Conclou que els darrers fluxos migratoris han comportat un esforç d’integració però també el valor afegit de la diversitat cultural i lingüística.
Aquest dissabte 18 d’abril de 2009, a dos quarts de nou del vespre, s'ha clòs el V Congrés Català de Sociologia, que durant dos dies s’ha centrat en l’anàlisi del fet de la immigració en la societat catalana. Entre les conclusions, destaca que, en els últims anys, l’estudi dels fluxos migratoris en la societat catalana s’ha incrementat exponencialment, i que l’arribada d’aquesta població estrangera ―que sovint s’ha produït de manera sobtada― ha comportat uns esforços addicionals d’integració però, també, el valor afegit de la diversitat cultural i lingüística. El congrés, organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’IEC, ha comptat amb tres-cents trenta inscrits i unes cent setanta comunicacions de tres-cents autors diferents. La cloenda es farà a la Sala d’Actes de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i hi participaran Salvador Cardús, degà de la Facultat i membre de l’IEC, i Oriol Homs, president de l’ACS, les intervencions dels quals aniran seguides d’un concert de la coral infantil del Raval.
El V Congrés Català de Sociologia es va inaugurar divendres a la Sala d’Actes de l’edifici del Rectorat de la UAB, amb els parlaments de Francesc Xavier de las Heras, secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya; Bonaventura Bassegoda, vicerector de la UAB; Antoni Morral, alcalde de Cerdanyola; Lamo de Espinosa, president de la Federación Española de Sociología; Salvador Giner, president en funcions de l’IEC, i Joaquim Casal, president del Comitè d’Organització del congrés.
Àngels Pascual, catedràtica emèrita de Geografia de la UAB i membre de l’IEC, va ser l’encarregada de la primera conferència, titulada «L’estudi de les migracions a Catalunya; l’estudi de la societat catalana». En la seva intervenció, va fer un repàs de la recerca en immigració a Catalunya que s’ha fet en les últimes dècades i va constatar que, en els últims anys, «els estudis sobre immigració i societat catalana han crescut exponencialment». Així, per exemple, mentre que en el quinquenni 1970 – 1974 només setze estudis s’hi van centrar, entre els anys 1995 i 1999 se’n van comptabilitzar més de quatre-cents. Pascual va assenyalar que la situació geogràfica de Catalunya l’ha definida com un territori de pas i d’integració d’onades migratòries.
El simposi sobre migracions i sociologia i les conferències posteriors van concloure, per una part, que el fort creixement de la població a Catalunya a partir de 1997 ha comportat un increment de la demanda dels serveis públics; aquest increment s’ha produït de manera molt ràpida i això ha requerit uns esforços addicionals per satisfer la demanda. Per una altra part, es va arribar a la conclusió que tot i que l’assentament de la població immigrant s’ha distribuït arreu del territori, s’han produït certes concentracions en poblacions com Manlleu, Salt o a ciutat Meridiana, i que això ha suposat incrementar els esforços d’integració en aquests llocs. Finalment, en el cas de Catalunya, els fluxos migratoris tenen un valor afegit: la integració lingüística i cultural i la diversificació de cultures religioses, que comporten un esforç de tolerància i integració específica per a aquestes cultures.
La propera nova sala polivalent municipal, radicada al carrer de Santa Rosalia l'he sentit i vist a denominar per part de molta gent inclosos regidors i regidores en algún plenari municipal com a "Teatret", denominació que he vist fins i tot per escrit. Aquesta errònia denominació de "Teatret" és deguda a una evolució del malnom "Caixeta". Que ve per oposició a Caixa, l'altre establiment bancari més gran. Aquesta sala és situada en l'edifici construït en el seu dia per Caixa de Tarragona, on en la part davantera al carrer d'Antoni Roig hi té les seves oficines centrals a Torredembarra. En la part posterior hi van fer una sala d'actes. Aquesta antiga Sala d'Actes ara és de propietat municipal i és en reformes per a fer-hi la nova Sala Polivalent. Aquest edifici va ser aixecat al mateix lloc on hi havia una antiga societat recreativa anomenada "Cal Maiam". A tot aquest edifici antic se l'anomenava "Cal Maiam" per ser la seu de l'esmentada societat on la gent hi anava a ballar. Aquest local decimonònic, era una de les tres societats que recordem: El Sabó, Els Tranquils i aquest espai de Cal Maiam que tenia en la part que donava al carrer de Santa Rosalia un teatre que s'anomenava "La Unión". Com a fets remarcables durant la República cal fer notar una visita de Francesc Macià a Torredembarra que va aprofitar per a visitar el local de Cal Maiam, just abans de pronunciar-hi una conferència en el mateix lloc en Ventura Gassol. Aquest antic edifici tenia uns locals en la part del carrer Antoni Roig on hi havien els sindicats del pagesos, i a sobre dels sindicats hi havia un cafè que s'hi entrava per unes escales que donaven al carrer d'Antoni Roig i també donava balconada en el xamfrà amb el carrer Gibert, aquest cafè l'anomenaven popularment a "cal Cabretes". En el Teatre també es representaven "Els Pastorets", posteriorment es va transformar en cine, anomenat popularment "cine le les rates", era un dels tres cines de Torredembarra, juntament amb el Cine Miramar i el Cine Imperio. Tant aquest cafè del primer pis com el teatre van funcionar fins poc abans del seu enderroc per part de caixa Tarragona. Me'n recordo ja que de petit jo mateix havia anat al cafè a comprar-hi sifons.
La proposta de denominar a la sala polivalent del carrer Santa Rosalia amb el nom de l'antiga societat de "Cal Maiam" seria fer un pas vers la recuperació d'un nom que pertany a la cultura popular torrenca.
La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.
Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.
L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.
Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.
De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.
Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.
El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.
La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.
A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.
Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.
Veig que el meu escrit anterior ha donat com a fruit altres reflexions en alguns blocs de la Torresfera. Les reflexions sempre són benvingudes, especialment en temps de crisi. La meva intenció no anava en el sentit de fer un cafè gratuït. No en sóc gens partidari de fer volar coloms i marejar la perdiu. Alguna reflexió ve de l'entorn del govern actual. Jo diria que més val practicar amb l'exemple, i que no es pot parlar gaire de participació en aquesta mena de fòrums, quan l'objecte manifest és oposat. Les restriccions o limitacions en les intervencions en el plenari municipal. La manca d'informació, o fins i tot l'obstrucció política que practica el govern actual és un bon camp de treball on practicar. Les esperances que hom tenia dipositades en la nova alcaldia s'han volatilitzat en pocs mesos. No es pot entrar en un debat sense estendre inicialment la mà. L'equip de govern actual no és propens al debat democràtic, primer hauria de tormar a la sensatesa, i si li sobra un alè d'imaginació i no abans, podria entrar en un debat constructiu amb la resta de forces polítiques. Però aquest debat ara no el veig gaire possible. També veig que hi ha altres blocs interessats en aquest debat que provenen de l'òrbita de l'anterior govern caigut. Farcits amb tot d'idees, idees en excés com ja han demostrat tenir, i de debò aquests grups des que han passat a l'atur polític. Idees que de ben segur teníen quan éren al govern local, però que per alguna raó tenien amagades, o desades, o potser no estaven madurades. Ara no sé si és tard o és deshora però la meva recomanació és que s'esforcin en fer-les aflorar en una nova campanya electoral, quan toqui és clar!. Les coses s'ha de fer ben fetes, però en el seu moment. Jo els demanaria a tots de recuperar el senderi. Ni és normal oblidar-se de les idees quan es governa, ni és normal tenir-ne quan es perd aquesta responsabilitat. El debat, però, sempre és necessàri. I això va pels meus amics també. No vull desqualificar ningú, però cal que tothom entengui que per a trobar un espai digne de debat, primer cal recuperar el senderi. El meu interès va molt més enllà. Tenim un debat excessivament ajornat. Ja en parlàvem fa més de trenta anys, cal un debat sobre quina Torredembarra volem. Ja en parlàvem amb els companys de l'Assemblea Democràtica de Torredembarra. Ja en parlàvem quan vàrem revisar el Pla d'Ordenació Urbana de l'últim Ajuntament pre-democràtic (abans de 1979). Aquest debat encara ara és pendent de fer. Aquest és el debat que proposo d'obrir. Però per a fer-lo caldria una regeneració democràtica de l'anomenada classe política local. No ens calen salvadors, aquest municipi ja ha estat massa vegades "salvat" per massa grups "independents", no ens cal més xarop d'aquest. Calen més idees i conviccions serioses, cal gent compromesa i per damunt de tot cal fer xarxa de coneixement polític. Amb ideologia. Cada ú amb la seva naturalment. Sense exclusions i amb grans dosis de voluntat democràtica. Ja sé que no serà fàcil, però cal fer-ho. Amb trenta anys de retard, potser. Però més tard farà Torredembarra si aquest debat sobre el seu futur no s'inicia. Cal recuperar imperiosament el senderi. Cal recuperar el bon guiatge de la nostra ciutat. O potser el debat és més necessàri que mai ja que aquest guiatge no l'hem tingut en els últims trenta anys...
La situació és aquesta, tenim un problema i ens hem de posar d'acord. Hi ha una emergència tal com un incèndi per exemple i hem pujat tots a la teulada. No es tracta ara mateix de posar-nos a discutir si calia baixar, o calia pujar com hem realment fet. Tampoc es tracta de discutir sobre si cal baixar, o no cal baixar. Entre altres coses perque si es tracta d'un incèndi el foc arribarà a dalt tard o d'hora. Tampoc es tracta de saltar desesperadament al buit. Potser només es tracta de coordinar les coses. Des de fóra potser ja han vist l'incèndi. Els bombers potser ja estan al cas. Fins i tot ens poden acostar una escala de solucions. Ara només cal posar-nos d'acord i baixar. Entendre'ns i baixar. Hom creu que no estem preparats ni per això.
Què és el que faria possible que ens entenguessim. La intel·ligència d'un sol individu?, no. La perícia d'un grupet d'il·luminats?, no. L'habilitat de cridar més fort que l'altre?, no. El tenir una majoria, d'un signe o d'un altre..., no tampoc.
El que fa possible que ens entenguem és el sentit comú. La societat actua normalment amb sentit comú. Allò que comparteix la societat és la cultura, la ciència, tot allò que és un coneixement per la societat, és el que fa possible que ens entenguem.
Semprè però, hi han gupets que no segueixen aquest sentit comú, i de vegades aquests grupets no són tant petits. De vegades són municipis sencers, que de tant mal governats en decennis, han perdut el senderi. Han perdut la part comuna del sentit.
En aquests casos val la pena que aquests grups facin teràpia. Mirin el que fan els seus congéneres veïns i fins i tot, seria interessant que compartíssin experiències.
Aquest és un moment per a la reflexió, per al decreixement i per la sostenibilitat. No pot ser que el nostre pressupost municipal augmenti un 20%. I esperem a tenir uns ingressos més alts. Tothom sap que l'entorn no va per aquí. Tothom està en una altra òrbita.
El problema el tindrem quan s'hagin de fer coses de debò, i no cara a la galeria, quan volguem demanar ajuda financera, ens diran que no estem en els nostres cabals. Que on són els nostres guanys fàcils en èpoques de grans ingressos. El silènci sobre aquest tema ja hi és ara.
Tenim un problema, no ens sabem posar d'acord, parlem. Parlem-ne. Parlem de com hem de parlar i de com ens podem posar d'acord. Hem perdut trenta anys, assumim-ho i tornem a començar. Ara millor que mai.
Qui s'apunta?
Aquests dies he estat reflexionant sobre el paper del nostre Centre d'Estudis "Sinibald de Mas" - Torredembarra. El nostre Centre ha assolit un paper important i de rellevància en la vida cultural de la nostra ciutat. L'entitat és dinàmica i es mou amb correcció en el paper d'una associació cultural tipus Ateneu cultural. No és una crítica, més aviat un elogi al treball de l'Esteve Morros i el seu equip, felicitats des del fons del meu cor.
El proper dissabte 28 de març el Centre d'Estudis farà la seva Assemblea annual, procuraré assistir-hi com sempre, a no ser que tingui algún imprevist o contratemps. Com molts sabeu vaig ser l'impulsor inicial d'aquest projecte a les darreries dels anys setanta, aplegant la gent que calia per tirar endavant un projecte que no estava mancat d'objectius i ambicions. Finalment entre 1982 i 1983 es va legalitzar aquesta idea com a entitat, primer amb una Comissió Gestora encapçalada pel Josep Bargalló, i posteriorment amb l'elecció de la Maria-Rosa Wennberg Ball-Llovera com a primera Presidenta de l'entitat.
Aquells primers anys del nostre flamant Centre d'Estudis van ser uns anys curulls d'actes, activitats culturals i treballs de divulgació. Cal destacar per damunt de tot l'esperit amb el que els primers socis es van abocar en les activitats internes del Centre d'Estudis. El treball de les anomenades Seccions era absorvent. Hi va haver moments que teníem fins a tres i quatre reunions a la setmana d'aquestes Seccions. El treball era molt divers i en molts casos les trobades teníen com a objectiu petites recerques que es recolliríen en la nostra publicació "Recull de Treballs", revista annual de caràcter divulgatiu que es va idear amb aquest objectiu. Les seccions estàven intitulades amb suggerents noms que als protagonístes d'aquelles reunions ens porten innegablement uns records carregats de compromís i treball sempre que les recordem: Secció d'Història i Arqueología. Secció de Llengua i Literatura. Secció d'Etnología i Folklore. Secció de Ciències Naturals. També teníem una mena de subsecció de publicacions i una altra de més efímera de Cine Fòrum. Les activitats del Centre d'Estudis s'estenien des de conferències fins a exposicions, tot això sense comptar les múltiples reunions que portava a terme el òrgan rector que anomenàvem Consell Directiu del qual vaig ser primer el secretari, posteriorment Sotspresident i finalment President. Aquells primers anys els vam viure amb una estreta relació amb l'Ajuntament de Torredembarra que anava des de la tibantor a la confiança, però sempre amb el respecte mutu. Teníem també una bona relació no exenta d'anecdotes amb el novell aleshores Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, on la Maria-Rosa i jo vam establir una bona relació amb l'aleshores Director General d'Arxius, Josep Maria Sant i Travé. I també amb el aleshores Delegat a Tarragona del Departament de Cultura, en Josep-Lluís Carod i Rovira.
Des que vaig deixar la junta del Centre he seguit amb interés les diverses activitats i com ja he dit he vist com ha crescut com a Entitat cultural, tot i que sempre he pensat que el nostre Centre pot tenir un paper més decisiu en temàtiques municipals com és ara en l'àrea de Patrimoni cultural.
Per a vehicular-ho des del Centre s'haurien d'estudiar unes idees i posteriorment compartir-les amb l'Ajuntament, alguna vegada les he comentat tant amb gent del Centre, com de l'Ajuntament i crec que poden ser engrescadores.
La primera seria amb l'objectiu de donar una forta empenta en el tema dels estudis universitaris. Crec que a tota la primera planta del Palau Municipal podria donar-se aquest ús: treballar fer a generar un conveni i establir-hi una extensió universitària de la URV, o la UOC, o l'Institut Joan Lluís Vives que permetés obrir des d'aules, fins a sales de treball, laboratori i exposició en temes d'Història i Arqueologia per exemple. Fins i tot es podria pensar l'embrió d'un museu. Conseguir tots aquests serveis per a la planta noble del Palau Municipal podria ser molt interessant per una ciutat com la nostra que creix. Un altra tema complementari seria el de la Torre de La Vila, que fa temps ja existeix un avantprojecte per a la seva remodelació interior i fer-ne una sala vertical amb un punt d'informació, però ara el projecte està aturat. Igual que la temàtica dels refugis. De les poques coses que a hores d'ara es mouen en aquest sentit és el conveni amb la URV amb la Zona arqueològica de les Vil·les del Moro, gestat quan vaig ser al Patronat Municipal de Cultura, i que podria ser un punt de partida per la negociació de la extensió universitària. Juntament amb el conveni actual del Centre amb la URV.
Crec que el Centre d'Estudis pot tenir un paper més important en el futur en aquests i molts altres temes més.
Els Mossos d'Esquadra no han volgut saber res de les explicacions de la majoria dels periodistes, que han estat agredits a cop de porra i increpats amb frases de l'estil,"te he dicho que salgas de aquí, coño" o "no te quiero ver por aquí, pírate o te doy"(ambdues en castellà).
Aquests dies estan en crisi, Maragall, Huguet i Saura. És a dir PSC, ERC i ICV. El Govern de la Generalitat de Catalunya és en crisi, fins i tot jo ho veig. No crec que pleguin ni dimiteixin, tot i que és el que hauríen de fer. Convocar ara eleccions anticipades seria una decisió ètica. Però, en ténen d'ètica?.
Jo no dic que CiU i PP ho puguin fer millor, jo només dic que el Tripartit no ho pot fer pitjor, o potser no?. Potser sí que es pot fer pitjor...
Que Espanya sigui un país plural només s'ho creuen un pocs il·lusos perifèrics. A Espanya hi ha majoria de gent que professen l'unionisme. És a dir quan la majoria dels creients en la política, creuen de forma ortodoxa en un projecte sòlid i aparentment democràtic com l'unionista, les altres opcions només fan nosa. A certes perifèries de l'imperi ens fa l'efecte que treure un resultat de tant en tant, en dóna ales. I de tard en tard "demanem" un respir de més autonomia, quan la nostra necessitat és de pura emancipació. No podem basar eternament les necessitats d'aire lliure en el record d'una idependència medieval. En l'Europa del segle vint-i-ú les majories d'edat nacional s'evalúen amb altres paràmetres. La nostra nació pot fer el pas però no n'és conscient. El tema del finançament només és l'enèsima gota que subruix d'un got que és a vessar jous i sagetes. Quan Catalunya va iniciar la transició democràtica era un motor a Europa. Per exemple l'escola catalana, era un model on el món s'hi emmirallava. Només cal recordar el moviment de renovació pedagògica, per posar un punt de referència. Com dic aquell moment de la Transició, el vam desaprofitar els catalans apostant massivament per la unió amb Espanya. Fins al punt que molts catalans encara se'n senten d'espanyols. Fins i tot les nostres institucions s'ho han arribar a creure que són els gestors de l'Estat espanyol a Catalunya. Res de més lluny. Espanya no és un ens plural on els diversos pobles que la conformen la gestionen amb solidaritat. No, Espanya és un ens gestionat per la cultura castellana despòticament i il·lustrada. La nació castellana, molt més jove que la catalana, i molt més combativa i excloent que la catalana domina i posseix el ser d'Espanya. El nostre futur és gris i quan més futur més negre. Ens tenen agafats i no ens deixaran anar mai. Diverses vegades ho han fet per la força de les armes, i no ho dubteu ho tornaran a fer les vegades que els calgui. Catalunya mai ha tingut un exèrcit pròpi, ni a l'època medieval que va haver de tirar mà del merceranisme amb els nostrats Almogàvers, ni a lèpoca moderna on vam ser verçuts per ser una nació de simples comerciants pactistes. Les regles les hem de fixar nosaltres per la nostra via. El concepte és simple i ells conèixen la regla. La lluita és desigual els unionistes amb Espanya són majoria davant els sobiranistes. El dia que potser veurem la llum serà el dia que després d'unes eleccions democràtiques, constatem que la majoria sobiranista és una majoria electa. En aquell moment ens caldrà no caure en l'error recent de la Transició, i proclamar una nova República Catalana, i declarar la legislatura com a constitucional. Només en aquell moment estarem a tocar novament de la nostra llibertat nacional. Tant aprop com de la submissió bèlica.
Finalitzat ja el recompte de l'escrutini, l'esquerra abertzale obtindria set escons al Parlament de Gasteiz si no hagués estat exclosa de la competició electoral, amb més de 100.900 suports, segons la projecció realitzada per GARA. Les dades oficials atorguen al PNB 30 escons, el PSE 24, el PP 13, a Aralar 4, dues a EA, i un a EB i UPyD.
La participació en les eleccions ha estat del 65,84% amb el 100% dels vots escrutats.
Font: GARA
REACCIONS: esquerra abertzale
L'esquerra abertzale afirma que el suport rebut "és l'únic que ha de valer per al futur"
La portaveu de l'esquerra abertzale Itziar Aizpurua, que ha seguit la nit electoral des del Frontó de La Esperança de Bilbo, ha censurat que el suport rebut per l'esquerra abertzale es qualifiqui d'nul, perquè "no només és d'or, sinó que és l'únic que pot valer per al futur, per fer una Euskal Herria independent i socialista ".
01/03/2009 22:53:00
BILBO-. La portaveu de l'esquerra abertzale Itziar Aizpurua ha assenyalat que en aquest sentit "és tot un èxit el percentatge aconseguit, perquè la nostra militància és especial, que dóna tot per la seva terra, per Euskal Herria. El que digui que el vot és nul, té que pensar-s'ho, perquè d'aquí en endavant l'únic que pot valer per a portar a una negociació política serà aquest vot ". Segons el seu parer, la resta de vots "seran més del mateix en altres quatre anys".
Aizpurua ha al·ludit a l'increment de representació d'Aralar, que ha atribuït a "que l'esquerra abertzale ha estat bandejada absolutament, i ella (Aralar) es considera que és d'esquerra i abertzale quan estan intentant, el mateix que el PNB, agafar un vot que no és seu ".
"Perquè, en definitiva, el vot que ara rep Aralar pot, en un temps molt curt, no és seu. Perquè el vot de l'esquerra abertzale de sempre, de fa 30 anys, és el que comptarà en un futur i possibilitarà que el conflicte entre l'estat i Euskal Herria es resolgui. Però es resoldrà des de l'esquerra abertzale, no des Aralar ", ha manifestat.
La representant de l'esquerra abertzale ha assegurat que, malgrat trobar-se fora del Parlament de Gasteiz en les pròximes eleccions, la seva militància "treballarà des d'ara mateix". "Aquest vot ja és un treball que ha donat la militància, disposada amb un compromís formidable per mirar endavant", ha afegit.
Segons ha afirmat, l'esquerra abertzale treballarà "no només al carrer, sinó també el les institucions i a tot arreu". "Serà el vot de futur, perquè aquest poble sigui lliure", ha conclòs.
