Arxiu del blog

dimecres, 21 de novembre de 2007

Un moment àlgid (RES NO HA D'AIGUALIR L'ESCRIDASSADA POPULAR)


Ens trobem a les portes d'un moment àlgid. Després de tots els embulls d'aquests mesos, de totes les giragonses, de les mirades defraudades i desconcertades i, per fer servir les paraules del professor Requejo, de totes les 'autoindeterminacions', el catalanisme es troba en condicions de plantar cara amb un gest de fortalesa democràtica. És cabdal participar a la manifestació de l'1 de desembre perquè, per primer cop, a través de la protesta ciutadana, es podrà visualitzar que l'ofec dels serveis públics i de les infraestructures és conseqüència directa d'una situació de dependència política i econòmica, que la degradació social i de benestar que fustiga el poble de Catalunya és el resultat de tolerar la permanència en un Estat que ens va desacomplexadament en contra. Allò que a la classe política li costa tant de dir en veu alta ho podrà dir la ciutadania sense embuts. AMB L'ESFORÇ I LA VOLUNTAT DE TOTS, l'1-D es pot convertir en la primera expressió política massiva de l'independentisme. Una instantània de participació que tal vegada legitimi un nou ordre. Però de l'acció democràtica dels manifestants n'han de derivar altres conseqüències de gran importància: en els carrers de Barcelona es pot trobar el germen que permeti reconstruir la unitat del catalanisme, escenari indispensable per plantejar un pols a l'Estat. El projecte sobiranista només s'assolirà amb la unió del col·lectiu al voltant de l'objectiu comú, una protesta que impulsi aquest efecte aglutinador i catàrtic, que serà un èxit gràcies a la implicació dels partits, però que també contribuirà a corregir les disfuncions, el caïnisme, els personalismes, els càlculs a curt termini, que han devorat els agents del braç polític i que fins ara han estat els principals causants de la desorientació general. Els partits seran protagonistes d'un procés independentista (de fet, només s'iniciarà quan ells el propulsin) però un repte polític d'aquesta envergadura només es durà a terme amb la mobilització i el suport de la societat civil. L'1-D podria passar a la història com el primer assaig d'aquesta fusió entre el catalanisme polític i el catalanisme social amb un horitzó sobiranista.PRECISAMENT PEL QUE SIGNIFICA L'1-D, per la commoció que podria suposar per a una Espanya que ja estava massa acostumada a la nostra feblesa, una Espanya que no ha tingut cap escrúpol a confinar-nos a una crisi sense parangó en una economia desenvolupada de l'Europa occidental, l'acció i la pressió dels agents de l'unionisme serà molt poderosa per aigualir l'escridassada popular. ELS PROMOTORS DE LA PLATAFORMA PEL DRET de Decidir han d'estar preparats per resistir davant l'allau d'intents que hi haurà a fi de desvincular el desastre de les infraestructures del conflicte nacional. Un primer atac es basarà en el menysteniment, l'emmordassament propiciat per un sistema mediàtic i uns poders fàctics que encara s'alimenten d'esquemes mentals periclitats. Ja es va intentar amb la manifestació del 18 de febrer de 2006 i en gran mesura ho van aconseguir fos perquè un sector del catalanisme encara interpretava la proposta estatutària pactada amb Zapatero com un avenç, fos perquè el catalanisme que va participar en la reacció no va saber capitalitzar l'èxit de la convocatòria. En aquesta línia veurem les properes setmanes el bombardeig de notícies amb què ens inundarà la premsa d'univers espanyol sobre com millora la situació a Rodalies, com viatgen de franc els usuaris, com se suturen els esvorancs de Bellvitge, això, és clar, abans no torni a petar qualsevol altre equipament sigui en forma d'apagada, de col·lapse al Prat o d'accident amb morts, perquè anys de desinversió, de sabotatge i d'abandonament no s'arreglen en quatre dies. L'ALTRA ESTRATÈGIA DE L''UNIONISME', a mesura que es vagi confirmant el seguiment de la protesta, consistirà a afegir-se a l'acte de l'1-D per tal d'esmorteir el dret de decidir. Seria dramàtic que les estelades convisquessin amb les pancartes del PP, i també ho seria que aquests sindicats majoritaris com UGT i CCOO (apòstols de les ambicions nacionals aigualides), que, per cert, no han piulat en tota la crisi ni tan sols per defensar els 14 treballadors que han perdut la vida a les obres del tren d'alta velocitat, ara s'afegissin a la riuada de gent per sortir un dia a la fotografia sense cap pretensió que la reivindicació social desemboqui en un enfrontament amb els agents polítics i econòmics estatals. FINALMENT, SI L'1-D HA DE SIMBOLITZAR l'inici del nou cicle, no es podrà resumir amb un acte de força que prepari la renovació del pacte amb Espanya. A diferència dels diversos capítols que han nodrit la nostra història durant el segle XIX i el segle XX, els catalans ja no té sentit que aspirem a la modernització d'Espanya i que aquest objectiu comú s'aconsegueixi sobre la base de la nostra tenaç col·laboració. No es tracta de tocar fons perquè ens facin una mica de cas i tornar a estendre la mà. Al segle XXI, el catalanisme ha d'enterrar qualsevol expectativa per transformar una Espanya moderna i ufanosa. No tenim cap força per canviar Espanya però, amb l'alenada democràtica d'una ciutadania unida, potser tenim prou força per provocar el seu desmembrament.

Hèctor López Bofill
Professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra
Publicat a l'AVUI el 19/11/07