Arxiu del blog

dilluns, 23 de novembre de 2009

Franquisme

En plena economia de la globalització i del canvi climàtic, la no-ideologia franquista de tòpics, eslògans i catecismes és encara la base falsament ideològica de considerables sectors de la societat espanyola

Els espanyols de menys de 34 anys van venir al món quan Franco ja era mort. Qui avui tingui menys de 40 anys era com a màxim una criatura aquell 20-N de 1975 en què expirà el dictador. Per a la majoria de la població, doncs, Franco és un referent bibliogràfic. Percepció errònia, perquè molts serrells de la seva obra conviuen encara amb nosaltres i condicionen la nostra vida quotidiana. Dels frontis de la Capitania i de la Comandància Militar estant, l'escut franquista sobrevola en ple 2009 el port de Barcelona i observa la ciutat que en nom seu fou repetidament bombardejada durant la guerra civil.

L'escut rai. Els símbols no són res sense l'esperit que representen. El problema és que queda encara molt franquisme sociològic. Espanya va estar governada casernàriament i hi ha qui ho enyora. "El que manda más sabe más y siempre tiene razón", proclamava la divisa castrense que ens vam haver d'aprendre de memòria. A partir d'aquí, qualsevol cosa que no fos romandre en la via, per estreta que resultés, era una deriva perillosa i, doncs, perseguible. Encara avui trobem conductes ajustades a aquest principi. Al mateix Congrés dels Diputats, sense anar més lluny. I de colors diversos.

Franco no pensava. Creia. Estava convençut de coses, la majoria basades en principis militars antiquats. La principal característica del franquisme era la seva colossal manca de discurs. Hitler i Mussolini en tenien, es van inventar el feixisme. Franco, no. "¡Muera la inteligencia!", escopí el general legionari Millán Astray a Miguel de Unamuno, al paranimf de Salamanca. "¡Venceréis, pero no convenceréis!", replicà el rector de la universitat. Exacte, mai no van convèncer, perquè mai no van raonar. Millán Astray i Franco eren col·legues, amics i ànimes bessones.

Ideologia
La ideologia putativa del franquisme va ser el nacionalcatolicisme. Parcialment silenciats els feixistes de la Falange o de les JONS, els bisbes cavernícoles supliren amb fórmules pietistes la manca de conceptes del general dictador. En aquest present de fonamentalisme islàmic, convé recordar que Espanya va viure quatre dècades sota el jou del fonamentalisme catòlic. Els talibans obtusos, messiànics i venjatius han proliferat, manat i perdurat a les Espanyes. Els bisbes franquistes exercien d'autoritat civil, com un aiatol·là qualsevol, i per això el matrimoni catòlic tenia efectes jurídics automàtics, per exemple.

La Conferència Episcopal Espanyola és una d'aquestes resiliències nacionalcatòliques. En comptes d'ajudar els seus creients a viure el missatge cristià, tracten de condicionar l'odre civil dels que no en són. Enyoren l'època talibana, quan la seva xària era llei. Per a ells, ser catòlic "a machamartillo" equival a ser persona decent, ciutadà presentable. O sigui, espanyol com cal. És d'una misèria intel·lectual esfereïdora i d'una completa pobresa espiritual, és clar.

Aquesta no-ideologia franquista, feta de tòpics, eslògans i catecismes, és encara la base falsament ideològica de considerables sectors de la societat espanyola. Això explica posicionaments personals, actituds polítiques, plantejaments mediàtics i comportaments institucionals. Mentrestant, l'economia es globalitza, les migracions s'incrementen i el clima canvia. A Occident, Espanya corre el risc d'adquirir interès arqueològic.

*Article publicat per Ramon Folch a El Periódico de Catalunya