Arxiu del blog

dimecres, 5 de desembre de 2007

PODER DE LA POESIA


"Jo escriuré ton nom en la humida arena;
l'onada vindrà,
s'hi rebolcarà.
No busquis ton nom en la humida arena,
ton nom no hi serà."

apel.les mestres

Aquests dies de festa apropa't voramar després d'haver llegit una mica de poesia. Trobaràs una nova dimensió inexplicable dintre teu, que t'enfortirà per un temps. Descalça't i deix que l'escuma de l'ona descobreixi els teus peus nus. El teu cervell atrafegat t'ho agrairà. Aprèn a gaudir dels tresors propers que la proximitat ha fet que no t'invadissin fins ara.

3 comentaris:

tafaner ha dit...

Ahir no teníem cap problema
i això en el fons era un problema
perquè no tenir un problema
és un problema.

De vegades quan no es té un problema
cal crear un problema
per poder tenir un problema
per mirar de solucionar el problema
encara que aquest no sigui un problema.

Davant d’un problema
encara que no sigui problema
cal trobar un solució al problema
encara que això suposi crear un altre problema
d’on no hi ha cap problema.

Llavors ja tenim un altre problema
i solucionar el problema
és un problema.

Quan tenim un problema
ve un altre problema
que igual que el primer no és problema.

Però si no te’ns cap problema
perquè t’has de crear un problema.
ja que quan millor vivim és quan no hi ha cap problema
com també hi ha gent que no sap viure sense cap problema.

N’hi ha fins i tot qui d’un problema
que no és problema
en fa un altre problema,
per crear un tercer problema
i més de dos problemes
són una crisi
encara que la crisi
no existeixi
perquè sense problema
no hi ha crisi.

Gaudeix dels dies de festa, Siscu i dels cafés.Treune profit.
Salut.

jordi solé ha dit...

Un dels meus preferits: Joan Salvat Pappaseit.


BLANCA, BRUNA


Blanca,
bruna,
i fina com un pa de mel
més que una moreta collida al carrer

la seva geniva floria de sang
verge i desvestida
(joliu dolençant)

camisa de seda com la lluna al ple
la rosa vermella floria també:

si ahir era poncella ara és mon tresor
com la satalia cada pit rodó.

Anònim ha dit...

Recordo la primera mirada com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo la primera carícia com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo les primeres emocions de donar sense rebre i de rebre sense donar, com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Recordo, com si fóssim Déus, com hem creat la vida com si fos ahir, sempre ho he tingut present.
Els records quedaran per sempre més, no s’han d’oblidar. Això t’ajuda a evolucionar.
L’únic que has de fer es controlar les teves emocions, sinó seràs addicte a elles. La vida no és capritxosa, et dona cops per fer-te fort i agafar l’experiència i maduresa per a futures relacions.
La teoria de Darwin ens ensenya com evolucionen les diferents espècies i com s’adapten a l’entorn i a les circumstàncies adverses i desprès de milions d’anys es van perfeccionant.
Aquesta teoria la podem aplicar al nostre dia a dia. Ens enriquim de les experiències que ens dona la vida, de les relacions que tenim i acabem essent més i més perfectes.
Arriba el moment en que tens la saviesa, tens la maduresa, tens l’experiència. Estàs enriquit per dins i per fora. Has passat a un altre estat. L’escola de la vida no et dona un aprovat o un suspens, simplement et dona, i arriba el moment de dir a la vida que estàs disposat a compartir-ho.

Ara ho veig més clar, estic evolucionant.