Arxiu del blog

divendres, 9 de maig de 2008

La justícia espanyola, segrestada i hostil


La justícia catalana és, evidentment, justícia espanyola. Quan parlo de «justícia», esquitxo evidentment els jutges i magistrats, encara que no a tots (no els conec tots i el meu judici seria injustificat), però parlo sobretot de l’estructura de la justícia espanyola, dels seus mecanismes de poder, dels seus prejudicis ideològics, de la seva desatenció a la plurinacionalitat de l’Estat i a les seves diverses llengües i cultures, del seu sistema d’escalafó, de la seva dependència brutal de la ideologia política del partit en cada cas governant i, en general, dels dos partits que es reparteixen el poder en el govern d’Espanya. Parlo de totes aquestes coses i, en fer-ho, he de ser dur, duríssim. El sistema anomenat «de justícia» a Espanya no solament em sembla antiquat, encarcarat, extremadament autoritari i arbitrari, tancat sobre si mateix i allunyat dels problemes i de les esperances dels ciutadans, sinó també preocupat sobretot pel càstig i la repressió, lent, ineficaç i ineficient en el seu funcionament i, doncs, estructuralment injust.

No entenc que siguem tan pocs els que critiquem la justícia. Segurament que la por n’és la raó principal. Però aquesta mateixa raó acaba de condemnar la justícia. Perquè, en un sistema democràtic, la justícia no ha de fer por sinó que ha d’infondre respecte i confiança. La justícia hauria d’estar al servei de la llibertat i de la igualtat dels ciutadans. El dret i la justícia són, en teoria, armes democràtiques de la màxima importància perquè tots, però sobretot els més febles i més desassistits, trobin empara, protecció i força en les seves lluites personals i socials. Res d’això no sé veure en la justícia espanyola. Per això em resulta hostil i antipàtica.

Els exemples de mala gestió de la justícia s’apilonen cada dia, encara que no sempre els mitjans se’n facin ressò. Darrerament s’han produït tres casos espectaculars d’aquesta mala gestió i del consegüent silenci dels mitjans o d’una actitud servilment acrítica per part d’aquests.

El primer cas és el d’en Franki, de Terrassa, que va ser condemnat el 2002 a dos anys i mig de presó pel jutjat penal número 2 de Terrassa. Acusació: haver intentat despenjar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa i, suposadament -el judici no va demostrar res- haver atemptat contra l’autoritat i haver incorregut en desordre públic. Inconcebible, però cert: dos anys i mig de presó! L’Audiència Provincial de Barcelona acaba de confirmar la sentència. En Franki ja és a la presó. S’ha convocat una manifestació de suport a en Franki per aquest dissabte vinent, dia 10 de maig, a les 6 de la tarda, a la Plaça de la Universitat, a Barcelona. El rebuig a aquesta mena d’actuacions judicials hauria de ser total.

El segon cas és el d’Inocencia Galparsoro, alcaldessa de Mondragon, d’ANB, que es va presentar a la Audiencia Nacional citada pel jutge Garzón i que allà mateix va ser empresonada, amb una acusació tan poc consistent com la que fa referència a la seva «voluntat» de no acatar la llei i de no haver cas de la decisió judicial de suspendre les activitats del seu partit. Ja és curiós que un partit polític que ha guanyat netament unes eleccions i que no és il·legal pugui ser suspès en totes les seves activitats. A part d’això, que ANB estigui suspès, no significa que l’alcaldessa de Mondragon no pugui continuar complint amb les obligacions del seu càrrec. Al capdavall, ella no és el seu partit, sinó que només és membre d’un partit judicialment suspès d’activitats. Això no la inhabilita per al càrrec públic. Per aconseguir-ho se l’havia d’engarjolar: després ja vindrà el judici -quan vingui- i, és clar, la sentència condemnatòria. Resulta curiós que aquesta acció judicial arribi pocs dies després que les forces opositores del seu Ajuntament no aconseguissin guanyar una moció de censura en contra d’ella. Democràticament, doncs, no va ser apartada del càrrec. La justícia -ho hem de dir així?- ho ha aconseguit.

El tercer cas és el del pobret Estatut de Catalunya del 2006, que ja ha començat a ser mercadejat per part dels membres del Tribunal Constitucional. Faria riure, si no fes plorar, veure que aquest tribunal es mostra disposat a acceptar que els catalans diguin que són una nació, afegint de seguida que això no té validesa jurídica. Què accepta, doncs, el tribunal? Res de res. Ja només faltaria que, en un Estat amb pretesa llibertat d’expressió, la gent no es pogués autoanomenar com li donés la gana. Si això no té validesa jurídica, per què hi insisteix el tribunal? Doncs, per fer veure que fa una concessió -que no fa- i per després poder retallar d’aquí i d’allà. Això és, precisament, l’aspecte més lamentable, més patètic, de tot aquest procés que durà a terme el Constitucional: no que acabi amb una sentència millor o pitjor, sinó que s’embarca en un estira-i-arronsa d’uns membres del tribunal contra uns altres. Sembla que tots obliden que no tenen cap autoritat moral -vull dir, que no tenen la independència necessària- per examinar l’Estatut, ja que ells mateixos han estat elegits per la seva proximitat ideològica a aquest o a aquell partit, al qual deuen, des de llavors, seient, sou i fidelitat. Mentre els membres dels tribunals més alts de l’Estat -i el mateix Fiscal General de l’Estat- siguin càrrecs de confiança del Govern i de l’oposició, qualsevol procés judicial es farà amb cartes marcades, marcades per aquells que les han repartit.

La justícia espanyola està, certament, segrestada pels que governen Espanya (no solament “a” Espanya). Que aquesta justícia ha de ser necessàriament hostil als ciutadans que no participen dels seus criteris, principis, interessos i finalitats, em sembla absolutament obvi, inevitable. Que no ho vegi tothom, m’alarma. Que no ho critiqui gairebé ningú, m’escandalitza.

Font: Josep-Maria Terricabras