Arxiu del blog

dissabte, 6 de setembre de 2008

La trompa de l'elefant


Delio, el fill gran del filòsof i comunista italià Antonio Gramsci i la russa Julia Schucht, volia ser historiador. Com tothom sap, Gramsci va passar tancat a la presó un munt d'anys i d'aquí en van sortir, entre altres escrits, els Quaderni del carcere (Einaudi, 1975). En una d'aquestes cartes, sense data, Gramsci li fa una senzilla però eficaç classe d'historiografia al seu fill, el qual li havia estat fent preguntes absurdes sobre el possible desenvolupament dels elefants i la seva trompa. Li diu el següent: "Tu m'has escrit dient-me que t'agrada la història, i d'aquesta manera hem arribat a la trompa de l'elefant. Jo crec que per estudiar història no s'ha de fantasiejar gaire sobre el que hauria passat "si" (si l'elefant s'hagués posat dret per a un millor desenvolupament del cervell, si..., si... I si l'elefant hagués nascut amb rodes? Hauria estat un tramvia natural! I si tingués ales? Imagina llavors quina invasió d'elefants com les llagostes). Resulta difícil d'estudiar la història que realment va passar, perquè de gran part d'aquesta història se n'ha perdut la documentació, com es pot perdre el temps formulant hipòtesis sense fonament?". Excel·lent. Faig servir aquesta carta, que no és gaire més llarga, per advertir els meus alumnes de dues trampes en les quals no pot caure mai un historiador: l'anacronisme (que es voler veure en el passat coses que no podien haver ocorregut mai per motius sovint culturals) i el presentisme (que és projectar cap al passat la realitat actual donant protagonisme a qui no va tenir-ne mai perquè sovint ni tan sols hi era).

ELS EXPLICO AIXÒ PERQUÈ aquest estiu aquest diari ha fet una sèrie sobre els 40 anys de l'independentisme català, comptats des de la creació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), i que va acabar ahir, la qual s'ha deixat anar pel mateix pendent que Delio i la seva obsessió antropocèntrica pels elefants. Amb la mateixa amabilitat que Gramsci li indicà al seu fill l'absurditat de determinats plantejaments, em proposo ara fer algunes precisions sobre el que ha escrit Vicenç Relats. D'entrada, els recomano que per superar la simplicitat a la qual ens evoquen instruments, d'altra banda útils, com la famosa Viquipèdia o el cercador Google, es prenguin la molèstia d'anar a un biblioteca per consultar dos llibres imprescindibles i avui dia descatalogats: el de Fermí Rubiralta, Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974 (La Magrana: 1988), i el de Josep Ferrer i Ferrer, Per l'alliberament nacional i de classe: escrits de clandestinitat (Avançada, 1978). L'un és d'un historiador professional mentre que l'altre és d'un dels protagonistes (que sortia citat al primer lliurament) de l'escissió del Front Nacional de Catalunya (FNC) que va portar a la creació del PSAN. Aleshores veuran que no es pot intentar explicar aquest partit sense esmentar ni una sola vegada (?!) Joan Armet. Seria com intentar narrar l'evolució del PCE sense esmentar ni una sola vegada Santiago Carrillo. Impossible, oi?

JOAN ARMET VA SER EL CAP VISIBLE del PSAN fins que els germans Serra (especialistes en escissions) i almenys un dels germans Castellanos (en Carles ho explica a Reviure els dies, Pagès, 2003), si no m'erro, van crear el PSAN-provisional. Després Josep Guia es va quedar amb les sigles que encara ara branda. El fet que Armet evolucionés fins a ingressar a ICV, ser-ne diputat a Madrid, i presidir el consell nacional ecosocialista, no pot esborrar-lo del mapa fins al punt que es vulgui substituir el seu lideratge d'aleshores per persones que avui dia són importants però que en aquells temps no eren res, ni soldats de tropa. Però el que tampoc no es pot fer és explicar les coses malament. Vejam si ens entenem. A la introducció del llibre de Ferrer es pot seguir fil per randa com va anar la discussió entre els dirigents del FNC i els futurs caps del PSAN. I per tant, qui s'entretingui a llegir-lo veurà que de la banda del Front els qui discutien eren Jordi Vila i Foruny (després diputat de CiU) o Joan Cornudella i Feixa (fill del dirigent històric). Però els homes forts del FNC eren Joan Cornudella i Joan Colomines. Que Cornudella (de qui el 2003 Rubiralta va publicar una bona biografia, amb algunes ombres, tanmateix, a PAM) acabés essent diputat al Parlament del PSC-PSOE i ja no estigui entre nosaltres i que Colomines (el meu senyor pare) acabés essent diputat de CiU i que ara pateixi un Alzheimer, per bé que ens ha llegat dos llibres de memòries que expliquen tot això (El compromís de viure, Columna, 1999; i Crònica de l'antifranquisme a Catalunya, Angle, 2003), no els pot excloure de cap manera de la història de l'independentisme català. Només faltaria!

A MÉS, UN DELS FENÒMENS més curiosos és que immediatament després de l'escissió, el FNC es va regenerar amb una colla de joves que van constituir el Bloc Català d'Estudiants: els meus tres germans grans (Joan-Ramon, Jordi i Lluís), Àlvar Valls, Rosa Maria Nadal, Carles Sastre, Josep-Lluís Pérez o Montserrat Tarragó i els germans Montserrat, etc. Ho dic, perquè aquest nucli protagonitzà un dels episodis més mal explicats de la història de l'independentisme català dels últims 40 anys: el flirteig amb la lluita armada que tenia com a punt de referència Jaume Martínez Vendrell i no pas Terra Lliure. En fi, no m'allargo. A l'arxiu de Robert Surroca i Tallaferro, que és el de FNC, hi és tot. Hauria estat bé consultar-lo per no entretenir-se, com Delio, amb la trompa de l'elefant.

AGUSTÍ COLOMINES I COMPANYS / PROFESSOR A LA UB I DIRECTOR DE LA FUNDACIÓ CATDEM /
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dilluns, 1 de setembre del 2008