Arxiu del blog

dissabte, 12 de setembre de 2009

Diumenge de llibertat



Alfons López Tena
President del Cercle d'Estudis Sobiranistes


1. Totes les forces d’Espanya
s’han entestat a impedir que a Arenys de Munt es voti la independència de Catalunya, i no se n’han sortit. Govern espanyol, Advocacia de l’Estat, jutgessa espanyola, Falange Española y de las JONS, president de la Generalitat, delegat del govern espanyol (que és un càrrec diferent de l’anterior), PP, PSOE, PSC, C’s; tots, junts i per separat, han perdut. Volien impedir la democràcia, fer impossible que la gent voti, i han fracassat. Tot ho han fet servir: pressions, intimidacions, amenaces, prohibicions sense judici. I han perdut: la consulta per la independència de Catalunya es fa.

2. Cap de les forces polítiques, institucions i persones que a Catalunya o a Espanya són contràries a la independència de Catalunya ha donat cap argument en defensa de les seves idees. Ningú ha dit en què i per què ens convé als catalans formar part de l’Estat espanyol i no tenir un Estat propi. Només brams de prohibicions, cap espurna de vida intel·ligent surt dels unionistes. És el que correspon a la seva història, tenir els catalans sota estat d’excepció tres quartes parts del segle XIX, i sota dictadures militars la meitat del segle XX, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com a mètode bàrbar però efectiu, segons Azaña, per mantenir la unitat d’Espanya. Ja no poden, però, fer-ho; ni tan sols impedir una consulta a Arenys de Munt. L’Estat espanyol és un tigre de paper.

3. Mantenir els catalans a Espanya contra la nostra voluntat té un preu que els espanyols ja no estan disposats a pagar: repressió violenta, dictadura, i pobresa. Ho van fer en els anys 20 contra la Mancomunitat, i dels 30 als 70 contra la Generalitat, i ja saben què els costa i és massa. No volen tornar a ser un Estat pària, aïllat i misèrrim, no volen tornar a ser la Birmània d’Europa. Només dels catalans, del nostre consentiment o resignació, depèn que mantinguin el seu domini, i ni els interessa ni saben atreure’s la nostra voluntat. Pretenen negar-la, impedir que s’expressi, però els és impossible en democràcia. Mentre la gent tingui dret de vot, no es pot impedir que voti. Facin les lleis que facin, sempre trobarem les escletxes per on llisqui la llibertat.

4. No esperem res de la part contrària, de les institucions i forces polítiques espanyoles, ni decència ni joc net. Potser algú en tingui i n’exerceixi, però fóra irresponsable comptar-hi, perquè l’èxit del poble català no pot dependre en res de la seva col·laboració ni comprensió. Ni ens cal ni la volem, respectem i entenem que defensen els seus interessos: es juguen més de set milions de persones, més del 20% del PIB, més del 30% de les exportacions, i els més de 20.000 milions d’euros que ens roben cada any. És normal que no ens vulguin perdre, només es resignaran quan el cost d’impedir la independència de Catalunya sigui l’inassumible de la dictadura per a ells, s’aturen a frec de la violència d’Estat. Quan el vot popular doni la majoria per l’Estat propi, el tindrem, diguin el que diguin i facin el que facin uns espanyols impotents de democràcia que només poden guanyar-nos si caiem en la ingenuïtat de creure les seves bones intencions. Potser les tenen, però si planegem com si no en tinguessin podem vèncer-los, com els hem vençut a Arenys de Munt.

5. Un retrocés de les llibertats, i una mentida. El retrocés és prohibir que els Ajuntaments puguin cedir les seves sales i instal·lacions per realitzar les activitats legals que al govern espanyol no li agradin. No ho podran mantenir: el cost en imatge, repressió judicial i dedicació que els exigeix és exorbitant, sobretot perquè els coneixem, sabem de què són capaços, i quan prohibeixen una manera de fer una cosa sabem com fer-la d’una altra manera sense que la puguin prohibir, i si ho fan en tenim més. La prova és la consulta d’Arenys de Munt: es fa. La mentida és la de la vicepresidenta del govern espanyol negant que la seva Constitució inclogui el dret d’autodeterminació. L’inclou, als articles 10.2 i 96.1, mentre no els deroguin o el regne d’Espanya no es doni de baixa de les Nacions Unides.

6. Quan el general falangista Camilo Alonso Vega, conegut per Don Camulo, era ministre de l’Interior de Franco, una de les habituals manifestacions reivindicant l’espanyolitat de Gibraltar va arribar a l’edifici de l’ambaixada britànica, i l’allau de gent i la seva violència van fer témer que el prenien a l’assalt. És fama que Don Camulo va trucar a l’ambaixador de Sa Majestat oferint-li enviar més policies, i rebé la contestació: “No cal. Enviï’m menys manifestants”. Com que tots ells propugnen el mateix, que la consulta no es faci, veurem si el president de la Generalitat o el delegat del govern espanyol (no es redundància) són els Don Camulo enguany de Falange. Potser cap ho sigui, però si algú ho és, m’inclinaria pel delegat del govern espanyol: a les clavegueres de l’Estat no hi entren les autoritats autonòmiques, per molt espanyoles que siguin. És qüestió de rang: donde hay patrón no manda marinero.

7. Estem fent història. El dia 13 de setembre i per primera vegada els catalans plebiscitarem la nostra llibertat. Qui tingui dret de vot a Arenys de Munt i l’exerceixi, i els que hi serem de cos o de cor, ens alçarem de puntetes quan a la Catalunya independent es parli d’aquest dia, i el nom d’Arenys de Munt ens farà sentir grans. Qui arribi a vell cada any en aquest dia convidarà els veïns i els dirà: “Avui és 13 de setembre. Avui va començar la nostra llibertat. Jo hi era. Jo ho vaig fer”. Els vells obliden, però, per més que ho hagi oblidat tot, sempre es recordarà del que va fer aquell dia amb més esclat del comú. I aleshores els nostres noms seran familiars als seus llavis com els mots casolans, els que vam tornar la llibertat a la terra, tots serem recordats entre copes escumejants, i les bones persones ho explicaran als seus fills i el 13 de setembre no passarà –des d’ara fins al dia que s’acabi el món– sense que tots nosaltres no hi siguem recordats. Molts que ara no hi són sentiran llavors el mut retret dels seus fills: “On eres quan el teu país et necessitava? Què vas fer tu per la independència de Catalunya?”, i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, i no trobaran cap valor a la seva vida quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009.

Font: AVUI