Mapa d'Europa durant l'apogeu de la guerra dels Cent Anys, la unió de Kalmar escandinau, i el final de la decadència de l'Imperi bizantí. Any 1430 dC (s.XV).
Aquesta setmana passada he estat a Tunisia amb la família, mentre hi érem es va produïr l'inici de l'Any Nou Musulmà. Vàrem passar la nit del 27 al 28 de desembre nostres, de l'any 1429 al 1430 de la Hégira. He cercat per internet un mapa històric del món occidental de l'any 1430 i he trobat a la Viquipèdia aquest. Penseu que en aquella època de monstruoses mancances i calamitats, tots els mals més dolents encara estàven per venir. No depeníem de ningú alhora del finançament ni de res, la Confederació Catalano-Aragonesa era un Estat medieval molt sòlid, sobirà i independent. Amb aquestes reflexions us desitjo un bon 2009, i alhora un bon 1430. Encara no s'havia descobert Amèrica i no teníem el pà amb tomàquet, però fèiem bullir l'olla. Seria magnífic tornar a escriure la història, però això ja sabem que és una utopía, no?. Els bons desitjos per al nou any moltes vegades també s'hi tornen d'utòpics...
5 comentaris:
El castell d'en Figaró
Regirant uns llibres vells
va cridar-me l’atenció
un de tot petit que deia:
“El castell d’en Figaró”.
Poso petroli al quinqué
i em col•loco les ulleres,
escolteu noies i nois solteres
la història que us contaré.
Era l’amo del castell
un vell que ja no trempava,
ni la llet li rajava
tal com hagués volgut ell.
Sa esposa, jove encara,
de cardar se n’hagués fet un tip,
però li mancava a sa xona
un mànec de pam i mig.
Tot això considerant,
li va dir el seu marit:
“D’avui en endavant
carda amb qui tinguis desig.
“Mil gràcies, noble baró,
menys de vos no n’esperava,
i si fins ara no cardava
era per no fer-vos cabró”.
Gran dia pels figarons
s’escampà la grata nova,
que es donava la gran prova
pagada amb molts petracons.
Consistia dita prova
a endinyar setze vaines
Sabudes les condicions
hi acudiren molts calents,
però es feren impotents
i acabaren els collons.
Un dia es presentà a la dona
un frare sec, mig corcat (el Gurriato).
“Què voleu, desgraciat?”
“Satisfer la vostra xona”.
a la gentil bella dona
del baró de Dues Aigües.
I sense afegir res mes
es tragué el samaler
i li endinyà setze vaines
i quatre més pel rulé.
L’home satisfet anava,
escorregut de cigala,
i mentre baixava l’escala
un per allà mateix pujava.
Estava la baronessa
fent-se fregues a la figa
i quan veu aquell merda
exclama tot emprenyada:
“Foteu-vos al cul la cigala,
doncs ja la tinc avorrida,
que ha vingut un cony de frare
que m’ha fet sang a la figa”.
“Un frare, dieu?
Mira si en serà de calent
aquest maricón de frare,
que quan jo pujava l’escala
ell tocava a somatent.
I, no satisfet amb la vostra xona,
si no m’hi afanyo a pujar l’escala,
fins a mi me l’enlletona.”
QUÈ VOLS QUE ET DIGUI?
BON ANY NOU 2009!
Tan sols un petit aclarament,tinc la sensación Francesc que la majoria de catalans no tenin gaire present la història del nostre País. Quelcom molt estès entre la nostra gent és l’adoptar els criteris dels castellans, dels espanyols, a l’hora d’analitzar la història.
Criteris per altra banda completament simplistes, esbiaixats i acientífics.
Un raonament molt tradicional dels espanyols és processar que si el comte de Barcelona era rei d’Aragó això comporta que Barcelona era part d’Aragó. Cras error. No han sentit mai a parlar del feudalisme?
En l’edat mitjana els territoris sota un mateix monarca no constituïen un mateix estat.
Els reis d’Aragó,catalanoparlants per cert, eren a Barcelona comtes. La Corona d’Aragó era simplement el conjunt dels territoris sota un mateix rei i els territoris els propietaris dels quals li juraven vassallatge (els comtes d’Urgell, els d’Empúries, etc).
Amb cada monarca medieval els territoris directament sota la seva jurisdicció canviaven ja que cada un solia dividir les seves propietats entre els seus fills, que després solien jurar vassallatge al primogènit.
Això què vol dir? Doncs que no existia un estat unificat, sinó una complexa xarxa de juraments de vassallatge que obligaven als nobles propietaris d’unes terres a ajudar a un altre noble més poderós quan ho requerís.
Per tant Catalunya, com alguns interessats proposen, no era part d’Aragó sinó que dins del territori on es parlava català el rei d’Aragó governava una sèrie de terres, com el comtat de Barcelona, i tenia l’obediència jurada dels nobles de les terres que no posseïa (Urgell, etc), que solien ser cosins seus.
Per entendre tot això un es pot fixar en el Sacre Imperi Romà. L’emperador posseïa directament unes terres i després tenia l’obediència d’una sèrie de prínceps i ducs que li juraven vassallatge, però els titulars de les seves terres seguien sent ells. El pacte era personal: cavallers, llibertat de pas (o no), tributs, etc. A canvi de què? De protecció per part de l’exèrcit de l’emperador, sovint més gran.
Tornant al nostre tema: el rei d’Aragó era propietari per tant d’algunes terres catalanes que li venien heretades (el rei d’Aragó era el cap de la dinastia catalana dels bel•lònides, els descendents de Bel•ló I de Carcassona, avi de Guifré el Pilós) però no de totes.
Els nobles de les terres que no posseïa, sovint parents seus, li solien jurar vassallatge però això no comportava que ell posseís aquelles terres, sinó que simplement es generava una obligació personal d’aquests nobles envers la seva persona.
Les terres catalanes que ell posseïa tampoc eren part d’Aragó ja que en aquell moment els posseïdors de diferents territoris no els fusionaven sinó que els mantenien separats i amb títols diferents (moltes vegades per poder dividir-los entre els fills).
Tot això, per acabar de rebatre als tergiversadors, ja succeïa abans de la unió dinàstica del comte de Barcelona amb la reina d’Aragó. Si els nobles catalans van jurar fidelitat al fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, Alfons I, va ser perquè ja abans juraven fidelitat al comte de Barcelona. Abans de la unió amb Aragó el comte de Barcelona ja havia aconseguit tan el vassallatge de la resta de nobles catalans com l'apropiació directa d’altres comtats (el d’Osona i el de Girona, que sempre van restar units al de Barcelona, i d'altres que s'anaven separant i unint amb cada generació). Concretament aquest èxit barceloní, el d'esdevenir cap d'una jerarquia feudal pròpia únicament per sota del papa, es produí amb Ramon Berenguer I el Vell, besavi de Ramon Berenguer IV.
Dit tot això es pot comprendre perfectament que el rei català es deia primerament rei d’Aragó perquè d’entre tots els seus títols el preeminent era aquest. Totes aquestes objectivitats poden portar a alguns a dir que tot això porta a la conclusió de que la nació catalana no existeix ja que durant l’edat mitjana era tan sols un conglomerat de juraments personals. Això és un altre error típicament espanyol. Nació i estat són coses diferents. Un estat és un subjecte de sobirania únic, una organització artificial. Una nació en canvi, tot i els intents jacobinistes francesos per alterar-ne el significat, és un grup de persones que parlen la mateixa llengua. La paraula Catalunya la trobem escrita des del segle XI i si el mot no designava cap estat doncs havia de definir una altra cosa: una nació, un grup lingüístic.
Tot això que dic és perfectament demostrable, ja que per exemple al Consell General de la ciutat de València apareix amb data de 1392 la següent frase: "(...) els èxits de l'enfant Martí [Martí el Jove] a Sicília fan honor e utilitat a tota la nació catalana."
Aquí parla de nació catalana incloent València, quan aquest regne era un ordenament jurídic diferenciat (un estat), tot i que subjecte al mateix rei. A que es pot referir per tant? Doncs a una unitat lingüística, al que antigament es coneixia com a nació.
Un altre exemple el trobem 400 anys abans d’aquesta cita, quan el bisbe Liutprand de Cremona va espetar-li a l'emperador bizantí Nicèfor II que “la terra que dius pertànyer al teu imperi [Cremona] correspon, com la llengua i nacionalitat denoten, al regne d’Itàlia”. Per tant, a tots els que diuen que la paraula nació és un invent modern del nacionalisme no han obert un llibre d’història amb cara i ulls en tota la seva puta vida. Una cosa és la nació i una altra la ideologia política que li dona rellevància.
El feudalisme comença el seu llarg declivi al segle XIV. El primer rei català que observem amb aspiracions unitaristes és Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó, de València, de Mallorca i de Sardenya, duc d’Atenes i Neopàtria, comte de Barcelona i d’Empúries; que arrabassà als seu vassalls Joan I d’Empúries i Jaume IV de Mallorca els seus territoris per ampliar els seus propis. A més durant el seu regnat les Corts de Catalunya creen una diputació permanent, la Generalitat (1359), que dota de govern estable el que coneixem com a Principat, solidificant una estructura d’estat que seria intermedi entre les corts medievals i l’estat modern.
Els mites castellans solen fixar l’existència d’Espanya, del que coneixem avui com Espanya, en el regnat dels reis Catòlics. La veritat és que com tants d’altres plantejaments històrics seus això peca d’incorrecte i interessat.
Tothom més o menys ficat en el tema sap que Hispània (mot del que deriva Espanya) era un terme geogràfic dels romans per referir-se al que avui anomenem Península Ibèrica. En l’època romana la península mai va formar una única província. Primer va ser dividida en Hispania Citerior (Espanya Propera) i Hispania Ulterior (Espanya Llunyana). Més tard en Hispania Citerior Tarraconensis, Hispania Ulterior Lusitania, i Hispania Ulterior Baetica. Per últim va ser dividida en Tarraconsensis, Cartaginensis, Baetica, Lusitania i Gallaecia.
Què ens mostra això? Doncs que Hispània pels romans no era un subjecte territorial, sinó una entitat geogràfica com per nosaltres seria Escandinàvia.
La paraula Hispània va anar canviant, junt amb les altres paraules llatines, fins esdevenir Espanya en català, Espanna en castellà (actualment España, per allò de que dues enes seguides passaven a ser una enya, que és una ena a sobre d’una altra), Espanha en portugués, etc. Però el significat no va canviar, ja que Hispània, ara (a l’edat mitjana) Espanya, continuava sent simplement una península, i no cap estat unificat. en l’edat mitjana el fet de ser governats per un mateix rei no significava ser una mateixa entitat territorial. Carles V, Sacre Emperador Romà, era també rei de Castella, d’Aragó, de Nàpols, comte de Barcelona, etc; però no per això tots aquests territoris es van fusionar en un únic estat. Cada estat es regia per normes diferents. Que tinguessin un mateix rei, un mateix cap d’estat, no significava que compartissin res més, igual que ara mateix la reina d’Anglaterra és reina d’Austràlia i això no significa que Austràlia i Anglaterra formin un tot.
Carles V per tant, hereu dels diferents regnes hispànics no era rei d’Espanya sinó rei d’Aragó, de Castella, de Navarra i de Nàpols; duc de Burgundi; comte de Barcelona i d’Empúries; etc. A més, s’ha de tenir en compte que el terme "Espanya" incloïa Portugal, i Carles V no n’era rei. El primer en controlar tots els regnes avui mal anomenats ibèrics va ser FelipII, el fill del Sacre Emperador Romà. El fet de ser fill d’una infanta portuguesa va suposar que al quedar bacant el tron portuguès podés accedir-hi com a rei. Felip II es va autoanomenar Hispaniarum Rex (rei de les Espanyes) pel fet de controlar tots els regnes peninsulars. Però aquest epítet, que únicament sortia a les monedes, no tenia cap mena de validesa legal, és com si ara existís un rei conjunt de Suècia, Noruega i Finlàndia que es proclamés rei de tota Escandinàvia en les monedes nacionals dels diferents països.
Aquest epítet va ser utilitzat pels seus descendents, i no va ser abandonat ni quan Portugal va separar-se de la dinastia dels Àustries. Això té una explicació molt lògica, i és que conservant-lo mostraven les seves aspiracions a recuperar Portugal. Ara mateix entre els títols del rei d’Espanya hi ha el de duc d’Atenes i Neopàtria (herència catalana) i no per això té cap potestat sobre aquests territoris.
Amb l’arribada dels Borbons el títol de rei d’Espanya, abans usat informalment (com quan el primer papa Borja es feia posar l’epítet de “gloria nationis catalanae”, sense validesa jurídica, sol d’orgull personal) s’oficialitza i passa a denominar ja no la península sinó els dominis d’aquests reis, que amb l’arribada de l’estat modern s’unifiquen entorn al de Castella, perdent els altres regnes les seves constitucions.
Els uniformistes castellans passen a utilitzar per tant l’epítet utilitzat per Felip II per demostrar l’existència d’una nació espanyola, sense parar esment en que ni la paraula "Espanya" significava el mateix ni en que l'afegitó no tenia cap mena de càrrega jurídica.
Com que Felip II no va ser el primer en governar els territoris que volien ara anomenar Espanya (ell va ser el primer en controlar tots els territoris que abans eren Espanya, o sigui la península) s’han de remuntar més lluny per justificar les seves posicions, i arriben per tant als reis catòlics.
Un cop construïda la faula sol quedava dotar de nom allò que l’havia perdut, Hispània. S’inventen per tant el terme de Península Ibèrica, obviant que els íbers sol es trobaven en la vessant mediterrània de la península i no en tota ella. Per la seva banda els portuguesos, per evitar temptacions expansionistes castellanes, creen el seu propi mite autodenominant-se lusitants, quan Lusitània era una província romana dins de la península (que repeteixo, no era cap subjecte jurídic unificat) que endemés tenia capital a Emèrita Augusta, l’actual Mèrida.
De fet un s’adona que és molt fàcil per part dels interessats crear-se una història a mida. És molt més fàcil dir que Espanya neix amb els reis catòlics que explicar tot això. Espero que poc a poc les coses es vagin explicant com realment van passar, evitant la falsificació espanyola dels segles XVIII i sobretot XIX i XX, amb Cánovas, Ortega i d’altres personatges sinistres reinventat-se la història.
P.S: Felip II signava així: En Felip, Per la gràcia de Déu, Rei de Castella, de Lleó, d'Aragó, de Portugal, de les dues Sicílies, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de València, de Galícia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Sardenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múrcia, de Jaén, de l'Algarve, d'Algesires, de Gibraltar, de las Illes Canàries, de las Índies Orientals i Occidentals, de les Illes i Terraferma del Continent Oceànic, Arxiduc d'Àustria, Duc de Borgonya, de Brabant, d'Atenes i Neopàtria i de Milà, Comte d'Habsburg, de Flandes, del Tirol i de Barcelona, Senyor de Biscaia i de Molina, etc.
Bé, dit això,bon any per tu, la teva familia, i com no, extensiu als companys i companyes de ABG,una forta abraçada i viva la mare superiora,ens veiem el 2009.
Salut.
Vaja!, trigaré tres dies a llegir tot això que dius!, encara que una lectura transversal m'ha confirmat que en essència diem el mateix. El govern espanyol fa una interpretació simplista i no té present el nostre Estatut alhora de proposar un finançament autonòmic. Quant al tema de l'Estat a l'època medieval t'he de donar la raó, però m'acullo interpretació que assimila els Estats a les seves precedents Corones. Per tant la meva interpretació assimilant la Corona confederadada de Catalunya-Aragó medieval a un futur Estat català, pot tenir la mateixa validesa que assimilar la medieval Corona de Castella a un subsegüent Estat Castellà.
Entretant professo un desig d'un bon 2009, que faig extensiu per a tota la comunitat blocaire del Baix Gaià.
PROPOSTA
Des de la humilitat voldria fer una proposta a tots els blogcaires torrencs:
El proper dilluns i durant una setmana penjar als blogs, als facebooks i a on faci falta, una petita i resumida frase que ens permeti posar el nostra grà de sorra per aturar la bestialitat que s’està patint a Palestina
La frase podria ser la següent:
ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA
collons tafner !!!
Has dit que era un petit comentari i porto ja mig hora !!!.
Salut
Publica un comentari a l'entrada