La convocatòria de la Crida al camp del Barça el 24 de juny de 1981, sota el lema 'Som una nació', va reunir prop de cent mil persones Amb la Constitució espanyola aprovada i la generalització autonòmica engegada, l'independentisme català iniciava en la Transició una singladura a contracorrent. La reforma democràtica s'havia estrenat amb la mítica manifestació del milió de catalans reclamant l'Estatut l'11 de Setembre del 1977 i aquesta era l'aspiració nacional més compartida, encara que aquella mateixa Diada, al matí, l'independentisme havia reunit 30.000 persones al Fossar de les Moreres.
No havent estat legalizat per als comicis del 15 de juny de 1977, l'independentisme era extraparlamentari, tot i l'elecció del senador independent Lluís Maria Xirinacs, que se'n proclamava. L'aprovació de la Constitució espanyola el 6 de desembre del 1978 va comptar amb l'oposició de l'ERC de Barrera i dels diversos grups independentistes -organitzats en el Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, pilotat pel PSAN-P-, que argumentaven que el nou marc jurídic era contrari als drets del poble català en negar el dret d'autodeterminació; establir la divisió forçosa en regions autònomes separades, per impedir la federació dels Països Catalans, i situar un rei sorgit del franquisme i l'exèrcit com a garants de la unitat d'Espanya.
Poc després del referèndum constitucional, Xirinacs va promoure i encapçalar la primera opció independentista amb certes expectatives, el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN). Va ser una breu plataforma electoral que va integrar el PSAN, el Bloc Català de Treballadors (BCT) i històrics com Fèlix Cucurull, que a les eleccions del març del 1979 va obtenir 46.800 vots, que van ser insuficients per accedir a les Corts espanyoles, cosa que sí que aconseguirien els bascos de HB, amb qui hi havia un cert emmirallament.
L'independentisme també s'oposaria a l'Estatut de Catalunya aprovat el 15 d'octubre del 1979 i als processos d'autonomia que iniciarien el País Valencià i les Balears el juliol del 1982 per una via més reduïda. Josep-Lluís Carod-Rovira, en nom del BCT, va intervenir davant la Comissió dels Vint que va redactar l'Estatut de Sau per expressar-los el memorial de greuges dels independentistes. Amb tot, dues opcions d'aquest sector van concórrer per separat als primers comicis al Parlament, el 1980, derivat de l'Estatut, el BEAN i Nacionalistes d'Esquerra (NE), que van quedar fora de la cambra. Van ser moltes les crides a la unió de les dues opcions -reflectides en nombroses llistes i cartes a la Bústia de l'AVUI-, però el pacte no va arribar. La suma de vots de les dues candidatures que es reclamaven de l'esquerra d'alliberament nacional hauria suposat 60.000 vots (44.954 de NE i 14.147 del BEAN), que no haurien bastat per accedir a la cambra però reflectien l'existència d'un espai independentista, barrat a les institucions per la seva fragmentació.
Impulsada per intel·lectuals com Jordi Carbonell, Josep M. Espinàs, Josep Ferrer, Magda Oranich, Carod-Rovira, Marc Palmés, Xavier Bru de Sala i Francesc Codina, NE havia agrupat un sector del PSAN i un del FNC i els Col·lectius Comunistes de Catalunya. "Preteníem no barallar-nos per matisos ideològics sinó establir un marc ampli on pogués cabre la màxima gent possible dins una voluntat d'alliberament nacional i social", explica Josep Ferrer. Per això, en la declaració de principis de NE ni tan sols es parla d'independència sinó de sobirania. "Aquesta voluntat de fer foc nou és un element important per comprendre la dificultat d'entesa amb el BEAN, amb un estil que xocava amb la nova sensibilitat de NE", explica Ferrer.
La victòria de Jordi Pujol i l'emergència, contra pronòstic, tant de la coalició CiU com d'ERC, en paral·lel a la davallada del PSC i la UCD, van ser interpretades per l'independentisme com a fruit d'una concentració possibilista del vot en les sigles més consolidades de l'àmbit nacionalista, acompanyada d'un càstig a opcions tingudes per sucursalistes.
El BEAN es dissoldria el 1982 i NE es reconvertiria en l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra el 1985, incorporant una escissió renovadora d'ERC, i es coalitzaria amb el PSUC -molt debilitat d'ençà de la majoria absoluta del PSOE-, amb qui el 1987 crearien Iniciativa per Catalunya.
Poc després dels primers comicis al Parlament, el març del 1981, naixeria una organització cívica, la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, que acabaria esdevenint una gran impulsora de l'independentisme sociològic. En resposta a l'ofensiva contra l'autogovern català que inspirava el cop d'Estat del 23-F, el detonant del naixement de la Crida va ser el manifiesto dels 2.300, liderat per Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel, que denunciava la inferioritat i la persecució del castellà a Catalunya.
Un acte a la Universitat de Barcelona el 18 de març del 1981 va marcar el llançament de la Crida, que el 24 de juny organitzaria un acte de masses al camp del Barça, amb el lema Som una nació, que va rebre el suport de totes les forces parlamentàries tret de la UCD. En el nucli impulsor de la Crida hi havia Àngel Colom, que seria l'encarregat de donar al moviment el caràcter de plataforma d'entitats; Aureli Argemí i Josep Ferrer.
Des que va néixer, la Crida feia una aposta veladament independentista, que s'explicitaria el 1986, després d'anys d'accions de carrer catalanitzant rètols, que va anar agafant un caire més combatiu, amb diverses edicions del Tren de les Nacions reclamant l'autodeterminació a les institucions europees; actes de protesta contra els incendis que assolaven el país i mobilitzacions contra la incorporació a l'OTAN. "Preteníem i vam aconseguir apujar el llistó nacional en el conjunt de la societat catalana", conclou Àngel Colom.
La Crida havia liderat una altra gran mobilització al carrer el 14 de març del 1982, de més de 350.000 persones, contra la LOAPA, de la qual ja es va autoexcloure el PSC. En aquella marxa hi va desfilar un nombrós grup d'independentistes rere una pancarta sota el lema explícit Independència. Quatre dies després, la policia va detenir sis militants d'IPC -entre els quals Carles Castellanos i les germanes Blanca i Eva Serra-, acusats de portar la pancarta. Les detencions van originar la campanya Jo també hi era, amb un suport ampli.
En l'atomitzat món de grups independentistes, el 1979 es crearien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), nascuts com a plataforma de defensa política dels independentistes empresonats acusats d'accions terroristes com els atemptats mortals contra l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola i de l'industrial Josep M. Bultó. Els CSPC aconseguirien aglutinar la majoria de militants d'organitzacions independentistes en un moviment que s'afermaria amb la creació de Terra Lliure. El grup armat apareixeria per primer cop fent atemptats la matinada del 25 de juliol del 1980, amb dos artefactes explosius en oficines de FECSA de Calella i Barcelona, i reapareixeria el maig del 1981 per segrestar el professor Jiménez Losantos i disparar-li un tret a la cama, arran del manifiesto.
Amb diverses explosions en oficines de l'Inem i dependències de l'Estat iniciades el 1982, que van activar l'aplicació de la llei antiterrorista a nombrosos dels seus activistes i persones del seu entorn, Terra Lliure va aconseguir certes simpaties en cercles juvenils, que s'expressaven en crits de "Visca Terra Lliure" a les concentracions independentistes del Fossar de les Moreres, però rebien la condemna unànime de les institucions i l'arc parlamentari català.
El principal braç polític de Terra Lliure cristal·litzaria l'estiu del 1984 en la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), on confluirien el PSAN i lPC. L'acte va comptar amb un comunicat d'adhesió de Terra Lliure, que va demanar un minut de silenci per Josep Antoni Villaescusa, activista de la banda armada, mort en esclatar-li un artefacte. El parlament de Josep Guia i les octavetes del PSAN presentaven l'MDT com "el Front Patriòtic al marge de l'Estat i contra l'Estat, que assumeix la necessitat de la violència revolucionària", i que volia restar al marge dels processos electorals.
L'MDT, però, es debilitaria molt l'any 1988, amb baralles violentes entre membres de dos sectors enfrontats -el del PSAN i el de l'IPC- als actes de l'11 de Setembre al Fossar de les Moreres, en part relacionades amb Terra Lliure i el desprestigi que el terrorisme tenia en la societat catalana. I és que el brutal atemptat que, en nom de l'independentisme basc, ETA va fer al centre comercial Hipercor de Barcelona el 19 de juny del 1987 -amb 15 morts i 35 ferits- va deixar una fonda ferida en la societat catalana i també en l'independentisme, que, orfe de representació parlamentària, només unes setmanes abans havia donat a Herri Batasuna 53.000 vots a tots els Països Catalans, que li van ser imprescindibles per accedir al Parlament Europeu.
El poc predicament que Terra Lliure hagués recollit amb el seu activisme tou s'acabaria de fer miques amb la seva primera víctima mortal la vígília de la Diada del 1987: Emília Aldomà, una veïna de les Borges Blanques, de 62 anys, morta en caure-li una paret a sobre, a causa d'una bomba posada als jutjats.
Mentrestant, la tardor del 1987 ERC s'obria a l'independentisme en acollir un centenar de nous militants que havien seguit la Crida Nacional a ERC, encapçalada per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, que reclamava que l'històric partit aglutinés la nova generació d'independentistes.
VICENÇ RELATS
Notícia publicada al diari
AVUI, pàgina 8. Diumenge, 17 d'agost del 2008
