Arxiu del blog

dimarts, 21 d’octubre del 2008

De peus a terra


Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

Sovint es xiuxiueja que la independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

Fracassat amb l'Estatut l'intent d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes
(Publicat al diari Avui)

5 comentaris:

tafaner ha dit...

Siscu amb coincidit en fer el mateix post,ho sentó pero,estic segur que molts ,com tu Siscu i vosaltres, lectors del blog, inclòs jo mateix, ens hem preguntat per què és tan difícil que hi hagi un acord entre els partits sobiranistes, o més ben dit, que s’anomenen sobiranistes.
A priori sembla fàcil que l’entesa sigui factible; tots partits diuen que defensen una Catalunya sobirana; doncs si és així, per què no és tan fàcil?
La meva resposta és que l’actual democràcia espanyola ho impedeix. Però no perquè sigui una democràcia amb mancances, que en té moltes, sinó perquè és una democràcia que té prou llibertat per donar joc als partits catalans.
L’espanya democràtica de les autonomies ha estat el millor ``invent´´ per mantenir els anhels sobiranistes dels catalans, bascos i gallecs adormissats, mentre l’Estat consolidava la seva influència en aquests territoris, els quals, fins fa poc, eren difícils de controlar. espanya, fent entendre a la societat catalana que tenim autonomia política perquè tenim la Generalitat i un Parlament on els diputats són elegits pel poble, ens ha subministrat com una mena de droga que ens fa oblidar que estem sense sobirania, és a dir, no som lliures com els altres pobles que tenen estat propi.
Però també amb la democràcia parlamentària basada en partits amb llistes tancades, amb un sistema de finançament opac, fa que a poc a poc aquests partits sigui dependents de l’Estat i de tot el món socioeconòmic que depèn d’ell.
Si Catalunya fos un País de veritat i no només un objectiu com és ara, l’existència de partits d’esquerra, de dretes, de centre, d’extrema esquerra o d´extrema dreta, etc., seria perfectament vàlida.
Però en la situació actual de Catalunya, l’existència de partits catalans d’ideologies diferents és la cosa més estúpida i l’error més gran que hem fet i estem fent els catalans.
¿Com es pot pensar que sense sobirania podrem aplicar polítiques d’esquerra o de dreta, socialistes o liberals, ecologistes o industrials, etc.? ¿Amb quin poder de decisió i sobretot amb quins recursos?
En tenim un exemple claríssim amb la famosa llei de la dependència.
En aquestes condicions, els partits catalans, si entren en el joc, automàticament es posen la corda al coll. Perquè cada partit català ha de vendre a l’electorat que ells són els millors per poder aplicar la política que defensen, i si estem d’acord que amb aquesta manca de sobirania poca cosa es pot fer, s’està enganyant la ciutadania.
Els únics partits que poden aplicar la seves polítiques són el PSC i el PPC; ells són els que poden influir perquè el PSOE i el PP facin polítiques d’esquerra o de dreta.
En canvi, ni Esquerra,ni ICV,ni CUP,ni PRC, ni CiU no tenen la capacitat d’influir en aquest aspecte. Pot ser que al principi, mentre Espanya s’estava construint, CiU va poder influir un xic, en el PSOE i després en el PP perquè aquests partits apliquessin les polítiques que CiU creia convenients.
Però això és cada vegada més difícil, senzillament perquè l’Estat ja està consolidat i gràcies a aquestes ajudes dels nacionalistes catalans espanya és, per fi, un estat modern amb la seva classe política i econòmica, preparada en les millors escoles de negoci i farcida de tecnòcrates i executius bregats de treballar amb multinacionals.
Però per desgràcia tots són més nacionalistes espanyols que mai. En definitiva, amb el que semblava una bona estratègia, al cap i a la fi hem ajudat que espanya sigui un enemic més ben preparat i perillós.
Si amb aquest context no n’hi havia prou perquè els partits catalans ho tinguin cada dia pitjor per obtenir bons resultats, en les societats desenvolupades els partits cada vegada s’assemblen més entre ells.
Perquè cada vegada és més difícil marcar diferències entre tots els partits a causa del pragmatisme que imposa la política del dia a dia. Amb moltes de les polítiques socials que ERC i ICV vol portar a terme segur que CiU hi estaria d’acord, però segur que el PSC encara més. Però també al revés: segur que moltes polítiques econòmiques per afavorir la competitivitat i la productivitat de la indústria catalana que aplicaria CiU també podrien tenir el suport d’ERC,ICV o PSC i molt més en el cas del PPC.
Avui en dia, les diferències ideològiques en la realitat de la política diària són gairebé imperceptibles. Per molts ciutadans el que compte és si el resultat és bo o no.
Per tot això, si els partits catalanistes segueixen amb el pragmatisme possibilista fugint dels sentiments identitaris, cada vegada tenen menys marge de maniobra i la seva utilitat serà qüestionada. CiU, ERC i ICV seran més afectades per l’abstenció que els partits espanyolistes si volen enfrontar-s’hi basant-se només en les polítiques socials i econòmiques.
Ara que després de 25ó 27 anys de democràcia s’ha posat al descobert la nostra manca de llibertat per decidir com i amb què volem fer servir els nostres recursos, ¿quin sentit té votar ICV, ERC o CiU perquè facin polítiques socials, econòmiques semblants, per no dir iguals, a les que proposen el PSC o el PPC, segons sigui el cas?
L’únic que pot fer atractiu a un català votar a partits soberanistes respecte al PSC i el PPC és que pugin aconseguir més sobirania per a Catalunya.
Ara, tal com s’ha anat demostrant aquests darrers anys, l’única i darrera possibilitat per aconseguir més sobirania és demanar la independència sense embuts.
Mentre cap dels partits no presenti un programa il•lusionant vers aquest objectiu, l’abstenció augmentarà i la tensió entre els dirigents d’ambdós partits serà més alta. En el fons, ells saben que es reparteixen els mateixos vots dels ciutadans que no volen pactar amb el PSC i el PPC, és a dir, els votants sobiranistes. Però davant de tota la maquinària de què disposen els partits espanyols estatals, incloent-hi molts dels recursos de l’estat del benestar (llei de la dependència) i les competències d’infraestructures, treball, immigració, etc., ¿com poden pretendre els partits catalans guanyar la confiança dels ciutadans que no són sobiranistes?
Si no n’hi havia prou amb aquesta estratègia errònia, els actuals dirigents dels partits sobiranistes ajuden amb les seves estratègies a cavar-se la seva pròpia tomba.
Si estem d’acord que la línia divisòria entre esquerra i dreta és cada vegada més fina en les societats desenvolupades, em foto a riure per no plorar quan alguns dels d’Esquerra,i de ICV, defensors de la continuïtat del pacte amb els socialistes, diuen que és perquè volen catalanitzar el PSC.
¿Que no veuen que amb això es tiren pedres al seu propi teulat? Quan el PSC sigui catalanista, per què els catalanistes que es creuen d’esquerra haurien de votarICV o ERC i no al PSC, que pot aconseguir més inversions de l’Estat gràcies al PSOE?
Encara més, quan en veure que fins ara no han aconseguit que els socialistes es tornin catalanistes, em donen com una excusa que gràcies a ells CiU es tornarà independentista.
Igual que abans, ¿què podrà oferir de diferent ICV i Esquerra als votants sobiranistes quan CiU esdevingui independentista com de moment ERC?
Per part de Convergència, tres quarts del mateix, quan el seu líder ens diu que ells són sobiranistes sense embuts, ho fan segons la meva modesta opinió perquè volen menjar part de l’electorat perquè sinó a l’hora de la veritat, s’arronsen amb una cosa tan simple i clara com és anomenar la casa gran com la del sobiranisme en comptes de fer servir l’eufemisme buit del catalanisme.
Per tot això, al final, el marge de maniobra dels partits sobiranistes per fer política real a Catalunya és més petit. Com a conseqüència, la bona convivència entre els partits sobiranistes catalans és cada vegada més difícil a causa de l’alt cost per aconseguir els pocs vots en joc. Els partits espanyols els estan menjant el pastís del vot català.
Per no fer molt llarg el comentari, tampoc parlaré de les tensions entre militants dins de cada partit degut a les dinàmiques que genera la dependència socioeconòmica del poder i la manca de resultats reals cap els objectius proposats. Però també hi ha un factor econòmic que encara condiciona més la baralla pel vot sobiranista.
Són els grups empresarials d’influència que s’aixequen al costat de cadascun dels partits. Aquests grups entren en una guerra moltes vegades fratricida per poder accedir a les subvencions i contractes milionaris que tot govern reparteix per les infraestructures i serveis públics. Si ets una empresa afí a un partit i aquest perd, potser tens que acabar tancant l’empresa. Tot plegat, posa més llenya al foc.
La democràcia dels espanyols és prou per donar peixet als partits catalans i fer-los creure que poden fer política, que poden ser útil i que tenen raó d’existència fent només polítiques normals com si Catalunya fos un país normal. Però en realitat, només és un instrument més per mantenir-nos enfeinats, distrets i també, com he dit, enfadats (i dividits). Tot per tal que no encarem definitivament el camí cap a la independència.
Com que sempre m’agrada deixar entreveure algunes possibles solucions, des de la meva modesta opinió, cal que les executives dels partits catalans es replantegin seriosament el futur, un futur que sinó fan res per canviar-ho, serà cada dia més fosc.
Si no es veuen amb cor de fer-ho, doncs que deixin pas a uns altres polítics que ho facin possible.
No sé si serà ICV, ERC o CDC qui farà realment els primers passos per crear una coalició per liderar fermament sense embuts el camí cap a la independència.
O potser cap dels tres. Però s’ha de fer tot el possible per crear una coalició catalana enfront de les dels espanyols, una mica com passa al País Basc.
En aquesta coalició catalana hi haurien de tenir cabuda totes les sensibilitats ideològiques. Siguin de dreta, de centre, d’esquerra, etc., totes les que volen tenir llibertat per poder aplicar les seves polítiques. Perquè ara, si encara algú en tenia dubtes, la propera sentència del TC ens acabarà de confirmar que amb l’actual marc constitucional no es pot aplicar cap política social, econòmica i cultural diferent de la que marqui la Constitució Espanyola.
En aquest marc els partits estatals espanyols tenen totes les de guanyar.
Però sobretot aquesta coalició no ha de caure de nou en la trampa de donar més importància a la unitat que l’objectiu, perquè tot partit que no vulgui participar-hi, és que es declara a favor de l’Estat espanyol, és a dir, és contrari a l’objectiu pel qual s’ha intentat fer la coalició.
Salut i soberania.

Anònim ha dit...

Ara bé, com s’ha de fer perquè els polítics/partits/grups d’interès canviïn la seva forma d’actuar?

Anònim ha dit...

És cert que hi ha molts independentistes a CDC però són militants de base i treballen per a la cultura, l'economia i la societat de Catalunya i dels Països Catalans. L'actual cúpula no ho és pas d'independentista. Ara hi ha en Lòpez Tena, però és un lliri ente cards.
Un partit encapçalat per Lòpez Tena i Joan Carretero té 2 milions de vots fixos en qualsevol convocatòria.

Anònim ha dit...

A proposit de Carretero,ha passat temps suficient per intentar fer una valoració el més objectiva possible del que han estat els diferents congressos territorials d'Esquerra, que fa quinze dies tancaven el procés de renovació de càrrecs del Congrés Nacional. Dels resultats es desprén que la força de l' aparell i dels seguidors de l' actual President, s' han imposat en la majoria de les federacions regionals, amb algunes excepcions qualitativament importants però minoritàries. Els partidaris de l' anterior President, han vist com es reduïa sustancialment la seva influència, el que es un nou handicap a la pretensió de repetir cap de llista en les properes eleccions catalanes. Els altres, es a dir, tots els que hem donat suport als candidats renovadors, ara agrupats a l'entorn del nou Reagrupament Independentista, els resultats obtinguts ens fan moure entre el desconcert i l’ esperança. No resol cap dels nostres dubtes, l' ingenuïtat argumental que ens hem confirmat com l' alternativa. Diem-ho clar: Els resultats no han estat els esperats ni han satisfet les expectatives menys optimistes. Per entendre el que ha passat, s' ha de partir del fet que la unió dels dos corrents renovadors, no ha estat del tot entesa pels militants d' ERC, molt especialment per part d'aquells que eren més proclius a donar-nos suport. Alguns, segurament injustament, hi han vist més "tics" de maniobra per aconseguir "manar", que un intent seriòs de renovació. No tinc cap dubte que no era això el que es pretenia, però els resultats indiquen que no hem aconseguit fer-nos entendre. Tot i que he estat partidari abans del Congrés i ho continuo essent ara, d' unir la pluralitat i diversitat interna que representen EI i RCAT, crec que els minsos resultats obtinguts es la conseqüència de no haver-ho fet quan convenia - abans del congrés -, fent-ho ara a corre cuita, ha generat més dubtes que certituds en el conjunt d´una militància perplexa i desorientada. Mantenim encara avui, masses indefinicions sobre el que cal fer.
No hem arribat fins aquí, per defensar una versió més republicana, més d’esquerres o més nacional de la política de la direcció. Volem i pretenem tota una altre cosa i ja seria hora de deixar ben clar, que la política d'aliances - renovant un tripartit d' entesa sense gaire ambició nacional -, ens portarà dintre de molt poc a un perillós atzucac, per la permanència en un govern del que des de fa temps hem perdut tota capacitat d’influència. Els consellers republicans ocupen cadires d' un govern de gestió, que ni fa política progressista, ni té ambició nacional. Darrerament, s' ha dit per justificar la presència d' ERC en aquest govern, que a més dificultats de relació amb Espanya, més necessari és que el sobiranisme estigui dins el govern de Catalunya. Seria aquest un principi vàlid, si fossin nosaltres els qui asseguressim més ambició nacional, però si ho fessim el trencament, impulsat pels propis socis seria un fet. Mantenir-nos fent la "viu viu", amb declaracions a favor d´una equidistància que ja ningú es creu, ens fa cada vegada més còmplices d´una situació que ens paralitza. Cal doncs reaccionar en aquests moments de desconcert. RI, pot i ha de continuar essent la porta oberta a l' esperança, per donar un pas més, que suposi superar els límits d' un discurs massa dirigit als descontents republicans o als independentistes agreujats, per dirigir-nos agosaradament, sense complexos i directament al conjunt de la nació, per afirmar que tot i les dificultats es possible donar passes endavant, amb un nou discurs que ofereixi un projecte de futur que inspiri confiança a la societat catalana i que aposti per un canvi estructural. Només així podrem construir una alternativa global, que necessitarà d' un procés de confluència sòlid, ben estructurat ideològicament i amb una estratègia concreta que vagi molt més enllà de demanar la sortida del tripartit actual en cas de vulnerar-se les línies vermelles fixades en el Congrés del 14 de juny. La situació que viu el país de crisi econòmica, involució política, amb la clara intenció de l' Estat Espanyol de limitar encara més el govern de Catalunya, pot deixar a ERC sense capacitat de liderar cap alternativa, el que por portar a una nova subordinació als projectes de les dues forçes grans, que com més fortes es sentin més intentaran deixar-nos al marge. Es aquest un moment certament complicat, però encara hi ha temps i espai per a l’ esperança.

Anònim ha dit...

En l'homenatge a Xirinacs es va donar gat per llebre i no va importar caure en el sainet


ANDREU Mayayo

L'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs celebrat dilluns passat al Palau de la Música tenia com a objectiu dotar d'èpica l'independentisme català. Un corrent ideològic (més aviat un sentiment) en alça, segons els seus pregoners, disposat a hegemonitzar l'espai polític del sobiranisme. Després de l'intent de vendre Terra Lliure com la palanca d'Arquimedes del creixement de l'independentisme polític, ara li toca a la figura polèmica del captaire de la pau, convertit en el protomàrtir i cos místic de la nació.
En un abarrotat Palau, l'acte va començar amb uns figurants recorrent el passadís central corejant la consigna ¡Poble català, posa't a caminar!. Després van pujar a l'escenari i davant l'agressió dels grisos van respondre brandant una estelada i corejant a ple pulmó: "in-de, in- de-pen-dèn-ci-a". Finalment es va congelar l'escena teatral en què es va recrear la foto llegendària de Manel Armengol de la manifestació del diumenge 1 de febrer de 1976. Els aplaudiments i crits van ressonar en el centenari edifici.
Amb una posada en escena com aquesta no és estrany que el cronista de Vilaweb escrivís que l'homenatge va començar amb la "representació de la manifestació per la independència" del 1976. No siguem cruels, ni estúpids, de matar el missatger. S'ha de fer una estirada d'orelles a l'emissor d'aquesta mentida, digna d'estudiar-se a les universitats com a paradigma de manipulació històrica.
Anem per parts. Aquella manifestació va ser pro amnistia, convocada per l'Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i diverses entitats ciutadanes. La sol.licitud del permís va anar a càrrec de Joan Frías, en qualitat de president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Els crits, per tant, van ser a favor de l'amnistia i no de la independència. Així mateix, les poques banderes que van onejar eren quadribarrades i no estelades. Una altra impostació errònia és el lema ¡Poble català, posa't a caminar!, que va sorgir mesos més tard en el marc de la Marxa de la Llibertat. Finalment, la caracterització del personatge de Xirinacs també és falsa, ja que no es correspon amb la persona de jaqueta blanca (a punt de ser apallissada per la policia), situada al costat de Ferran García Faria. Una simple ullada a la seqüència de les 18 fotos de Manel Armengol ens presenta un Xirinacs amb anorac fosc, per cert, enllaçat pel braç amb el dirigent socialista Joan Reventós.
Ja que l'únic de semblant amb la realitat són els grisos, els guionistes haurien pogut anar encara més lluny i substituir-los pels Mossos d'Esquadra amb el conseller Joan Saura al capdavant. Als espectadors alfabetitzats a Polònia els hauria encantat.
Xirinacs va ser un dels símbols més notoris de la lluita per l'amnistia, amb vagues de fam i assegudes davant la Model incloses. La seva condició de sacerdot escolapi va empènyer nombroses persones vinculades a moviments per la pau i els drets humans, principalment de caràcter eclesiàstic, a promoure la seva candidatura al Senat sota el lema El teu vot contra la violència, beneïda també pel president Josep Tarradellas. Mossèn Xirinacs va resultar elegit en les primeres eleccions de l'any 1977 gràcies al suport que va rebre dels votants procedents del catolicisme catalanista d'UDC i CDC. Els vots que advocaven per la independència de Catalunya eren irrisoris.
El problema principal, però, no és la manipulació històrica sinó l'ocultació de la responsabilitat de Xirinacs en la falta de polítiques públiques de la memòria al nostre país. Joel Joan va perdre l'oportunitat històrica de llegir la intervenció antològica del senador, que va renunciar a asseure's a l'escó fins a la consecució de l'amnistia, en la sessió del 14 d'octubre de 1977. Xirinacs, en nom del Grup de l'Entesa dels Catalans, exposava les raons del vot favorable al projecte de llei d'amnistia afirmant: "El text té grans mèrits, potser els únics que avui es poden aconseguir. És la primera llei de les nostres Corts democràtiques. Hem d'estar orgullosos per això (...) és el punt final d'un sistema i el principi d'un altre. Llarg va ser el primer i laboriosa la transició del segon". Per a l'emocionat senador, l'amnistia havia estat una conquista de la mobilització popular "en contra de la voluntat decidida de no donar-la per part dels vencedors". I finalitzava sense pal.liatius: "Amnistia vol dir amnèsia. Ja no recordo res. No parlaré d'aquest passat. Combatré les seves relíquies en el present amb totes les meves forces. M'asseuré al Senat des del moment de l'aprovació d'aquesta amnistia (Rialles i remors)".
Xirinacs, amb el pas del temps, l'ostracisme polític i la seva renúncia al sacerdoci, va voler renegar d'aquestes i d'altres paraules i reinventar-se a si mateix escopint bilis contra els líders de la transició. Llegeixin, per favor, la lliçó que li va donar Josep Benet al llibre Escrits en defensa pròpia. Mentre l'èpica pujolista dels fets del Palau del 1960 és consistent, almenys real, la recreació virtual d'una transició ucrònica per part d'alguns independentistes és patètica, i intolerable si, a més de sublimar els desitjos, es dóna gat per llebre, passant, sense el més mínim sentit del ridí- cul, de l'èpica al sainet.