La setmana passada es va aprovar el projecte de llei dels
pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2012. La presentació
d'aquests pressupostos es va fer sota l'eslògan "Menys retallades i més
ingressos". Les taxes seran el principal instrument per augmentar la
recaptació de diner a través de la pujada del transport públic, la
matrícula universitària, el preu de la benzina, el cànon de l'aigua, el
tiquet moderador dels medicaments i la taxa turística. En un altre
nivell, la setmana vinent finalitzarà el termini fixat pel govern de
l'Estat als agents socials perquè arribin a un acord sobre la reforma
laboral. Alguns dels punts que més discussió estan generant són la
creació d'un contracte únic, la implementació de les anomenades
minifeines i el major protagonisme dels convenis d'empresa en lloc dels
col·lectius.
Dins el sac de la crisi econòmica, moltes d'aquestes actuacions
es presenten, taxativament, com l'única opció possible. Es defensen, des
d'una dubtosa expressió de sensibilitat social, com un mal menor per
garantir l'estat del benestar. Però els més que possibles efectes
perversos d'aquestes actuacions plantegen un dubte: fins a quin punt les
solucions estructurals a una crisi conjuntural garanteixen el dèbil
model de benestar del nostre context?
L'estat del benestar es consolida després de la Segona Guerra
Mundial com un pacte social entre el capital i el treball per garantir
un mínim de drets socials a la ciutadania. El consens social fixa que
l'estat ha de garantir com a recursos bàsics per al benestar de la
població l'accés a l'educació, a la salut i al sistema de pensions. Són
els tan anomenats tres pilars de l'estat del benestar: als dos primers
s'hi accedeix de manera universal a través del padró, mentre que al
tercer s'hi accedeix a través de la cotització que facilita l'ocupació
regularitzada. El pacte fundador de l'estat del benestar també preveu la
protecció del sistema democràtic. Es reconeix el paper legítim dels
agents socials en els processos de presa de decisions com a garanties de
cohesió social. Entre altres aspectes, s'articula la negociació
col·lectiva com el principal vehicle de regulació de les relacions
laborals.
La proposta de pressupostos de la Generalitat entra en contradicció amb els principis fundadors que atorga la paraula
benestar
a l'estat. En primer lloc, en justificar la pujada del preu del
transport públic o les taxes universitàries tot apel·lant a l'aportació
econòmica que l'Estat ja fa a aquests serveis: la ciutadania, a través
dels impostos, i no l'estat, és qui finança aquests serveis. Per aquesta
raó la paraula repagament és més adequada que la paraula copagament. És
legítim exigir responsabilitat al ciutadà com a usuari dels serveis
públics, però cal no oblidar que l'estat gestiona i no regala aquests
serveis a la ciutadania. En segon lloc, es proposen introduir pràctiques
de repagament en la xarxa pública sanitària sota l'argument que és una
pràctica consolidada en altres àmbits com el transport o les taxes
universitàries. És pervers comparar peres amb pomes. L'accés a la salut i
no el transport és el que fa més de mig segle es va consensuar com un
recurs bàsic per garantir un mínim de benestar a la població. Quan es
parla de línies vermelles cal entendre que les peres són intocables.
El debat sobre la reforma laboral entra en contradicció amb els
principis fundadors que atribueixen la responsabilitat del benestar a
l'estat. Prioritzar la importància del conveni d'empresa per sobre del
conveni de sector, provincial o estatal suposa desprotegir el
treballador davant l'empresari. Negociar les condicions laborals entre
els sindicats que formen part d'un sector i la patronal no és el mateix
que sis treballadors d'una empresa negociïn directament amb el gerent o
director. Mentre que el primer escenari actua com a garantia de la
negociació col·lectiva, el segon obre la porta a la individualització de
les relacions laborals a través dels departament de recursos humans. La
regulació de les pagues extres és un dret social dels treballadors que
corre el risc de convertir-se en una moneda de canvi per a l'empresari
en funció dels seus interessos. Quan des de la Cecot es defensa el
conveni d'empresa per ajustar el pagament de la paga extraordinària
segons la liquidat de l'empresa, prima l'interès de l'empresari per
sobre del dret del treballador.
Les solucions estructurals a la crisi conjuntural encobreixen un
canvi de model en què l'estat i el benestar perden protagonisme a costa
del mercat i la desigualtat. En matèria d'educació es potencia l'escola
concertada amb l'empobriment de l'escola pública i s'aposta per un model
universitari més elitista. En l'àmbit sanitari, la disminució dels
recursos afecta les condicions d'accés de la ciutadania tot
promocionant, indirectament, les 24 hores d'atenció que garanteixen les
mútues mèdiques privades. De moment, les pensions es mantenen, però les
condicions laborals dels treballadors per poder-hi accedir els fan
vulnerables. La crisi econòmica és l'excusa perfecta per canviar els
principis fundadors de l'estat del benestar. Si continuen els canvis
estructurals, quan acabi la crisi, que un dia acabarà, no hi haurà ni
estat ni benestar.
SARA MORENO a l'ARA
