A l’entorn de la independència.

Moltes vegades hem escoltat algú parlar a l’entorn del concepte de la independència nacional amb expressions com: “demanarem la independència”, o “quan ens donin la independència”. Conceptes erronis de base. Malgrat això són a bastament emprats tant per polítics, com partits del ram. A la independència nacional, s´hi arriba per la via de la proclamació. És a dir, desprès d’una negociació o trencament, una nova nació presenta les seves credencials al concert de nacions del Món. De resultes del seu reconeixement internacional se’n desprendrà la seva legalitat.
En aquest procés hi ha un punt que marca la seva diferència, i aquest és la fixació geogràfica en clau del territori que ocupa. Quan es va proclamar la segona República Espanyola després d’unes eleccions municipals, el territori que s’estava marcant era tot l’estat espanyol. Tot el que n’hagués pogut sortir era més o menys federal, com així va ser. Per a marcar un territori diferenciat cal fer-hi un esdeveniment en exclusiva i amb caràcter vinculant. Una consulta o un referèndum podria marcar el territori, però no donaria uns portaveus vàlids. Unes eleccions, municipals o catalanes podríen donar aquest element afegit.
Sempre, és clar, que anessin acompanyades d’una majoria social i d’una voluntat insubornable de proclamar-ne la secessió del territori. L’expressió adequada doncs seria: “ens hem de donar la independència” o “hauríem de proclamar la independència”.

Esborrany d'article per al Mònic.

H0L4! C0M 35745?

4QU357 M15547G3 53RV31X P3R 4 PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N7S!

4L C0M3NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3N7 LL3G31X 4U70M471C4M3N7, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1!

N0M35 UN5 QU4N75 P0D3N LL3G1R 41X0.

3NG4NX4-H0 4L 73U MUR 51 H0 P075 LL3G1R

51 H45 4RR1B47 4C1, 4PR0FI73 P3R D3517J4R-73

B0N35 F35T35 1 M1LL0R 4NY 9!

UN4 4BR4Ç4D4,

FR4NC3SC M3RC4D3

Ni estat ni benestar

La setmana passada es va aprovar el projecte de llei dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2012. La presentació d'aquests pressupostos es va fer sota l'eslògan "Menys retallades i més ingressos". Les taxes seran el principal instrument per augmentar la recaptació de diner a través de la pujada del transport públic, la matrícula universitària, el preu de la benzina, el cànon de l'aigua, el tiquet moderador dels medicaments i la taxa turística. En un altre nivell, la setmana vinent finalitzarà el termini fixat pel govern de l'Estat als agents socials perquè arribin a un acord sobre la reforma laboral. Alguns dels punts que més discussió estan generant són la creació d'un contracte únic, la implementació de les anomenades minifeines i el major protagonisme dels convenis d'empresa en lloc dels col·lectius.

Dins el sac de la crisi econòmica, moltes d'aquestes actuacions es presenten, taxativament, com l'única opció possible. Es defensen, des d'una dubtosa expressió de sensibilitat social, com un mal menor per garantir l'estat del benestar. Però els més que possibles efectes perversos d'aquestes actuacions plantegen un dubte: fins a quin punt les solucions estructurals a una crisi conjuntural garanteixen el dèbil model de benestar del nostre context?

L'estat del benestar es consolida després de la Segona Guerra Mundial com un pacte social entre el capital i el treball per garantir un mínim de drets socials a la ciutadania. El consens social fixa que l'estat ha de garantir com a recursos bàsics per al benestar de la població l'accés a l'educació, a la salut i al sistema de pensions. Són els tan anomenats tres pilars de l'estat del benestar: als dos primers s'hi accedeix de manera universal a través del padró, mentre que al tercer s'hi accedeix a través de la cotització que facilita l'ocupació regularitzada. El pacte fundador de l'estat del benestar també preveu la protecció del sistema democràtic. Es reconeix el paper legítim dels agents socials en els processos de presa de decisions com a garanties de cohesió social. Entre altres aspectes, s'articula la negociació col·lectiva com el principal vehicle de regulació de les relacions laborals.

La proposta de pressupostos de la Generalitat entra en contradicció amb els principis fundadors que atorga la paraula benestar a l'estat. En primer lloc, en justificar la pujada del preu del transport públic o les taxes universitàries tot apel·lant a l'aportació econòmica que l'Estat ja fa a aquests serveis: la ciutadania, a través dels impostos, i no l'estat, és qui finança aquests serveis. Per aquesta raó la paraula repagament és més adequada que la paraula copagament. És legítim exigir responsabilitat al ciutadà com a usuari dels serveis públics, però cal no oblidar que l'estat gestiona i no regala aquests serveis a la ciutadania. En segon lloc, es proposen introduir pràctiques de repagament en la xarxa pública sanitària sota l'argument que és una pràctica consolidada en altres àmbits com el transport o les taxes universitàries. És pervers comparar peres amb pomes. L'accés a la salut i no el transport és el que fa més de mig segle es va consensuar com un recurs bàsic per garantir un mínim de benestar a la població. Quan es parla de línies vermelles cal entendre que les peres són intocables.

El debat sobre la reforma laboral entra en contradicció amb els principis fundadors que atribueixen la responsabilitat del benestar a l'estat. Prioritzar la importància del conveni d'empresa per sobre del conveni de sector, provincial o estatal suposa desprotegir el treballador davant l'empresari. Negociar les condicions laborals entre els sindicats que formen part d'un sector i la patronal no és el mateix que sis treballadors d'una empresa negociïn directament amb el gerent o director. Mentre que el primer escenari actua com a garantia de la negociació col·lectiva, el segon obre la porta a la individualització de les relacions laborals a través dels departament de recursos humans. La regulació de les pagues extres és un dret social dels treballadors que corre el risc de convertir-se en una moneda de canvi per a l'empresari en funció dels seus interessos. Quan des de la Cecot es defensa el conveni d'empresa per ajustar el pagament de la paga extraordinària segons la liquidat de l'empresa, prima l'interès de l'empresari per sobre del dret del treballador.

Les solucions estructurals a la crisi conjuntural encobreixen un canvi de model en què l'estat i el benestar perden protagonisme a costa del mercat i la desigualtat. En matèria d'educació es potencia l'escola concertada amb l'empobriment de l'escola pública i s'aposta per un model universitari més elitista. En l'àmbit sanitari, la disminució dels recursos afecta les condicions d'accés de la ciutadania tot promocionant, indirectament, les 24 hores d'atenció que garanteixen les mútues mèdiques privades. De moment, les pensions es mantenen, però les condicions laborals dels treballadors per poder-hi accedir els fan vulnerables. La crisi econòmica és l'excusa perfecta per canviar els principis fundadors de l'estat del benestar. Si continuen els canvis estructurals, quan acabi la crisi, que un dia acabarà, no hi haurà ni estat ni benestar.

SARA MORENO a l'ARA

Devaluant la vida

Com no poden devaluar la moneda han decidit devaluar-nos les vides. El que estem vivint aquests dies és un dels episodis més lamentables que hem viscut en democràcia. De tots és sabut que l’origen de la crisi no està en les finances públiques. I que ara el principal repte és canviar un full de ruta –l’europeu- que s’està demostrant un fracàs. Però la proposta de Merkozy és el darrer intent per fer d’aquest escenari una oportunitat per imposar els seus dogmes. Ajust del dèficit, encara que sigui a costa de devaluar més la precària economia europea, amb reforma dels tractats inclosa, fent que una política, la seva, sigui d’obligat compliment, i obviant que Alemanya i França han incomplert aquests objectius en moltes més ocasions que Espanya. El problema no és baixar el tipus dels diners, pels bancs, sinó la manca de govern econòmic, ni política fiscal, ni pressupostària després de tenir una moneda única. Avui, el problema no és la inflació, principal preocupació del Banc Central Europeu (BCE), sinó l’especulació contra el deute sobirà. I mentre tenim una escena preocupant i una altra lamentable. La preocupant és l’actitud del futur President espanyol, que ho fia tot a un ajust dolorós i a la reforma laboral que permetrà, ja que no hi ha govern econòmic, ni pot devaluar la moneda, devalua la vida de la gent. I l’escena lamentable és la del president Zapatero que s’apunta a la proposta Merkozy, fent que l’únic futur possible sigui el d’un ajust dolorosíssim.
Ahir, un lúcid article de Juan Fernando López Aguilar (ELPAIS) descrivia quin és el moment que viu Europa. En l’article parlava que el vot progressista ha vingut a “nihilitzar-se”, deixant-se endur pel pànic, la indignació o l’espant. Té raó. Però quan la socialdemocràcia avala les polítiques de la dreta, i ningú aixeca la veu, sigui amb la reforma de la constitució o amb les darreres expressions del Govern Zapatero, els socialistes contribueixen calamitosament en la construcció d’aquest escenari descrit pel mateix Lopez Aguilar. Aquests dies hi ha qui es pregunta sobre el futur dels partits socialistes, del PSC i del PSOE, i més enllà dels nominalismes, de quins han de ser els nous lideratges, potser és hora que algú aixequi la veu i comenci a dir que el problema de fons està en l’aval a una sortida de la crisi que no ens du enlloc.

Article publicat per Joan Herrera en el seu bloc.

L'Ajuntament de Torredembarra atura durant tres mesos la recaptació de les multes d'un radar mòbil al municipi

Torredembarra (ACN).- L'Ajuntament de Torredembarra ha anunciat aquest dimecres que queda aturat durant tres mesos tot el procés de recaptació de les més de 4.000 multes d'un radar mòbil al municipi durant l'estiu. L'alcalde Daniel Massagué ha explicat que aquest dimarts ha signat un decret on demanava al departament de Base del consistori aturar tot aquest procés. Massagué ha dit que tècnicament les sancions estan ben posades però que en tot cas, s'obrirà un procés per estudiar què ha passat. El batlle ha dit també que cal diferenciar els aspectes tècnics dels polítics i fer didàctica viària. Segons el batlle, la decisió s'ha pres sabent el context econòmic actual i les conseqüències que tindria no aturar el procés.

Font: Directe!CAT

Excursió pel patrimoni de pedra seca.

És dissabte pel matí i fa sol. Són dos quarts de deu i puntualment la gent s’aplega a les portes del Castell. Ens hem trobat per participar en una excursió per seguir l’itinerari de pedra seca que ha preparat la comissió de medi rural del consell municipal de sostenibilitat. Anem per l’avinguda de Sant Jordi i fins al final del carrer del Gladiol on agafem un caminet que ens portarà fins al pluviòmetre. Aquí s’inicia el Camí dels Caus. Al poc arribem a la finca de ca l’Aurèlia. On podem observar diverses obres en pedra seca ben conservades: trones, marges, desaigüe i escala. Seguim pel Camí dels Caus, camí en bon ús i bon estat, on podem observar alguns elements de hidràulica a les parets en pedra seca. Tot seguit arribem a la barraca número dos. Es tracta d’una barraca de pedra seca adossada al marge, on podem observar l’actual procés de reconstrucció del sostre. Una mica més endavant a les Roques Planes, arribem a una altra barraca de pedra. Es tracta de la barraca número quatre, amb les seves parets i marge ja totalment reconstruïts. Continuem pel camí rural ja asfaltat que forma part d’un itinerari de bicicletes i passeig on hi ha trams ben treballats, però la conservació dels marges està poc cuidada.
Travessem per sota la N-340 i l’AP-7 i girem a l’esquerra fins trobar la barraca número nou que està en procés de neteja, desbrossament i reparació. Es tracta d’una barraca en bon estat de conservació i situada en un entorn immediat molt bonic. Barraca d’un sol espai i adossada al marge. Seguim fins a trobar el GR-92, camí rural on ja s’hi han realitzat sis intervencions de restauració. Hi observarem diversos elements d’hidràulica. Finalment arribem a la barraca número vuit, totalment restaurada. Barraca adossada de doble habitacle. Cal destacar de l’exterior la captació d’aigües cap a l’aljub interior, el banc, la menjadora, cisterna, armari, banc i llar de foc.
La cinquantena de persones que hi vam participar vam gaudir d’una bona aproximació al nostre patrimoni de pedra seca.

Esborrany per al Diari de La Torre de desembre'11

Un nou camí de fruites a Torredembarra.

Els resultats a Torredembarra, de l'Entesa pel Progrés de Catalunya (pel que fa al Senat), ens haurien de fer reflexionar. El PSC i ICV més ERC, han iniciat un camí a Torredembarra que va precisament en aquesta mateixa tendència. Tenim més coses en comú que diferències. Si sumem peres amb pomes pel que fa al Congrés aquests tres partits a Torredembarra sumen 2.507 vots, és a dir més que CiU (1.950 vots), i més que el PP (1.595 vots). No serveix de res fer aquests números, ja ho dic jo, però són bonics.
No sóc il·lús i només m'estic permetent una mena de licència literaria. De totes formes permeteu-me que sigui l'enarborat d'aquesta idea, no penso renunciar a seguir posant d'acord a gent propera. Tenim un camí llarg però molt il·lusionant, camí amb grans reptes i també desencisos. Espero que finalment en un molt proper futur sigui possible dibuixar un petit nucli de minims comuns denominadors.
La majoria que avui escenifiquem a Torredembarra en els resultats pel Senat, crec que poden seguir alimentant la possibilitat d'entesa estratègica de l'esquerra torrenca. No parlo de fer volar coloms, parlo d'un camí ja iniciat. Vindran més trobades i vindran més documents i comunicats conjunts. Treballar units pot arribar a fer-nos sumar. I seria molt interessant que peres, pomes i taronges es posin d'acord més enllà d'una simple macedònia.

Lluites i protestes

Les lluites poden acabar sent beneficioses per a la societat. Només cal recordar lluites polítiques recents com la lluita per aconseguir la gratuïtat de l’autopista. O la lluita contra el tren de velocitat alta. La lluita per allunyar l’AVE del nostre territori, tant trinxat. Fins i tot la lluita contra la urbanització Muntanyans II. Lluites que tot i anar contra una legalitat vigent, acaben revertint en positiu. Lluitar políticament per a pressionar al govern municipal per que faci bé les coses, informant i senyalitzant correctament seria lloable. Fins i tot seria exemple d’una bona lluita política el treballar colze a colze per aconseguir una bona vialitat ben senyalitzada, i per que es fessin campanyes d’informació vial.
Personalment prefereixo recomanar la via de la mediació i l’arbitratge. I per descomptat que s’utilitzin sempre les vies del diàleg i la participació. La participació ciutadana a l’Ajuntament de Torredembarra té un instrument encara poc utilitzat, però extraòrdinariament útil: El Consell Municipal de Sostenibilitat. Aquest organisme consultiu municipal, que enguany celebra els seus deu anys de vida, pot debatre i proposar mapes de vialitat i senyalització del trànsit, i fins i tot suggerir que s’engeguin campanyes de sensibilització. Acostar-se al nostre Consell de participació és un senyal de lluita políticament correcte. Només cal demanar torn de paraula.


Publicat al Mònic de novembre 2011

L'Alba: esperit renaixentista en verd.

La candidata ecosocialista per Tarragona, Alba Benedicto, és del tipus de persones que no tenen temps perquè no paren de fer coses. En ella el compromís humanista conviu amb el gust per les arts: totes és clar.

Foto: L'Alba domina l'art de preparar un bon cafè: els serveix a centenars quan ajuda al seu pare al bar de la Societat Obrera de Tivissa. 

Alba Benedicto camina al ritme de Love of Lesbian. Almenys és la música que sona en la seva Mp3 quan acudeix a la cita amb el Diari.  El pop indie és un dels seus estils favorits. «Però sóc molt eclèctica, escolto de tot. M'agrada tot tipus de música. Des de Los Planetas fins Rafaella Carrá i Rocío Dúrcal ». Vaja, això sí que és tenir una mentalitat oberta, penso, i és que de la xerrada distesa amb la candidata ecosocialista per Tarragona va a desprendre sobretot això: obertura i curiositat per tot.

Especialment per la creació artística, però no des de la mera aproximació intel·lectual, sinó des del punt de vista pràctic, real, orgànic.

Alba, que té 28 anys però aparenta menys -això l'hi diu tothom i ella confia en mantenir aquest do genètic amb el pas dels anys-, sembla pensar: si, m'agrada la literatura, ja que escric, si m'agrada la pintura, pinto, si, m'agrada la música, interpreto... encara que l'activitat política com a cap de llista d'ICV-EUiA condicioni ara la seva agenda.
Lletres i nombres. Alba viu entre Tivissa, Tarragona i Barcelona. Amb l'urbs Tarraco té una relació estreta. Aquí es va instal·lar el 2001 en un pis compartit quan va començar a la URV la carrera de Psicologia. Li queda per aprovar únicament l'assignatura de matemàtiques. «Estadística és el més dur de rosegar, una autèntica creu per als que vénen de Lletres», diu. A causa del tràfec que porta aquesta dona, ara la cursa a través de la UOC.
Mig en broma, mig seriosament, apunta que «per dedicar-me a la política crec que les nocions de psicologia em van molt bé», si bé precisa que «mai m'ha atret aquesta disciplina des del punt de vista clínic, sinó que sempre em he decantat per la psicologia dels grups, de les organitzacions, o aplicada al treball ». Va fer el pràcticum - «amb un excel·lent, però això no cal que ho posis, eh?», Diu-a la Assoc, l'oficina d'assessorament per al'ocupació de CCOO, sindicat al qual està afiliada.
De peixatera a guia turística
Alba ha treballat «des de l'edat que era legal que treballés», sentencia amb un punt d'orgull. Ha fet de peixatera tres anys en un supermercat de Móra la Nova, de enquestadora, de cambrera, de guia turística... «Per pagar-me els estudis, perquè la meva família és de classe treballadora». I hi ha en aquesta afirmació alguna cosa més que un altre punt d'orgull.
Amb dues germanes més petites, Alba és en Tivissa «la xiqueta del Manyo, perquè el meu pare és de Terol. Vi amb 16 anys amb els seus pares i un germà».
Per això «a casa és habitual utilitzar paraules o frases fetes en castellà, i en castellà em dirigeixo al meu avi patern, que ara viu a Amposta».
A Barcelona té a la seva parella, que és músic, i les tasques de partit, encara que va entrar en política des de l'àmbit local, «gairebé sense adonar-me'n». Va ser a Tivissa el 2003, de la mà de Joan Pere Vernet, el seu «pare polític». Tivissa és per Alba «mitja vida». A la Societat Obrera, la Societat que l'Alba va arribar a presidir-, ha viscut moments commovedors.
«Sobretot en companyia dels meus quatre senyores grans preferides, que m'expliquen 'batalletes' de la guerra. He rigut i plorat tant amb les seves històries! Els seus pares van ser afusellats simplement per ser membres de la junta de la Societat! », Exclama contagiant la seva indignació.
«Cal tenir en molt present que gaudim avui d'uns drets pels quals algú un dia va lluitar i va pagar fins i tot amb la vida», reflexiona.
Alba està a Facebook, a Twitter, i maneja una Blackberry. Ara llegeix, de Santiago Vilanova, La bomba atòmica de Franco. Quina combinació per a una ecologista d'esquerres que viu a 25 km d'Ascó ia 12 de Vandellòs.
- ¿I el llibre de Joan Herrera, se l'ha llegit?
-Sí, és clar. Ai, ai ... Com és el títol? A veure si ara quedaré malament! Ecologia... Ecologia i... Economia i ecologia, això. Economia i ecologia. Està molt bé, molt bé, el llibre de Joan Herrera.

Font: Diari de Tarragona

Aquest dimecres acte públic d'ICV a Torredembarra

Benvolguts amics,

Aquest dimecres 9 de novembre Iniciativa per Catalunya, organitza un acte públic a Torredembarra. Finalment qui podrà venir seran el Toni Puig, candidat número tres per Tarragona. La Teresa Fortuny, candidata número 4 per Tarragona. I l’Arga Sentís, regidora d’ICV-EUiA a Tarragona. La presentació de l’acte la faré jo mateix, Francesc Mercadé, com a adherit a ICV de Torredembarra.

L’acte tindrà lloc aquest dimecres com hem dit, a partir de les 19,30 a la Sala Polivalent de Cal Maiam, al carrer de Santa Rosalia, 38 de Torredembarra.

Us hi espero

Francesc Mercadé
ICV Torredembarra
... i a sobre hem de callar?