Agrada molt dedicar-se a la reacció mediàtica. Crec que cal analitzar les coses abans de parlar sense fonaments. ERC és un partit que s'hi dedica habitualment. Ara CiU també s'apunta al nou linxament d'ICV. Però quina és la realitat?. Mireu estic de vacances però llegeixo els diaris, i parlo amb la gent, sobre aquest tema us puc dir el que penso. D'entrada l'única unitat d'acció que jo conec és la del Govern de la Generalitat (PSC, ERC i ICV) més CiU, de votar en contra dels pressupostos de l'Estat, si no hi ha un acord sobre finançament. Fins aquí tots d'acord, no?. Tots aquests partits fan treball parlamentari per separat, i no tenen unitat d'acció parlamentària, tant de bó la tinguessin. ICV va presentar la proposta de la compareixença de Zapatero al Congrés de Diputats. Era una proposició d'ICV. Per presentar-la calia la signatura de dos grups parlamentaris, ho vam demanar a CiU que va negar la seva signatura. La proposta es va tirar endavant amb l'ajut del grup mixt. La negociació que va fer en Joan Saura la va fer en base a la proposta de compareixença presentada pel Joan Herrera. No hi ha cap trencament d'acció conjunta, ja que no era cap proposta conjunta. La proposta de compareixença de Zapatero que s'havia de votar a la Diputació Permanent del Congrés de Diputats, i havia d'obtenir forçosament la majoria de vots per a prosperar. CiU ja va avançar que hi votaria en contra igual que el PSOE i el PNB. Per tant és a partir de que vèiem que es perdria la votació, que comencem a escoltar amb interés les paraules de la Vicepresidenta del Gobierno de España. L'acord a que s'harriba és el de retirar la compareixença de Zapatero, a canvi d'una compareixença de Solbes aquest agost, i donar tres mesos de termini per a tancar el tema del finançament. Aquest és un acord d'ICV que sorgeix a partir d'una proposta d'ICV. No hi veig cap trencament de cap unitat d'acció. L'acord de tres mesos està vinculat a la votació del Pressupostos que es votaran d'aquí uns quatre mesos. A hores d'ra tindriem una votació perduda, i una decepció molt més gran. ICV ha conseguit amb un sol diputat a Madrid molt més que el que ha conseguit CiU amb molts més diputats. Senyors, no fem llenya de l'arbre caigut!. De CiU ja n'esperem aquesta mena de crítiques reaccionàries. I d'ERC tampoc ens soprén la seva forma sempre original de fer volar coloms. No esperem que ningú agraeixi la feina feta per ICV, però el mínim que demanem és que se'ns reconegui dignament la feina feta. Tots els que ara malden podrien haver secundat la proposta de fer compareixer Zapatero, però ho van rebutjar per estratègia política, i no els vam criticar. També podrien haver anunciat el seu recolzament a la votació, però van anunciar el seu vot contrari, i tampoc els vam criminalitzar. Enlloc d'això ICV va tirar endavant l'acord que ja he comentat. Em direu que tot això és paper mullat, i podriem compartir aquesta visió, però tots sabem que aquest ja és un altre debat.
14 comentaris:
Pensar que el front comú català tenia alguna possibilitat era més aviat cosa d’il·lusos. L’únic interès del front comú era saber si el trencaria abans el PSC o CiU. Doncs ni això, ja que un cop més Iniciativa li ha fet la feina bruta als socialistes.
Bé, potser no tant d’Iniciativa com per iniciativa del Saura en solitari, doncs dona la impressió que l’Herrera no estava al cas. Cop tampoc n’estava al cas en Ridao i en canvi sembla que si ho estava en Carod. Això no pot acabar bé de cap manera i per desgràcia tornarà a acabar malament.
I acabarà malament perquè s’ha plantejat malament, doncs pretendre vincular l’aprovació dels pressupostos a l’obtenció d’un bon acord de finançament demostra el vol gallinaci de la nostra classe política. Si es vol utilitzar els pressupostos per tocar la pera al PSOE, doncs endavant, però posar-los al mateix nivell que el finançament no té cap sentit. Els pressupostos són una qüestió conjuntural i el finançament és un qüestió estructural.
No es pot barrejar l’aigua amb l’oli. No es tracta d’aprovar els pressupostos a canvi del finançament. Es tracta de no aprovar els pressupostos com a “petita represàlia” davant la manca de finançament.
Petita represàlia, ja que per molta importància que se li vulgui donar als pressupostos tots sabem que mai es compleixen i que viure amb pressupostos prorrogats no és tan greu. I sempre tenen la possibilitat d’aprovar-los amb l’ajut del PP, doncs ja sabem que quan la sagrada unitat de la nació espanyola està en perill, son capaços de salvar-la sense condicions.
El govern de Catalunya es troba en un atzucac, es troba clarament en números vermells, tothom avui a Catalunya percep els símptomes de manca clara de diners a la Generalitat (petits detalls: retard en el pagament de subvencions, retard en la seva concessió, formules de finançament d’inversions maleïdes en l’època Pujol, assumides sense problemes, manca de metges per falta de competivitat a la sanitat pública, manca de diners per afrontar la crisis actual....)
O tenim finançament o cal un nou pas endavant, només una clara voluntat unitària ens farà lliure, amb Espanya ja no es pot negociar.
Aquesta gent de Madrid se'ns rifa. Ells ho saben. Nosaltres ho sabem. María Teresa Fernández de la Vega en va tenir prou amb una hora i mitja en un hotel de Vilanova i la Geltrú per deixar «satisfet» Joan Saura, que ha marxat de vacances a Palma de Mallorca amb un somriure als llavis, convençut que al novembre Catalunya tindrà un nou finançament.
Amb Herrera, la vicepresidenta ho va fer per telèfon. I aquí pau i després glòria. El serial de l'estiu s'acaba amb un atac de banyes dels companys de l'inexistent front català: Esquerra acusa Iniciativa d'anar escalfant braguetes –Ridao dixit–; Convergència els acusa de deixar-se engalipar i els socialistes catalans somriuen per no haver d'empassar-se un gripau.
Ara el govern espanyol ens va donant peixet; abans, com a mínim, teníem alguna cosa al cove, per bé que insuficient. O sigui, els espanyols practiquen la vella política del pal i la pastanaga. Avui incompleixo els acords i demà et prometo que t'estimaré tota la vida.
Com es pot creure algú que al novembre hi haurà un acord de finançament si han tingut dos anys per fer una proposta decent i l'únic que han fet és servir-nos una versió desgraciada del cafè per a tothom (finançament descafeïnat, servit amb sacarina i llet desnatada)? La crisi i el Constitucional faran la feina bruta al govern al novembre.
Temps al temps.
Ara tot just fa dos anys que un sol diputat, en Joan Herrera, aconseguia pactar amb el PSOE una proposició no de llei per a que s’iniciés un debat per al reconeixement del dret a vot de la població amb permís de residència. Com és sabut NO VA PROSPERAR .
Un sol Diputat també, en aquest cas amb el suport d’altres forces d’esquerres, van aconseguir que prosperés la Llei de la Memòria històrica, i d’altres qüestions de protecció social. Aquests també van denunciar els pactes del PSOE amb la dreta amb les lleis de la reforma fiscal, del mercat hipotecari, i la reforma fiscal que alliberava de pressió fiscal a les rendes més elevades.
Ara Francesc,tu dius que aquest sol diputat és capaç de forçar un nou compromís sobre finançament, davant una situació en la que el Govern Central ha mostrat que és feble i que no sap ben bé per on tirar.
S'ha pivotat amb temes tant importants com el reconeixement de la bilateralitat, el termini i la no limitació pressupostària.
Però realment és un compromís a 3 mesos vistes, o és un salvar aparences i evitar mals majors? En aquest mandat hi ha exemples clars d'incompliments per part del Govern Central.
Semblava que l’estratègia tan criticada, en la foto de ZP i Mas, havia servit per a que ara els partits catalans s’unissin per a parlar de finançament i de futur.
I aquest sol Diputat havia estat capaç de ser el primer en demanar la compareixença del president del Govern en un tema tant crucial com és el finançament, al qual després es van afegir altres forces per convenciment i d’altres per oportunisme i desgast.
Un finançament que ha de servir per millorar la cartera de prestacions de Catalunya, i com no, un finançament del món local que presenta un escenari amb moltes incerteses en les despeses corrents.
Fins ara l’escenari era olímpic. ZP s’emportava l’Estatut a Pekín (o més progre Beijing) .
Passava olímpicament d’ell i del debat sobre el finançament. -“Respectaré el text que surti del Parlament de Catalunya (..?.) el desplegament de les competències estatutàries es fa de manera escrupulosa”- deia. Tractava al catalans i catalanes com a “xinos”. ( per la dita d’enredar-te com a un xino, amb tots el respecte pels orientals), i mostrava el que alguns hem dit: que ZP és un mal comercial.
Altra cop, a nivell mediàtic sortia l’enfrontament entre territoris; però l’enfrontament de fons era de dèficit social no entre centres ni perifèries.
Qui no vulgui veure que no es fregui les ulleres. (Recordem el neuròtic de Freud).
Però perquè no volia parlar de crisis, perquè no volia parlar ni posiconar-se en el debat sobre el finançament? Perquè fins i tot gent d’esquerres dins del PSC havien anunciat disconformitats?
Apareix Saura, - home que deia que ZP no assumia el que era l'Estatut -i la trempera inicial s’ha esvaït.
I la qüestió és que un debat que s’havia d’abordar de Govern a Govern, es presenta com a debat entre partits, es trenca la unitat, i venen els moments de donar-se copets a l'esquena.
Del ben segur que “ el de la foto de la Moncloa” a la primera de volta ho faria, però qui ha “maniobrat” amb l’excusa de responsabilitat, i salvant l’aparença, l’enfrontament i la situació difícil al PSC i al PSOE.
Ara 3 mesos més. Estudiats per a que coincideixen amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat, i en el que no faltaran estratègies sibilines de tot tipus i el famós argument que a competències si, però amb recursos.
Si més no, altra cop em sento defraudat. Més que defraudat, estic sorprès.
Mentre feia apostes de si afluixaria abans el PSC o CiU, se'ns despenja el Saura fent de "palanganero" dels socialistes. No hi ha manera, xec... Què està passan? doncs que estem fent de partit normal com tots, partit de Polònia( tv3). partit que no proposa anar més enllà de les coordenades electorals, no sé que dir, l'estiu m'allunya satisfactoriament i lamentablement d'aquesta ICV diferent i decadent.
Aquestes "maniobres" de responsabilitat el que fan el salvar el cul a d'altres, no a nosaltres com a força política. Altra cop, ens equivoquem en les formes. Allò que tant vam criticar de Mas, és ara la nostra pràxis.
Com a militant d'ICV, altra cop em semto defraudat i no es pot defensar Francesc.
Perquè no pot comparèixer el president en una qüestió política de vital importància per al finançament local català?
Quina por tenen?
Salut !
La jugada magistral de Joan Saura supera de llarg el ridícul de Francesc Baltasar en l'afer del transvasament
Querido Mercade..esta gente como Llamazares, Saura o el de la foto, son fiambres politicos hoy dia; Grandes vividores, que por cinco minutos de gloria..venden hasta la cadena de oro, que heredaron de su madre; Tienen la misma personalidad que un aspirador de coches( APARATO). Chuclan y chuclan y vuelven a chuclar. besitos
Salva, el front comú resta intacte. L'acord per anar en contra dels pressupostos, si el trenca algú, seran els socialistes. Iniciativa simplement ha retirat una proposta que no es va presentar conjuntament sinò en solitari, i CiU va anunciar que hi votaria en contra. No tenia sentit mantenir una proposta de compareixença de Zapatero sabent que seria tombada. Ara en canvi tenim l'anunci de la compareixença de Solbes, i un termini pel tancament del finançament. Estic d'acord amb el que planteges de represàlia, però aquest tema es veurà, no ara, quan es votin els pressupostos. A diferència de teva, per a mí és molt més important resoldre el tema del finançament. De totes formes jo veig que l'etapa de l'Estat de les Autonomies arriba al seu final, crec que cal avançar cap a l'idea del sobiranisme. La conjuntura actual de globalització ens és cada cop més favorable per aquestes tesis.
Fantasma, expresses la teva opinió que jo respecto pero no comparteixo en absolut. Salut!
Pep, jo també crec que un sol diputat no podrà sol resoldre el finançament de Catalunya, jo defenso que ho ha fet avançar. Bescamviar una derrota en la votació a la Diputación Permanente, obtenint una compareixença de Solbes i diferint el debat al moment des pressupostos. En aquell moment es veurà si hi ha un front comú o no. No veig ara una actitud distinta dels partits catalans envers ICV, del tracte que va rebre de parts dels extremenys el lluís Suñé fa pocs dies.
El Conseller Saura potser es sentirà ara més important i satisfet, pot dir que ha tret un compromís de finançament a tres mesos i ha rebaixat crispació a la negociació; el PSOE també pensarà que ha guanyat al no evidenciar la seva solitud en el ‘Parlamento Español’, tot evitant el president Zapatero donar la cara amb una més que difícil compareixença; però nosaltres els ciutadans veiem com el temps pasa i les solucions no arriben en tenir un govern mancat de recursos per la sangria que representa l’aportació excessiva a l’Estat. Potser el Conseller Saura ha guanyat, ell sabrà, i de ben segur el PSOE , però nosaltres novament hem perdut.
El President Zapatero no compareixerà, no perque Herrera hagi retirat la seva proposta; no compareixerà perque CiU va anunciar que hi votaria en contra. No fotem!
Tots aquests que critiqueu a ICV podrieu mirar que fan els vostres partits a Madrid, que tots foten igual i després a córrer amb declaracions a veure qui és més catalanista. I us extranyeu del descrèdit de la classe política?
Prou pactisme amb l'estat español!
Sembla estrany que un grup polític, que té el seu origen en el PSUC, hagi pogut oblidar els principis més sensats i raonables del catalanisme popular -la unitat en l' assoliment dels objectius nacionals -. que tant de fruïts i guanys va donar durant la dècada dels setanta i que va rebre els elogis de la resta de forçes democràtiques. Que els hereus del PSUC, partit que havia estat capaç de redreçar el seu passat estalinista fins a convertir-se en un partit de nou tipus, nacional català, comunista democràtic i d' eficàcia comprovada en la lluita antifranquista, desconeguin quin fou el seu principal capital polític, fa pensar en allò que succeeix als que obliden la seva història, que són condemnats a repetir-la. D' antics militants del PSUC els trobem arreu. Els més pràctics i socialdemòcrates van anar a parar gairebé tots al PSC. Però també en trobareu a ERC i CDC. Els que van continuar-hi per a mantenir una flama que s' apagava, es van dividir en dos sectors del tot irreconciliables. Els més estalinistes i prosoviètics se'n anaren al PCC. Altres acabaren per fundar una organització peculiar de nom estrany, "PSUC VIU", com si s´aferressin a evitar l' irreversible mort d´una ideologia greument ferida per la caiguda del mur. La resta acabaren per fundar un partit nou que amb el nom d´Iniciativa per Catalunya, pretenia agrupar l' Esquerra verda. Si bé el propòsit era ben intencionat, el pas dels anys han acabat per convertir-los en la "marca blanca" del socialisme català. Molts són els fets que ho confirmen. La darrera, la retirada de la proposta de fer comparèixer al President del Govern espanyol al Congrés dels Diputats, al que volien demanar explicacions sobre l' incompliment de les disposicions normatives del nou estatut en matèria de finançament.
Sense entrar em cap mena de polèmica, la teva explicació és parcial. La omisió de petits detalls solen ser els punts que s'aprofiten per posar el tascó que acaba trencant el carreu. Jo vaig entrar a militar a Nacionalistes d'Esquerra, i a les eleccions municipals del 1979 a Torredembarra, m'hi vaig presentar en representació seva, a la candidatura de l'Entesa. La meva aproximació a Nacionalistes d'Esquerra va ser natural, de fet abans d'entrar-hi, ja vaig anar a reunions del PSAN. Jo sóc dels qui creuen que nosaltres el catalans som una nació sense estat. I que Espanya és un estat, però que no conformen una nació, ni podran fer-ho mai, la seva bel·ligerància és en defensar el que no tenen. A Nacionalistes, dèia participo en la seva transformació en l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, de la mà dels meus companys Blanco i Nualart. A les eleccions municipals de 1983 torno a representar l'ENE a la candidatura de l'UPM. Fins al punt que arribem a fer a Torredembarra la cloenda d'una Escola d'Estiu de l'ENE. El 1987 l'ENE amb tota la seva càrrega d'independentistes funda, juntament amb el PCC i el PSUC el moviment d'Iniciativa per Catalunya. IC acaba en un sol partit incorporant Els Verds rebent l'actual nom d'ICV. Què vull dir amb tot això?, doncs que jo no estic defensant l'actitud de Saura per servilisme, ho faig per un seguiment precís de la tasca feta. Algú creu sincerament que Zapatero hauria comparegut?. Mireu, ho he dit en algún altre lloc: per a que prosperés la compareixença calia la majoria de vots a la "Diputación Permanente del Congreso de los Diputados", CiU i PNB van anunciar que hi votarien en contra. La votació estaba perduda. Què féu vosaltres davant d'aquesta espectativa, perdre la votació?, o retirar la proposta per trobar una solució?. Herrera i Saura van optar per la segona. Jo em pregunto perquè ERC es fixa només en ICV i no critica CiU que és el culpable real de la retirada de la compareixença de Zapatero?. O millor encara amb el PSOE que hauria de ser el seu adversari real. Deixem de mirar-nos d'una vegada el melic i estiguem pel que cal. Aquesta tardor ICV es federarà amb l'EPM, la nova federació esdevindrà un nou partit d'esquerres i sobiranista. Aquesta és la por d'ERC. Per això ens ataca, perquè li fem por, molta por. El sobiranisme a ICV va a l'alça mentre la seva esquerranitat és inequívoca. Entretant des de Madrid van veient el desori català com un aliat. El front comú del Govern més CiU, per no votar els pressupostos de l'Estat roman intacte. Tal com dèia ahir Bru de Sala: "Lo que ha hecho Saura será como una vacuna contra quienes tengan la tentación de claudicar", en el seu article "Registro a Zapatero" a La Vanguardia. ICV no ha trencat res que no puguin trencar ara les veus que ataquen ICV intestinament. No és això companys, no és això.
Publica un comentari a l'entrada