Hi ha independentistes a ICV...?

Trobar independentistes a ICV és més difícil quan més amunt es busca dins de l’organització. Segons les enquestes més recents, una mitjana d’un 45% dels votants d’ICV-EUiA serien partidaris de la independència, Però aquest percentatge es va empetitint quan es tracta dels afiliats, dels càrrecs intermedis i, finalment, de la direcció nacional, dins de la qual el debat sobiranista causa urticària, i se’l vol resoldre a través del discurs federalista.

Segons l’enquesta promoguda per Joan Laporta el febrer d’enguany un 48,9% dels votants d’ICV estaria a favor de la independència, situant-se així en tercera posició entre les forces parlamentàries, per sota del 56,4% dels de CiU i per davant del 32,4% dels del PSC. Una altra pista seria la darrera enquesta de La Vanguardia, el maig de 2010, en què el suport quedava en el 41%, enfront d’un 51% que s’hi manifestava en contra, amb una curiosa i poc explicable inversió dels percentatges en relació a una enquesta anterior del mateix mitjà.

Disparitat de criteris segons els municipis

Aquesta fluctuació es trasllada de manera quasi exacta a les actituds dels grups municipals d’ICV-EUiA davant les mocions de suport a les consultes d’independència. El vot dels edils ecosocialistes ha estat molt divers. Impossible establir algun paràmetre polític global: s'’ha votat a favor en ciutats com Girona, Sabadell, Mataró, Sant Feliu de Llobregat o Vic. Mentre que l’alineament d’ICV amb el PSC i el PP ha avortat les mocions al Prat de Llobregat, Igualada, Martorell o Sitges. I sense oblidar les abstencions, també nombroses, en llocs com Roses o Lloret de Mar.

A l’hora d’ubicar-se en pertinença nacional, el votant d’ICV, segons la darrera enquesta del CEO, opta majoritàriament (31%) per sentir-se “més català que espanyol”, al costat d’un gens obviable 29% que seria “només català”. I un 2,7% respon “només espanyol”, i un 3,9% “més espanyol que català”. Unes xifres que quadrarien amb aquesta posició equidistant en simpaties independentistes dins del sistema polític català, ja que tindria CiU i ERC en l’espectre més catalanitzat, a un costat, i PSC, PP i C’s, en l’altre.

Aquesta ubicació té els punts febles. En primer lloc, l’alèrgia que pateixen els màxims dirigents d’ICV davant d’una agenda política amb el dret a decidir i les consultes d’independència. Per mantenir un equilibri acceptable per a uns votants dividits en parts iguals sobre el tema, no es pot inclinar massa la balança en cap direcció, si no es vol córrer el perill d’obrir fractures.

Però si el debat és viu a la societat catalana, ICV no pot ignorar-lo. I una mostra de realisme polític va ser la celebració, el passat 20 de febrer, de la Jornada sobre el Fet Nacional i l’Estat de la Nació. Un dissabte de treball i debat polític que no va tenir massa transcendència exterior però que va posar de manifest un cert divorci entre les bases i el que serien la direcció i els principals càrrecs institucionals. A més poder, menys independentisme, podria ser la foto final de la jornada.

A Espanya, federals; i a Europa, l'Euroregió

Les conclusions d’aquesta jornada: una insistència en les tesis federalistes a Espanya, i en l’Euroregió Pirineus-Mediterrània pel que fa al marc europeu. La iniciativa conjunta dels governs d'Aragó, Catalunya, les Illes Balears i dels Consells Regionals del Lengadoc-Rosselló i el Miègjorn-Pirenèus, que varen subscriure la Declaració constitutiva de l'Euroregió l'octubre de 2004, hauria de servir, en el full de ruta d’ICV, per “escapar-se” de l’excessiva tutela espanyola sobre Catalunya i crear un marc social i econòmic més favorable però sense haver d passar pel trauma d’esquarterar l’Estat espanyol.

El text de treball assenyalava que “l’escenari pel qual caldria lluitar és el d’una Europa dels pobles federal, sense les interferències actuals dels estats, i amb Euroregions que, sempre d’acord amb la voluntat de cada un dels pobles afectats, aglutinessin pobles germans històricament separats, (...) Per tant, cal dir clarament i sense pors que allò que seria ideal de debò a mitjà-llarg termini és una Euroregió dels Pirineus d’organització confederal: amb competències reals –avui a mans dels Estats–, amb capacitat legislativa, amb un Parlament confederal, amb eleccions euroregionals i amb un finançament adequat. Un ens així ens faria més europeus –aleshores sí que la frontera dels Pirineus no existiria de veritat–, ens faria més autònoms i sobirans respecte Madrid i París (...).

Dins del marc espanyol, ICV renovava la seva aposta per salvar in extremis l’Estatut d’Autonomia de 2006 i adreçar-se cap a una reforma de la Constitució espanyola en clau federalitzant. Enfront la crítica recurrent de com es pot ser federalista des de Catalunya si a Espanya no hi ha federalistes, a la Jornada es va argumentar que “a Espanya tampoc no hi ha independentistes”. Tants a tants.

En aquesta Jornada es va posar damunt de la taula per primera vegada la qüestió que unes consultes populars, per ser veritablement representatives, haurien d’incloure també l’opció de votar federalisme, i no solament independència sí o no. Aquesta línia d’argumentació no es pot dir que hagi prosperat massa per ara, tot i que el candidat d’ICV a la Generalitat, Joan Herrera, l’ha anat introduint al debat polític, sense massa èmfasi, en les darreres setmanes.

Saura no admetrà res que allunyi Catalunya d'Espanya

Les actituds contràries a la independència són, com s’ha assenyalat, més intenses quan més amunt es va ascendint en l’estructura directiva d’ICV. Joan Saura ha manifestat més d’una vegada amb un to agre, en reunions de la direcció, que “nosaltres mai no farem absolutament res que contribueixi a allunyar Catalunya d’Espanya”.

Aquestes tensions van aflorar sense embuts arran de la consulta d’independència d’Arenys de Munt, la primera de totes, el setembre de 2009. Els noms clau d’aquesta crisi van ser els de Carles Mora, alcalde del municipi per una coalició adherida a ICV a través de l’Entesa de Progrés Municipal, i Jordi Fàbrega, president de l’EPM, independentista històric, i rostre visible del moviment de càrrecs electes Decidim.cat i, per si fos poc, delegat del Govern de la Generalitat a la Catalunya Central com a “quota” de presència d’ICV.

Laia Ortiz marca distàncies amb Jordi Fàbrega

El salt del debat independentista al primer nivell de l’agenda política va causar malestar a la direcció d’ICV. Una de les seves portaveus, la jove Laia Ortiz, va sortir a declarar que entre ICV i Jordi Fàbrega no hi havia coincidència de posicions. I va alertar que calia posar “rigor” i “sentit comú” per no generar ni “frustració” ni “falses expectatives” després de la consulta d’Arenys. També va demanar de “no fer volar coloms”, per marcar distàncies amb l'EPM tan sols unes poques hores després que Fàbrega havia anunciat que una seixantena de municipis podrien promoure una gran consulta independentista desembre de 2009. “Segurament no hi ha la mateixa coincidència de posicionament”, va reblar Ortiz.

La por a la fractura social entre catalanoparlants i castellanoparlants és una altra de les hipoteques d’ICV en aquest debat, agreujada per les actituds del soci electoral EUiA –adherida a l’espanyola Izquierda Unida-.

Des d’ICV no s’ha volgut parlar clar sobre el tema per raons òbvies, però sí que apareixen referències camuflades amb eufemismes més o menys entenedors, com es podia llegir en un dels documents de la Jornada del febrer: “ICV defensa que Catalunya és un sol poble. Una expressió que resumeix la nostra política en matèria d’immigració abans i ara, però també la nostra posició respecte a una única societat malgrat la seva pluralitat. És aquest “poble” el que ha d’acompanyar qualsevol procés. Al nostre entendre, qualsevol decisió sobre un canvi en les relacions amb l’Estat (com s’ha fet amb l’Estatut d’Autonomia) ha de venir acompanyada de la majoria social i política que ho fa possible. Altrament és fruit de noves frustracions, quan no de divisió social.”

En posicions més extremes se situarien col•lectius com el PSUC Viu, integrant d’EUiA, que va pronunciar-se pel “no” a les consultes si no s’incloïa una opció per l’estat federal a les paperetes de vot.

Herrera presumeix d'independentisme a ICV

Convertint els problemes en virtuts, les conclusions de la Jornada van establir: “Valorem com a positiu que, tant entre el nostre electorat com al si d’ICV hi convisquin amb mútua acceptació sensibilitats que van des de l’independentisme al federalisme o fins i tot a l’autonomisme. Pensem que és un reflex força simètric de la realitat social de Catalunya i que, en conseqüència, esdevé un valor de la nostra organització que ens atorga representativitat, autoritat i responsabilitat.”

En base a aquesta conclusió feliç, Joan Herrera presumiria en públic de ser “l’única força política que aglutina federalistes i independentistes”, posant l’accent en que ICV “sempre ha defensat el dret a decidir”, però matisant que “horitzons que impliquen el tot o res poden suposar la frustració en el dia a dia”.

Aquestes resistències a la lluita per l’exercici del dret a decidir en determinats sectors d’ICV -i ja no diguem d’EUiA- tenen bona part de les seves arrels en la tradició històrica del comunisme a casa nostra i al conjunt d’Espanya. Per al marxisme més tradicional, el dret d’autodeterminació formava part de la doctrina ortodoxa de Lenin i Stalin. Sobre el paper i prou, ja que la seva aplicació sempre quedava obviada i fins i tot tràgicament decapitada en la pràctica d’estats comunistes com la mateixa URSS envers les seves minories nacionals.

A casa nostra, tot i el naixement del PSUC com a partit comunista al marge del Partido Comunista de España el juliol del 1936, la dinàmica de la guerra i la postguerra van anar limitant la independència inicial i va situar-lo en un reconeixement retòric del dret a l’autodeterminació, amb l’opció d’una república federal ibèrica com a horitzó final. Un objectiu que és ben assimilable al que avui propugna la majoria del que és ICV.

Aquestes opcions per l’autodeterminació –precursora de l’actual dret a decidir- es van mantenir durant la lluita antifranquista, van ser introduïdes en els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya i el 1971 i van ser desades al calaix dels mals endreços quan la transició mal anomenada democràtica. Amb un argumentari expressament elaborat pel professor comunista –després socialista- Jordi Solé i Tura, mort aquest 2010, que convertia els defensors de l’autodeterminació en un perill per a la democràcia i uns col·laborador fàctics del colpisme i el terrorisme en tant que “desestabilitzadors” del procés democràtic

L'alcaldable de Barcelona, per la independència

Les darreres notícies d’ICV apunten un tímid reforçament de les posicions independentistes. Un bon cop de puny a la taula ha estat el del candidat a l’alcaldia de Barcelona, l’actual tinent d’alcalde Ricard Gomà, que ha anunciat que votaria “sí” a la consulta d’independència. Des de Brussel·les, l’eurodiputat ecosocialista Raül Romeva també s’integra en el corrent més sobiranista del grup. La setmana passada, ICV va votar a favor de l’admissió a tràmit de la ILP sobre la independència a la Mesa del Parlament. I el nombre de càrrecs d’ICV i de la seva aliada EPM que estan adherits a la plataforma Decidim.cat és força nombrós.

Sens dubte que el debat anomenat nacionalista o identitari incomoda dins d’ICV. Per motius de tradició històrica i també de sensibilitats socials, que en molts casos s’orienten més cap a àmbits d’ONG, immigració i col·lectius d’exclusió social que no pas a la lluita per fracturar Espanya i aconseguir la independència de la nació catalana. Un cop d’ull als blocs personals a Internet dels principals dirigents ecosocialistes és revelador: pocs o cap enllaç a llocs web sobiranistes, i moltes i moltes referències a antiracisme, altermundisme, etc. indiquen quina és l’agenda dominant.

ICV pot fer balança

Les actituds d’ICV enfront el procés de sobirania de Catalunya i la previsible ensulsiada de l’Estatut no són un tema menor: poden inclinar la balança cap a un o altre costat del mapa polític. Una ICV atrinxerada en una opció federalista, però mancada de concreció, reforçaria el PSC i li faria més fàcil i digerible la coincidència amb Partit Popular i Ciutadans.

En canvi, una ICV que basculés cap al ple reconeixement –i aplicació- del dret a decidir, deixaria el PSC en una posició tan incòmoda com la de ser component d’un “front espanyol” amb socis com Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera.

Font: NacióDigital.cat