Constatacions, preguntes i contradiccions de la sequera

+ Les pluges del cap de setmana passat han fet reviure rius que estaven secs, com ara el Francolí. Foto: J.C. LEÓN

Els aclariré d'entrada que no sóc pas tècnic, ni catedràtic ambiental, i d'aigua hi entenc tant com qualsevol que, des que va començar el trist i polèmic episodi de sequera que patim, hagi seguit amb una mínima atenció tot el que se'ns ha anat explicant –o s'ha volgut explicar–, que no és poc. Només pretenc, doncs, donar l'opinió que com a periodista, i com potser ja ha fet vostè, m'he format a partir estrictament del que hem llegit, vist i sentit en els darrers mesos. Sovint contradictori, per cert. I molt sovint de boca d'unes persones, els polítics, que per la seva formació dubto que tinguin gaires més elements de judici: sols cal recordar «l'excessiva transparència» a què el PSC de l'Ebre atribuïa els constants canvis de rumb en la gestió del govern. Ara que potser sí que en saben de debò, si veiem, almenys, que dijous, en una jornada a la URV en què participava un dels més reputats especialistes del món en aigua, el professor Pedro Arrojo, no hi va assistir cap càrrec polític, tot i que és el tema que preocupa més els catalans. Deu ser que ja en saben prou..., o que faran igualment el que voldran seguint submises directrius de partit, diguin el que diguin tècnics i coreligionaris del territori. Digui el que digui, fins i tot, el sentit comú.

PER QUÈ ELS VAIXELLS?
La primera pregunta que un es fa aquests dies és per què es mantenen les mesures d'emergència quan aquesta ha desaparegut. Responen que l'emergència continua a prop, que es pot reproduir i s'ha d'estar preparat per al pitjor. Molt assenyat. Però, i per al millor? Algú ha previst altres hipòtesis? A ningú se li ha acudit posar una clàusula als contractes amb els armadors de vaixells que duen aigua a Barcelona que el transport se suspendrà, ja no indefinidament, però almenys mentre no n'hi hagi necessitat? I que no diguin que és complicat logísticament o legalment, que si els interessa bé que salven qualsevol escull. Dilluns la mesura havia de ser per a dos mesos i costava 44 milions d'euros. Dimecres, com per art de màgia, s'havia passat a tres mesos i 53 milions. Fa unes setmanes els vaixells també venien d'Almeria, però ara diuen que fins a l'octubre (quan en teoria ja ha d'estar feta la interconnexió) no podran. I tot per donar aigua a 170.000 persones cada dia dels 5,5 milions que habiten a l'àrea metropolitana. És a dir, un 3%, i no un 6% com s'ha publicat... No vull ni pensar, en tot cas, a quins mil usos més es podrien destinar aquests diners. I d'això se'n diu malbaratament de diner públic: gastar quan no cal.

SAL ALS POUS DE TARRAGONA
Els gestors van posar l'ull en els pous del Camp de Tarragona per omplir els vaixells. Ja hauria tingut nassos que s'haguessin fixat en els de Girona, on fa anys que es mofen del cabal mínim que hauria de tenir el Ter. També es va demostrar després –en la trista baixada de pantalons davant el govern espanyol en l'episodi de la pretesa, i inviable, captació del Segre– que a Lleida el govern de Catalunya, tristament, tampoc pot anar-hi a buscar aigua si no és amb permís d'un despatx de Madrid. Però tranquils, l'empresa d'aigües de Tarragona està controlada en un 49% per Aguas de Barcelona. Oli en un llum.

Només els pagesos es van queixar que al Camp d'aigua no en sobra –fa vint anys que viu del minitransvasament de l'Ebre, ningú no ho sabia?– i que la poca que hi ha hauria de ser per a emergències del mateix Camp: algú recorda que en pobles com Alforja o l'Espluga de Francolí ja han patit talls en els darrers mesos? És que ells no entren en l'emergència? En fi, els pagesos –i els ecologistes– també deien que els pous es podien salinitzar, cosa que l'ACA es va afanyar a negar. En canvi, quan la família Boronat li va oferir, de franc, el pou de què s'havia abastit Tarragona durant 40 anys, va dir que no, que aquell sí que tenia perill. Ara, un cop s'ha aprovat que es puguin enviar excedents de l'Ebre, resulta que n'hi ha quatre més, de pous, que abans deien que no es podien salinitzar, però que ben mirat potser sí... Fan el que volen en funció del que els convé, vaja. Això sí, les obres de recuperació de pous ja estan fetes, i tant de bo serveixin per millorar l'abastament. Al Camp.



LA INTERCONNEXIÓ INÚTIL
Igual que en aquestes obres i les que s'han fet per aprofitar molts aqüífers barcelonins –ja era hora–, Agbar també s'endurà bona part del pastís dels 180 milions que costarà la interconnexió de xarxes, que passarà per l'autopista d'Abertis. Dues empreses, per cert, controlades per «la Caixa», que faran una obra que per a la Generalitat tenia un termini d'execució de 21 mesos i per a l'Estat, de sis. Els obrers espanyols deuen ser més ràpids... El projecte el defensava CiU fa cinc anys –ja l'havia tret a informació pública–, però els partits que avui són al govern llavors es van comprometre solemnement –si fins i tot ho van signar!– a no fer-lo mai. I de no complir els contractes signats se'n diu estafa. Al·leguen que això d'ara no és el mateix, que només durà aigua a Barcelona mentre no es posi en marxa la gran aposta de les dessalinitzadores. Diuen que agafaran de l'Ebre de 30 a 40 hm³, el que consumeix l'àrea de Barcelona en un miserable mes (l'aigua d'un dia costarà uns sis milions!). Els pantans que l'abasteixen sobrepassaran aviat els 200 hm³ de reserva. Uns 200 dies, vaja, dels 365 que cal aguantar, sense comptar els aqüífers que s'estan recuperant i l'aigua de depuradores que es reaprofitarà...

FLIX ÉS LA RESPOSTA?
Per què segueixen entestats, doncs, a fer la interconnexió a què sempre es van oposar, i que tant disgusta l'Ebre (i el govern d'Aragó, l'únic aliat que, pel que sigui, li queda ara)? Per què insisteixen tant que la canonada serà reversible, quan a Tarragona d'aigua no li'n falta pas? L'única cosa raonable que se m'acut –ho diuen amb la boca petita– és que a Flix s'està a punt d'iniciar una delicada operació d'extracció dels residus tòxics que durant anys van abocar a l'Ebre, i tenen por que se'ls escapi de les mans i acabin contaminant tot el riu, i hagin de tallar la principal aixeta de la demarcació. Potser si ho haguessin explicat així, sense perífrasis, embuts ni mitges veritats, la gent ho hauria entès des del principi. Llàstima, però, perquè ara ja és massa tard: hem arribat a un punt que, ens venguin el que ens venguin, i per molta raó que tinguin, és impossible que ningú amb dos dits de seny no en desconfiï. Ells s'ho han buscat.

Font: El Punt diumenge, 18 de maig de 2008 (l'anàlisi: ÒSCAR PALAU)