Arxiu del blog

dijous, 13 de setembre de 2007

L'estat espanyol modern néix al fer desaparèixer per la força de les armes la Corona d'Aragó. Visca la V Republica Catalana!


El principi de la fi de l'estat medieval català anomenat Confederació Catalano-Aragonesa és al 1476, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va tenir com a conseqüència, a la mort d'ambdós, ja que els seus respectius territoris independent i àdhuc bel·ligerats entre ells fòren regits conjuntament en la persona del seu nét: Carles I.
A més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seva entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no els passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el regne de Castella s'estengué per tota la península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, Andorra i, fins a cert punt, Navarra.El 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Això va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el Sol".
No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-duc d'Olivares, que provocà el 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. 
Foren importants les escaramusses entre tropes castellanes i catalanes durant la Guerra dels Segadors i, especialment, la repressió posterior a la Guerra de Successió (Batalla de Torredembarra, Bandolerisme de Carrasclet, etc.)
Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulés massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori i passaren a mans de Felip V de Borbó els anomenats «regnes d'ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes d'enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ser una colònia anglesa.
En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra anomenada de Successió Espanyola pels botiflers, en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia.
La Guerra de Successió Espanyola (1700-1714) va ser un conflicte bèl·lic internacional, va enfrontar la majoria de potències europes al segle XVIII per la successió a la Corona de Espanya després de la mort de Carles II, i que es va saldar amb la instauració de la dinastia borbònica a Espanya el que suposa la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella. Va suposar a mes una guerra a la peninsula ibérica entre borbónics i austriacistes principalment entre els antics regnes ibérics de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, que es va extrendre fins a 1744, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V.
Després d'una obstinada defensa en el setge de Barcelona, mantinguda per gent de tots els estaments i amb tropes valencianes i mallorquines a les ordres del conseller en cap del Consell de Cent, Rafael de Casanova, la capital catalana capitulà l'11 de setembre de l'any 1714. L'últim lloc a caure va ser Cardona el 18 de setembre del mateix any; Mallorca i les Pitiüses, un any més tard (l'11 de juliol 1715). Tots aquests territoris foren annexionats a Espanya, de manera que per a ells havia esdevingut una Guerra d'Ocupació. Només Menorca, sota l'ocupació no assimiladora dels anglesos, la qual durarà 44 anys, conservarà una llibertat nacional tutelada i la legalitat històrica.
Els Decrets de Nova Planta són tres decrets signats per Felip V després que les seves tropes ocupessin militarment, en la Guerra de Successió, els diferents regnes i territoris de la Corona d'Aragó que no depenien del Consell d'Itàlia. Es promulgaren en les dates següents: Regne de València i l'Aragó: 29 de juny de 1707. Mallorca i les Pitiüses: 28 de novembre de 1715. Principat de Catalunya: 16 de gener de 1716. El 13 d'abril de 1711 es va promulgar un segon decret a Aragó que restablí part del dret aragonès i regulà una nova organització de l'Audiència de Saragossa. La primera reivindicació de la Corona d'Aragó de l'estat de coses anterior a la Nova Planta fou el memorial de greuges anomenat Representació (1760). Els Decrets de Nova planta significaren la fi de les institucions pròpies dels països de la Corona catalano-aragonesa, per bé que aquestes ja havien perdut qualsevol influència real durant els successius regnats dels reis de la Casa d'Habsburg
Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l'estructura de la Corona d'Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotsmesos a les institucions, lleis i autoritats d'un d'ells, el de Castella, per bé que no nominalment continuaren existint.
Amb els Decrets de Nova Planta també desaparegué el que caracteritzava el sistema de relacions polítiques, ara només dins la Corona d'Aragó: la sobirania compartida entre la monarquia i els estaments, exercida a través de les Corts i de l'aplicació de les Constitucions i privilegis, fins i tot en el cas del Regne de Mallorca, en què el Gran i General Consell tenia competències pròpies de les Corts que aquest regne no tenia.
El Decrets de Nova Planta, suposaren la mort jurídica del nostre país (sic) com a entitat amb personalitat pròpia perquè quedà subsumit dins el maremàgnum castellanitzador, i provocaren l'afebliment de la consciència nacional. Tanmateix, no només s'aconseguí la desaparició de les estructures polítiques peculiars i pròpies d'aquest país, sinó que començà la batalla política contra el català a tots els nivells, sense oblidar l'Església, la qual va arribar al sinistre que ja el 1730 l'arquebisbe Mayoral ordenà als seus rectors que castellanitzaren noms i cognoms als registres parroquials.
Aquests decrets prenen França com a model polític i alhora estableixen que aquests territoris passaran a ser regits segons les lleis i els costums de Castella; són conseqüència de la visió absolutista i centralista del monarca, prenent com a motiu el càstig a la Corona d'Aragó pel seu suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria.
Amb aquests decrets es començà a configurar definitivament l'Estat Espanyol tal com el coneixem avui, com un estat unitari tant a efectes polítics com administratius, ja que fins aquell moment Espanya només era un conjunt de diversos països en els quals, des dels reis Catòlics, regnava el mateix monarca. El següent moment i definitiu seria a la dècada de 1830, amb la creació de l'estat-nació espanyol pel liberalisme centralista.
República (del llatí res publica, «la cosa pública, allò públic»), en sentit ampli, és un sistema polític caracteritzat per basar-se en la representació de tota la seva estructura mitjançant el dret a vot. L'electorat constitueix l'arrel última de la seva legitimitat i sobirania. Moltes definicions, com la d'Encyclopædia Britannica de 1911 fan ressaltar la importància també de l'autonomia i del Dret (incloent els drets humans) com a parts fonamentals per a una república. Per extensió, se sol denominar així l'Estat que té l'esmentada organització, la República Catalana ha estat proclamada, al menys, en quatre ocasions, al segle XVII per Pau Claris, al segle XIX per Estanislau Figueras i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys (1934).
Nosaltres creiem en un futur Estat Anomenat V República Catalana, antagònica i oposada genèticament al Regne d'Espanya.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Espanya és una de les dues fonts dels nostres problemes com a Nació Catalana. L’altra som els propis catalans i catalanes mentre estiguem acomplexats. Espanya és un Estat paràsit, una realitat macabra, un esbiaix de la Història: De 8 segles robant i fent xantatge als andalusins en diuen “La Reconquista”. De 500 anys de genocidi i expoli d’Amèrica en diuen “Gesta del Descubrimiento y Evangelización”. Dels atacs a la Nació Basca i a les seves lleis en diuen “el problema del carlismo”. I de 300 anys des de la destrucció de les nostres institucions, d’ocupació militar, d’anorreament cultural i d’expoli econòmic sistemàtic, els espanyols en diuen “el problema catalan” o modernament “la España autonómica”. Els espanyols tenen clar el què han de fer per sobreviure; per això davant l’humiliant intent de millorar l’autonomia, els espanyols ja han fet renèixer el lerrouxisme sense escrúpols. S’ho juguen tot. Però nosaltres també. La democràcia espanyola és sinònim de corrupció, de mentida i de malbaratament. Ho sabien els de la Unió Democràtica, els del Tancament de Caixes, els de la Mancomunitat, els de Prats de Molló o els de la Batalla de l’Ebre. El destí natural de Catalunya és separar-se d’Espanya, alliberar-se’n. El catalanisme no pot estar contínuament reiniciant-se. No hi ha cap motiu per esperar res de bo d’Espanya ni dels seus polítics. Si la classe política catalana espera alguna cosa de les eleccions del 2008, o són il·lusos o són còmplices de l’estafa a Catalunya. Catalanisme és nacionalisme i nacionalisme és independentisme, i qui digi que no és així és senzillament un traïdor o un ignorant. O pitjor encara, un covard o un espanyol. No hi ha cap altre camí: Sobirania i Progrés. Independència. INDEPENDÈNCIA JA!