Arxiu del blog

diumenge, 14 de novembre de 2010

Josep Guia: “El PSAN no podia ser un mer espectador en aquestes eleccions”

El líder històric del PSAN ha impulsat el partit a donar suport a la Solidaritat Catalana per la Independència (SI) de l'expresident Joan Laporta en les pròximes eleccions catalanes. Guia, que ocupa un testimonial penúltim lloc en la candidatura per la circumscripció de Barcelona, se sent satisfet per l'assumpció per part de SI d'una declaració d'independència “en dos temps”, primer al Principat, després al conjunt de Països Catalans.

Feia 18 anys que el PSAN no es presentava a unes eleccions i ara ho fa de la mà de SI. Per què?
Aquestes eleccions marquen una diferència respecte a totes les anteriors. El tema és per primera vegada la independència, tant per als partidaris com per als detractors. Arriben després d'un any de consultes per la sobirania i de creixement del sentiment independentista. SI no es presenta per gestionar l'autonomia, és refractària a participar en un govern autonòmic perquè vol el Parlament per a proclamar la independència. En aquest context, el PSAN, el partit que més anys fa que lluita per la independència, no podia ser un mer espectador quan estan fent-se passos importants cap a la independència.
S'atreviria a pronosticar una data per a la independència?
Una cosa és la proclamació d'independència i una altra, la independència efectiva. Respecte a la proclamació, vaticinem i apostem que serà cap al 2014, és a dir, dins de la legislatura que començarà amb aquestes eleccions. Una altra cosa és el reconeixement internacional de la independència. Fins que arribe aquest moment caldrà aprofitar el temps per a estendre el sentiment d'independència a tot arreu dels Països Catalans.
Al País Valencià, el principal partit nacionalista, el Bloc, té dificultats fins i tot per a superar la barrera electoral del 5%. Amb aquest panorama, quines expectatives albira perquè els valencians s'unisquen al procés d'independència?
Una situació d'èxit al Principat representarà un revulsiu al País Valencià. Si en el seu temps Macià, durant la República, s'hi haguera presentat també pel País Valencià, hauria fet un forat infinitament major del que feren els partits valencianistes de l'època. De fet, el líder més aplaudit pel poble valencià en el moment que van vindre les despulles de Blasco Ibáñez en 1932 va ser Macià. El victorejaren. Si la independència triomfa al Principat, es produiran una sèrie de sinergies al País Valencià i aquest 5% serà per fi superat. Clar que, de vegades, es diu que fer catalanisme al País Valencià no és rendible electoralment i jo no sé si serà millor o pitjor però el que és clar és que la moderació actual no està donant grans resultats. Potser seria millor fer una política desacomplexadament catalanista.
Posaria també una data a la segona fase de la independència adreçada, segons el programa acordat pel SI i el PSAN, al País Valencià i a la resta de territoris de parla catalana?
Per a la segona fase faria un pronòstic d'entre 8 o 10 anys superior al de la primera, i potser no tant si s'acceleren les coses.
Tem la reacció de l'Estat espanyol si es consolida un procés independentista?
En el cas de Catalunya, i dins de la Unió Europea, funcionaran els mecanismes que funcionaran també per a Escòcia o per a Flandes. Es procedirà a una ampliació interior de la Unió. Són instruments que ja han sigut posats en pràctica per a Montenegro o Kosovo. Per tant, encara que als espanyols els semble malament no tindran altre remei que empassar-s'ho perquè es tracta de processos democràtics que s'hauran de respectar. I fins i tot al Gran Hermano americà li tindrà igual que ací hi haja un estat o dos. Això no vol dir que Espanya no s'hi oposarà tant com podrà.
Respecte a les presumpte irregularitats comeses per Laporta quan era president del FC Barcelona, què en pensa?
Estic convençut que si no s'haguera dedicat a la política ningú no faria les acusacions que s'estan fent avui. L'origen és una maniobra per desgastar el projecte polític que Laporta encapçala, que no és ben vist pels poders fàctics, començant per l'actual president del FC Barcelona, Sandro Rosell, molt afí a Convergència. El fet que hi haja hagut dispendis no justificats s'haurà d'aclarir i imagine que Laporta té arguments suficients per a poder-los explicar. Però estarem a l'aguait. En tot cas, hi ha una cosa que ens fa valorar positivament la situació i és que si ell tinguera coses a amagar no hauria fet aquest pas i s'hauria dedicat a una altra cosa on podria guanyar més diners i estar millor considerat.
Salvant les distàncies, òbviament, l'argument de la conspiració per a respondre a les acusacions de presumpta corrupció em resulta molt familiar. Em referisc a Camps, amb el cas Gürtel.
No parlem del mateix. Ací no hi ha imputats. En tot cas, si això arribara al final, si hi intervinguera el fiscal i hi haguera proves de malversació, evidentment el PSAN no donaria suport a un projecte així. La nostra aliança és, en principi, fins al desembre, no fins que la mort ens separe. Després en parlarem.
Qui ha fet més per aquesta embranzida independentista, els referèndums municipals o la sentència sobre l'Estatut català?
L'embranzida és anterior a la sentència. Alguns fa anys que lluitem per la independència i alguna cosa hi hem contribuït. De fet, en els vuitanta ja hi hagué una gran embranzida, que permeté a ERC reconvertir-se en partit independentista i tindre un gran resultat en les autonòmiques de 1992, després de l'operació de Garzón contra l'independentisme català. Això estava latent i ara hem arribat al punt actual, a la segona gran embranzida, on tot hi ha contribuït, també la sentència, però només ha sigut l'última espenta.
El PSAN és un partit marxista i SI, no, però, amb tot i això, han pogut arribar a un acord.
Des dels anys vuitanta preconitzem amb una proposta teòrica que advoca per un front patriòtic per a obtenir la independència. Això és gairebé abans que nasquera Laporta. Cap nació del món ha arribat a la independència només des d'opcions socialistes o comunistes. La idea de front patriòtic entra dins del marxisme d'alliberament nacional, no ens l'ha teoritzada la dreta. A més, des de la perspectiva estricta de l'alliberament de classe, la situació d'una Catalunya independent és més favorable per als interessos de la classe obrera que no la situació actual de dependència, espoliació i sotmetiment a l'Estat.
 
Vostè té temps per a les matemàtiques, la política i també per a la literatura medieval. De fet acaba de publicar Ficció i realitat a l'Espill.
Sí, és que a casa no tinc televisió... El llibre és d'un extracte d'una part d'una tesi doctoral, en un format més atractiu, no tan acadèmic. Està centrat en el segle XV. A mi m'interessen els enigmes de la literatura catalana d'aquell moment. M'interessa el context dels fets, cosa que no sempre preocupa els estudiosos. És una reivindicació del mètode i de l'època. Estem a les portes del Renaixement, hi ha una gran eclosió cultural. L'Espill mateix, igual que el Tirant, és un llibre pre-renaixentista, amb molts signes de modernitat. València és una ciutat precoç, però malauradament, la felicitat no és completa i arriba la Inquisició dels Reis Catòlics que desfà els sectors socials de jueus i conversos, que són els que aguantaven l'estructura cultural autòctona.
En el llibre plateja una sèrie d'interrogants sobre l'autor i la data de l'obra. Quins?
Són temes que deixe oberts perquè els pense el lector. Pose interrogants sobre la possibilitat que l'autor siga Jaume Roig, tot considerant que mor en 1478 i que l'Espill no es va escriure ni a Callosa ni en 1460, com està demostrat documentalment. El llibre és posterior, però quant? Doncs jo no hi faig afirmacions categòriques. Una de les principals coses que es demostra és que l'Espill beu de Lo Cartoixà, obra que Joan Roís de Corella va traduir del llatí al català. Lo Cartoixà es publicà a la darreria del XV però potser l'Espill no depén de Lo Cartoixà sinó del treball previ de l'edició de Lo Cartoixà. Això obliga a endarrerir la datació de l'Espill i si s'endarrereix molt de temps és improbable que l'haguera pogut fer Jaume Roig, almenys jo em pense que no.
Els professor Hauf, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i la seua deixebla Peirats insisteixen en l'autoria de Jaume Roig i, a més, han desautoritzat el seu llibre. Què en pensa?
Que és deplorable que continuen encastellats en posicions de manca de rigor i de mètode científics. No ja la disciplina fraseològica, que ignoren, sinó la documentació d'arxiu, que no llegeixen, fa inadmissible el manteniment de la data [1459-1460] i el lloc [Callosa] convencionals d'escriptura de l'Espill. Continuar entestats en això és impresentable, des del punt de vista de la crítica rigorosa. La documentació ho desmenteix clarament. D'altra banda, potser han reaccionat així perquè, al meu llibre, pose en evidència moltes errades contingudes a la tesi de Peirats, dirigida per Hauf, que no han estat corregides en l'edició que se n'ha fet. Així, les mencions equivocades a determinats passatges de la Bíblia, o la falta de percepció dels anacrònics esments al Delfí de França, als timbres nous; o les fantasioses, per no dir-ne delirants, identificacions de mossèn Company i d'en Remolins. Als estudiosos de la filologia catalana medieval no els vindria malament que feren una mica de recerca d'arxiu per tal d'esbrinar com cal el context en què es produïren els textos. Així, serien més escrupolosos en qüestions de datacions i, també, sabrien distingir entre un frare i un capellà, o que tractar algú d'honorable no significa que fos cavaller.
 
Font: ELPUNT