Arxiu del blog

dilluns, 17 de desembre del 2007

Sobre el mot «pissarra»


Pissarra és un mot prou conegut que figura en el Diccionari general de Fabra i d'aquí ha passat a tots els diccionaris catalans posteriors: DCVB, GEC i diccionaris derivats, DIEC, etc. Figura també en el Diccionari etimològic i complementari de Coromines, on n'hi ha una àmplia informació.
Vegem ara les accepcions d'aquest mot. El diccionari de Fabra, en la primera accepció, el defineix com a 'roca de gra molt fi...' i també 'una placa d'aquest material'. I després passa a tenir el significat de 'roca preparada per a escriure-hi, dibuixar-hi...' i, per extensió 'superfície pintada de negre o d'un color fosc per a escriure-hi, dibuixar-hi, amb una barra de guix'. També hi ha, en el diccionari, l'adjectiu pissarrenc -a 'Pertanyent a la pissarra, semblant a la pissarra'. Una cosa més o menys semblant fa el DCVB.
Diguem tot seguit que es tracta d'un mot foraster. Els mots usuals i genuïns són llicorella (amb la gran quantitat de variants populars: llecorella, nicorella, etc.) i en molts
casos llosa, mots, aquests darrers, que en el Fabra queden poc destacats i desfigurats.
Al costat d'aquests mots hi ha el terme esquist, que té un significat molt semblant al dels mots anteriors i que els geòlegs defineixen acuradament. Aquest és un mot culte universal que no ofereix cap dubte, ni per la forma ni pel significat.
Les equivalències d'aquests mots en les diferents llengües són: cat. llicorella, cast. pizarra, fr. ardoise (ant. ardeise), it. ardesia, port. ardósia, piçarra, angl. shale, slate; cat.
pissarra (placa o superfície), cast. pizarra o encerado, fr. tableau noir, it. lavagna, port. quadro negro, angl. blackboard. D'altra banda, tenim: cat. esquist, cast. esquisto, fr. schiste, it. scisto o schisto, port. xisto, angl. schist.
Cal consultar detingudament el diccionari de Coromines per a veure'n la procedència i l'ús real en el llenguatge corrent. Reproduïm-ne alguns fragments que corroboren tot allò que acabem de dir. Defineix pissarra 'del castellà pizarra, mot d'origen basc, si bé la seva etimologia dins els elements euskèrics no és ben segura'. Més endavant fa unes precisions sobre l'ús real del mot en català altament interessants. El documenta en el Labèrnia i diu que «el registra ja en l'acc. mineralògica i en l'escolar, ben precisades pel DFa. En la segona és mot que s'imposa, entre altres raons perquè no té concurrents i no es presta a objeccions. En l'acc. mineral és un mot estrany a la gent
camperola i muntanyenca, i evitat àdhuc per part de la ciutadania, fins al nostre segle, com a importació moderna del castellà. Per més que ja no es pugui considerar castellanisme condemnable. Innecessari, però: pot reemplaçar-se sempre, sigui per llicorella, que en la pràctica i amb prou feines se'n distingeix, llevat de dir-se sobretot de la menys dura i que conté un poc més d'element argilós o silícic; sigui per esquist, a penes distint; sigui, sobretot, per llosa. En tota la nostra zona pirinenca i pre-pirenaica no s'usa altra cosa que llosa...». Després dóna uns quants exemples d'ús d'aquest mot i acaba dient: «No vacil·lo a recomanar que en la conversa fem tots el mateix; reservant la possibilitat d'usar pissarra en llenguatge més tècnic segons creguin aconsellable els professionals, naturalistes i geògrafs».
Fou pels motius esmentats que la GEC, aconsellada pels assessors científics d'especialitat, es qüestionà la validesa del terme pissarra en català i la definició que fa el Fabra del mot llicorella. Així es va decidir de canviar la preferència entre pissarra i llicorella. Calia, però, definir aquest darrer mot d'una manera científica, des del punt de vista geològic, i, per tant, eliminar de la definició la referència a pissarra que representa l'adjectiu pissarrenc. Alhora es va deixar pissarra com a sinònim secundari de llicorella, amb la indicació de castellanisme. Aquell mot, però, es va conservar per a les accepcions restants abans descrites, per a les quals no hi ha cap terme genuí.
Una cosa semblant ha fet recentment el Diccionari de geologia dirigit pel Dr. Oriol Riba.
Però el DIEC fa una cosa ben original; fa un garbuix i ho embolica tot. Segueix la GEC pel que fa a la consideració de castellanisme (sense indicar-ho, naturalment), en el mot pissarra, que remet a llicorella, però conserva la definició del Fabra per a aquest darrer. Així, queda de la manera següent: llicorella 'Roca pissarrenca, situada a l'inici del metamorfisme....' i pissarra 'Llicorella, esp. en forma de llosa'. És a dir, que si, segons aquest diccionari, pissarra és un sinònim de llicorella, resulta que pissarra és una 'roca pissarrenca', definició tautològica que caldrà veure si l'esmenen en una segona edició.
El Gran diccionari de la llengua catalana, que, com sabem, és posterior al DIEC, el segueix; però, en general, adapta les definicions a les que havia establert en edicions anteriors i, per això, gairebé sempre, esmena els errors del DIEC. Aquí també torna les coses al seu lloc en el sentit que ja hem comentat.
La conclusió és que caldria emprar, com a terme mineralògic, llicorella o llosa en lloc de pissarra i reservar aquest darrer només per a les altres accepcions.

Article de l'amic de l'Universitat Catalana d'Estiu, Lluís Marquet, publicat en el número 59 de la revista Llengua Naciona

1 comentari:

Anònim ha dit...

BUUUUF....