A la Casa Gran del Catalanisme, les ambigüitats són calculadíssimes. Segurament menys càlcul i més valentia haurien satisfet bona part dels més de 2.000 assistents a l'acte d'aquest dimarts, en què Artur Mas ha fet equilibris difícils, no prou satisfactoris per a tothom però amb el mèrit d'intentar treure CiU de l'actual aïllament parlamentari i d'una oposició que no engresca prou ni esdevé, encara, alternativa fiable de govern.
Mas té la virtut de recuperar un protagonisme perdut en temps de desànim, desafecció col·lectiva i abstencionisme galopant. Mals temps per al catalanisme, almenys en els esquemes tradicionals de les últimes dècades. En el seu intent de bastir una versió 2.0 del catalanisme, en aquesta Catalunya de la globalització, complicada per la pluralitat i la diversitat, el líder de CiU s'ha proposat recuperar la centralitat catalanista, allò que s'anomena pal de paller. El llarg discurs de Mas, massa reflexiu, de conferència esperada i pensada, pretén passar pàgina al nacionalisme moderat d'una CiU que històricament s'havia proposat regenerar i modernitzar Espanya, més amb una pedagogia simpàtica que no pas d'una reivindicació frontal.
Mas vol passar pàgina, perquè Espanya ja va sola, i no necessita d'una Catalunya que prou feina té amb el seu dia a dia i el seu futur com per voler millorar el conjunt de l'Estat. La generació que Artur Mas representa ara per a CiU no és la de Jordi Pujol i pretén allunyar-se del peix al cove. Però tampoc no és la generació que farà el Montblanc, vaja. Mas, en el càlcul de la refundació del catalanisme, té l'encert de tendir ponts amb Esquerra, per exemple. Sense dir-ho, Mas assumeix una via sobiranista que regenera la CiU heretada de Pujol i fa complicada la convivència amb el soci Josep Antoni Duran Lleida. No s'ha atrevit a parlar de sobiranisme ni d'independentisme, Déu nos en guard. "Sobiranies compartides", ha dit. "Superar la situació de dependència d'Espanya", ha afegit. La versió 2.0 de l'autogovern a què aspira Mas és la de l'exercici del "dret a decidir" en allò que sigui possible i aplegui consensos interns: dret a decidir les pròpies infraestructures públiques, dret a decidir un concert econòmic.
El sobiranisme de Mas, doncs, és profilàctic. Lluny dels Ciurana, Campuzano, Vives, Puigdemont [La voluntat dels catalans en el centre de l'escenari], Batalla... i un llarg etcètera. La generació de Mas no és la d'aquests sobiranistes desacomplexats de CiU, que en té i de ben preparats. Així les coses, amb el "dret a decidir" ens quedem. I no deu ser poca cosa quan entre els assistents al Palau de Congressos hi ha alts representants dels sectors gens afectes amb la causa independentista. Mireu, si no, determinats titulars de la premsa espanyola d'avui i entendreu com allò que sembla poc aquí esdevé escàndol a les Espanyes. No és fàcil, sobretot quan has de gestionar, des de l'oposició i havent guanyat les eleccions, una casa plena de matisos i ambigüitats després que el pare de família s'hagi enretirat i amb ell una generació de polítics marcats pel carisma.
Artur Mas comença a tenir èpica, malgrat tot. Es proposa tornar-hi, per tercera (i última) vegada. Repetirà com a cap de llista de CiU i candidat a la Presidència. Ho farà sota la premissa que l'interessa més la nació que no pas l'Estat. Ho farà assumint que és un polític actiu en època de crisi de la política institucional actual i amb un panorama de "dura i severa anàlisi". Ho farà amb escassa autocrítica —"ho tornaria a fer", ha sentenciat en referència a l'error monumental de la retallada estatutària pactada a La Moncloa amb Zapatero— però lluny del llenguatge bel·licista d'altres com David Madí, que semblen haver escrit més aviat un testament que no pas un llibre que miri al futur, i amb generositat que defuig el sectarisme i intenta aixamplar espais. Podria haver aixamplat més, encara. Per l'esquerra —per què no admet les noves formes de família quan parla de família— i pel sobiranisme. Ha citat Irlanda i Finlàndia, però no ha pas parlat d'Escòcia ni d'Alex Salmond, per exemple. Parla de "nació plena" i insisteix molt amb el concepte de nacionalisme, cita els bascos pel concert econòmic però no arriba a acceptar el llistó d'Ibarretxe ara que el lehendakari és a la corda fluixa per la seva consulta, que això sí que és dret a decidir de veritat.
Pocs aplaudiments quan ha dit que tornaria a pactar amb Zapatero. Un símptoma. També una contradicció, perquè... ¿si el Constitucional retalla l'Estatut per què cal un govern de concentració, convocar un nou referèndum o, inclús, avançar eleccions per tornar al text del 30-S si ell no se'n penedeix de la retallada monclovita d'aquell maleït dissabte de gener? En què quedem? L'autocrítica, en aquest punt, hauria estat un gran pas endavant. Però, posats a ser optimistes i generosos, que el país ho requereix, la conferència de Mas té l'encert de buscar una rectificació implícita per la via del sobiranisme profilàctic.
És a dir, afortunadament per a Mas i per al nacionalisme català, CiU és avui més aprop de l'1-D i més lluny d'aquella notable absència del 18-F. La Casa Gran no està enllestida, ni molt menys. Hi ha molta feina a fer, i la CiU de la generació d'Artur Mas ha fet un cert trajecte que va de l'aïllament del 18-F, quan la supeditació a l'Espanya de Zapatero era subjacent, i s'apropa a una estació que és la de la transversalitat de l'1-D, on almenys ja no hi ha obsessió amb l'Estat sinó una visió més ambiciosa i... globalitzadora. Volta el món i torna al born del sobiranisme!
(He assistit a l'acte, amb un cert caos a l'entrada per l'allau de públic. Molta gent dreta, entre ells un senyor que m'havia pispat la butaca. Però, després d'insistir-hi, m'han fet seure on ho tenia reservat: a la fila 7, una per darrere de Manuel Cuyàs i una per davant de Jordi Busquets. M'ha tocat seure a la fila de Salvador Sostres, però no pas al seu costat. Afortunadament, ho he fet al costat de Vicent Partal. Encara hi ha classes.)
Saül Gordillo (http://www.saul.cat/) és periodista.
(aquest text no admet comentaris. Si en voleu fer heu d'anar al bloc d'en Saül)
