'Aquestes eleccions són les més importants que s'han fet mai'

Raül Romeva (Madrid, 1971) va treballar, abans de ser elegit eurodiputat per ICV el 2004, com analista sobre conflictes armats i reabilitació postbèl·lica a Intermón Oxfam i al Centre UNESCO de Catalunya. Al Parlament Europeu ha estat reconegut com el segon diputat més actiu de l'última legislatura. En aquesta entrevista amb CRÒNICA explica la importància dels comicis europeus actuals

Vostè ha estat reconegut com un dels eurodiputats més actius de la cambra. Això es deu només a que el seu grup és molt reduït?

No necessàriament. És evident que quan ets l’únic diputat del teu grup has d’estar a molts fronts, però hi ha tota una sèrie d’activitats que són individuals i no tenen res a veure amb el nombre de gent que tingui el grup. Ser el segon, el cinquè o el setè no és massa rellevant, perquè la diferència és de poques intervencions, el que sí que és rellevant és ser a la franja alta o a la franja baixa. Però haig de dir que hi ha molta gent, de tots els partits, que es pren la seva feina seriosament i participa activament, encara que també n'hi ha algun que respon al prototip d'anar a Brussel·les a retirar-se. Jo sóc dels que penso que el Parlament Europeu és cada cop més important i responc en conseqüència.

És el segon cop que és el candidat d'Iniciativa a les europees. Què significa per vostè?

És el segon i l'últim, perquè considero que amb legislatures de cinc anys ja és suficient. Aquest primer mandat ha estat molt de formació i aprenentatge, ja que no coneixia molt la institució. En aquest segon mandat aspiro a concretar línies de treball que, més o menys, ja hem començat a empastar en la primera legislatura. Espero i desitjo que sigui la legislatura de la concreció i la consolidació. També crec que és bo combinar l'experiència amb la il·lusió, perquè una de les coses que he pogut constatar és que moltes de les coses que he aconseguit ha estat perquè era nou, és a dir, perquè no sabia que eren difícils. Aquest punt d'inconsciència i de desacomplexament fa que hi posis totes les ganes i que al final les acabis aconseguint.

Però s'han pogut assolir alguns objectius o han quedat per aquesta nova legislatura?

No, no. Hem fet moltes coses. El rànquing demostra la feina que hem fet. Pocs cops veuràs un diputat que acaba d'entrar hi hagi aconseguit aprovar cinc informes com és el meu cas o que hagi presentat el nombre de resolucions que he presentat. Sempre voldries aconseguir més, però ara tenim una ofensiva conservadora important que frena moltes de les coses.

Què hi anirà a defensar a Europa?

Sobretot els drets. Drets socials, drets universals, de les dones, dels pobles, de les llengües, dret a la vida... Europa és el lloc on s'hi han de defensar els drets, perquè els drets funcionen en la mesura que s'hi involucren les institucions. Jo sempre he considerat que aquest és l'aspecte fonamental. Defensar el dret de les persones, però també dels animals, ja que nosaltres sempre tenim una visió massa antropocèntrica.

En aquest sentit, la directiva del retorn no el devia deixar gaire satisfet...

No, no! És que aquesta ha estat una de les grans decepcions d'aquests cinc anys, tant per la directiva en sí com per la opció que van escollir els socialistes. La directiva del retorn suposa un retrocés incomprensible en aquest model de la Europa dels drets, de les llibertats i del respecte a les persones. Ens trobem en una deriva - impulsada pels populars però en la qual la socialdemocràcia s'hi està adherint – en la qual es criminalitza la immigració, i això és una verdadera irresponsabilitat històrica, perquè els europeus són pobles d'immigrants. Una cosa és exigir la igualtat de responsabilitats, que es sotmetin a les nostres lleis, i que aprenguin les normes i la llengua, però de la mateixa manera s'han de garantir els seus drets. Drets fonamentals com el de l'habitatge, els laborals o el del vot. Obligacions, deures, i submissió a la llei, tots; però drets, també tots.

Diuen que el pitjor enemic de l'últim és el penúltim.

(Pensa) Jo crec que és així quan és un problema global, perquè amb la crisi actual hi ha una espècie de competència per aconseguir els ajuts públics. Hi ha una percepció errònia que els que arriben de fora tenen tots els ajust i els d'aquí no, i això és fals. La solució passa per garantir serveis públics que estiguin adequats a les persones que tenim actualment i a la situació actual. No es tracta que es barallin determinats grups segons el seu origen pels pocs recursos que hi ha, sinó que s'ha de garantir que els recursos destinats a polítiques socials s'incrementin. Com? Reforma fiscal. L'única manera d'ingressar és amb el sistema impositiu. Aquesta obsessió que tenen alguns, inclús els socialistes, de baixar impostos l'únic que està provocant és deixar l'Estat sense recursos per fer polítiques socials, i que hi hagin privatitzacions. Molts països ja estan canviant aquest model que tenien fins ara. La lluita contra la pobresa comença per aquí.

Acostar-se a Europa és allunyar-se d'Espanya?

Pot ser, pot ser... Hem de ser conscients que la Europa dels estats està tancada i superada, ja no entusiasma, és artificial i no mobilitza. La única Europa que pot funcionar és la que està construïda dins de les sensibilitats diferents que formen la pluralitat europea. El subjecte ja no han de ser els estats, sinó els pobles. I això ja és així ara, perquè a Catalunya tenim una descentralització que fa que gestionem una sèrie de coses importants des d'aquí, i aquestes coses s'haurien de parlar directament amb Europa, no pas a través de l'Estat espanyol. Això significa que ens allunyem d'Espanya? Doncs sí. Però ho hem de fer per ser eficients amb el sistema que ja hi ha.

Però en canvi, el tema de la oficialitat de la llengua a les institucions no el podem resoldre a Europa.

Correcte. Perquè tal com està establert el règim lingüístic europeu, la solució només passa per Madrid. No es tracta de canviar el model lingüístic europeu, només es tracta que Madrid reconegui que Espanya és un estat plurinacional i plurilingüístic, que reconegui la oficialitat de les quatre llengües. En el moment que passi això, s'ha acabat el problema i el debat. L'únic que té la potestat per fer-ho és el govern de l'Estat.

Em creia que l'única opció a Europa era la d'una llengua per estat.

Depèn de cada estat. Aquest argument és el que fan servir els socialistes, ja el conec. Cada estat pot decidir canviar el seu règim lingüístic, no passa absolutament res. Si el govern espanyol volgués podria fer d'avui per demà una nova interpretació del règim lingüístic espanyol, enviar-ho al marc europeu i dir que l'Estat espanyol té quatre llengües oficials. El que passa és que el govern espanyol no vol.

Però aquesta interpretació no es trobaria amb una majoria conservadora contrària igualment?

Aquí tindríem la segona batalla, ja que la decisió final l'hauria de prendre la mesa del Parlament, de majoria conservadora. Però fins que no resolguem la primera batalla no ens trobarem amb la segona. En aquest moment, quan nosaltres traiem aquest tema a Europa ens diuen: 'això ho tenen resolt al seu estat?'. I hem de dir que no, perquè al Congrés no podem usar la nostra llengua. Aleshores ens diuen que per què demanem una cosa allí que no fem ni al nostre estat. Per tant, insisteixo, el primer pas és resoldre el tema a Madrid. Després hi ha el problema de la majoria conservadora de la cambra. Però nosaltres seguirem treballant en el tema de la llengua a Europa, com hem fet fins ara, i de fet hem aconseguit algunes coses, tot i que en falten.

Com veu els altres candidats dels partits catalans?

A nivell personal em mereixen tot el respecte. Del senyor Junqueras i el senyor Tremosa valoro molt que hagin fet el pas que jo vaig fer fa cinc anys, que és passar de la carrera social o acadèmica a fer una aposta política, perquè crec que ens toca a tots contribuir a fer que això avanci en la direcció que nosaltres creiem. Els desitjo molta sort. Amb la senyora Badia, que ja ens coneixem, en algunes coses hem coincidit i amb altres no en aquests cinc anys al Parlament, i amb el senyor Vidal-Quadras, bé, malgrat el respecte personal que sempre s'ha de tenir, és evident que defensem projectes que estan a les antípodes l'un de l'altre.

Alguns candidats plantegen les eleccions en clau catalana. Què en pensa?

Jo crec que és un error. Però crec que mica en mica s'està desinflant, perquè això no són les eleccions a la Generalitat. Ara mateix no votem sobre la independència de Catalunya o la sobirania – malgrat que jo tinc la meva sensibilitat al respecte -, ara hem de decidir qui ens farà sortir de la crisi, amb quines polítiques i cap a on ens portarà. El terreny de joc és europeu, i és importantíssim.

I què es pot fer per motivar a un electorat que no acostuma a preocupar-se per aquests comicis?

D'entrada, deixar molt clar el titular: Són les eleccions més importants que s'han fet mai, en qualsevol àmbit. És el missatge central. I això és així perquè determinarà de quina manera sortim de la crisi, una cosa que ens està afectant a tots. La gent ho entén tot això. I la gent entén que les solucions i les polítiques per sortir-ne no són les mateixes que les d'aquells que ens hi han portat. De fet, son tot el contrari. Hem de deixar l'obsessió de la Europa del mercat, que existeix i és part del problema, i construir la Europa social, que no existeix. El set de juny estarem votant solucions a la crisi. I la gent ha de saber que aquesta crisi ha estat causada per una sèrie de polítiques impulsades per la dreta i que s'han de canviar. Aquest és el missatge important.

En aquest sentit, si tornés a guanyar la dreta, seria un cop molt dur.

Seria un desastre. Si els que ens han posat en aquesta situació econòmica, financera i ambiental es mantenen, anem cap al desastre. El problema que tenim ara son els lideratges. Europa no està en crisi, està en crisi el lideratge d'Europa. Si es mantenen els lideratges actuals, com per exemple el del senyor Barroso, anem cap al desastre.

Qui seria un bon president de la Comissió Europea, doncs?

El president de la Comissió hauria de sortir de la votació directa del Parlament Europeu. El problema que tenim ara és que el nomenen els estats, i això és un error gravíssim i inacceptable. Jo et podria dir molts noms, però tots serien de la correlació de forces de l'esquerra verda plural. Tenim gent amb molta sensibilitat que podrien donar la talla. Però no crec que sigui un problema de noms, sinó de sensibilitats.

Quant a energia, s'ha de tancar definitivament l'opció de les nuclears?

Sí! (convençut). Aquí hi ha un fals debat, que ja hauria d'estar tancat. Les nuclears mai han estat l'opció i l'única via és que es vagin tancant a mesura que se'ls acabi la vida. El que hem de fer és invertir en les energies renovables i retirar qualsevol confiança en les nuclears. Jo encara tinc present episodis com el de Txernòbil.

Per acabar, com es viu la realitat política de Brussel·les?

(Riu). Bé, és una realitat complexa. Té contres, com ara que estàs viatjant molt, que estàs lluny de Catalunya, això dificulta la conciliació i estar a prop de la gent d'aquí,... Però per altra banda, amb les noves tecnologies podem seguir l'actualitat catalana i política a l'instant, i podem opinar des d'allí. Jo crec que és important que la política catalana s'europeïtzi, perquè ha estat sempre molt tancada en sí mateixa – com l'espanyola – i jo crec que Catalunya pot aportar molt a Europa.

Entrevista a Raül Romeva, eurodiputat i candidat d'Iniciativa a les eleccions europees

Davant de la present crisi de dretes, solucions d'esquerres:

Solucions d’esquerres per sortir d’una crisi de dretes. Per una Europa social, verda, feminista i dels pobles.

1. Substituir el Pacte d’Estabilitat i Creixement per un Green New Deal; és a dir un nou acord social i verd contra la crisi, per l’ocupació plena i estable, els drets socials, la modernització ecològica, l’eficiència energètica i les infraestructures sostenibles, compatible amb un espai monetari únic i obert.

2. Creació als països de la UE de 5 milions de llocs de treball en l’economia verda. Ocupació en infraestructures sostenibles i socials. Afavorir la inversió en sectors estratègics i amb fort impacte en la creació d’ocupació: xarxes de transport públic ferroviari, rehabilitació d’habitatges, equipaments educatius, sanitaris, culturals i socials. Protecció i millora dels espais protegits i de la biodiversitat.

3. Democratitzar el Banc Central Europeu i modificar els seus objectius, inclosos el desenvolupament sostenible i la plena ocupació. Elecció de la direcció i control per part del Parlament.

4. Creació d’una Comunitat Europea de les Energies Renovables (CEER) per donar suport a l’objectiu a llarg termini d’obtenir la totalitat de l’energia a partir de fonts renovables. L’objectiu d’assolir un estalvi d’energia del 20% el 2020 ha de ser vinculant. També el 2020 el 35% de l’energia ha de ser d’origen renovable.

5. Compromís europeu contra el canvi climàtic: assolir una reducció de les emissions del 40% l’any 2025 (respecte a l’any 1990) i del 90% el 2050. La Unió Europea fixa només un objectiu del 20% per a l’any 2020, i del 30 % si hi ha acord a nivell internacional.

6. Salaris dignes: estendre el Salari Mínim a tots els països de la Unió Europea. El salari mínim ha de ser, almenys, el 60% del salari mitjà net de cada país. Promoure un marc regulador que impedeixi les pràctiques de “dumping” salarial dins la Unió Europea. Salari Màxim lligat a l’economia real: limitar els salaris, les primes i altres ingressos i avantatges dels administradors i directius del sector financer, així com de totes les empreses que es vegin beneficiades per ajuts públics.

7. Harmonització fiscal i fiscalitat verda: Impulsar progressivament l’harmonització fiscal als països de la Unió Europea sobre la base de tres figures fiscals que gravin la renda personal, els beneficis de les societats i els patrimonis (tram comú europeu en l’impost sobre la renda, base imposable consolidada comuna de l’Impost de Societats [BICCIS], convergència en l’IVA i els impostos especials). Fiscalitat verda: taxes sobre l’energia i generalització de l’Eurovinyeta per gravar el transport de mercaderies per carretera.
8. Implantació de la Taxa Tobin per donar transparència i gravar els moviments especulatius de capitals.

9. Acabar amb els paradisos fiscals dins la Unió Europea i impedir, coordinadament amb la resta del món, els moviments de capitals cap a paradisos fiscals extracomunitaris. Prohibir el secret bancari a tota la Unió.

10. Lluitar contra la desigualtat salarial home–dona: revisió i actualització de la Directiva del Consell Europeu 75/117/CEE relativa a l’aplicació del principi d’igualtat de retribució entre els treballadors i les treballadores.

11. Directiva per establir un permís de maternitat mínim de 24 setmanes, amb la percepció íntegra del sou.

12. Mobilitat sostenible: prioritzar les xarxes transeuropees de transport per ferrocarril i transport marítim, els dos sistemes de transport de mercaderies de llarga distància menys contaminants, i gravar els combustibles que utilitza l’aviació. El 2020 el 30% de les mercaderies transportades per terra ho hauran de ser per tren.

13. Tancament gradual de les centrals nuclears. Pla pont per a l’energia nuclear per tancar les centrals nuclears, tot assegurant el subministrament a partir de fonts netes. En el cas espanyol pròrroga de 5 anys després de l’amortització de les centrals i creació d’un fons amb els beneficis d’aquestes centrals que tindria el següent repartiment: 20% per a la seguretat de les centrals, 15% per al gestor de la central, 15% per al desenvolupament dels territoris on s’ubiquen les centrals i 50% per a l’impuls de les energies renovables.

14. Destinar part dels fons FEDER a cofinançar programes de rehabilitació d’habitatges, amb l’objectiu de reduir la despesa energètica a les llars, incorporar aïllaments i panells solars i substituir els sistemes de calefacció ineficients. Reducció del 30% del consum energètic en habitatges i edificis comercials el 2020.

15. Reforma de la Política Agrícola Comuna per garantir la viabilitat de l’explotació agrícola familiar i l’agroramaderia ecològica. Subsidis amb criteris econòmics, socials i ambientals i no per beneficiar els grans productors. Etiquetatge de la traçabilitat dels preus en el producte final, exposat en el punt de venda, a fi que el consumidor conegui els increments de preus en cada punt de la cadena de comercialització.

16. Fer de la Unió Europea un territori lliure de transgènics. Moratòria del cultiu d’aliments modificats genèticament (OGM) i de la importació d’aquests fruits.

17. Nova cultura de l’aigua. No al transvasament del riu Roine. Aprofundir en la Directiva Marc de l’Aigua (2000/60/CE), basada en l’estalvi i la reducció del consum, la reutilització i l’eficiència en la distribució i la recuperació d’aqüífers per incrementar la disponibilitat d’aigua.

18. Crear l’Espai Social Europeu: un sistema europeu de normes laborals i socials bàsiques en matèria salarial, de condicions de treball, drets sindicals, protecció social, salut i seguretat amb l’objectiu de millorar i equiparar a l’alça les condicions de vida i treball i evitar el dumping social.

19. Substituir la Directiva Bolkenstein per una Directiva marc que garanteixi que són d’interès general: l’educació, la cura de la infància, la salut, les pensions, la protecció contra l’atur, els serveis socials, el subministrament elèctric, els transports públics, l’abastiment d’aigua, els sanejaments, els serveis ambientals, el servei postal, l’esport i la cultura. Protegir els serveis socials de la legislació de mercat i de la competència de la UE.

20. Oposició frontal a qualsevol intent de revitalitzar la Directiva sobre el temps de treball (65 hores). Setmana laboral de 35 hores, com a instrument de creació i repartiment de l’ocupació existent.

21. Elaboració d'una directiva marc que estableixi un sistema de renda mínima garantida a la UE, en funció de la situació personal i familiar, per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social.

22. Derogar la Directiva de la Vergonya. Reconèixer a totes les persones immigrants els mateixos drets de què gaudeixen tots els altres habitants de la Unió Europea, inclòs el dret a votar i a ésser votat, condicionats a cinc anys de residència legal a la UE. I també mantenir el dret a vot dels europeus que són emigrants de la Unió.

23. Establiment de la inversió mínima del 6% del PIB en tots els sistemes educatius europeus i constitució d’un Fons de cohesió educativa que corregeixi els desequilibris i les desigualtats territorials.

24. Impulsar una Directiva marc que garanteixi el dret a la salut a través de la xarxa pública, amb l’objectiu d’evitar que la salut humana sigui considerada una mercaderia més, subjecta a les lleis dels mercat.

25. Lluitar contra totes les formes de discriminació per raó de sexe, origen o identitat de gènere que encara persisteixen. Contra el racisme, la xenofòbia i l’homofòbia.

26. Reconeixement de Catalunya com a nació sense estat. Participació en un Consell Europeu que esdevingui cambra territorial.

27. El català llengua oficial comunitària, per estendre en la pràctica l’ús del català a les institucions europees.

28. Democratitzar Europa: Volem un nou Tractat de la Unió, més democràtic i que estableixi el govern econòmic de la Unió Europea i els drets socials de ciutadania europea. Paritat a les institucions europees. Plena capacitat legislativa de la UE. El Parlament ha de poder proposar i escollir el/la president/a de la Comissió Europea i el president/a del Consell. Referèndums en la mateixa data a tots els països membres en temes de competència de la UE.

29. Control i transparència dels lobbies. Establir un codi de conducta. Creació d’un sistema de registre obligatori, gestionat per la Comissió. Publicació del llistat de beneficiaris de subvencions. Fer públiques les reunions de funcionaris i responsables polítics de la UE amb els lobbies.

30. Reduir el volum global de la despesa militar. Implementació de la posició comuna en el Codi de conducta d'exportació d'armes de la UE i fer complir el Tractat de No-Proliferació Nuclear. Creació de cossos civils de pau en l’àmbit europeu. Eliminació dels exèrcits estatals i supeditar-los a un d’europeu, més reduït i sota el control del Parlament Europeu.

Aquestes són les 30 propostes prioritàries d’ICV-EUiA, extretes de les més de 500 propostes del programa electoral de la Coalició.

Adéu Espanya?

El Rei i l'himne espanyol ofegats per monumentals xiulets a la final de la Copa del 2009 entre el Barça i l'Athletic de Bilbao, (el Barcelona va guanyar per 4-1). El canal espanyol TVE (nacionalista), censura el so i les imatges. Amic Lleixà, aquesta seria la traducció, però jo voldria que llegíssis l'opinió de Fonalleras, (ahir a El Periodico) que acaba així: "No deixa de sorprendre la nul·la sensibilitat periodística (per anomenar-la d'alguna manera) que va deixar traslluir TVE en el vergonyós espectacle que va oferir. No tant pel sorprenent driblatge de l'inici del partit, connectant amb Bilbao i Barcelona perquè els espectadors no s'assabentessin del que passava, sinó per la barroera utilització de les imatges (un autèntic frau) a la mitja part. Sonava l'himne d'Espanya i ni un sol soroll destorbava la cerimònia. Al contrari: es veien bascos amb la mà al pit, gairebé emocionats per l'arribada del Rei. Sonava immaculat l'himne d'Espanya, però no hi havia al camp ni una sola bandera espanyola, ni una, més enllà de les institucionals. Les rojigualdas estaven penjades en balcons de l'avinguda de Suècia, una espècie de reducte i provocació blavera.

No sóc ingenu i no vull passar de l'anècdota a la categoria. La gran majoria dels espectadors de la final se'n van anar a casa, satisfets o tristos, però sense la convicció d'haver assistit a la prèvia de la revolució que trencarà l'Estat espanyol. No va ser això, per descomptat, però, sent part de l'entorn festiu, també es va viure una demostració pacífica i ordenada de l'íntima relació que hi ha entre esport i política. I que no vingui després Fernández de la Vega i digui que fa pena veure com es barregen. Fa anys que es barregen, almenys des de 1925, i tan inútil és ignorar-ho com atrevit seria pensar que va més enllà d'una plàcida, futbolística, històrica i màgica nit de primavera, sota la lluna de València."

Fem prospectiva local i gaudirem d'un millor futur. Hom hauria de saber que un jou pot estirar més que un bou.

Se'n parla, i se'n parlarà. Ara se'n parla més que abans, però encara no se'n parla com caldria. Quan vaig treure el tema de parlar-ne, d'entrada ja hi van haver malentesos. Aquí no es tracta de crear un ordre nou, ni de fundar res. I menys encara no es tracta de parlar del que no cal. Ni tampoc de parlar els qui no ho havíen fet abans. No, les coses són més planeres, i molt més pràctiques. Cal que pensem i reflexionem sobre el futur de la nostra ciutat. Així de pla i ras. Com?, doncs com ja s'ha aplicat en altres casos i en altres llocs del món: cada persona segons les seves possibilitats, i cada persona segons les seves necessitats. El meu crit d'alerta anava i anirà en el sentit de fer-ho, de parlar-ne. No es tracta de fer un cafè, de fet jo sóc més partidari dels tés, però vaja... No cal fer artificials plataformes, o grups antinatura, no!. Cada qual ja es mou en el seu cercle. No es tracta de trencar cercles, ni de crear-ne de nous. del que es tracta és de fer una reflexió periscòpica per damunt dels arbres i tenir una idea del conjunt del bosc. Si fem aquesta reflexió l'obra a fer tindrà una perspectiva de projecte. És cert que tots els grups polítics quan és postulen a les municipals presenten un programa. Però llegits aquests en perspectiva, els de tots els grups i dels últims anys, semblen el que són: diàlegs de sords. No hi ha pautes de futur comú. No sembla que parlin del mateix lloc. Pobra Torredembarra!. Cal fer una reflexió, primer personal i a continuació entre els membres de cada grup. Cal veure que aquest petit municipi del litoral català, en pocs anys s'ha convertit en una ciutat que creix. Els futurs polítics d'aquesta ciutat han de tenir la suficient sensibilitat per adonar-se'n. Les ciutats poden créixer de moltes maneres. La reflexió sobre la que voldria que se'n parlés és justament aquesta. Sobre la consciència i coneixement de cap on vol créixer la ciutat de Torredembarra. I no parlo en cap moment de control ja que és pràcticament imparable controlar el creixement d'una ciutat. Parlo dels serveis que demandarà una ciutat de vint-i-cinc mil habitats en quatre dies, trenta-cinc mil habitants d'aquí a deu anys amb el ritme de creixement actual. O de la projecció que aquesta ciutat voldrà tenir. Cada partit, o candidatura n'ha de parlar. L'administració n'ha de parlar, a tots els nivells. No seria just per Torredembarra que li continuéssim fent el buit. Torredembarra no s'ho mereix. La meva reiterada crida va en aquest sentit i no en cap altre. Fem prospectiva local i gaudirem d'un millor futur. Si seguim per l'enrocament actual no hi haurà futur. Potser cal que no n'hi hagi de futur per alguns gestors que ha tingut fins avui aquest municipi. Hom hauria de saber que un jou pot estirar més que un bou. És hora de reflexionar. A continuació fer les propostes que hom considere més adients. I finalment quan sigui el moment acordar de portar-les a terme.

Avui parlo del meu amic i company Toni Teruel, d'Algemesí.

Conec a Toni Teruel, d'Algemesí des de fa uns deu anys aproximadament. El vaig conèixer com a alumne meu en un taller de noves tecnologíes que vaig impartir com a professor en la Universitat Catalana d'Estiu a Prada del Conflent. El Toni és una persona amb una sensibilitat molt propera, molt nostra. En els últims anys hem coincidit a Prada en diverses ocasions, hem tingut converses que han anat una mica més enllà de la intrascendència. El seu coneixement de la llengua ha estat una de les coses que més m'ha atret del seu "know how". Vam enredar-nos junts en el projecte d'Associació d'Amics i Amigues de la Universitat de Prada. Aquesta entitat pancatalana ja porta uns anys, pocs, intentant obrir-se un camí en el sí de l'UCE. En Toni ha estat elegit recentment President de l'AAUCP, en aquesta nova etapa l'estic acompanyant com a membre del Consell Directiu al costat d'altres persones de les quals ja en parlaré més endavant. Avui però he escollit en Toni Teruel, membre del Ball de les Llauradores d'Algemesí. Em va fer gràcia saber-ho ja que com sabeu sóc membre fundador del Ball de Serrallonga de Torredembarra. Con dèia, el vaig acompanyar recentment en la seva presentació davant del President del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu, el Doctor Jaume Sobrequés, on vaig poder copsar la dimensió humana i gran talla acadèmica del Toni Teruel. Tenim un llarg camí al devant com a associació, però no serà un camí dificil amb la guia del Toni Teruel. Acompanyo aquest post amb una imatge d'una altra presentació del Toni, en aquesta ocasió no hi vaig poder assistir. És amb el Doctor Salvador Giner, President de l'Institut d'Estudis Catalans, a l'ensems President de la Fundació de la Universitat Catalana d'Estiu.

1r de Maig, 'Sortim de la crisi! Més treball estable! Més salari!'

Celebrem aquest 1r de Maig en uns moments difícils. La crisi econòmica mundial que patim és conseqüència de la globalització sense regles, ni controls, ni drets, i és per això que emplacem els treballadors i les treballadores de Catalunya a participar en les manifestacions organitzades arreu de Catalunya.

Ha finalitzat el V Congrés Català de Sociologia, que ha estudiat el fet de la immigració a la societat catalana

Conclou que els darrers fluxos migratoris han comportat un esforç d’integració però també el valor afegit de la diversitat cultural i lingüística.

Aquest dissabte 18 d’abril de 2009, a dos quarts de nou del vespre, s'ha clòs el V Congrés Català de Sociologia, que durant dos dies s’ha centrat en l’anàlisi del fet de la immigració en la societat catalana. Entre les conclusions, destaca que, en els últims anys, l’estudi dels fluxos migratoris en la societat catalana s’ha incrementat exponencialment, i que l’arribada d’aquesta població estrangera ―que sovint s’ha produït de manera sobtada― ha comportat uns esforços addicionals d’integració però, també, el valor afegit de la diversitat cultural i lingüística. El congrés, organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’IEC, ha comptat amb tres-cents trenta inscrits i unes cent setanta comunicacions de tres-cents autors diferents. La cloenda es farà a la Sala d’Actes de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i hi participaran Salvador Cardús, degà de la Facultat i membre de l’IEC, i Oriol Homs, president de l’ACS, les intervencions dels quals aniran seguides d’un concert de la coral infantil del Raval.

El V Congrés Català de Sociologia es va inaugurar divendres a la Sala d’Actes de l’edifici del Rectorat de la UAB, amb els parlaments de Francesc Xavier de las Heras, secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya; Bonaventura Bassegoda, vicerector de la UAB; Antoni Morral, alcalde de Cerdanyola; Lamo de Espinosa, president de la Federación Española de Sociología; Salvador Giner, president en funcions de l’IEC, i Joaquim Casal, president del Comitè d’Organització del congrés.

Àngels Pascual, catedràtica emèrita de Geografia de la UAB i membre de l’IEC, va ser l’encarregada de la primera conferència, titulada «L’estudi de les migracions a Catalunya; l’estudi de la societat catalana». En la seva intervenció, va fer un repàs de la recerca en immigració a Catalunya que s’ha fet en les últimes dècades i va constatar que, en els últims anys, «els estudis sobre immigració i societat catalana han crescut exponencialment». Així, per exemple, mentre que en el quinquenni 1970 – 1974 només setze estudis s’hi van centrar, entre els anys 1995 i 1999 se’n van comptabilitzar més de quatre-cents. Pascual va assenyalar que la situació geogràfica de Catalunya l’ha definida com un territori de pas i d’integració d’onades migratòries.

El simposi sobre migracions i sociologia i les conferències posteriors van concloure, per una part, que el fort creixement de la població a Catalunya a partir de 1997 ha comportat un increment de la demanda dels serveis públics; aquest increment s’ha produït de manera molt ràpida i això ha requerit uns esforços addicionals per satisfer la demanda. Per una altra part, es va arribar a la conclusió que tot i que l’assentament de la població immigrant s’ha distribuït arreu del territori, s’han produït certes concentracions en poblacions com Manlleu, Salt o a ciutat Meridiana, i que això ha suposat incrementar els esforços d’integració en aquests llocs. Finalment, en el cas de Catalunya, els fluxos migratoris tenen un valor afegit: la integració lingüística i cultural i la diversificació de cultures religioses, que comporten un esforç de tolerància i integració específica per a aquestes cultures.

Cal Maiam, una proposta de nom justificada.

La propera nova sala polivalent municipal, radicada al carrer de Santa Rosalia l'he sentit i vist a denominar per part de molta gent inclosos regidors i regidores en algún plenari municipal com a "Teatret", denominació que he vist fins i tot per escrit. Aquesta errònia denominació de "Teatret" és deguda a una evolució del malnom "Caixeta". Que ve per oposició a Caixa, l'altre establiment bancari més gran. Aquesta sala és situada en l'edifici construït en el seu dia per Caixa de Tarragona, on en la part davantera al carrer d'Antoni Roig hi té les seves oficines centrals a Torredembarra. En la part posterior hi van fer una sala d'actes. Aquesta antiga Sala d'Actes ara és de propietat municipal i és en reformes per a fer-hi la nova Sala Polivalent. Aquest edifici va ser aixecat al mateix lloc on hi havia una antiga societat recreativa anomenada "Cal Maiam". A tot aquest edifici antic se l'anomenava "Cal Maiam" per ser la seu de l'esmentada societat on la gent hi anava a ballar. Aquest local decimonònic, era una de les tres societats que recordem: El Sabó, Els Tranquils i aquest espai de Cal Maiam que tenia en la part que donava al carrer de Santa Rosalia un teatre que s'anomenava "La Unión". Com a fets remarcables durant la República cal fer notar una visita de Francesc Macià a Torredembarra que va aprofitar per a visitar el local de Cal Maiam, just abans de pronunciar-hi una conferència en el mateix lloc en Ventura Gassol. Aquest antic edifici tenia uns locals en la part del carrer Antoni Roig on hi havien els sindicats del pagesos, i a sobre dels sindicats hi havia un cafè que s'hi entrava per unes escales que donaven al carrer d'Antoni Roig i també donava balconada en el xamfrà amb el carrer Gibert, aquest cafè l'anomenaven popularment a "cal Cabretes". En el Teatre també es representaven "Els Pastorets", posteriorment es va transformar en cine, anomenat popularment "cine le les rates", era un dels tres cines de Torredembarra, juntament amb el Cine Miramar i el Cine Imperio. Tant aquest cafè del primer pis com el teatre van funcionar fins poc abans del seu enderroc per part de caixa Tarragona. Me'n recordo ja que de petit jo mateix havia anat al cafè a comprar-hi sifons.

La proposta de denominar a la sala polivalent del carrer Santa Rosalia amb el nom de l'antiga societat de "Cal Maiam" seria fer un pas vers la recuperació d'un nom que pertany a la cultura popular torrenca.

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

Font

A voltes amb el senderi

Veig que el meu escrit anterior ha donat com a fruit altres reflexions en alguns blocs de la Torresfera. Les reflexions sempre són benvingudes, especialment en temps de crisi. La meva intenció no anava en el sentit de fer un cafè gratuït. No en sóc gens partidari de fer volar coloms i marejar la perdiu. Alguna reflexió ve de l'entorn del govern actual. Jo diria que més val practicar amb l'exemple, i que no es pot parlar gaire de participació en aquesta mena de fòrums, quan l'objecte manifest és oposat. Les restriccions o limitacions en les intervencions en el plenari municipal. La manca d'informació, o fins i tot l'obstrucció política que practica el govern actual és un bon camp de treball on practicar. Les esperances que hom tenia dipositades en la nova alcaldia s'han volatilitzat en pocs mesos. No es pot entrar en un debat sense estendre inicialment la mà. L'equip de govern actual no és propens al debat democràtic, primer hauria de tormar a la sensatesa, i si li sobra un alè d'imaginació i no abans, podria entrar en un debat constructiu amb la resta de forces polítiques. Però aquest debat ara no el veig gaire possible. També veig que hi ha altres blocs interessats en aquest debat que provenen de l'òrbita de l'anterior govern caigut. Farcits amb tot d'idees, idees en excés com ja han demostrat tenir, i de debò aquests grups des que han passat a l'atur polític. Idees que de ben segur teníen quan éren al govern local, però que per alguna raó tenien amagades, o desades, o potser no estaven madurades. Ara no sé si és tard o és deshora però la meva recomanació és que s'esforcin en fer-les aflorar en una nova campanya electoral, quan toqui és clar!. Les coses s'ha de fer ben fetes, però en el seu moment. Jo els demanaria a tots de recuperar el senderi. Ni és normal oblidar-se de les idees quan es governa, ni és normal tenir-ne quan es perd aquesta responsabilitat. El debat, però, sempre és necessàri. I això va pels meus amics també. No vull desqualificar ningú, però cal que tothom entengui que per a trobar un espai digne de debat, primer cal recuperar el senderi. El meu interès va molt més enllà. Tenim un debat excessivament ajornat. Ja en parlàvem fa més de trenta anys, cal un debat sobre quina Torredembarra volem. Ja en parlàvem amb els companys de l'Assemblea Democràtica de Torredembarra. Ja en parlàvem quan vàrem revisar el Pla d'Ordenació Urbana de l'últim Ajuntament pre-democràtic (abans de 1979). Aquest debat encara ara és pendent de fer. Aquest és el debat que proposo d'obrir. Però per a fer-lo caldria una regeneració democràtica de l'anomenada classe política local. No ens calen salvadors, aquest municipi ja ha estat massa vegades "salvat" per massa grups "independents", no ens cal més xarop d'aquest. Calen més idees i conviccions serioses, cal gent compromesa i per damunt de tot cal fer xarxa de coneixement polític. Amb ideologia. Cada ú amb la seva naturalment. Sense exclusions i amb grans dosis de voluntat democràtica. Ja sé que no serà fàcil, però cal fer-ho. Amb trenta anys de retard, potser. Però més tard farà Torredembarra si aquest debat sobre el seu futur no s'inicia. Cal recuperar imperiosament el senderi. Cal recuperar el bon guiatge de la nostra ciutat. O potser el debat és més necessàri que mai ja que aquest guiatge no l'hem tingut en els últims trenta anys...