Si no es desemmascaren, deslegitimen i desactiven els agents de l'embogida economia giroscòpica, basada en la falsa estabilitat del pedaleig creixent, la insostenibilitat del sistema socioeconòmic es farà insuportable
"Delicte contra la propietat que consisteix a causar un perjudici patrimonial a tercers en benefici propi mitjançant l'engany" és la definició d'estafa. L'estafador s'enriqueix en detriment del patrimoni d'altri venent-li gat per llebre. Estafar és delicte. I què és destinar 700.000 milions de dòlars de l'estafat a tapar els forats de l'estafador? Broma de mal gust, encobriment dolós, estafa al quadrat?
No pot ser res d'això, perquè ha decidit fer-ho el cristianíssim president del país més democràtic del món. En efecte, es veu que destinar 485.000 milions d'euros de l'estafat -ja que es tracta de diners de la ciutadania- a tapar els forats de l'estafador -ja que qui ven coses sobrevalorades o inexistents és un estafador- no és una estafa redoblada, sinó una operació de rescat financer que retorna la confiança als mercats i salva el món de la catàstrofe.
"Latrèutics acèrrims del lliure mercat quan s'inflen de guanyar diners, cuiten a socialitzar pèrdues i a reclamar la intervenció pública quan en perden"
Ja s'entén que els forats s'han de tapar per a evitar mals majors, no m'hi oposo. La pregunta és: on són els delinqüents, quantes ordres de cerca i captura han dictat els jutges, quants patrimonis dels estafadors han estat embargats? És un cas de desvergonyiment inaudit. Perquè els diners no s'han evaporat. Els diners han esdevinguts béns patrimonials d'algú, de grans inversors o fins i tot de molts petits especuladors que han venut successivament accions o casetes pel doble del preu de compra. Un escàndol econòmic i ètic colossal.
Encausament. Ja veig somriures mofetes. Amb condescendent superioritat, els ensinistrats sicaris del sistema, armats d'instruments analítics rudimentaris que exhibeixen amb patètic orgull pretorià, ens il·lustren sobre la quadratura del cercle. Latrèutics acèrrims del lliure mercat quan s'inflen de guanyar diners, cuiten a socialitzar pèrdues i a reclamar la intervenció pública quan en perden. Però és que, en aquest cas, no hi ha pèrdues. Es tracta d'una estafa, no ho oblidem. Per això no pot ser que s'encomani l'administració d'aquests 485.000 milions, o dels altres que arreu del món pugui costar cobrir aquesta demència, als mateixos enriquits estafadors que han causat el problema. És de pissarrí. No calen màsters de res per a adonar-se'n. O potser sí: màsters de servilisme i indignitat. N'hi ha alguns.
La història del negre insolvent d'Alabama que hipoteca la seva casa sobrevalorada i engega sense saber-ho la bola de neu infernal ha corregut abastament per Internet. Tots els diaris han publicat trucs financers, estratagemes borsàries i martingales diverses que comparteixen una mateixa característica de fons: són dolosos. Potser no són delictes tipificats, però són actes immorals i punibles.
Encobrir la delinqüència et fa culpable. No denunciar-la està penat. N'hi hauria prou, doncs, a desencadenar la màquina judicial. La qüestió és èticament transcendent i econòmicament capital. Si no es desemmascaren, deslegitimen i desactiven tots aquests agents de l'embogida economia giroscòpica, basada en la falsa estabilitat del pedaleig creixent, la insostenibilitat del sistema socioeconòmic es farà insuportable. Els estafadors haurien de ser encausats. És un deure moral i una oportunitat d'or. Possiblement acabaria responsabilitzat l'ordre econòmic vigent. Però és que potser es tracta justament d'això, de denunciar la insostenibilitat d'un sistema deletèriament externalitzador.
*Article publicat a El Periódico
Santa paciència.
ResponEliminaVaig llegir, no recordo on, que un financer és bàsicament un escanyapobres, quan més pobres més material per escanyar. Per això les grans fortunes es fan en temps de crisi.
En aquesta època de crisis en que tots els sous de la funció pública estan congelats, inclosos els alts càrrecs, el pressupost presentat pel sr. Solbes al Parlament Espanyol té tan una sola partida amb increment salarial: la destinada a la casa reial espanyola.
ResponEliminaA falta de la segura aprovació parlamentaria a en Joan de Borbó i els seus catorze acompanyants (a saltat de la llista el fantasma Marichalar) cobraran 233.000 euros més al any (22.078.000 ptes), un 2.7% més que l’any 2007.
El que representa un sou anual net de 8.863.000 euros (1.471.258.000 ptes.), sense necessitat de justificar les seves despeses davant el Parlament, ni pagar impostos.
Diàriament ingressaran 24.282 euros, es a dir, cada membre de la família Borbó guanya molt més en un dia -1.619euros- (268.723 ptes) que la mitjana dels treballadors de l’estat en un mes( menys els informatics)Je,Je.
A aquesta astronòmica quantitat cal afegir-hi els sous de les 160 persones que tenen de servei i que estan contemplades en d’altres partides pressupostaries; els viatges i la participació en cerimònies d’Estat que les abona el Ministeri d’Afers Exteriors; el manteniment de les cases reials i del príncep que estan abonades pel Patrimonio Nacional; conceptes que en total comporten una quantitat estimada de 32.000.000 euros (5.312.000.000 ptes.).
Si comparem aquestes xifres de vertigen amb el que cobren per despeses personals les altres monarquies europees -a Noruega la casa reial guanya 1.000.000 euros, a Bèlgica i a Holanda guanyen 7.000.000 euros- tan sols cal suposar que el diferencial a favor dels Borbons correspon al complement per la hemofília que pateixen.
Quan seran valents els politics i acabaran amb aquesta lacra o posaran el referèndum sobre la monarquia entre els seus objectius immediats?.
Aixó si que es una estafa ¡¡