Es desmaia la xicranda

Quan algú aporta arguments ben travats, val la pena conèixe'ls i valorar-los:

José Rodríguez de la Borbolla, expresident d'Andalusia, nega que l'Estatut es dirimeixi a Sevilla -> "L'error català ha estat voler reescriure la Constitució amb l'Estatut, això és impossible"

Espanya és intervinguda pel Directori Europeu, Barack Obama i el primer ministre xinès Wen Jiabao criden alarmats a la Moncloa, els comptables alemanys peguen cops de puny sobre la taula, el president Zapatero compareix davant el Parlament i es menja cru a l'ilusionista ZP, les borses segueixen caient, als caps sindicals la camisa no els arriba al cos, José Blanco va a la sínia per calmar al poble cabrejat, dirigents socialistes recuperen la parla de Largo Caballero -"els rics pagaran!", ningú sap el que passarà la setmana que ve, i a Sevilla es desmaia la flor de la xicranda. Pètals blau violeta encatifen els carrers.

L'alarmant cruixit d'Espanya, neuròtic i agressiu a Madrid, angoixant i amb mania persecutòria a Barcelona, delirant a València, s'amaguen a Sevilla després d'una calculada despreocupació. No és vagància. És una dissimulació davant l'adversitat. Sevilla sempre vol semblar nova. Festera. "No s'envelleix a Sevilla. A la nostra ciutat, la mort és sempre un assassinat", va escriure Manuel Chaves Nogales, el Josep Pla andalús.



No s'envelleix a Sevilla i aquí està, patrici i califal, amb túnica i turbant, José Rodríguez de la Borbolla Camoyán (Sevilla, 1947), expresident de la Junta d'Andalusia, advocat, llinatge basc-andalús (besnét d'un ministre d'Alfons XIII i alcalde liberal), socialista fidel tot i les punyalades que li van clavar primer Guerra i després González, romà i senequista -nega, irat, que l'ànima d'Andalusia pertanyi als àrabs-, i amic del magistrat Guillermo Jiménez, actual ponent l'Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional.



-Teniu la paella pel mànec.



-No. 



-Com que no? La sentència de l'Estatut s'ha decidit a Sevilla. 



-No. 



-Els magistrats Guillermo Jiménez, Manuel Aragó i Ramon Rodríguez Arribas es van citar fa tres setmanes a Sevilla. A l'Estatut li van donar dues passades. Un en la barrera de la Maestranza i un altre en una caseta de la Fira, de la qual ets soci.



-No. 



-Com que no?



-No em trauràs res de Guillermo Jiménez. És el meu amic i una excel·lent persona. Guillermo és un extraordinari conversador, però t'asseguro que l'Estatut no deixa anar peça. Això de exhibir-se a la Maestranza va ser un error, bé que ho saben. 



-Teniu la paella pel mànec des de 1980. La doctrina sobre les autonomies s'ha elaborat a Andalusia.



-No.



-I dóna-li amb el no. 



-Tres presidents del Tribunal Constitucional han estat andalusos -Miguel Rodríguez-Piñeiro, Pedro Cruz Vilallón i Manuel Jiménez de Parga-, però amb aquesta dada no pots construir una fabulació sobre l'Estatut.



-Tres d'un total de vuit presidents. No està malament. Quants presidents catalans? Cap.



-No t'accepto la premissa. I no te l'accepto perquè condueix a una conclusió falsa. Andalusia no és la propietària de l'Estat autonòmic. Andalusia no coarta a Catalunya. Però Andalusia no és menys en l'Espanya constitucional. 



-El febrer de 1980, els socialistes andalusos vau trencar la baralla. El referèndum per l'autonomia ràpida va ser una gran jugada: vau trencar la UCD, vau consolidar el cafè per a tots i vau posar les bases d'un gran poder meridional. 



-No. Aquesta presumpció d'un malvat joc tàctic no us l'accepto. Els socialistes volíem des d'un bon principi la plena autonomia d'Andalusia. Llegeix-te els textos del congrés del PSOE de 1976 i ho comprovaràs. Jo vaig participar en la redacció. Volíem superar el particularisme català i basc per anar a una Espanya federal. Aquest és el significat real de 1980. 



-Un federalisme que ningú reconeix a Espanya. 



-Un federalisme igualitari, que falta completar i que l'Estatut ha volgut trencar reinterpretant la Constitució. 



-Un federalisme contra catalans i bascos. 



-Contra catalans i bascos, no. Andalusia va patir endarreriment per les polítiques proteccionistes pactades per les elits de Madrid, Catalunya i el País Basc en el segle XIX. Calia trencar aquesta dinàmica. Et diré més, el referèndum del 1980 és una de les poques victòries del poble sobre les elits a Espanya. 



-Després, esperes una sentència dura. 



-Crec que no és acceptable la bilateralitat; accepto que Catalunya es defineixi com a nació; estic en contra de la mania madrilenya de voler controlar-ho tot, i espero que els catalans us adoneu que heu comès un error. 



-Quin? 



-La fantasia de voler reescriure la Constitució amb l'Estatut. Ja no estem en 1978. L'Espanya constitucional ha generat història i realitat. Espanya, malgrat la crisi, tot i les angoixes d'aquests dies, està avui millor articulada. Espanya és avui més nació que fa trenta anys. Ho és més Catalunya? Crec que hauríeu de respondre amb sinceritat a aquesta pregunta.

Font: Enric Juliana a LA VANGUARDIA