora de Barcelona, que aportarà 60 hm³ més d'aigua, a la qual s'afegiran 30 o 40 hm³ més d'aigua dessalinitzada en els propers anys, més els que s'obtindran de la recuperació dels aqüífers ara abandonats o contaminats, cal també explicar i adoptar compromisos polítics ferms sobre com quedaran ordenats definitivament els sistemes de captació i abastament d'aigua per al conjunt de Catalunya i per als diversos usos: agrícola-ramader, industrial, de serveis i domèstic.
S'han de prendre en consideració, d'una part, les previsions de noves demandes fruit del creixement demogràfic, econòmic i urbanístic, i de l'altra, assumir els efectes del canvi climàtic, això és una disminució progressiva de recursos procedents del cicle natural de l'aigua, en relació amb una demanda creixent. Que valgui l'exemple del Ter: l'any 59 es van establir les concessions per captar-ne aigua sobre la base d'un cabal mitjà del riu que llavors era de 20m³/s de mitjana. El repartiment era d'1m³/s per a Girona-Costa Brava, 3m³/s per a reg, 8m³/s per a Barcelona: total, 12 m³/s. I la resta, per al riu; però les noves dades ens indiquen que ara el cabal mitjà del Ter amb prou feines arriba als 12 m³/s. Prenent de referència els darrers 5 anys, l'entrada mitjana als embassaments és de 400 hm³/any, mentre que la sortida mitjana ha estat de 452 hm³; el mateix podríem dir pel que fa a l'Ebre i els seus afluents catalans.

Per recuperar la confiança dels ciutadans, especialment a les Terres de l'Ebre, a Ponent, a Girona i a les comarques Pirinenques, cal primer de tot que les previsions dels planificadors de l'aigua s'ajustin a les veritables disponibilitats presents i futures. Això vol dir que cal revisar a la baixa i redistribuir les concessions per captar aigües a les diverses conques i per als diversos usos, donant prioritat absoluta als cabals de manteniment ecològic dels rius, dels deltes i els aqüífers, per no matar-los del tot i impulsar encara més –i amb més recursos– les polítiques d'estalvi i ús eficient en tots els àmbits; i vol dir també una planificació territorial i urbanística que reequilibri el país tot redistribuint els creixements demogràfics i el desenvolupament econòmic per apropar-los allí on hi ha els recursos i no xuclant-ne més cap a les grans conurbacions. Un cop això haig quedat clar, assumit i pactat, serà més creïble i justificable l'establiment d'interconnexions reversibles, entre diverses xarxes de distribució i entre diversos usos, que permetin establir un sistema públic d'intercanvi d'aigües, amb l'única finalitat de garantir els subministraments vitals en casos de necessitat o per prevenir riscos.

Font: Salvador Milà a ICV Article publicat a: El Punt, el dia 27/04/2008.