Arxiu del blog

dilluns, 8 de setembre de 2008

Esquerra vertebra l'independentisme


El secretari general d'ERC, Àngel Colom, celebra amb cava els resultats obtinguts a les eleccions al Parlament el 1992, des d'una finestra de la seu del partit

A finals dels vuitanta i durant tota la dècada següent, l'independentisme va fer un salt qualitatiu amb un procés de concentració en la via política parlamentària al voltant d'ERC. La Crida Nacional al veterà partit republicà, llançada el 1987 per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, advocant perquè Esquerra aglutinés el nacionalisme d'esquerres i l'independentisme creixent, hi va portar un col·lectiu organitzat de més d'un centenar de persones joves que van dinamitzar el partit. En aquella operació van seguir Colom altres membres de la Crida, com Joan Puigcercós, Jordi Portabella i Xavier Bosch, i, de la mà de Carod, hi van arribar Ernest Benach, Miquel Pueyo i -més tard- Josep Huguet, procedents de l'antic NE. Amb ells també hi va recalar més endavant Carles Bonet, un dels promotors de la Convenció per la Independència Nacional.

Sorgida el 1987, la Convenció -impulsada per intel·lectuals com el catedràtic de filosofia política Lluís Sala Molins i activistes com Josep Dalmau- era una iniciativa significativa del ressò que les tesis independentistes adquirien en el món cívic més enllà de la sopa de sigles de partits que fins llavors les preconitzaven, sovint des de fora del sistema. Va fer quatre edicions fins al 1994, centrant la reivindicació independentista en l'acció no violenta i estrictament electoral, en una defensa interclassista d'un horitzó nacional que havia de suposar també una millora econòmica per al conjunt de la població.

La saba nova que havia entrat a ERC, llavors liderada pel liberal Joan Hortalà, es va veure reflectida ja el 1988 en les següents eleccions al Parlament. ERC hi va obtenir sis diputats -un més que a la legislatura anterior- i va començar a recuperar posicions en la fràgil situació en què l'havien deixat les dues majories absolutes consecutives de Jordi Pujol. Tres membres del nou sector independentista -Carod, Colom i Pueyo- van esdevenir parlamentaris i aviat els nouvinguts es fan forts en la direcció.

El setzè congrés d'ERC, celebrat a Lleida els dies 18 i 19 de novembre del 1989, escull una nova executiva -liderada per Colom com a secretari general i Heribert Barrera de president- que assumeix la independència de Catalunya com a objectiu polític. Hortalà i els altres dos diputats del grup, així com un grup d'alcaldes i militants, van discrepar obertament del nou rumb d'ERC i se'n van escindir per crear Esquerra Catalana, que el 1992 es va adherir a CDC.

Amb tot, l'estratègia de conquerir ERC per a l'independentisme -beneïda per Barrera- havia donat resultat per al partit fundat per Francesc Macià. Fruit de la nova orientació, el 1990 l'històric Front Nacional de Catalunya, nascut a l'exili als anys quaranta, s'integra al partit republicà i s'inicia així un procés d'unitat de l'independentisme, que continuarà l'any següent amb l'abandonament de la lluita armada per part de Terra Lliure i l'ingrés a ERC dels seus dirigents principals, Pere Bascompte i Jordi Vera. També hi ingressen Xavier Vendrell, Jaume Renyer, Josep Aixalà, David Ricart i bona part dels militants de Catalunya Lliure -sorgida del sector PSAN en la crisi de l'MDT-, que havia recollit 19.586 vots a les europees del 1989.

D'aquesta manera, ERC s'anava convertint en la casa comuna de l'esquerra independentista i els resultats electorals avalaven l'aposta. Els comicis al Parlament del març de 1992 situen ERC com la tercera força, amb onze diputats, després d'haver-se presentat amb l'eslògan explícit Cap a la independència. Llançant la Crida Nacional a ERC, Colom i Carod havien vist clar que a l'independentisme li calia fer seves unes sigles prestigioses del nacionalisme d'esquerres. "Vam considerar que era el moment de donar dimensió política a un independentisme cívic que ja era madur i ERC era en aquell moment qui s'hi acostava més", explica Colom.

La consolidació electoral d'ERC continuaria amb l'entrada a nombrosos ajuntaments el 1991; amb la recuperació de la presència a les Corts espanyoles el 1993; i amb l'elecció de 13 diputats i el suport de 305.000 votants el 1995. Aquest darrer creixement faria que uns cent militants de l'Assemblea d'Unitat Popular, hereva de l'MDT sector IPC, s'incorporessin a ERC, com abans ho havien fet fundadors del desaparegut NE com Jordi Carbonell i Avel·lí Artís (Tisner).En el camí del reagrupament, ERC es va anar implantant a les Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord, fent seva l'estratègia seguida fins llavors pels diversos grups de l'esquerra independentista, i que va rebre les crítiques d'ingerència d'altres forces nacionalistes. ERC també va reformar els seus estatuts per propugnar la unitat territorial i la independència de la nació catalana amb la creació d'un estat propi en el marc europeu.

I és que des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, amb la dissolució de l'URSS i la fi dels règims comunistes de l'est europeu, l'Europa de les nacions emergia amb força. El 1991 van proclamar la independència, entre altres, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Croàcia, en un procés que, amb la reunificació d'Alemanya, replantejava la vigència del debat de l'autodeterminació. És en aquest context que el Parlament català va fer una resolució congratulant-se de l'accés a la llibertat de velles nacions europees, després que el 1989 ja hagués aprovat una moció d'ERC que afirmava que Catalunya no renunciava al dret a l'audoterminació.

També és en aquest context que s'havia produït la dissolució de Terra Lliure. Fruit de gestions iniciades per Colom el 1988, el juny de 1991 Pere Bascompte, refugiat a la Catalunya Nord, plantejava públicament la necessitat d'una treva indefinida de Terra Lliure i la integració a ERC, un fet que setmanes més tard es concretaria en un document avalat per una part de l'organització armada. L'operació va ser desautoritzada per grups residuals de TL i per veus de Catalunya Lliure, l'MDT o els CSPC, que es visualitzarien amb acusacions contra Colom i Bascompte de voler liquidar l'independentisme "combatiu". Des d'aquell moment, però, l'abandonament de les armes ja no s'aturaria, tot i que no va ser fins a l'11 de setembre del 1995 que va sortir un manifest en què se'n va anunciar la dissolució definitiva.

Això va passar poc després que el 10 de juliol del 1995 es fes pública la sentència del macrojudici contra 25 independentistes acusats de pertànyer o col·laborar amb l'organització terrorista, on van quedar lliures tots els acusats tret de dos -Josep Musté i Joan Rocamora-, indultats un any després pel govern de Felipe González. Entremig, setmanes abans dels Jocs Olímpics del 1992, el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón va organitzar una espectacular ràtzia per tots els Països Catalans que va suposar la detenció de prop de 50 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure, i que afectaria militants de l'MDT, el CSPC i la mateixa ERC.

Els Jocs de Barcelona van ser especialment aprofitats per l'independentisme de l'àmbit cívic per internacionalitzar la reivindicació nacional catalana i contrarestar l'operació d'espanyolització que es temia per la coincidència de la cita olímpica amb els actes del quinto centenario de la conquesta d'Amèrica o la capitalitat cultural europea per part de Madrid.

La Crida, que el 1987 es va manifestar a Estrasburg per lliurar al president del Parlament europeu 100.000 firmes reclamant que el català hi fos oficial, va protagonitzar un sonat robatori de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat el 1988, el dia que hi assistia el rei Joan Carles per inaugurar els actes del Mil·lenari. La plataforma cívica remataria la jornada amb el llançament de coets contra el Borbó. Era la mobilització prèvia a la Marxa per la Independència que els seus joves van organitzar el 1990 i el 1991 i de la campanya Freedom for Catalonia, que va llançar en ocasió dels Jocs, amb un notable ressò internacional. A la campanya també s'hi va incorporar una plataforma d'Òmnium, impulsada per joves com Francesc Homs, Oriol Pujol, David Madí o Joaquim Forn, dirigents actuals de CDC, que els darrers dies també van utilitzar el lema Welcome to Catalonia.

Freedom for Catalonia va acompanyar arreu del país el pas de la flama olímpica i va organitzar una clamorosa xiulada al rei en la inauguració de l'Estadi Olímpic poc abans dels Jocs. La Crida es dissoldria un any després "amb dignitat i solemnitat, en un moment que vèiem perillar la nostra independència per la pressió constant d'ERC", indica el seu últim portaveu, Jordi Sánchez. El testimoni de la defensa de la llengua el recolliria el 1995 la Plataforma per la Llengua i el 1996 també la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL).

ERC acabaria tenint problemes de creixement i l'octubre de 1996 viuria una traumàtica escissió encapçalada per Àngel Colom, que, en veure discutida la seva estratègia d'unitat nacionalista amb CiU i enmig d'enfrontaments personals, se'n va anar junt amb la diputada i regidora Pilar Rahola i un grup de quadres i dirigents. Van fundar el Partit per la Independència (PI), que es reclamava de l'espai socialdemòcrata i partidari d'un front patriòtic. El partit, però, va tenir una vida molt curta, ja que es va dissoldre el 1999, després de fracassar als comicis municipals i europeus.

Per contra, en comicis posteriors ERC va augmentar el creixement iniciat els darrers anys. Sota la direcció de Carod-Rovira i Jordi Carbonell, elegits secretari general i president el novembre del 1996, el partit va reorientar la seva política per dirigir-la netament al camp ideològic de l'esquerra, sense renunciar a l'independentisme, i això es va traduir en un increment de vots progressiu fins als comicis al Parlament del 2003.

L'augment de l'independentisme entre els joves tota la dècada dels 90 també el reflectia la força del Bloc d'Estudiants Independentistes a les universitats, com a principal referent estudiantil, mentre els concerts de rock català s'omplien d'estelades.

VICENÇ RELATS
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Diumenge, 24 d'agost del 2008

1 comentari:

Anònim ha dit...

"Onze de setembre"


MIQUEL CAMINAL

EL PAÍS - 10-09-2008
Desde el 11 de septiembre de 2001, cuando todo el mundo contemplaba atónito y en directo el más espectacular atentado terrorista del siglo XXI, me resulta imposible separar la Diada nacional de Cataluña de las radicalmente nuevas circunstancias que caracterizan la lucha de los pueblos por su autodeterminación. Es cierto que la autodeterminación de pequeñas naciones casi nunca ha sido realmente posible sin el apoyo exterior de alguna gran potencia interesada.

El acceso a la independencia de muchos Estados a lo largo del siglo XX no se puede desvincular del juego de fuerzas internacional y de los intereses en conflicto de las grandes potencias. ¿Cuál es, entonces, la novedad? La última globalización, que hace pequeños a Estados grandes por su historia, como Francia o Gran Bretaña, que muestra los puntos débiles de imperios que parecían invencibles. La URSS se derrumbó y Estados Unidos está viviendo la peor crisis en años, especialmente agravada por su reacción ciega contra el fundamentalismo islámico. Se imponen las uniones supraestatales y se hace imprescindible y urgente un derecho internacional vinculante para todos. De no ser así, la última globalización acentuará la inseguridad y la inestabilidad internacionales.

Ningún Estado es suficientemente fuerte como para garantizar a su población la completa seguridad. Los intereses económicos se han impuesto a la política en tres décadas de ultraliberalismo y desregulación de los mercados. El Estado social y democrático de derecho ha sido debilitado, poniendo los sectores básicos de la economía bajo la propiedad, el control y los beneficios de los intereses privados. Las desigualdades sociales se han multiplicado, aumentando la pobreza en las economías más desarrolladas, y entregándose también las clases medias al capitalismo financiero y especulador. El resultado es el desorden económico y social y la crisis de la democracia. Hemos vivido 30 años de enriquecimiento superlativo de unos pocos, creyendo muchos que también había pastel especulativo para ellos. Hasta que Fannie Mae y Freddie Mac se han hundido y el Estado más liberal del mundo se ha lanzado de inmediato a salvarlas. En el capitalismo el interés general cubre las pérdidas y el interés privado se queda con las ganancias.

En este contexto lo más importante del fenómeno Obama es el movimiento ciudadano surgido contra el ataque a la razón democrática, desde Joan Baez a Al Gore. Es la autodeterminación democrática de ciudadanos que se rebelan contra la oscuridad y la arbitrariedad. Distinto es el caso de Rusia, una nación donde la población cuando vota no elige, obedece. Esto no es autodeterminación sino sumisión. Carlos Taibo ha escrito en Rusia en la era de Putin que el mayor robo del siglo XX se produjo en 1992, cuando Yeltsin privatizó el 70% de las empresas estatales. Si Lenin lo ve, se funde. Ante esta barbaridad, el observador más ingenuo relacionará capitalismo, corrupción y crimen organizado.

En un mundo gobernado por Bush y Putin nadie está seguro. Pero algunas pequeñas naciones creen encontrar en ellos a sus padrinos protectores. Cantan la autodeterminación con dos banderas, la nacional y la del imperio protector. Son naciones satélite, siempre girando en torno al planeta imperial. Estas naciones ceden su territorio como base de la estrategia militar del imperio, lo que no deja de ser contradictorio con la libertad nacional conseguida, porque en caso de conflagración serán los primeros objetivos militares. Durante años, desde la disolución de la URSS y Yugoslavia, ha habido un alto grado de frivolidad e hipocresía entre los analistas occidentales al contemplar los procesos de autodeterminación en la Europa central y oriental. Porque no conozco todavía ninguna teoría política convincente que pueda afirmar la autodeterminación cuando se mira hacia el este europeo y negarla cuando se mira hacia el oeste.

La autodeterminación ya no es el derecho soberano a decidir de una nación, sino el derecho a participar en las decisiones que no pueden ser impuestas unilateralmente en un mundo interdependiente. Así, la emancipación nacional en democracia adquiere necesariamente un sentido federal. Desde el municipio al gobierno mundial, es la voluntad democrática de los ciudadanos la que sostiene, legitima y controla los poderes públicos en los distintos ámbitos territoriales. Y cuando algún eslabón de esta cadena falla todo el conjunto se resiente. A un ciudadano de Cataluña no sólo le deben preocupar las limitaciones y restricciones del autogobierno de la nación catalana. También forma parte de esta concepción federal de la autodeterminación, el déficit democrático de la Unión Europea y la falta de suficiente reconocimiento de la autodeterminación del pueblo de Europa. Y no es menos importante, sino todo lo contrario, la necesidad ineludible de un gobierno mundial, como expresión de que el género humano ha instaurado la paz y el derecho para todos.


DECIDIR PER AVANÇAR!