L'iberisme és un projecte de construcció d'un Estat ibèric al que es vol dotar d'entitat política.

Proposta de bandera iberista per Sinibald Mas i Sans, l’any 1854, basada en les banderes espanyola i portuguesa.

L'iberisme (no nacionalisme ibèric) és un moviment polític i cultural que propugna l'acostament i la millora de relacions a tots els nivells entre Portugal i Espanya i, en últim terme, la unitat política dels mateixos. Aquests ideals van ser promoguts principalment per moviments republicans i socialistes d'ambdós països, especialment durant el segle XIX, quan van tenir major predicament els ideals nacionalistes de caire integrador, com el Risorgimento italià o la Unificació alemanya.
L'iberisme és un projecte de construcció d'un Estat ibèric al que es vol dotar d'entitat política. No ha de confondre's amb un simple intent d'expansió territorial d'Espanya a costa de Portugal.
L'iberisme va sorgir a la darreria del segle XVIII, especialment amb José Marchena, el qual, a l'Avis aux espagnols, va donar a la doctrina un caràcter republicà, federal i progressista. Durant el Trienni Liberal, les societats secretes liberals de la península van intentar difondre l'iberisme a Portugal per establir set repúbliques federades, dues de les quals es formarien allà: la Lusitània Ulterior i la Lusitània Citerior ). Més tard, Prim, va ser animat per Keratry a fer del Cromwell ibèric (a unir Espanya i Portugal). L'iberisme, més que una doctrina política explícita, va esdevenir un pressupòsit en algunes concepcions polítiques i socials d'esquerra, cosa que es va manifestar en arribar la República portuguesa (1910), la bandera, que és iberista. També en les doctrines àcrates de grups espanyols i portuguesos, com la Federació Anarquista Ibèrica i la Federació de Joventuts Llibertàries.
A Catalunya, l'iberisme ha estat un moviment intel·lectual i polític diferenciat del federalisme de Pi i Margall, perquè, en lloc de funcionar entorn d'Espanya, el primer ho feia des del pressupòsit d'una federació de nacions. Iberista prestigiós va ser Joan Maragall (Himne ibèric, article "L'ideal ibèric", etc.), que va proposar a Unamuno crear una revista, "Ibèrica", escrita en totes les llengües de la península. Prat de la Riba va participar d'aquest ideal els primers temps, i, en part, també Cambó. El lusòfil Ignasi Ribera i Rovira va arribar a ser un "apòstol", com ho palesa el seu Iberisme (1907), amb pròleg de J. T. F. Braga. També se'n va fer ressò Joaquim Casas i Carbó, en El problema peninsular (1933). Cal esmentar, finalment, el llibre del luso-andalús Julio Navarro Monzó Catalunha e as nacionalidades ibéricas (1906). La fórmula iberista, d'altra banda, de vegades no és res més que una tàctica per a contrarestar el centralisme castellà o espanyol.
Nacionalisme aglutinador a l'estil de l'italià i de l'alemany, l'iberisme va néixer a finals del segle XVIII entre les èlits liberals hispanoportugueses com una proposta per aturar la decadència econòmica, colonial i política dels seus dos països. El nom d'Ibèria va substituir el tradicional d'Espanya, ara abusivament acaparat per una part de la Península. L'iberisme tenia la dificultat d'haver de lluitar en contra dels nacionalismes particulars peninsulars, especialment del portuguès. Això explica les diferents formulacions que ha assolit al llarg dels segles XIX i XX: s'ha plantejat com un nacionalieme parcial (només econòmic o cultural) i s'han buscat formes d'unió polítiques el menys traumàtiques possibles, com ara les republicanes federals (que dividien prèviament Espanya perquè Portugal no se sentís amenaçat pel «germà gran»), o les unions dinàstiques, encara que no han faltat, fins i tot entre els portuguesos, els partidaris de la dissolució de Portugal dins d'Espanya. El problema principal de l'iberisme, però, és que ha estat formulat des d'interessos nacionals diferents, és a dir: des del nacionalisme espanyol o castellà, des del nacionalisme portuguès i, posteriorment, des de nacionalismes com el català o el gallec.
Existeix un iberisme específicament català al llarg del segle XIX? És el federalisme català, i per tant l'iberisme dels federalistes, començant per Antoni Puigblanch, una mostra de la voluntat reivindicativa catalana? Cal allunyar-se d'una visió falsament nacionalista del federalisme, el qual, si bé es basava en la descentralització territorial, no posava en dubte la idea de nació cultural espanyola o castellana, fins i tot a nivell peninsular. L'any 1854, Pi i Margall escrivia a La Reacción y la Revolución que Portugal «es una nacion hermana, enclavada en nuestro mismo territorio, fecundada por nuestros mismos rios, animada por nuestro mismo espíritu, dotada de nuestras mismas facultades», i per això els dos pobles «se tienden ya la mano, y aguardan una sola voz para fundirse». Portugal serà, per als federalistes, assimilable a Múrcia, Andalusia, Catalunya o Aragó. L'única diferència amb el plantejament d'autors com Sinibald de Mas, que el 1852 va publicar A Ibéria a Lisboa, seria, a part del monarquisme, que Mas, tot i ser català, defensava el centralisme polític al costat de la imposició cultural ibèricocastellana. Les doctrines polítiques de l'època, influenciades per l'estatalisme francès, tendien a identificar Estat i unitat cultural. Com a màxim, l'iberisme podia ser llegit com el pas previ cap a un utopisme polític que incloïa el llatinisme i la federació d'Europa, projecte que a Catalunya va ser defensat especialment per Víctor Balaguer, molt influït per Mistral i el Felibritge, i que, si més no, permetia crear un pont entre le Península i el nostre passat occità.

Actualment no hi ha cap partit amb representació democràtica que defensi aquest ideal.