Se'n parla, i se'n parlarà. Ara se'n parla més que abans, però encara no se'n parla com caldria. Quan vaig treure el tema de parlar-ne, d'entrada ja hi van haver malentesos. Aquí no es tracta de crear un ordre nou, ni de fundar res. I menys encara no es tracta de parlar del que no cal. Ni tampoc de parlar els qui no ho havíen fet abans. No, les coses són més planeres, i molt més pràctiques. Cal que pensem i reflexionem sobre el futur de la nostra ciutat. Així de pla i ras. Com?, doncs com ja s'ha aplicat en altres casos i en altres llocs del món: cada persona segons les seves possibilitats, i cada persona segons les seves necessitats. El meu crit d'alerta anava i anirà en el sentit de fer-ho, de parlar-ne. No es tracta de fer un cafè, de fet jo sóc més partidari dels tés, però vaja... No cal fer artificials plataformes, o grups antinatura, no!. Cada qual ja es mou en el seu cercle. No es tracta de trencar cercles, ni de crear-ne de nous. del que es tracta és de fer una reflexió periscòpica per damunt dels arbres i tenir una idea del conjunt del bosc. Si fem aquesta reflexió l'obra a fer tindrà una perspectiva de projecte. És cert que tots els grups polítics quan és postulen a les municipals presenten un programa. Però llegits aquests en perspectiva, els de tots els grups i dels últims anys, semblen el que són: diàlegs de sords. No hi ha pautes de futur comú. No sembla que parlin del mateix lloc. Pobra Torredembarra!. Cal fer una reflexió, primer personal i a continuació entre els membres de cada grup. Cal veure que aquest petit municipi del litoral català, en pocs anys s'ha convertit en una ciutat que creix. Els futurs polítics d'aquesta ciutat han de tenir la suficient sensibilitat per adonar-se'n. Les ciutats poden créixer de moltes maneres. La reflexió sobre la que voldria que se'n parlés és justament aquesta. Sobre la consciència i coneixement de cap on vol créixer la ciutat de Torredembarra. I no parlo en cap moment de control ja que és pràcticament imparable controlar el creixement d'una ciutat. Parlo dels serveis que demandarà una ciutat de vint-i-cinc mil habitats en quatre dies, trenta-cinc mil habitants d'aquí a deu anys amb el ritme de creixement actual. O de la projecció que aquesta ciutat voldrà tenir. Cada partit, o candidatura n'ha de parlar. L'administració n'ha de parlar, a tots els nivells. No seria just per Torredembarra que li continuéssim fent el buit. Torredembarra no s'ho mereix. La meva reiterada crida va en aquest sentit i no en cap altre. Fem prospectiva local i gaudirem d'un millor futur. Si seguim per l'enrocament actual no hi haurà futur. Potser cal que no n'hi hagi de futur per alguns gestors que ha tingut fins avui aquest municipi. Hom hauria de saber que un jou pot estirar més que un bou. És hora de reflexionar. A continuació fer les propostes que hom considere més adients. I finalment quan sigui el moment acordar de portar-les a terme.
8 comentaris:
Que vols fer Francesc:la Casa de la Pradera Torrenca ?.
Et sents a gust dient coses penosament intrascendents darrera la teva careta de l'anonimat?
T'atreviries a ser tant locuaç sense la teva careta?
O realment creus que sóc jo qui diu tonteries?
Francesc,
comparteixo gran part de la teva reflexió. Segurament abans de parlar de futur, caldria fer un anàlisi prou seriós del que ens ha passat des de la democràcia fins ara, per no tornar a cometre les mateixes errades.
És ben cert que Torredembarra, es mereix aquesta capacitat de mirar endavant, de tenir un projecte el més ampli possible, amb el recolzament de la majoria de forces polítiques.
Ara bé, estarem disposades les forces polítiques a fer renúncies?; tindrem prou generositat tots per deixar de banda personalismes?; serem capaços de deixar de banda interessos electoralistes per tal de posar aquest projecte comú per damunt de tot?
Aquests són alguns dels dubtes que em planteja la teva idea, que d'altra banda trobo molt encertada.
"Pensar, debatre i consens, sí, però tenim que ser humils. L'autotorgament del títol d'intel·lectual i d'estar per damunt del be i del mal, fa que els raonaments arribin a fantasies inaplicables. Aquest any faré 40 tacos, i tinc que dir que l'intel·lectualitat entesa com s'intenta vendre m'aburreix a quotes abismals, El cas de l'IBI es un clar exemple, l'intel·lectualitat d'aquest poble havia previst una mesura tant senzilla, com humana, de fraccionar el pagament de l'IBI?. Siguem realistes, Pensar, debatre, consens... i pencar!"
Esto lo ha escrito tu camarada Suñe.
Al leerlo no he podido dejar de pensar en ti y en el Solé ese
Gràcies Gerard per la teva sintonia, ara cal que tots ens posem a treballar. Tú amb el teus, i jo amb el meus. I ja veurem més endavant com posar els treballs en comú, o fins i tot, si cal o no.
Altre gent que m'ha aturat per carrer em pregunta data i hora de la reunió. Jo els he dit el que penso, que es llegeixin una altra vegada el meu escrit, ja que potser no m'he sapigut explicar...
Si tothom fa bé la seva feina, crec que podrem avançar.
Si a més algú té la generositat de compartir el que pensa en el seu bloc, em sentiré doblement afalagat.
El temps dirà.
Hace meses y meses que Jordi Solé esta pidiendo lo mismo desde su blog y no le habéis hecho puto caso.
Encima os queréis marcar el tanto
Benvolgut Anònim, sobre la paternitat d'aquesta idea no en parlaré. És com discutir sobre el sentit comú. Pregunta-li al Jordi Solé. Però saps de què parlem?. Ja que no té sentit que algú demani el que proposo.
No tinc massa temps per seguir de prop el debat blocaire, però pel que veig en el blogs dels companys i comentaris, continua, i resulta difícil de pronosticar resultats, però encara més d'obtenir receptes perquè aquest mal desaparegui.
Les negociacions polítiques són complicades i sovint s'arriba a un cul de sac, amb poques possibilitats de reeixir.
Es parla de consens, però aquest és difícil si totes les parts es mantenen tossudes amb els seus postulats i no escolten els altres.
El gran secret del model de democràcia participativa és la deliberació, i d'això se n'ha d'aprendre i sobretot practicar.
La participació no és una finalitat sinó un sistema d'actuar.
Cal utilitzar-lo de manera apropiada, per aconseguir l¡objectiu volgut: la implicació de la ciutadania.
De la mateixa manera que diuen que dos no es barallen si un no vol, tampoc es poden posar d'acord si un d'ells no ho vol.
Per separat,cada un a cada casa o bé tots plegats al voltat d'una taula,que jo d'entrada ho veuria millor.
No sé si us hi heu trobat mai, però a vegades t'ho posen molt difícil per arribar a cap acord; es tracta només d'exigir coses impossibles que ni ell mateix seria capaç de complir; llavors el camp queda molt lliure per poder escampar a tort i a dret que l'altre ha rebutjat l'acord.
Un voldria demanar que no ho posem difícil; que siguen honestos i lluitem per allò que diem que defensem, i que no demanem que l'altre faci allò que mai han fet els altres.
Que sàpiguem que al final, tot se sap, i la responsabilitat del fracàs col•lectiu, pesarà sobre tots.
No tot s'hi val, ni es pot fer tot de la mateixa manera. Al final qui surt escaldat és la pràctica participativa, la seva credibilitat. No es poden engegar processos sense tenir molt clar què es pretén, i quines opcions hi ha. Un error pot complicar molt el futur participatiu.
Això és possible si ho reivindiquem i ens impliquem; si exigim poder-hi ser, i si cal, entrar per canviar la manera de fer política. No es tracta de ser herois, sinó d'aportar el nostre gra de sorra. A treballar ¡¡,no ho dubtis crec que podrem avançar..
PD- Quan ens ham vist no havia llegit el blog,Siscu.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada