Arxiu del blog

dilluns, 1 de febrer de 2010

El socialisme independentista

El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent


Ho deia fa pocs dies l'exalcalde de Badalona Joan Blanch: «Els socialistes fem falta en el projecte de la independència.» D'una manera semblant, un antic company fundador de Convergència Socialista, grup convertit aviat en el PSC-Congrés i unit més tard amb el PSOE i el Reagrupament Socialista, em va trobar al Facebook, aquesta eina meravellosa que ens posa en contacte amb els amics, els coneguts, els companys i companyes d'aventures; amb persones de les quals ignoraves l'existència. Doncs aquest antic company encara té el carnet del PSC. Però opina com opino jo i com opina Joan Blanch. Va ser, precisament, en veure un meu escrit a la pàgina, que em va respondre: «Penso com tu.» Pensa que el socialisme català hauria d'articular els socialistes i les socialistes que volem un estat català, vinculat a Europa, sense haver de passar per l'actual vinculació amb l'Estat espanyol.
Abans del darrer Congrés, el PSC va convocar unes jornades amb el nom de Convenció pel Futur. Eren obertes i, tot i que havia fet miques el meu carnet del PSC quan es bandejà Pasqual Maragall, m'interessà veure si el partit avançava cap a noves posicions. Val a dir que el seguit de conferències, en les quals intervingueren gent com en Josep Maria Caminal i en Miquel Roca Junyent, van ser interessantíssimes. Era tan evident, que el tema del catalanisme era el que interessava, que de les tres ponències que hi havia la que va aplegar més gent va ser la que duia el següent enunciat: «El futur de l'autogovern de Catalunya.»
Aquella ponència va posar en relleu la mar de fons que el PSC oculta en les cavernes del silenci. Aquelles que no tenen cap més veu que la de les assemblees a porta tancada. Perquè no només despertà interès la ponència, sinó que els murmuris d'alguns assistents que tenia a prop es concretaven en clares posicions independentistes.
Com he dit, aquesta moguda tenia lloc abans del congrés del PSC. A conseqüència, segurament, d'aquest fet, Ernest Maragall i Antoni Castells exposaren la necessitat de tenir un grup parlamentari propi del PSC a les Corts Generals de l'estat. Va ser en aquest punt que els murmuris i el moviment de la gent que omplia l'auditori es van intensificar. I, sobretot, van agafar volada durant la intervenció de Miquel Iceta, que parlava del «desplegament i aprofundiment de l'autogovern català, sobre la base del nou estatut, i la realització, entre tots i totes, d'un projecte compartit, inclusiu i integrador de país». I que seguí: «Catalunya és de tots i totes, i la seva societat i les seves institucions no poden estar ni dividides ni en mans de cap partit, elit o grup de poder.» El desllorigador del discurs és tan polisèmic, que no acabes pas de saber exactament què pretén dir. Ara bé, Iceta va manifestar clar i català que no estava per un grup parlamentari propi del PSC a les Corts de l'Estat.
Al cap de poc temps, en el congrés del partit, la proposta d'obtenir un grup parlamentari queia per terra, malgrat la posició favorable de la gent de Girona i d'altres llocs.
Ho sap tothom. El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent, sense abandonar les tesis socialistes. La Catalunya que calla en aquest procés d'independència transversal que s'estén per Catalunya.
Quan parlaran els socialistes independentistes de Catalunya? Quan s'articularan en una opció en què molts catalans i catalanes se sentirien còmodes? O és que potser aquestes persones només tenen una solució: mantenir-se dins l'actual moviment transversal de base –el de les consultes–, que admet tothom, sigui quin sigui el seu credo polític? És clar que també en tenen una altra, d'opció: passar a incrementar les files d'una de les formacions que, obviant el mot socialisme, formen les esquerres independentistes catalanes d'aquest 2010.
Quina badada, PSC! Quina metamorfosi des d'aquells grups pristins que van introduir el dret de l'autodeterminació de Catalunya en els primers estatuts. Que es van jugar tant de temps lliure de la joventut per aconseguir allò que els socialistes de tot el món tenen: el dret d'estimar llurs països i desitjar que cap estat aliè els sotmeti.
Feu tant l'orni com vulgueu; renegueu dels drets d'una part del socialisme català; molts i moltes de nosaltres seguim existint, i assabenteu-vos-en: som molts més dels que voleu i dieu.

Font: ELPUNT

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon gos , remena cua. No és alemany, ni tampoc belga i menys un Mastí dels Pirineus , és un bon gos català, petaner i llepador.
L’amo de Castella li diu, “gos, jeuuuuuuuu !! “ i jeu, l’amo li diu “ gos, quieeet !! “ i quiet està, l’amo li diu “ gos, zigzala !! “ i el bon gos , la zigzagueja
Així és la subordinació del socialistes amb el SOE.
Es tan patètica, que en Maragall , ja se’n va allunyar fa anys d'aquesta escalforeta de l’amo de Madrid, i es va tornar esquerp amb el “Señor” i amb els “Señoritos “ de la C/ Ferraz , tan recelós d’ells, que l’amo li fotia coces i renecs .
En els temps de la misèria, de la sequera d’aigua i d’esperances, de pobresa de caixa i d’anhels, en els de la manca d’inversió i d’identitat , en aquests dies tan difícils, de desigualtat, de menyspreu, de peatges, d’esbornacs, d’apagades, d’inflació, de bombolles financeres, immobiliàries, de pensions de gana, de vellesa, de discapacitats 100 % dependents, de la crisis climàtica i el canvi d’ànima nacional pel mestissatge de les multinacionals.
En aquesta època de foscor , és quan un partit català i que es diu catalanista , ha de ser clar, i ha de mirar al seu amo castellà, directament als ulls, i amb la noblesa que encara li resta d’ancestral llop, amb aquesta mateixa dignitat que el seu avantpassat del bosc, abaixar la cua, pujar el cap , i si l’amo amenaça amb la ma o amb bastó, ensenyar les dents , mossegar si cal, però fer-se respectar, i udolar, udolar ben fort , en direcció a la Lluna , en busca de la llibert
Salut.

la cua de lleó ha dit...

L'anàlisi està viciat per la excessiva auto complaença.L'ordre històric dels pactes i deixar que mai va esdevingué una federació, sinó un partir nou, ja és habitual.
Els escrits del teu bloc van ben intencionats fins que alguna cosa es dispara.
Les conclusions són massa estirades per ser opinions, per tan, poca conversa engeguen.
Sentir-te afirmar tantes valoracions sobre els socialistes de La Torre i amb aquest to, allunya les converses necessàries.
Ni fragmentats, ni capats ni silenciats, fen una feina que costa molt, i davant de cada nou text teu, una mica més.

I salutacions al de la paràbola i el gos, de segur que en acabar s'ha fet un cigaló i a seguir mirant el mèlic.
Que l'amo sigui el teu subconscient no li treu tirania.
Els altres seguirem pacientment fent que els interessos de tots ens permetin avançar amb els més propis.

Francesc Mercadé ha dit...

Amic "Cua de lleó", et considero suficientment intel·ligent com per saber que el teu comentari extemporàni és fruit de la precipitació. Em poses com a interlocutor quan només em fèia ressó d'una reflexió aparareguda a ELPUNT com indico en la font.
He posat el retall de premsa com he fet moltes altres vegades per a portar una temàtica de caràcter general al debat local, moltes vegades inexistent.
Jo me'n sento produndament de socialista, tant com d'independentista. M'hi definiria sense cap rubor, sóc un socialista per la independència de la nació catalana.
La primera cosa que escric sobre aquest tema és el present comentari. Agraeixo el teu comentari de la benintencionada voluntat dels meus comentaris, però no sé a què et refereixes a que "alguna cosa es dispara", potser és que vols fer un referència al meu trabuc...
Com ja sabrás a hores d'ara no m'he adreçat als socialistes de la Torre, no hi veig cap necessitat, i a més entenc que teniu uns criteris clars. Encara que poques vegades coincidim. Aquesta vegada coincideixo amb tú que caldrien converses i que serien necessàries, però també entenc que no es pot allunyar allò que mai ha estat aprop.
Pel comentari Anònim del gos, no l'he esborrat perque no insulta a ningú (únic criteri d'eliminació de comentaris que tinc), però que me l'atribueixis diu molt del poc que em conèixes.
El teu comentari en general és erròni en el seu plantejament, ja que no t'has fixat que l'article d'ELPUNT anava signat per Assumpció Cantalozella, però les teves afirmacions són certes perque les he sentit clarament.
No el tindrè en compte.

la cua de lleó ha dit...

Estaria bé que ho tinguessis en compte.
El primer paràgraf es referia a l'article. La profunda catalanitat de mols socialistes del PSC, es negada fins quan convé i si es fa un anàlisi de de l'hemeroteca, descobriríem intents sistemàtics de descobrir extranyes composicions de forces. Fet habitual i històric en qualsevol força política. Que alguns cops s'estigui en minoria pot portar a plegar o ha seguir treballant.

Quan parlo dels teus escrits, inclosos els que deixes als altres blogs, expresso que de vegades s'intueix un menypreu, saps tan bé com jo, que hi ha convergents per pujolistes i per anti socialistes, que hi ha militants socialistes per convicció i altres per anti convergents, i així fins a dibuixar tot el ventall polític. Sort, també és cert, que hi ha creients decidits a cadascuna de les cases.

Et precipites quan entens sobre les converses les formals entre partits, abans ens calen moltes altres.

Si ni s'està aprop o mai ha passat, és un tret del que anomenava.

No he dit que cal treure cap article, de fet és una prova més d'un discurs gastat i absurd que perd profunditat i es queda en poc més que el tòpic Barça-Madrid.

No és erroni, tot i que puc no encertar, com tu mateix has malinterpretat a que em referia, tot i que pot estar poc explicat.

Fa quatre dies, deies fragmentat al psc torrenc, com vas poder comprovar no es va contestar. Vas valorar de valentia política la retirada de competències, cap comentari. Si revises els escrits i comentaris, potser veuràs el que em refereixo.

Extemporàni? Lamento que t'hagi ofés, però potser has sentit el mateix que jo al llegir el text.

Una salutació,

Albert Bonet

Francesc Mercadé ha dit...

Hi han molts socialistes catalanistes fóra del PSC, per a mi no és un model de partit socialista nacional català. Ja t'he manifestat que jo mateix me'n sento de socialista, i mai de la vida se m'ha passat pel cap de tenir el PSC com a partit on militar.
El menyspreu que detectes potser perfectament una sensació personal i subjectiva, però que pot no tenir un orígen en sentit en que reedacto els meus escrits, més aviat pot estar en la teva interpretació o podria ser també en la meva barroera forma d'expressar-me, perquè no?.
Tornem a coincidir en el tema de les fantasmals converses que no existeixen.
Parlava de partit fragmentari, com diu el diccionàri: Compost de fragments. Però pensan-t'ho millor potser s'aproximaria millor l'expressió de partit polièdric. Em referia a un partit que a Torredembarra no ha estat homogeni, repassa tú mateix la llista dels vostres regidors i digue'm tú mateix si cada un ha tingut una actitud fragmentària o no.
Valentia política de l'alcalde, en fer fóra un trànsfuga. Encara que la raó real de l'expulsió no crec que sigui gaire diferent de la que la va fer sortir de l'anterior govern municipal.
Entenc per finalitzar que en expressar-nos per escrit no es copsa en la seva justa mesura les paraules dites amb tò de moderació per part de tots dos. No són paraules de duresa les que hem dit, més aviat són com les primeres paraules intercanviades pels qui no hi estan avesats. No m'he sentit ofès en cap moment, però si que m'he sentit estrany.