Arxiu del blog

divendres, 6 de març de 2009

Reflexió molt personal, i teòrica és clar!, sobre la qüestió nacional.

Que Espanya sigui un país plural només s'ho creuen un pocs il·lusos perifèrics. A Espanya hi ha majoria de gent que professen l'unionisme. És a dir quan la majoria dels creients en la política, creuen de forma ortodoxa en un projecte sòlid i aparentment democràtic com l'unionista, les altres opcions només fan nosa. A certes perifèries de l'imperi ens fa l'efecte que treure un resultat de tant en tant, en dóna ales. I de tard en tard "demanem" un respir de més autonomia, quan la nostra necessitat és de pura emancipació. No podem basar eternament les necessitats d'aire lliure en el record d'una idependència medieval. En l'Europa del segle vint-i-ú les majories d'edat nacional s'evalúen amb altres paràmetres. La nostra nació pot fer el pas però no n'és conscient. El tema del finançament només és l'enèsima gota que subruix d'un got que és a vessar jous i sagetes. Quan Catalunya va iniciar la transició democràtica era un motor a Europa. Per exemple l'escola catalana, era un model on el món s'hi emmirallava. Només cal recordar el moviment de renovació pedagògica, per posar un punt de referència. Com dic aquell moment de la Transició, el vam desaprofitar els catalans apostant massivament per la unió amb Espanya. Fins al punt que molts catalans encara se'n senten d'espanyols. Fins i tot les nostres institucions s'ho han arribar a creure que són els gestors de l'Estat espanyol a Catalunya. Res de més lluny. Espanya no és un ens plural on els diversos pobles que la conformen la gestionen amb solidaritat. No, Espanya és un ens gestionat per la cultura castellana despòticament i il·lustrada. La nació castellana, molt més jove que la catalana, i molt més combativa i excloent que la catalana domina i posseix el ser d'Espanya. El nostre futur és gris i quan més futur més negre. Ens tenen agafats i no ens deixaran anar mai. Diverses vegades ho han fet per la força de les armes, i no ho dubteu ho tornaran a fer les vegades que els calgui. Catalunya mai ha tingut un exèrcit pròpi, ni a l'època medieval que va haver de tirar mà del merceranisme amb els nostrats Almogàvers, ni a lèpoca moderna on vam ser verçuts per ser una nació de simples comerciants pactistes. Les regles les hem de fixar nosaltres per la nostra via. El concepte és simple i ells conèixen la regla. La lluita és desigual els unionistes amb Espanya són majoria davant els sobiranistes. El dia que potser veurem la llum serà el dia que després d'unes eleccions democràtiques, constatem que la majoria sobiranista és una majoria electa. En aquell moment ens caldrà no caure en l'error recent de la Transició, i proclamar una nova República Catalana, i declarar la legislatura com a constitucional. Només en aquell moment estarem a tocar novament de la nostra llibertat nacional. Tant aprop com de la submissió bèlica.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Francesc, segueixo el teu blog per la qualitat de les teves opinions, encara que algunes no les comparteixi.

Sobre aquest post, només dir-te que 'totes les perifèries' patim. Només cal veure que a Catalunya sembla ser que només existeix Barcelona. Els demés només quan han d'agafar aigua.

Tots els que s'omplen la boca amb Catalunya, haurien de mirar-se primer el melic i comprobar que aquí es comet el mateix error que a Espanya. Amb això no exculpo a la resta d'Espanya, però hem fa gràcia que ens queixem del que fem nosaltres mateixos aquí.

Tarragona, Lleida i Girona també existim.

Sobre el finançament, està clar que s'està lluitant per uns números que vagi bé a Catalunya. I sentim motles xifres al respecte. Però algú hem podria aclarir, una vegada es rebin aquests diners, quina quantitat anirà a Barcelona, i quina a la resta ?

Quin rollo acabo de fotre ... només era per mostrar que hem sembla que aquí dintre de Catalunya patim el mateix. Igual estic equivocat ( però molta gent de l'Ebre et puc assegurar que es senten oblidats per 'Barcelona' ).

Visca el Baix Gaià

Francesc Mercadé ha dit...

Gràcies amic, pel teu comentari panegíric sobre el meu bloc, s'agraeix de debò.
En quan al tema, hi estic totalment d'acord, però amb tot sóc del grupet que prefereix ser contribuïdor d'una Catalunya sobirana, enlloc de subdit d'un imperi. El tema del centralisme metropolità barceloni el valoro com a problema a resoldre. Una proposta seria establir una estructura econòmica de gestió dual, on les àrees metropolitanes gaudisin de dinamisme econòmic, i les àrees rurals tinguessin una protecció d'atenció preferent. Tinc més idees sobre aquestes questions de gestió territorial, en podem parlar quan vulguis.
Pel tema del finançament, la solució és diafanament clara: vincular-ho a la població, a la quantitat de població concretament. Cal una gran part dels diners per a Salut i per Educació. Els diners que ara arriben ho són en base al còmput de població de 1995. La població ha crescut i molt, però els recursos destinats a Salut i Rducació no han crescut.
De resultes d'això no es poden prestar aquests serveis bàsics en igualtat d'oportunitats a tot el territori. La compensació interterritorial basada en 1995 no és vàlida pel 2008.
En canvi l'exacció fiscal sí que és proporcional a data de 2008. Resultat: les comunitats com Catalunya que han crescut en població, són deficitàries en la prestació dels serveis públics bàsics que afecten a la població. Com per exemple Salut i Educació. Encara que no són els únics serveis deficitàris.
Si Catalunya fós un estat independent, adherit a Europa, i amb bones relacions de veïnatge comercial am França i Espanya (o Castella), les coses ens anirien millor, de ben segur.
Salut!

l'Astèrix. ha dit...

N'estic fins als ous! Perdona/eu d'antuvi les males maneres en què començo titulant aquest comentari però és que no n'hi ha per menys. La sang em bull davant els esdeveniments que constaten una realitat irrefutable: tenim uns dirigents polítics que ocupen càrrecs de govern d'un molt baix perfil, per no dir que són uns totals incompetents.
Crec que ens hauríem de replantejar què a fallat perquè gent tant incompetent arribi a assolir responsabilitats de govern. Sembla que s’ha fet encara poca pedagogia des del nacionalisme espanyol, per arribar a saber “lo que vale un peine”. Hores d’ara encara hem de mirar cap a Euskadi per confirmar la mena de sapastres que arribem a ser.
Des del punt de vista nacionalista, vull dir
.Bé l´ avantatge de tenir un President com Montilla mut és que no diu res, i la de tenir un Govern inoperant és que no actua. Només ens faltaria que des de la seva absoluta ignorància xerressin pels descosits i fessin res. No sabeu pas la sort que tenim de tenir-los entretinguts amb la morralla del finançament. Segurament la seva clarividència és absoluta i seguint el dogmatisme fisiòcrata que els guia, practiquen el venerat Laissez-faire, Laissez-passer.
Passa que hem regalat a les forces espanyoles el principi d’autogovern que un dia ens van arrabassar a cop de canó. Que d’aleshores ençà aquestes forces, a més de la destrucció política, ha cercat la nostra desaparició nacional i física al llarg de la història. I després de superar calamitats i traumes, quan enfilem un principi de recuperació nacional, aleshores, pam: oferim la clau que organitza el nostre cos i esperit nacional, justament a qui porta segles intentant robar-la.
Cada vegada estic més convençut que la forma de vida jurídico-política que millor defineix Catalunya és la semiindependència. És el tret que més ens caracteritza com a poble i el que més feliços ens fa. Ja sé que en ciències polítiques el concepte de semiindependència no deu existir, però els entesos són una minoria i jo em refereixo a la gent corrent, a la societat en general. En les converses de cafè i altres tertúlies espontànies no se sol parlar d'autonomia o de federalisme, i en canvi sí que es debat sovint la indepèndència. La independència de Catalunya és un tema de debat força quotidià que no està situat en l'agenda de les institucions, però sí en l'agenda del carrer. Quan se'n té la més mínima ocasió, les argumentacions partidàries de la independència es posen sobre la taula, i les contràries també. És un fet insòlit. Quan l'horitzó politic oficial no preveu la via independentista, ¿com s'explica que la realitat situï la independència en l'horitzó?
Així, amb la independència passa una mica com amb la llengua. Els uns fan servir habitualment el català i els altres fan servir habitualment l'espanyol, i del conjunt se'n desprèn que Catalunya és un país bilingüe. I aquest bilingüisme, si no acaba fent desaparèixer una de les dues llengües, ens acabarà cohesionant a tots.
De manera semblant, els uns són partidaris de la independència i els altres no. La qual cosa ens converteix en un país semiindependent. I aquesta semiindependència ens acaba cohesionant a tots. Només cal veure que amb cada maniobra d'avenç de l'independentisme s'articulen també maniobres detractores (els uns diuen que cal anar a Brussel•les i els altres diuen que no s'hi ha d'anar, per posar un exemple recent).
A la meva manera d'entendre-ho, aquesta situació és d'èxit per als partidaris de la independència, perquè forcen els que hi són contraris a mobilitzar-se (quan no en tenen cap necessitat, perquè no tocant res ja tindrien la feina feta). Al ritme que anem, dubto que arribem a la independència de Catalunya, però no tinc cap dubte que consolidarem la semiindependència, una condició més digna que la rendició o la derrota. Una mena d'empat tècnic que demostra que ni Catalunya vol majoritàriament la independència ni Espanya la pot evitar definitivament. Una situació de provisionalitat, vaja.
Només caldria una campanya de l'estil "encomana la independència".
Perquè per insistir, que no quedi, eh!».

OBELIX ha dit...

És un bon conyon, aquest el Asterix!, com diria el màgic Andreu, segurament, si jo fos ell i si això no fos un comentari d'aquest bloc del Grant Siscu de la muralla sinó l'escenari d'un teatre.
Sigui com sigui, l'amic Astérix ens diu que la partida està enrocada, ara com ara, i que això pot anar per llarg.
Ens quedem amb aquest semioptimisme irreductible com el del poblat dels gals de l'Astèrix mateix, rodejat d'optimisme romà desbordant –però molt pallús- per tots costats i amb un cel tirant a color gris pessimista que l'únic que hem de témer és que no ens caigui damunt dels caps (dels caps de la tribu, sobretot).

Em quedo també amb aquest "per insistir que no quedi!" final: nosaltres tampoc no deixarem d'emprenyar, però per defensar-nos, que és una cosa a la qual tenen dret totes les espècies animals, inclosa la nostra, i per tant fins i tot els catalans, que, encara que alguns no s'ho creguin, som persones humanes, i a més som subjectes de dret, encara que tinguem una llengua pròpia que no és oficial a la Unió Europea (d'Estats integristes).

Per insistir que no quedi: aquest cap de setmana, a Brussel•les falta gent!! Que sàpiga Europa que estem aquí envoltats per un bosc d'eucaliptus que se'ns està menjant el terreny, i que és una vergonya que no vegi o, pitjor encara, que no vulgui veure què està passant just davant dels seus nassos. I que si algun dia vol ser un govern de debò, que comenci a governar, que vol dir endreçar, posar ordre a la casa comuna.

Però alhora sembla que és impossible dur a terme aquest projecte de transformació dins les regles actuals de la política. No solament ho impedeixen les lleis de l'Estat, sinó que a més els partits han esdevingut maquinàries fosques tan dependents del circ electoral i mediàtic, que són incapaços d'efectuar transformacions profundes de la realitat social.

Amb la política reduïda a la mera gestió d'aquesta realitat, hem perdut la possibilitat de connectar el filòsof i el polític, les idees i les accions. I per això el principal fenomen polític a Catalunya són les múltiples formes de reivindicació independentista.

Com que l'independentisme sí que vol transformar d'arrel la realitat, l'única manera d'aconseguir el seu objectiu és a través d'un gest revolucionari, un gest no previst per les lleis del joc democràtic actual.La tasca de l'independentisme és, doncs, preparatòria. Només un esdeveniment impensat (el sorgiment d'un líder?, un conflicte massa tens amb Espanya?, l'efecte d'un altre independentisme?) podrà traduir els desitjos d'emancipació en un procés constituent.

Abans que aquest cas s'esdevingui, si és que mai s'esdevé (ja que pot ser que continuem amb el que l'amic Asterix en deia la "semiindependència"), cal que gaudim força de la joia de la lluita i del privilegi de tenir uns patriotes com cal independentistes tan lúcids: amb una lucidesa esmolada per la ràbia permanent que sentim els independentistes contra els poders polítics constituïts».

L'esdeveniment impensat a què es refereix l'Asterix podria passar que fos -a mi personalment és el que més em plauria- el convenciment ferm i irreversible de la majoria de catalans (com que des d'Espanya no paren de passar-se de rosca, podria ser molt bé que aconseguissin la unanimitat catalana plena en contra d'ells), i a partir d'aquí que funcionés el joc democràtic.

Ja hem vist, en un escenari menor, vull dir parcial -el de l'esport-, a què són capaços d'arribar, manipulant peons impensables, i sempre d'amagat, els dirigents i directius espanyols.
Però aquest, el de la Política en majúscules, tot i ser realment la mamella més important i decisiva, també és la que està més a la vista, sota tots els focus, i no li quedaran gaires eines, a l'Estat espanyol, desposseït del recurs clàssic dels tancs, per mantenir indefinidament els seus privilegis d'explotador inveterat.

Mentrestant, haurem de continuar amb "la joia de la lluita" i comptant amb la lucidesa dels patriotes catalans; i sobretot, no afluixant mai, continuar estirant la corda fins que cedeixi del nostre costat -de més verdes n'han madurat-, i fent tant de xivarri com sigui possible, fins que qui ens hagi d'escoltar ens escolti, i fins que a qui li correspongui corregir aquesta carregosa injustícia històrica la corregeixi, d'una vegada i per sempre.

És un bloc molt collonut, Siscu ,ets tot un ckrac ¡¡
( No somriguis,ni et poses vermei….ha,ha….. ens veiem ¡¡)

Obelix.:-)

Juanjo ha dit...

Quin és el problema Francesc? no hi ha ni líders, ni partits polítics que tinguin un objectiu clar:

- al PP i el PSC-PSOE ja els hi va bé la situació actual, fan algunes actuacions pel català o castellà, algunes declaracions de bones intencions,algunes promeses de bones intencions i ja està; tots dos saben que tenen agafada la paella pel mànec i el tema de Catalunya l'utilitzen segons els seus interessos.

- CiU: una olla de grills, des de la Casa Gran del Catalanisme que ningú sap on va o que vol fer, a les postures d'en Duran, fins al dilema adintre o fora , en fi, encara no sabem quin projecte tenen.

- ERC: tenen el mèrit els dirigents actuals d'haver convertit un partit en progressió, en un partit en franca decadència total: pèrdua de vots en totes les eleccions i molt elevades, incapacitat d'assumir que la seva estratègia era equivocada i que els seus votants els han donat l'esquena, resumint, no saben on van, volen i dolen i ja veurem que passarà

- ICV: tal com estan el PSC i ERC podrian agafar la torxa d'un nacionalisme d'esquerres, però el poti-poti que teniu entre comunisme-ecologisme-nacionalisme-independentisme-internacionalisme-.... no us porta enlloc; a més, la vostra gestió al Govern de la Generalitat és penosa en les dues conselleries que administreu.

- CUP: una possibilitat als ajuntaments però que ha de madurar molt més

En aquest panorama tinc la sensació, com milers de catalans, que tenim una opció, però no la representa ningú; no soc tan ingenu de pensar que només es pot votar a aquell que defensa tot el que tu creus, això és impossible; ara bé, tampoc cal votar partits l'únic objectiu dels quals és anar fent la viu-viu mentre el País s'ensorra.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

El Joan Herrera deia l'altre dia a la ràdio que ICV està a favor del dret a l'autodeterminació però que no no és independentista perquè vol una sola societat, sense divisions. El mateix discurs que el PP i el PSC-PSOE, el mateix engany.

Francesc Mercadé ha dit...

El dret a l'atodeterminació et retorna el dret a decidir. Cap problema, jo també ho penso. Desitjar una sola societat és una vella aspiració de l'esquerra. L'internacionalisme proletari el desitgen fins i tot els àcrates. Jo també hi estic d'acord. Quin és el problema?.
O és que potser ets tú un dels que volen fugir del foc per caure en les brases?. Què hi hauria pitjor que un centralisme castellà?, potser un centralisme barceloní?.
Desitjar l'independència d'Espanya no ha de voler dir automàticament la creació d'un nou Estat català. Mira l'exemple palestí.
El nostre Estat natural és Europa, la Unió Europea, amb una divisió territorial d'Estats i regions. Perquè els territoris catalans no podríen ser una regió europea pancatalana, on hi podrien haver diversos Estats en relació.
No tot és blanc, ni tot és negre. El gris predomina.
El debat és a hores tant obert que sembla desbocat. Parlem-ne, els que en vulguin parlar, però si m'exclous, t'exclous. I no es suma restant.
Vés a passejar per la platja, i quan tornis pregunta't si admetries a gent com el Joan Herrera o a mí en un hipotètic Estat català fet a la teva mida.
Que la nostra nació encara no sigui un Estat depent en gran mesura del belicisme conqueridor dels nostres veïns, però la resta ho omplen catalans amb estretors de mires que veuen aquests debat com a cosa personal.
Obrim-nos a món, i potser el món ens entendrà.