Arxiu del blog

dilluns, 4 de febrer de 2008

Quan Robert Capa va arribar a Barcelona el 10 de gener de 1939 no sabia que hauria de deixar la ciutat dues setmanes més tard


Avui sabem que el 26 de gener va caure Barcelona, que el 10 de febrer es va completar l'ocupació de Catalunya i que l'1 d'abril de 1939 Franco va donar per acabada la guerra. No obstant, quan es viu el present és difícil predir el futur i fins i tot ens agafem a un clau roent amb l'esperança de poder canviar el curs dels esdeveniments.
Per això quan el fotògraf Robert Capa torna a Barcelona, el 10 de gener de 1939, no sap que haurà d'abandonar la ciutat tan sols dues setmanes més tard. El dia del seu retorn, l'ordre desesperada de mobilització de les quintes del 1922 i el 1942 ha provocat una desbandada general mentre les tropes rebels han arribat al monestir de Poblet, a prop d'on havia immortalitzat, a finals del mes d'octubre, els brigadistes internacionals en el comiat oficial presidit per Juan Negrín.
El 23 de desembre, indiferent a l'esperit nadalenc, el catòlic Caudillo ordena iniciar l'ofensiva contra Catalunya a un Exèrcit compost per 22 divisions, amb prop de 300.000 efectius, recolzades per més de 1.000 peces d'artilleria, 1.800 morters, 3.800 fusells metralladors, 2.500 metralladores i uns 350 avions. Unitats militars italianes i alemanyes, incloses.
El replegament continuat de les tropes republicanes difumina el front i Capa tan sols pot plasmar les imatges d'un èxode, militar i civil, de proporcions, això sí, bíbliques. El diumenge dia 15 ni tan sols aconsegueix arribar a Tarragona, ha de fer mitja volta sense parar fins al Vendrell i prosseguir fins a Sitges.
Malgrat tot, la capital catalana i de la República viu una aparent normalitat institucional i de la vida ciutadana. La diputada Margarita Nelken disserta sobre Picasso artista i ciutadà espanyol a l'Ateneu Barcelonès i el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya continua publicant- se cada dia (fins al 25) inserint nomenaments, decrets i anuncis, de tota índole. André Malraux està rodant la versió cinematogràfica de la seva novel.la L'espoir, amb guió de Max Aub. Capa fotografia els nens jugant amb les restes d'un Heinkel 111, qualificat pel cronista de La Vanguardia d'"ocell gris gegant" i "catxalot del crim", transportat fins a la ciutat comtal com un trofeu medieval per exorcitzar el terror dels bombardejos.
L'aviació legionària italiana i, sobretot, la Legió Còndor alemanya martellegen sense pietat (i sense oposició) una ciutat que ja fa dies que ha tirat la tovallola. El 23 de gener el Govern de la República declara per primer cop l'estat de guerra i les autoritats civils abandonen la ciutat. Passada la mitjanit, Capa, amb els periodistes Georges Soria, Marta Gellhorn (L'Humanité) i Herbert Matthews (The New York Times), també decideix tocar el dos amuntegat amb altres dins un cotxe belga marca Minerva.
Les portes de la Model s'obren per facilitar la fugida dels poumistes i anarcosindicalistes detinguts pel Govern de la República i la ciutat es prepara per al canvi de pell i de camisa. La Vanguardia (molt aviat espanyola), després del breu parèntesi del 26 de gener, reapareix amb la llegenda de "Diario al Servicio de España i del Generalísimo Franco" (substituint l'anterior que pregonava "Diario al Servicio de la Democracia") i amb la numeració correlativa al 19 de juliol de 1936.
El 28 de gener França obre la frontera per deixar passar les dones, els nens i els ferits, Capa, que passarà amb aquesta gent, captarà la magnitud de la tragèdia en els grans ulls negres d'una nena embolcallada amb un abric i ajaguda sobre uns paquets. Fidel al seu credo professional ha aconseguit, com al front de batalla, estar al més a prop possible de la vida i de la mort.
A Cotlliure, a l'hotel de madame Quintana, Antonio Machado gargoteja en un tros de paper:"Estos días azules y este sol de la infancia".
Andreu Mayayo, a EL PERIODICO 4/2/2008