Aquests últims dies i especialment despres de l'últim sopar amb l'Alternativa, que va presidir l'escriptor Matthew Tree, en que va dissertar sobre: "Dient adéu a Déu, o la superfluïtat de les religions", he tingut diverses converses amb uns quants amics. En aquestes m'expressàven la seva preocupació sobre la contundent afirmació de'n Matthew sobre la no existència de Jesús de Natzaret com a pesonatge històric. Jo no sóc un expert però davant la no existència d'una bibliografia al final del llibre "La vida després de Déu", on l'autor expresa la gènesi del séu ateïsme, he optat per fer una petita recerca. Us recomano d'entrada visitar l'article de la Viquipèdia
"Jesús de Natzaret", d'on no m'he pogut estar d'extreure'n uns paràgrafs, la temàtica és interessant, i la única cosa que puc dir en defensa de la tesi de'n Matthew Tree, és que no està sol en aquesta afirmació. Llegiu i recerqueu vosaltres mateixos...
"Jesús (en arameu ישוע Jeschua o Jeschu, en grec Ἰησοῦς Iēsoûs) (Betlem 4 aC/7 dC - Jerusalem 29) també conegut com Jesús de Natzaret va ser un predicador jueu que és la figura central del cristianisme, dins el qual és conegut com a Jesucrist (del grec Ιησούς Χριστός). "Crist" no és un nom, sinó la traducció grega del terme hebreu messies que significa "ungit". Jesús també és considerat un profeta important per l'islam, anomenat Isa عيسى a l'Alcorà .
Les fonts escrites contemporànies sobre la vida de Jesús són de dos tipus: El primer correspon a les fonts independents, reduïdes a breus citacions, com les de Flavi Josep, Tàcit i Suetoni i les del Talmud rabínic, que es limita a qualificar-lo de fetiller i amb voluntat de confondre al poble hebreu. El segon tipus de testimonis corresponen als mateixos escrits del cristianisme agrupats d'una banda en els evangelis canònics i oficialment acceptats pel cristianisme (datats entre 15 a 75 anys després de la mort de Jesús) i els anomenats evangelis apòcrifs que són rebutjats per tots els corrents del cristianisme i que tenen un caràcter més anecdòtic, fins i tot grotesc, que els fa difícilment acceptables. Tot i això provenen dels evangelis apòcrifs la menció dels noms dels tres Reis mags Melcior, Gaspar i Baltasar o els noms dels pares de Maria, Joaquim i Anna.
Cal esmentar que els evangelis canònics no són ni pretenen ser una biografia de Jesús, sinó que pretenen explicar-ne el seu missatge que predica. No segueixen un ordre estrictament cronològic. Tots el fets que esmenten ho fan atenent al valor que poden tenir com a doctrina.
A la figura històrica i religiosa de Jesús la tradició va afegir atributs que tenen un clar paral·lelisme amb altres mites antics, una prova més del sincretisme inicial del cristianisme, que rellegia històries paganes i les adaptava a la seva fe. Per exemple, a la tradició oriental hi ha diversos déus que moren i ressuciten, ja que véncer la mort o ser inmortal és un dels atributs bàsics de la divinitat. Concretament els crítics veuen influència dels mites al voltant d'Osiris i Horus.
L'eucaristia com a cerimònia on ingerir el cos d'un déu porta vida és una constant en les cultures neolítiques. El canibalisme naixeria de la mateixa creença, ja que la sang sempre ha sigut un símbol de vida i energia.
La iconografia de Jesús rep una clara influència de Mitra i el seu culte. Per exemple l'ascens al cel o els dotze apòstols, que serien els signes del zodíac.
Aquests mites, però, no compten amb l'acceptació general, ja que s'argumenta que serien prototips universals o relectures posteriors i no una influència directa sobre el Jesús cristià.
Sobre la teoria de la inexistència històrica de Jesús: Si s'admet, enterament o parcial, la historicitat dels relats dels Evangelis canònics i del llibre dels Fets dels Apòstols, texts religiosos i confessionals escrits els segles I i II, s'afirma implicitament l'existència històrica de Jesús de Natzaret. Encara que el consens sobre un personatge històric no implica l'acceptació de la seva característica divina o religiosa, alguns investigadores neguen de manera absoluta la validesa històrica de les fonts cristianes, en considerant la figura de Jesús de Natzaret com el resultat d'un invent, i encara falsificació, conscient dins l'evolució del cristianisme. Segons aquesta teoria, els primers cristians i Pau desconeixien completament Jesús de Natzaret, que no seria un personatge històric, sinó una entitat mítica posterior, producte del sincretisme entre les religiositats hel·lenística i jueva. Algunes argumentacions que sostenen aquesta postura són:
La literatura cristiana del segle I (llevat los Evangelis) no enregistra els ensenyaments de Jesús, ni els seus miracles, ni el procés que va portar a la seva execució ni la seva biografia.
Jesús no es esmentat pels historiadors jueus contemporanis Filó d'Alexandria, Just de Tiberíades i Maties, ni pels historiadors romans contemporanis Sèneca i Plutarc. Earl Doherty, nomena això, amb ironia, "una conspiració de silenci". Las referències a Jesús de l'historiador jueu Flavi Josep semblen una interpolació cristiana tardana. Fins i tot el sentit de les referències a Crist de Tàcit i de Suetoni (historiadors romans del segle II) no es clar.
Les epístoles de Pau de Tars no fan cap referència a la biografia de Jesús de Natzaret sinó que parlen sobre Déu i el Crist celestial o espiritual.
Gran partida dels esdeveniments de la vida de Jesús narrats dins els Evangelis han de paral·lels clars dins l'Antic Testament.
Llevat el Nou Testament, no existeixen de registres o de referències directes anteriors al segle IV dC sobre el poble de Natzaret; cap dels geògrafs o cronistes de l'Antiguitat nomenen Natzaret; no és pas esmentada pel minuciós historiador Flavi Josep, i no és pas citada dins de les 63 localitats del Talmud, i tampoc Pau de Tars la nomena.
El relat de Mateu sobre la massacre dels innocents sota les ordres de Herodes el Gran, és un esdeveniment que no s'esmenta pas dins cap dels registres històrics, perquè sembla d'ésser una història basada sobre un típic relat mític de l'antiguitat, que pot trobar-se dins de cultures diverses. Doherty, en concret, atribueix l'invent de la figura de Jesús a l'autor de l'Evangeli de Marc.
Actualment, els principals defensors d'aquesta teoria dins els mitjans acadèmics són Earl Doherty, Alvar Ellegård, G. A. Wells, Timothy Freke i Peter Gandy."
