Arxiu del blog

dissabte, 5 de gener de 2008

Espanya, problema o solució?


En aquest moment, quan s'apunta el final d'un dels períodes més llargs de creixement econòmic, plena ocupació i expansió demogràfica i urbanística a Catalunya, i just quan ens acabem de dotar d'un nou Estatut d'Autonomia que amplia la nostra capacitat d'autogovern i de finançament, es manifesten de forma explosiva un conjunt de greuges acumulats que sembla que hagin obtingut l'acord dels principals agents socials, econòmics i polítics del país.

S'està construint un ampli consens segons el qual els nostres serveis públics de mobilitat són insuficients, els ferrocarrils dependents de l'Estat es troben en pèssim estat i es gestionen malament, el dèficit d'inversió en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya és discriminatori en relació amb la resta d'Espanya o el nostre sector productiu és massa dependent de la construcció, i al mateix temps ineficient des del punt de vista energètic i poc competitiu; que la vivenda és inaccessible, etcètera.

TOT AQUEST panorama, descrit de forma impressionista, posa de manifest l'arrelada tendència d'alguns líders polítics, econòmics i d'opinió a passar del cofoisme acomodatici al victimisme acrític. Només cal recordar aquí que, fins fa ben poc, el discurs correcte era el que únicament reclamava inversions per a l'AVE, les ampliacions de l'aeroport de Barcelona i més autopistes i autovies, menyspreant sempre el ferrocarril convencional i el transport públic, cosa que encoratjava el creixement urbanístic il.limitat i el lliure mercat de sòl i vivenda o que aplaudia les deslocalitzacions industrials en nom del trinomi turisme-serveis-construcció...

Però el més sorprenent és que en l'actual etapa d'exacerbació crítica sobre les deficiències del model d'infraestructures i de finançament de Catalunya no apareixen excessius elements d'autocrítica, més enllà de la tímida reflexió sobre la falta d'iniciativa de part de l'empresariat català feta pública de forma limitada pel Cercle d'Economia. Per contra, sembla que es vol aprofitar l'ocasió per a una nova fugida cap endavant que situa la culpa de tots els nostres mals en "Espanya" --així, en general-- davant d'una Catalunya "víctima" --també sense distincions--, cosa que no deixa de ser una manera còmoda i interessada d'eludir responsabilitats. També és una forma de diferir els canvis necessaris en les prioritats polítiques, econò- miques i socials que incumbeixen solament o de forma principal a la societat i al Govern catalans, confiant-los a l'exercici d'un "dret a decidir" més gran, sense abans passar comptes del que fins ara "hem decidit" o del que "podríem decidir i no volem" amb els instruments d'autogovern i finançament de què ja disposem.

Es posa l'accent en la "desafecció" de Catalunya cap a Espanya sense aturar-nos a valorar el grau de "desafecció" que s'ha practicat durant massa anys des dels àmbits de poder català cap a la Catalunya real, la de la gent del carrer cap a un territori triturat.

És clar que a Espanya s'han portat a terme i segueixen pervivint algunes polítiques discriminatòries des d'algunes polítiques governamentals --no solament de l'Estat, sinó també autonòmiques-- i se segueixen fomentant estats d'opinió menyspreadors per a Catalunya, tant des de l'oposició com des de molts centres de poder econòmic, per no parlar d'alguns líders d'opinió i fins i tot d'alguns púlpits. Per desgràcia això ha succeït en moltes de les etapes de la història moderna i contemporània, amb diversa intensitat. Però davant d'això la qüestió, des de Catalunya, és com oposar raó a desraó i no caure en despropòsits pitjors, com superar aquests obstacles, com fer-nos valer perquè siguin efectius els màxims drets i els màxims recursos que legalment se'ns reconeixen, com exercir sense traves les grans responsabilitats que hem assumit i, naturalment, com ampliar i modificar aquells marcs legals i institucionals que s'han quedat estrets o obsolets.

¿LA SOLUCIÓ, doncs, és desentendre'ns d'Espanya, trencar ponts, trastocar voluntats, dir que tots són iguals? ¿O bé, aprendre de la nostra història i veure com Catalunya només ha avançat de forma efectiva en el seu autogovern quan ha sabut ser un model a seguir, un motor de modernització i de canvi del conjunt de les institucions i la societat espanyoles; quan s'ha sabut implicar en la resolució de problemes que són generals i en el canvi de polítiques a partir de sàvies aliances amb els sectors polítics, socials i econò- mics progressistes i modernitzadors de la resta de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha i no necessiten "pedagogies" sinó propostes per avançar units en la configuració d'un Estat modern, federal i laic?

Així ho van saber fer els líders de Catalunya des del segle XIX amb Pi i Margall, o ja entrat el segle XX amb Prat de la Riba, o en l'adveniment de la Segona Repú- blica amb el pacte de Sant Sebastià que ens va portar la primera autonomia, o en la lluita contra el feixisme durant la guerra civil, o bé en la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat i una Constitució avançada o, finalment, amb la reforma de l'Estatut de l'any 2006. No ens enganyem, si tenim un problema amb Espanya, la solució passa també per ella.

Salvador Milà i Solsona
Diputat d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya

Article publicat a: El Periodico, el dia 30/11/2007.

7 comentaris:

JOAN SOTO ( EUiA-CAMP) ha dit...

FELICITAR AL COMPANY SALVADOR, PER L,ARTICLE...I A TU ,PER PENJARLO AL TEU BLOC.
FEDERAÇIO DE REPUBLICAS IBERICAS; SONA A MUSICA CELESTIAL.
AMB PORTUGAL INCLOSA, JA SERIA L,OSTIA.

SALUT I REPUBLICA.

Catalunya Lliure ha dit...

Joan Soto, ets un imperialista espanyol, Portugal es un estat lliure, a pesar d'espanyolistes com tú.

Visca la terra lliure!... d'imperialistes!

SALUT I INDEPENDÈNCIA!

Medina Azahara ha dit...

L'autonomia que ens cal es la de Portugal!

joan soto ha dit...

a catalunya lliure:
si nen, si ...a que tambe soc un botifler?

tafaner ha dit...

No cal que ens hi emprenyem. No ens cal una història de combat impertorbable contra Espanya per justificar la nostra lluita actual. No ens cal forçar la interpretació dels fets històrics per adaptar-los a una èpica de resistència gloriosa.
Reconeixem-ho: ja ens tenien. O, si més no, això sembla.
Al segle XIX els espanyols ens havien fet espanyols. Això és el que es llegeix en la història dels catalans de fa 150 anys. A principis del segle XIX els catalans ens matàvem amb els francesos per defensar la independència d'Espanya. Durant cinquanta anys vam fer tres guerres (una més que "la resta d'espanyols") per discutir quin Borbó tenia dret a la corona d'Espanya. Fins i tot el meu avi va anar a Cuba a defensar els darrers reductes d'hispanitat colonial al Carib.
Sí que pot ser que això sigui la història que escriuen els vencedors i que darrere hi hagués un poble català immers en un combat vençut i silenciat contra Espanya. Però davant la manca de cap prova irrefutable crec que és millor assumir que vam ser espanyols i així evitàrem basar els nostres arguments en especulacions. Deixem-ho amb que hi va haver un temps en què sense ser culturalment espanyols, nacionalment ho preteníem ser.
Això encara dóna més mèrit al moment actual. Es pot afirmar sense gaire risc que mai, des del primer terç del segle XVIII hi havia hagut tants independentistes catalans.
Què va passar?
La pregunta que es desprèn d'aquest contrast, entre la Catalunya del segle XIX i la del segle XXI, és el motiu d'aquesta renuncia creixent a voler ser espanyols.
De seguida em va venir al cap una coincidència i una idea que no goso elevar a la categoria d'hipòtesi però sí que la deixo damunt de la taula.
En el període de 1880 a 1900 coincideix la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d'ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines) amb l'inici del catalanisme (Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Bases de Manresa...)
És possible que hi hagi una relació directa entre aquests dos fets?
És el colonialisme una condició inherent a la nació espanyola?
És possible que davant la pèrdua de les darreres colònies Espanya fes un exercici de regressió i iniciés una relació colonial amb uns territoris que ja estaven pràcticament assimilats del tot?
Podríem dir que Espanya serà imperi o no serà?
Totes les pistes que ens brinda la història dels darrers cent anys poden donar una resposta afirmativa a aquestes preguntes.
El fet és que un dia els espanyols van deixar de considerar els catalans com a espanyols. I cent anys després, aquest és el resultat: ens estan acabant de convèncer.
Actualment, la Catalunya espanyola, la néta del meu avi, la que se sent part integrant d'Espanya ha perdut, fa uns mesos el seu darrer referent polític: Josep Piqué.
La resta d'espanyolisme, arreu dels Països Catalans, és el colonial. I això és fantàstic perquè és la millor garantia de l'acceleració del procés de trencament amb Espanya.
Fins i tot els darrers esdeveniments -la crisi de les infraestructures- ens poden fer pensar que els espanyols ja no només estan convençuts que no som espanyols sinó fins i tot comencen a preveure la imminent independència de Catalunya.
Invertiríeu gaire en un territori que esteu a punt de perdre?

El fantasma del castillo ha dit...

Queridos amigos...soñar es gratis de momento, pronto nos haran pagar por ello; Yo mantengo una opinion:
Las dos fuerzas mayoritarias de España ( PP y PSOE) se pondran de acuerdo, para que eso nunca ocurra; Tenemos rey para rato y demasiados traidores de su lado.¡Venga! a trabajar mas y soñar menos, que hay que mantener al resto de España. besitos

BRUNO LOMAS ha dit...

A CATALUNYA LLIURE:
¿ TU TIENES ESTUDIOS, PILTRAFILLA?