Arxiu del blog

dilluns, 24 de desembre de 2007

El solstici d'hivern, Nadal i el caga-tió: què en sabem?


Nadal és una festa d'arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la commemoració del naixement de Crist era una festa dedicada al sol. Com sabem bé, en apropar-se l'hivern les nits es fan més llargues i els dies més curts i el solstici d'hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, marca el moment de l'any en el que hi ha menys hores de llum solar. Podem imaginar la por dels nostres avantpassats en adonar-se que la llum va desapareixent, cada dia una mica més! Però, afortunadament, passada la data del solstici els dies comencen a allargar-se altre cop. Per això moltes cultures antigues celebraven en aquest moment el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres i, en definitiva, de la vida sobre la mort. Els romans, en concret, celebraven la festa del Natalis Solis Invictus, el naixement del sol vencedor. El cristianisme va heretar aquest simbolisme i, al segle IV, va adoptar aquesta data per a commemorar el naixement de Jesús.
La presència dels arbres en la festa de Nadal, ja sigui en forma de tronc tallat, ja sigui com a arbre dret, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.

El tió, un dels costums més entranyables de la nostra cultura tradicional nadalenca, és el tronc que crema a la llar de foc. Una soca que, en cremar, dóna béns tan preciosos en temps de nits llargues com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica ofereix presents a tots els de la casa. Així, un tronc d'arbre esdevé màgicament un ésser fantàstic que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina o al menjador de casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Els regals han anat evolucionant amb el temps: primer eren els dolços, fruita seca i confitada, neules, torrons i llaminadures que es necessitaven per celebrar la festa; avui hi ha tendència a fer que el tió ofreni presents de més envergadura. Sigui com sigui, quan fem cagar el tió pensem en el tresor de llum i d'energia que l'arbre conté!

2 comentaris:

Punyetetes ha dit...

Al voltant d'aquestes dates, i també per Sant Joan, sento repetir massa vegades el tòpic sobre la nit més llarga i la nit més curta de l'any o la seva conseqüent contrapartida en vessant diürna. I a dir veritat... fa una miquetooooooooona de ràbia.

La durada de les hores d'il·luminació i penombra solars vénen determinades per un fenòmen astronòmic que, si bé no exacte, sí que és força precís: la posició relativa de la Terra i el Sol. Resulta que al voltant del punt més distal del seu recorregut el·líptic la Terra té el tròpic de Càncer (el de l'hemisferi nord) encarat al Sol, mentre que al punt proximal el que s'encara al Sol és el tròpic de Capricorn. O sigui, que des del punt de vista d'un observador situat a la superfície terrestre, diguem-ne que el Sol està al seu punt "més al nord" i "més al sud" respectivament. Aquests fenòmens s'anomenen solsticis i per aquesta configuració geomètrica amb l'eix de rotació de la Terra inclinat 23'5º (aprox) respecte la perpendicular al pla de la translació al voltant de Sol, la durada del dia (o de la nit) es maximitza.

Fins aquí poca novetat més enllà de l'explicació que he intentat posar en paraules simples.
Però el cas és que els solsticis d'estiu i hivern cauen entre el 20 i el 21 de juny (màxim a la matinada del 22) i 20-21 (ídem) de desembre. O sigui que ni la nit del 22 al 23, ni la del 24 al 25... Queda macu, sí, però és incorrecte.

Francesc Mercadé ha dit...

El meu ateisme em porta a passar per aquestes festes des d'un punt de vista cultural. Estem immersos en la cultura cristiana, i som coneixedors culturals d'aquests influents esdeveniments del passat. La resposta o comentari se'n va de precisa per la banda astronòmica. Tan incorrecte és una cosa com l'altra. A mí la precisió del moment solsticial em porta poc tràfec. Estic més a gust pensant que a partir d'ara els dies de llum solar són més llargs, que saber des de quin dia ho són. Les persones som relatives i plenes d'imprecisions, tendir a l'exactitud és inhumà. Planyo els punyetetes, però els desitjo bones festes. Qui en tingui és clar!