Arxiu del blog

dilluns, 7 de gener de 2008

L'iberisme és un projecte de construcció d'un Estat ibèric al que es vol dotar d'entitat política.


Proposta de bandera iberista per Sinibald Mas i Sans, l’any 1854, basada en les banderes espanyola i portuguesa.

L'iberisme (no nacionalisme ibèric) és un moviment polític i cultural que propugna l'acostament i la millora de relacions a tots els nivells entre Portugal i Espanya i, en últim terme, la unitat política dels mateixos. Aquests ideals van ser promoguts principalment per moviments republicans i socialistes d'ambdós països, especialment durant el segle XIX, quan van tenir major predicament els ideals nacionalistes de caire integrador, com el Risorgimento italià o la Unificació alemanya.
L'iberisme és un projecte de construcció d'un Estat ibèric al que es vol dotar d'entitat política. No ha de confondre's amb un simple intent d'expansió territorial d'Espanya a costa de Portugal.
L'iberisme va sorgir a la darreria del segle XVIII, especialment amb José Marchena, el qual, a l'Avis aux espagnols, va donar a la doctrina un caràcter republicà, federal i progressista. Durant el Trienni Liberal, les societats secretes liberals de la península van intentar difondre l'iberisme a Portugal per establir set repúbliques federades, dues de les quals es formarien allà: la Lusitània Ulterior i la Lusitània Citerior ). Més tard, Prim, va ser animat per Keratry a fer del Cromwell ibèric (a unir Espanya i Portugal). L'iberisme, més que una doctrina política explícita, va esdevenir un pressupòsit en algunes concepcions polítiques i socials d'esquerra, cosa que es va manifestar en arribar la República portuguesa (1910), la bandera, que és iberista. També en les doctrines àcrates de grups espanyols i portuguesos, com la Federació Anarquista Ibèrica i la Federació de Joventuts Llibertàries.
A Catalunya, l'iberisme ha estat un moviment intel·lectual i polític diferenciat del federalisme de Pi i Margall, perquè, en lloc de funcionar entorn d'Espanya, el primer ho feia des del pressupòsit d'una federació de nacions. Iberista prestigiós va ser Joan Maragall (Himne ibèric, article "L'ideal ibèric", etc.), que va proposar a Unamuno crear una revista, "Ibèrica", escrita en totes les llengües de la península. Prat de la Riba va participar d'aquest ideal els primers temps, i, en part, també Cambó. El lusòfil Ignasi Ribera i Rovira va arribar a ser un "apòstol", com ho palesa el seu Iberisme (1907), amb pròleg de J. T. F. Braga. També se'n va fer ressò Joaquim Casas i Carbó, en El problema peninsular (1933). Cal esmentar, finalment, el llibre del luso-andalús Julio Navarro Monzó Catalunha e as nacionalidades ibéricas (1906). La fórmula iberista, d'altra banda, de vegades no és res més que una tàctica per a contrarestar el centralisme castellà o espanyol.
Nacionalisme aglutinador a l'estil de l'italià i de l'alemany, l'iberisme va néixer a finals del segle XVIII entre les èlits liberals hispanoportugueses com una proposta per aturar la decadència econòmica, colonial i política dels seus dos països. El nom d'Ibèria va substituir el tradicional d'Espanya, ara abusivament acaparat per una part de la Península. L'iberisme tenia la dificultat d'haver de lluitar en contra dels nacionalismes particulars peninsulars, especialment del portuguès. Això explica les diferents formulacions que ha assolit al llarg dels segles XIX i XX: s'ha plantejat com un nacionalieme parcial (només econòmic o cultural) i s'han buscat formes d'unió polítiques el menys traumàtiques possibles, com ara les republicanes federals (que dividien prèviament Espanya perquè Portugal no se sentís amenaçat pel «germà gran»), o les unions dinàstiques, encara que no han faltat, fins i tot entre els portuguesos, els partidaris de la dissolució de Portugal dins d'Espanya. El problema principal de l'iberisme, però, és que ha estat formulat des d'interessos nacionals diferents, és a dir: des del nacionalisme espanyol o castellà, des del nacionalisme portuguès i, posteriorment, des de nacionalismes com el català o el gallec.
Existeix un iberisme específicament català al llarg del segle XIX? És el federalisme català, i per tant l'iberisme dels federalistes, començant per Antoni Puigblanch, una mostra de la voluntat reivindicativa catalana? Cal allunyar-se d'una visió falsament nacionalista del federalisme, el qual, si bé es basava en la descentralització territorial, no posava en dubte la idea de nació cultural espanyola o castellana, fins i tot a nivell peninsular. L'any 1854, Pi i Margall escrivia a La Reacción y la Revolución que Portugal «es una nacion hermana, enclavada en nuestro mismo territorio, fecundada por nuestros mismos rios, animada por nuestro mismo espíritu, dotada de nuestras mismas facultades», i per això els dos pobles «se tienden ya la mano, y aguardan una sola voz para fundirse». Portugal serà, per als federalistes, assimilable a Múrcia, Andalusia, Catalunya o Aragó. L'única diferència amb el plantejament d'autors com Sinibald de Mas, que el 1852 va publicar A Ibéria a Lisboa, seria, a part del monarquisme, que Mas, tot i ser català, defensava el centralisme polític al costat de la imposició cultural ibèricocastellana. Les doctrines polítiques de l'època, influenciades per l'estatalisme francès, tendien a identificar Estat i unitat cultural. Com a màxim, l'iberisme podia ser llegit com el pas previ cap a un utopisme polític que incloïa el llatinisme i la federació d'Europa, projecte que a Catalunya va ser defensat especialment per Víctor Balaguer, molt influït per Mistral i el Felibritge, i que, si més no, permetia crear un pont entre le Península i el nostre passat occità.

Actualment no hi ha cap partit amb representació democràtica que defensi aquest ideal.

21 comentaris:

Medina Azahara ha dit...

El caracter d'Espanya es el caracter de l'imposició. Els Portuguesos agraèixen als Catalans la nostra lluita contra castella, mentre castella en dedicava a destruïr-nos com a poble, els portuguesos van aprofitar per afiançar-se com a nació lliure del món. En tot cas els Iberistes del s.XIX avui serien europeistes.

Els catalans, sigui espanya o ibèria, sempre haurem de renunciar als nostres orígens, prioritzar les altres llengues en detriment de la llengua que ha parlat el nostre poble durant segles.

El caracter cultural d'espsnya, es el caracter de l'imposició, mentre aquest poble no racionalitzi les seves formes i les seves maneres de funcionar, jo apostaré per la defensa de la nació catalana.

Espanya no ha comprés rés de rés dels seus territoris, ni diversitats ni hòsties, imposició del pensament únic! De moment, que els donin pel sac. Avui, Iberistes es igual a expancionisme imperialista espanyol.

Tertulià ha dit...

Si no vaig errat l'any que acabem de deixar es complien 30 anys de democràcia, de democràcia espanyola. Abans en teníem un altre de democràcia, també espanyola, però li deien orgànica. Els qualificatius son importants.
També es van complir 15 anys d'un altre fastuós esdeveniment: la celebració a Barcelona d'una olimpíada espanyola, o potser algú pensa que va ser una olimpíada catalana però jo no recordo haver vist desfilar ni competir la nostra selecció nacional (la nostra, la catalana). En aquella ocasió es varen poder veure en algunes televisions desenes, o potser centenars, de banderes que van acabar a les escombraries, o al seu costat.
No recordo actuacions de cap autoritat judicial o governativa investigant presumptes injuries a la bandera, ni cap polític espanyol posant el crit en el cel, però la bandera era la nostra es clar.
Dic tot això arran de la dedicació intensa i els ingents recursos que darrerament s'esmercen a perseguir altres accions qualificades d’ultratge a la simbologia nacional, espanyola. Símbols aquests que em mereixen tot el respecte, però els meus encara més.
30 anys i Catalunya es troba nacionalment encallada, en la mateixa línia de sortida.
I així ens va.

Francesc Mercadé ha dit...

Gràcies per pontificar des de l'exclusió, veig que encara ens cal una mica d'humilitat a tots. El debat que alguns estem traient a la llum pública, és un debat de cultura política. En cap cas un debat polític, entenent la política com una eïna de transformació de la societat. El punt on som és el de copsar si hi ha capacitat de tendir ponts per a entendre el contrari, i fins i tot arribar a un punt d'entesa que beneficii Catalunya. Penso com he dit en més d'un cop que estem molt lluny d'emprendre aquest camí. L'exclusió del contrari, porta inexorablement a l'auto exclusió. Al marge del meu convenciment que l'objectiu a curt termini no és la independència, sinò més aviat la concòrdia. Un debat excloent que meni a l'independentisme, pot desembocar en un nivell d'autodeterminació, no ho nego, i potser de forma violenta. Cal ser valent, i això ho entenc. Però personalment no donaré un pas que vagi darrera la consecució d'un estat català independent, que acabi sent una autocracia. Ho dic simplement per una raó contrastada, l'exclusió dialèctica és l'antítesi del diàleg, la democràcia i la llibertat. En ul altre ordre de coses i seguint amb la història, ressenyar que Sinibald de Mas i Sans, el iberista, també va ser un gran orientalista, i primer embaixador d'Espanya a la Xina, males llengües diuen, i crec que amb raó, que va ser alhora un consumat espia. Aquest de Mas, era nét de l’alferes de fragata de la Reial Armada, Sinibald Mas i Gas. Torrenc que per encàrrec de la Junta de Comerç de Barcelona, i recollint els anhels de la burguesia mercantil catalana, fundà l’any 1769, l’Escola Nàutica, i de la que en va ser el primer director. Penseu que tot això de l'Escola passava uns cinquanta anys després del Decret de Nova Planta. Fixeu-vos que primer amb l'iberisme, i més tard amb la seva forma evolucionada anomenada federalisme, el catalans hem estat els últims tres segles vinculats a la construcció d'Espanya. Una Espanya que voliem plural. De fet el problema no és la construcció d'Espanya en sí, sinò més aviat el distint, i molt diferent concepte arquitectònic que en tenim els catalans, i els castellans. En Pallach potser va ser el personatge polític català més proper al concepte aquí en debat. Pels defensons de l'integritat insubornable dels prohoms històrics catalans, penseu que en una ocasió en Pau Claris tampoc era aigua clara, aquest pretenia cedir Catalunya a França. Per a ser exactes, el 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Tamarit (que per cert era del Baix Gaià), Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, nebot de Claris, van signar un primer Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l'ofensiva castellana manada pel Comte-Duc d'Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Hom creu que davant la pressió militar castellana, Claris es veié progressivament impulsat a acceptar a contra-cor les pressions franceses per les quals Catalunya se separaria de la Monarquia Hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès. Potser l'autèntic catalanisme nacional caldria cercar-lo més lluny a més de cinc segles enrera en l'època de l'antic reialme català.

Anònim ha dit...

Jaume Ciurana, regidor de CiU a Barcelona, proposava una llista conjunta de CiU, ERC i IC al Senat. No em sembla pas una mala idea, però no se n’ha parlat massa a la xarxa. Què en penseu?

Francesc Mercadé ha dit...

L'Entesa Catalana de Progrés és una coalició pel Senat d'esquerres o progressista integrada pel PSC, ERC i ICV, hereva de l'Entesa dels Catalans. La coalició que proposes seria integrant un Bloc Nacional. Des del punt de vista nacional potser és el que ens caldria, però, la pela és la pela, i la gent prefereix coalicions per la defensa REAL del treballador.

DALAI LAMA ha dit...

¿ HEU PROVAT A FER IOGA, O TAI-CHI?

Francesc Mercadé ha dit...

Nosaltres som de Feng-Shui, però, perquè ho dius?

DALAI LAMA ha dit...

SER INDEPENDENTISTA, AL MEU PARER, NO ES SINONIM DE EXCITACIO...
TROBO QUE N,HIA GENT QUE DIU MASSAS VAGANADES ALS COMENTARISTES TEUS.
ABANS DE PARLAR S,HA DE SABER EL QUE PARLES....
AL TIBET, TAMBE ES COUEN FABES.

SALUT I NIRVANA.

Francesc Mercadé ha dit...

Home i més si tenim en compte que les bajanades no són faves...

dalai lama ha dit...

VALE, POMPEU FABRA, PERO AL TIBET NO N,HIAN ENCARA ESCOLAS DE CATALA. ES D,AGRAIR LES TEVES CORRECCIONS,SOC AUTODIDACTA, JA QUE QUAN JO ERA PETIT, NO L,ENSENYAVEN A L,ESCOLA.
MAO-TSE-TUNG, VA PROHIBIR PARLAR LO CATALA.

tafaner ha dit...

D’aquí a dos mesos ens toca als ciutadans i ciutadanes prendre de nou la paraula, ara en eleccions estatals. I és important que anem a dir la nostra i que no ens oblidem en primer lloc de les mancances que tenim i que volem solventar en el futur; en segon lloc que els dos partits majoritaris a l’estat ja sabem de quin peu calcen, tant el PP de Rajoy, Acebes i Zaplana, com el PSOE de Zapatero, Magdalena Alvarez i Jose Bono. No fora bó, doncs, caure en el bipartidisme perquè això és el que perjudicaria més a Catalunya, i tal i com pinten les coses, no sembla que els resultats donin majories absolutes a ningú.
I per descomptat, d’altra banda, a Catalunya i a la Torre,tenim la necessitat imperiosa de que els nostres polítics es posin les pil•les i readrecin una situació que de cap manera pot anar a pitjor.
Salut.-)…

Francesc Mercadé ha dit...

Al Lama: No cridis, escriure amb majúscules equival a cridar. A mí tampoc me'n van ensenyar des del sistema públic d'ensenyament, però però em vaig buscar la vida i ara em defenso. Però el que més he valorat ha estat llegir amb molta freqüència en català, i especialment escriure (rellegint i autocorregint-me). Per exemple, no s'ha d'escriure ESCOLAS quan cal dir escoles. I per cert al Tíbet potser no hi han escoles de català, però si que hi han catalans que tenen escoles. I finalment a Catalunya, el català el va prohibir en Franco per dret de conquesta, i no en Mao. Però ja que t'agrada polemitzar perquè no t'ajustes al tema de l'article?

Anònim ha dit...

Imagineu-vos que algun dia es proclama una consulta popular i legal per a decidir la independència de Catalunya. Suposem que l'oposició al sobiranisme català utilitza com a argument que una Catalunya independent no podrà adherir-se mai a l'Unió Europea perquè Espanya ho impedirà.
Ens hauria de fer por aquesta possibilitat? Podria Catalunya sobreviure fora de l'UE? Podria l'UE excloure Catalunya?
Catalunya ha estat, històricament, un país europeista, i molt malament haurien d'acabar les coses amb Espanya perquè Madrid insistís a bloquejar l'entrada de Catalunya a l'UE. Una posició que, d'altra banda, difícilment podria sostenir-se massa temps sense arguments de pes. I quins motius podria esgrimir Espanya per a vetar l'ingrés de Catalunya a l'UE un cop aquesta hagués estat reconeguda per l'ONU i per varis països membres de l'Unió? Cap.
Comptat i debatut, el gran requisit per a adherir-se a l'UE és ser un Estat independent. També hi ha un seguit d'exigències econòmiques, democràtiques i de respecte dels drets humans que Catalunya compleix folgadament.
Un cop l'has aconseguit, la independència, totes aquelles barreres que semblaven infranquejables van caient, l'una rera l'altra. El gran obstacle doncs, que no és menor, és arribar a aquest punt en el qual esdevens un Estat sobirà. A Europa, la independència de Kosovo serà cosa de mesos, perquè aquests processos, un cop engegats, no hi ha qui els aturi. Últimament, les aigües subterrànies del sobiranisme han remogut fins i tot la integritat territorial de dos Estats europeus tan importants com el Regne Unit i Bèlgica. Escòcia, Flandes, Catalunya, Euskadi,... Quin d'aquests serà el primer en tenir cadira a l'Assemblea General de l'ONU a Nova York?
Si mai esdevé independent, Catalunya acabarà formant part de l'UE. Sempre i quan ho vulguin els catalans. Caldria sotmetre la qüestió a referèndum, i debatre en profunditat el cost i el benefici de formar part de l'UE. Entre altres coses, ens podriem plantejar renunciar a l'euro i recuperar la pesseta, moneda d'orígen català. Com fan els anglesos mantenint-se fidels a la lliura esterlina i preservant llur política monetària.

Francesc Mercadé ha dit...

Una consulta popular seria un referèndum. i en tot cas es convocaria o celebraria, però en cap cas es proclamaria. El seus resultats sí que podrien ser objecte d'una proclamació o declaració, la d'independència.
En el interessant supòsit que planteges, i en cas de tenir una campanya de referèndum, hi cap la possibilitat de la campanya opositòra amb aquests o altres arguments.
Espanya, es cas d'aquest tipus de referèndum podria vetar la adhesió d'un nou membre, com és el cas de Grècia amb Turquia. Però el cas de Catalunya seria diferent, ja que Catalunya ja forma part de la Unió Europea. Caldria pensar en una modificació de l'adhesió d'Espanya, que d'alguna forma generaria alguna jurisprudència.
De fet el territori català no pot entrar a la UE, perquè ja hi és. Per això jo citava Pallach. Ell proposava la proclamació de la independència de Catalunya, i l'immediat establiment d'un acord bilateral internacional que establis una relació d'igual a igual entre el nou estat català, i l'antic estat espanyol.
Aquesta política de fets suposaria una modificació de l'estatus d'un territori membre de la UE, però exigiria un acord mutu de les dues parts.
Però el problema no és Espanya, sinò més aviat Castella. Concretament els polítics espanyols o espanyolistes.
Però Espanya és un ens polític format també pels catalans, i amb la segregació de Catalunya, engegariem la desnaturalització d'Espanya. Pasaria com a l'antiga Iugoslàvia, que la segregació va fer recuperar l'antic nom de Sèrbia. Espanya sense els catalans, hauria de recuperar el nom de Castella, i recuperar Espanya per l'asociació de Castella i Catalunya resultant, que és la titular del tractat d'adhesió amb la UE.
De totes formes jo penso que els castellans ara imbuïts de la veritat espanyola, simplement ens enviarien els tancs...

Salva ha dit...

Josep Pallach:
La Democràcia, per fer què? acabat d’escriure el gener de 1975 és una de les millors obres escrites de Josep Pallach, polític i pedagog, sempre des del seu compromís amb el socialisme i amb la les llibertats nacionals de Catalunya, la figura i el pensament de Pallach hauria d’estar a la capçalera del pensament de l’esquerra catalana, i en canvi per a molta gent que no va viure el franquisme i la transició és una persona i pensament desconegut, la pregunta seria per què?.
Per quins motius durant els 80 i 90, un pensament centrat en que el compromís social i nacional són dues cares d’una mateixa moneda ha estat relegat a les lleixes de les biblioteques, ja que en l’actualitat aquest llibre no s’ha reeditat i d’altres de la seva obra política i pedagògica són molt difícils de trobar, com per exemple el nostre combat. Un país que no sap tractar els seus clàssics com pertoca, mai podrà ser un país complert.
En aquest llibre ens reflexiona de la guerra civil, de la lluita antifranquista, de la política internacional, però sobretot ens parlar de com creu que s’ha crear la democràcia a l’estat espanyol i el paper de Catalunya, una visió de democràcia en estat pur, entenent la democràcia com una eina inequívoca de construcció i de benestar i fraternitat. Tot des d’un socialisme llibertari que fuig dels grans dogmes de les esquerres d’aquells anys. Lla seva lectura en moltes parts ens recorda el molt que encara hi ha per fer i tot el que s’ha perdut pel camí. Com passa amb els grans pensadors les seves reflexions encara tenen vigència avui.
Alguns fragment de l'obra:
*La sociologia política afirma que la pau i l’estabilitat social, en règim democràtic, impliquen l’acceptació general d’uns principis bàsics i el reconeixement de les necessitats de desacords, d’unes opinions, d’unes competències, que assegurin el dinamisme del sistema i el seu constant rejoveniment.
*Horitzons de benestar social, de dignitat personal i de fraternitat entre el pobles.
*Assegurar a tots els infants el dret a l’ensenyament, orientar-los en la vida segons les diferents capacitats i segons l’autentica vocació: és el primer pas, el real primer pas vers una societat de justícia i progrés. És també el camí per a fer una persona de l’individu del nostre temps, sotmès a mil pressions (publicitàries i d’altres) que poden desconcertar-lo o bé fer-ne un instrument més de la societat de consum. Volem fer-ne una autèntica persona, és a dir un centre autònom de reflexió i de decisió conscientment solidari del món que el volta, disposat a vèncer la clofolla dels egoismes i capaç d’entendre la dimensió universal dels problemes que el turmenten.
*La democràcia és autentica, real i no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat, que és molt més que la democràcia política.
*La socialització és un camí per a obtenir-lo, i no una panacea universal.”L’esforç del socialisme se situa en la recerca dels valors de llibertat personal i d’instauració de justícia en les relacions de convivència social.
Siscu,si la seva mort no hagués estat prematura, Pallach hauria canviat el rumb del socialisme català, i per derivació potser l´escenari català s´hauria dibuixat diferent. Però malauradament dins del PSC ham estat molt pocs els que n´ham reivindicat els postulats. Manuel Serra i Moret i el mateix Pallach (grans amics per cert!) han estat tristament oblidats i és per aìxò que escrits com el teu són d´agrair i per reflexionar.
Una abraçada.

manolo caracol ha dit...

Hola Françesc:
oiga-mireuste, en una federacion iberica, ¿ los anduluces,podriamos tener, nuestro propio estado?

Francesc Mercadé ha dit...

Naturalment, però dependria bàsicament d'ells, i de la seva pròpia voluntat de proclamar-lo. I miri què li dic, potser ho tindrien més fàcil que els catalans.

ALFRED HOLANDA ha dit...

Heu vist una pel.licula dels anys 70, que es deia "LAS IBERICAS F.C." ????

CONXITA BAUTISTA ha dit...

QUE HEM DIEU, DEL PERNIL IBERIC?

Francesc Mercadé ha dit...

El descendent de torrencs, el Sinibald de Mas i Sans, quan impulsava l'iberisme a les darreries del s. XIX, crec que pensaba en coses com el pernil ibèric.
Tinc entes que també els agrada a la gent d'ERC, el pernil, és clar!

Taquión ha dit...

Ei bon dia,

et penjo un text de Carod Rovira, llegit a Lisboa al any 2005, sobre l'iberisme, crec que et pot interesar

http://unioniberica.forogeneral.es/foro/viewtopic.php?t=80&highlight=carod+rovira

Salut