Arxiu del blog

dijous, 16 de setembre de 2010

Petita faula de l'escorpí i la granota, atribuïda a l’escriptor grec Esop:

A la vora d’un gran riu, un escorpí caminava nerviosament, buscant la manera de passar a l’altra riba. De sobte, arriba una granota.

—Voldries carregar-me a l’esquena per fer-me passar el riu? –pregunta l’escorpí.

—Que et dugui a la meva esquena! –va contestar la granota–. Ni pensar-ho!. Et conec!. Si et duc a la meva esquena em picaràs i em mataràs!.

—No ho faria –replica l’escorpí–, que no veus que si et pico t'enfonsaràs en l'aigua i que jo, com que no sé nedar, també m'ofegaré?. A més, et pagaré bé!.

Els dos animals van seguir discutint durant una estona, i l'escorpí es va mostrar tant persuasiu que la granota finalment va acceptar passar el riu amb l'escorpí. El va carregar sobre la seva lliscosa esquena, ell s'hi va agafar, i van començar la travessía.

Arribats enmig del corrent del riu, l’escorpí va picar a la granota.

Aquesta va sentir que el verí mortal s'estenia pel seu cos i, mentre s'ofegava, i amb ella l'escorpí, li va cridar:

—Veus!. T'ho havia dit!. Però per què ho has fet?.

—No puc evitar-ho –va contestar l'escorpí abans de desaparèixer en les glauques aigües– és la meva naturalesa, –i s’enfonsaren tots dos.

NOTA: Encara que pugui semblar-ho aquesta faula no es refereix a l'alcalde Masagué com a escorpí, ni al regidor Suñé com a granota. Tampoc té a veure amb la primera vegada que Masagué li va demanar suport a Suñé per a aprovar un préstec de quatre milions d'euros. Ni en l'error comés per Suñé en un plenari, que Masagué no li va deixar esmenar. De fet aquesta faula és atribuïda a Esop que va viure a Grècia al s. VII a. de C. Tothom sap que després d'aquest primer tracte la granota i l'escorpí no en van fer cap més, ja que tots dos s'ofegaren al riu.

1 comentari:

Anònim ha dit...

No és un prodigi cantar
sense descans, gairebé exànime,
dins d’una séquia, totes les nits
d’estiu, entre anguiles i fartets,
sota una lluna que ignores?
He estat molt de temps convençut
que les granotes busquen la veritat.
No podia creure que tant de raucar
tinguera, com únic objectiu
en la vida, apariar-se i posar ous.
Una sensibilitat transcendent
com la de trobar i anunciar aigua
mereixeria en els anfibis una categoria
superior a la dels mamífers.
Estava equivocat: qui buscava
la veritat era un xiquet nassut
que se m’assembla, convençut
encara, de nit, a la vora d’una séquia
sense lluna, dilatades les pupil·les,
que les granotes també la busquen.
Granota, ara em sembla un prodigi
poder recordar que aquell xiquet
buscava la lluna.