Referèndum a Osona

Assolir una participació alta en un referèndum no oficial i no vinculant, sense recursos i en poc temps, sota la persecució dels governs espanyol i català, i amb forces polítiques que promouen i pressionen pel boicot, no depèn només de la bona feina de la bona gent, per reeixir cal ser els millors. No n’hi ha prou amb bona voluntat i molta dedicació, és imprescindible treballar en la direcció correcta. Si ens limitem a celebrar i felicitar-nos nosaltres mateixos, si tothom ho ha fet bé, si no es detecten i corregeixen els errors, si no s’analitzen i reconeixen els problemes, no hi haurà cap solució ni millora.

És clar que sense la dedicació sacrificada de milers de voluntaris res no és possible, que és la força tranquil·la del poble el fonament de la victòria, que sense una mobilització il·lusionada de gent de tots els sectors socials, ideològics i polítics no ens en podem sortir; però també és clar que no n’hi ha prou. La diferència de resultats de participació a Osona i fora d’ella és tan àmplia en tots els trams de població (+15 punts en pobles per sota de 500 habitants, +15 punts en pobles entre 500 i 1.000 habitants, +19 punts en pobles per sobre de 15.000 habitants, i una mitjana de 17,2 punts per sobre), que els mètodes emprats a Osona s’han revelat els correctes. Molt del que s’ha fet a Osona també s’ha fet, amb més o menys intensitat, fora; i no sempre a Osona hem estat capaços de fer tot el que calia, ni de fer-ho bé. És a Osona, però, especialment a Vic, on més clarament s’han seguit uns criteris clars que oferim com a model arreu de Catalunya:

1. Organitzar un referèndum no oficial depèn directament de les dinàmiques de cada localitat o comarca. És un error dependre i repenjar-se en cap mena de coordinadora supracomarcal, que s’ha de limitar a l’assessorament estrictament tècnic. La direcció política només pot ser local o comarcal, una visita escadussera des de Barcelona no pot suplir ni redreçar una dinàmica local, sigui o no correcta.

2. A la comissió organitzadora del referèndum li correspon, com a cos de gestió electoral, la funció de l’Estat, i com a tal ha d’organitzar un referèndum impecable, amb plenes garanties, on tothom pugui i se senti lliure de votar l’opció que més li plagui. Tan catalana i tan legítima és la decisió de votar sí com la de votar no, no pot haver-hi cap biaix favorable vers una o altra postura. Neutralitat, rigor, seriositat, i assumpció de les funcions de l’Estat són les claus de l’èxit. Això implica que no s’ha de fer cap acte ni defensar cap argument en favor ni en contra de la independència, que la campanya institucional s’ha de limitar a donar a conèixer que s’hi celebra el referèndum i a promoure la participació, que la reivindicació no és d’independència sinó de democràcia: els governs espanyols no ens deixen votar si volem o no la independència, organitzem-nos nosaltres mateixos per fer-ho.

3. És a les entitats cíviques a qui correspon promoure els actes i debats favorables o contraris a la independència, si així ho volen; és als partits i organitzacions polítiques a qui toca fer campanya demanant el sí o el no. No és diferent aquest referèndum dels organitzats oficialment, com el vinculant de l’Estatut o el no vinculant sobre la Constitució europea, i el comportament de l’organització convocant, i els de les entitats i forces polítiques, ha de ser el mateix.

4. Interlocució permanent amb tothom, que tothom s’hi senti raonablement còmode. Els partits han de ser-hi, però no manar; els càrrecs electes han de participar-hi, però no dirigir. Un referèndum nacional és per sobre els partits, apel·la el poble i s’organitza pel poble, constituït en Estat. Cap sector social, ideològic, nacional o religiós se n’ha de sentir al marge, tots s’han de sentir igualment valorats i respectats. La democràcia acull tothom, només en queden al marge els que li donen l’esquena i opten per impedir-la i boicotejar el referèndum.

5. Cap persona ha de sentir que no és ben rebuda, que les seves circumstàncies de classe o formació, la seva ideologia o partit, la seva trajectòria i conviccions no encaixen. El secret de l’èxit és que persones que mai havien treballat juntes en res aprenguin a fer-ho, i s’enriqueixin mútuament col·laborant colze a colze en benefici d’un objectiu comú: la democràcia.

6. Cal una direcció amb una neta distribució de responsabilitats, amb equips que funcionin de manera autònoma però amb criteris clars i retent comptes permanentment. La derrota no és una opció, tot el focus s’ha de posar en la victòria, i fer-ho tot per assolir-la i res que la perjudiqui. La victòria no és que guanyi el sí o el no, i el marge entre totes dues opcions, sinó una participació alta. Tothom ha de tenir ben clar que és preferible una participació del 90% en què guanyi el no que una participació del 10% en què guanyi el sí. L’Estat és neutral, exercint com a Estat hem de ser-ho. Primen l’eficàcia i l’eficiència, no n’hi ha prou treballant i fent-ho bé, calen resultats.

7. La campanya per la participació ha de ser arran de terra, a l’americana. No tenim diners, institucions ni estructures professionalitzades, però tenim el més important: la gent, milers de voluntaris motivats i amb il·lusió, la força tranquil·la del poble. Cal fer-la servir arribant a tot arreu, anant a parlar amb tothom, fent centenars de microreunions per explicar amb tota humilitat que organitzem un referèndum i que demanem que tothom vagi a votar, i no promoure ni defensar en cap cas ni la independència ni la no independència. És la feina més dura i sacrificada, la menys lluïda, i la més eficaç per promoure el vot. Cal defugir els actes per a convençuts, les mobilitzacions massives, i les autocelebracions: no tenim la raó, tan legítim i tan català és votar sí com votar no, l’important és la democràcia, que tenim dret a votar i ho fem.

8. No importen els mitjans de comunicació nacional, importen els locals i comarcals, importa internet. Són més frescos, més estesos, més creïbles i menys controlats. Arriben a la gent amb una intensitat superior a la de les grans capçaleres i cadenes generalistes, que com a barcelonines tendeixen a ignorar i menysprear allò que s’esdevé al que anomenen “territori”. No cal perdre ni un segon per sortir a TV3 o La Vanguardia, els mitjans de l’establishment no només són irrellevants en una campanya local i comarcal arran de terra, són contraproduents.

Font: AVUI - Diàleg - Alfons López Tena