Una paella catalana a la salut de l'Onze de Setembre!

El millor que se'ns acudeix des de fa uns anys per l'Onze de Setembre és reunir-nos una colla entranyable d'amics i sortir al defora a fer un mos. Aquest any li ha tocat a la paella, amb imaginació i un cer art la puc mostrar amb un cert orgull, el tot catalanista no hi va faltar cosa que diu molt del grupet. Us ho recomano gaudiu de l'amistat, cultiveu-la, i si no en teniu correu a establri-la. L'amistat és la base de la pàtria.

Jo sí que sóc comunista!

Parlant l'altre dia en el bloc del Jordi Salvat jo li retreia el seu anticomunisme, i ell em replicava que: "D'on has tret que sigui anticomunista. Jo tinc memòria política des de l'enfonsament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est, la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse de la URSS. Per a mi el comunisme és una experiència política fracassada i un terme que la dreta més rància fa servir de tant en tant per espantar certs sectors de la societat. Mai m'he plantejat el comunisme com un sistema polític viable. Crec en el mercat, en un liberalisme que tingui uns límits per intentar igualar la societat. Vaja, que ideològicament em situo al centre-esquerra i nacionalment crec que Catalunya te dret a aspirar a ser totalment independent." Jo li respecto que no ho reconegui però la seva resposta ja és anticomunista. En els moments de la meva antiga militància a la JCC i el PSUC, parlàvem i molt d'història política i d'actualitat política, aquells anys setanta són per no oblidar-los mai. Potser no compreniem tot el que estava passant, però si que en teníem un concepte clar i diàfan de la conceptualitat ideològica que professàvem. L'experiéncia fracassada que cites, amic Jordi, és precisament una experiència per nosaltres criticada. Les nostres tesis polítiques compreníen ja aleshores que el comunisme d'estat era una estafa, i des de l'invasió de Txecoslovàquia, o potser una mica abans va néixer una crítica als sistemes de capitalisme d'estat que el periodisme italià i l'europeu va identificar més tard com a Eurocomunisme. En aquest àmbit situariem partits comunistes de l'època com el PCI, el PCF, el PCE i el PSUC com a impulsors d'una gran reforma ideològica que situa la democràcia com a espai on ha de mure's i progressar el socialisme. De fet i mitjançant l'Assemblea Democràtica de Torredembarra, afiliada a l'Assemblea de Catalunya vàrem impulsar un cicle de conferències ideològiques, i la que parlava de nosaltres la vam titular "Socialisme en llibertat". El comunisme és tant viable avui dia com ho pot ser la mateixa llibertat. Personalment sóc devot ideològic de la Marta Harnecker, entre molts altres ideòlegs, i sense agafar-ne cap de forma dogmàtica. El meu comunisme parla de mans netes, de mercat, de transparència, de participació com a iguals, de planificació entre tots. Parla de tot allò que en el terme ample de la paraula cau dins del mot "esquerra". Parla com l'Alternativa Baix Gaià. No em veig amb el liberalisme i el centre que tú expresses, i a nivell nacional hi deu haver les mateixes recances, jo opto per l'establiment d'un estat català en el concert de nacions del món. Qui es cregui avui independent que llenci la primera pedra.

Cabal ecològic, pel Gaià!

Le Monde Diplomatique en Català

He afegit un nou enllaç a la dreta on podreu consultar Le Monde Diplomatique en català. Si hi teniu temps aquesta és una publicació imprescindible per tenir una visió del que passa de debò al món (podeu estalviar-vos els telenotícies... amb les seves manipulacions! jo amb el resum del primer minut ja en tindria prou!). Per exemple al número del mes d'agost hi ha una entrevista a l'intel·lectual i dissident americà Noam Chomsky a la que podeu entrar-hi clicant l'enllaç, a numeros anteriors. A més l'Editorial també d'agost sobre l'Hugo Chavez us desmentirà els tòpics habituals sobre aquest president. Us el copio a sota.

Le Monde Diplomatique en llengua catalana, agost de 2007. Edició núm. 58: Chomsky, la reforma de l'esquerra i els intel·lectuals del segle XXI. http://www.monde-diplomatique.cat

RESUM

L’entrevista a Noam Chomsky analitza curosament i com sempre la situació d’un món que pateix símptomes de mals estructurals. Així, segons el professor Chomsky, “el programa econòmic neoliberal que durant els anys vuitanta i noranta s’imposava per la força a tota l’Amèrica Llatina avui es rebutja a tot el continent. I aquesta mateixa oposició a la globalització econòmica es troba a escala mundial.”

Hugo Chávez
Per IGNACIO RAMONET

Pocs governants al món són objecte de campanyes de destrucció tan malèvoles com les que pateix Hugo Chávez. Els seus enemics ho han provat tot: cops d'Estat, vagues petrolieres, èxode de capitals, intents d'atemptat... A l’Amèrica Llatina no s'havia vist una obstinació tan gran des dels atacs de Washington contra Fidel Castro.

Les calúmnies més miserables contra Chávez les han propagades les noves oficines de propaganda (National Endowment for Democracy, Freedom House, etc.) finançades per l'administració del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta maquinària, dotada de mitjans financers il·limitats, manipula tots els contorns mediàtics (entre ells els diaris de referència) i
les organitzacions de defensa dels drets humans al servei de propòsits obscurs. S’arriba fins i tot, com a ruïna del socialisme, a què una part de l'esquerra socialdemòcrata s’afegeixi a aquesta coral de difamadors.

Per què tant d’odi? Perquè ara que la socialdemocràcia pateix una crisi d'identitat a Europa, les circumstàncies històriques fan que es confiï a Chávez el rol d’agafar la responsabilitat, a escala internacional, de reinventar l'esquerra. La construcció europea al Vell continent ha tingut com a efecte la impossibilitat d’edificar un sistema alternatiu al neoliberalisme (llegiu els articles de Jean Bricmont i Denis Duclos). Però al Brasil, a l’Argentina, a Bolívia i a l’Equador, inspirades en el model veneçolà, les experiències mantenen viva l’esperança emancipadora dels més humils.

En aquest sentit, el balanç de Chávez és espectacular. Es comprensible que en desenes de països pobres hagi esdevingut una referència obligada. Respectant escrupolosament la democràcia i les llibertats (1), ¿no ha refundat d’arrel la nació veneçolana, legitimada per una nova Constitució que garanteix la implicació popular en el canvi social? No ha retornat la dignitat ciutadana als aproximadament cinc milions de marginats (entre els quals els indígenes) desproveïts de documents d'identitat? No ha recuperat la companyia pública Petroleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? No ha desprivatitzat i no ha tornat al servei públic la principal empresa de telecomunicacions del país així com la companyia d'electricitat de Caracas? No ha nacionalitzat els camps petrolífers de l'Orinoco? I finalment, no ha destinat una part de la renda petroliera a guanyar autonomia enfront les institucions financeres internacionals, i l’altra al finançament de programes socials?

S’han distribuït més de tres milions d'hectàrees de terres als pagesos. S’han alfabetitzat milions d'adults i nens. S’han construït milers de centres mèdics als barris populars. Han estat operades gratuïtament desenes de milers de persones amb deficiències oculars. S’han subvencionat els productes alimentaris bàsics i es venen a un 42% per sota del preu de mercat per als més desfavorits. La setmana laboral ha passat de 44 a 36 hores, alhora que el salari mínim s’ha apujat fins als 204 euros mensuals (el més elevat de l'Amèrica Llatina després de Costa Rica).

Els resultats de les mesures adoptades mostren que, entre 1999 i 2005, la pobresa es va reduir del 42,8 al 33,9% (2) i que la població que vivia de l'economia informal queia del 53 al 40%. El retrocés de la pobresa, i un consum que ha progressat un 18% anual (3), ha permès mantenir un fort creixement que, en el transcurs dels tres últims anys, ha estat del 12% de mitjana, entre els més elevats del món.

Davant d’aquests resultats, sense parlar dels que s’han aconseguit en política internacional, cal sorprendre's que el president Hugo Chávez hagi esdevingut, per als amos del món i els seus confidents, un home a abatre?

Notes: (1) S’han desmentit les mentides a propòsit de Radio Caracas Televisión. La cadena va reprendre el 16 de juliol les seves emissions per satèl·lit i cable. (2) «Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right», Center for
Economic and Policy Research, Washington DC, maig de 2006. (3) Business Week, Nova York, 21 de juny de 2007.

http://www.monde-diplomatique.cat

mon@monde-diplomatique.ad
redaccio@monde-diplomatique.ad

L'Esquerra Independentista avui: entre la interpretació i la realitat

L’Esquerra Independentista avui: entre la interpretació i la realitat
Per Antoni Rico i Garcia. Llicenciat en Història Contemporània i Antropologia social. Militant de la CUP de Girona i membre del secretariat nacional de la CUP

Des de fa uns anys observem, molts cops amb una mica de perplexitat, un cert interès acadèmic sobre l’evolució i existència de l’Esquerra Independentista catalana. Des dels llibres publicats pel periodista David Bassa, molt centrats en la repressió que ha patit el moviment, al darrer publicat pel sociòleg Roger Buch, s’han dit moltes coses i molts cops amb una pobre anàlisi de la realitat.

De fet, des del meu humil punt de vista, llevat dels llibres del senyor Bassa i els propis escrits per diferents organitzacions del moviment –recordem Tornen els grisos publicat per Alternativa Estel o l’exhaustiu recull de l’experiència independentista estudiantil editat per la CEPC-, la resta són pura palla pseudoacadèmica. No voldria semblar prepotent ni dogmàtic, però sincerament és el que pense. Un exemple: La temptació armada a Catalunya de Ricard Vilaragut. Aquest llibre, molt més documentat que d’altres posteriors, acaba realitzant una reflexió gairebé messiànica on es sentencia dient, més o menys, que l’aparició d’una organització armada de caràcter independentista i revolucionària als Països Catalans és una il·lusió de quatre il·luminats que la societat catalana mai acceptaria. Aquesta reflexió, digna d’un futuròleg més que d’un científic social, em sembla totalment gratuïta i, fins i tot, acientífica. Els fets històrics, l’aparició de segons quins fenòmens socials com pot ser la lluita armada o d’altres, no deixen de ser conseqüència o producte del moment històric en què es produeixen. Intentar analitzar el futur des d’una visió purament presentista no aporta res ni al debat acadèmic ni a la realitat social. No seré jo qui afirme el contrari que Vilaragut, però el que si que tinc clar és que no és la meva feina endevinar el futur d’aquest país. No tinc aquesta capacitat visionària.
Però centrem-nos en el darrer llibre editat sobre aquest tema: L’Esquerra Independentista avui de Roger Buch. Jordi Porta ens diu al pròleg que Buch “fa una anàlisi rigorosa i exhaustiva del que ha donat de si el moviment independentista en gairebé totes les seves possibles manifestacions”. No és aquesta la sensació que ens ha quedat després de llegir-lo, la veritat. Publicat a escassos dies de les darreres eleccions municipals, el dia 27 de maig a les dotze de la nit ja li quedava caduc un dels capítols: el dedicat a la Candidatura d’Unitat Popular. És el que té parlar sobre fets que no estan tancats i acabats. Analitzar el present comporta aquestes sorpreses d’última hora: els resultats de les europees no van alimentar cap “al·lèrgia habitual” del moviment respecte a les urnes. Però hi ha coses més interessants en aquest llibre que m’agradaria ressaltar. S’ha de dir, però, que el propi autor ja es cura en salut en la introducció quan diu que “aquest llibre no té ànim científic, és eminentment divulgatiu” i, fins i tot, reconeix que molts cops està més basat en la interpretació que l’anàlisi. Però clar, com pot diferenciar el lector aquelles parts inspirades en la realitat i aquelles que són pura interpretació? Primer problema, doncs. De fet, el títol del llibre, tenint en compte el seu contingut, s’apropa més a la interpretació que a la realitat. M’explique. Teòricament ens trobem davant d’un llibre que parla i descriu l’Esquerra Independentista catalana actual. Malgrat tot, quan comencem a llegir veiem que allò que l’autor considera objecte d’estudi dins d’aquest terme tan concret és força ample i centrat, sobretot, en la necessitat personal d’omplir pàgines. Per començar ajunta dos sectors de l’independentisme que, almenys que jo sàpiga, actualment no formen part d’un mateix moviment. I és que l’Esquerra Independentista és una cosa i ERC i les seves joventuts una altra. Jugar a la confusió no ajuda res a solucionar tots els dubtes que el propi autor diu voler aclarir al lector. Però el cacao mental més gran comença quan a banda de les organitzacions polítiques citades, també apareixen en escena les JNC o Unió de Joves, pel simple fet de fer servir l’estelada com a símbol. No estàvem parlant de l’Esquerra Independentista? Doncs això. Si el senyor Buch volia fer un llibre sobre l’independentisme en general o sobre l’anomenat independentisme sociològic, ho tenia molt fàcil: ja el té fet, només li ha de canviar el títol.
Per altra banda, també voldria parlar sobre “l’anàlisi rigorosa i exhaustiva” que fa l’autor. Per començar trobem errades en els propis noms de les organitzacions que vol analitzar: la CAJEI és la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista no d’Assemblees Juvenils com afirma Buch. Però no sols això. Trobem errades també quan se li adjudiquen certes activitats a segons quins col·lectius i organitzacions concretes. Per exemple, al llibre es diu que el Casal Independentista el Forn organitza Festes Majors. No sé si l’autor es refereix a les Fires Alternatives organitzades per diferents sectors de l’esquerra gironina com a Festes Majors. Si és així, l’errada esdevé fruït altre cop de la interpretació i caldria especificar millor l’objecte sobre el qual estem parlant. De la mateixa manera, el 5 de juny de 2006, no va entrar cap trentana de joves maulets a la sala on els membres de l’aleshores plataforma d’intel·lectuals espanyolistes Ciudadanos de Cataluña volia fer una xerrada a Girona. Finalment, tampoc és cert que siga Maulets, una organització juvenil, la que mobilitze i convoque de manera exclusiva la manifestació de dues mil persones de l’11 de setembre a Girona. No senyor Buch. La convocatòria gironina es fa des de fa uns quants anys conjuntament entre la CUP –que a Girona l’EI considera el referent polític- i Maulets –la nostra organització juvenil. Aquest fet de convocar i organitzar junts és el que ha ajudat a crear un moviment estructurat amb certa capacitat mobilitzadora. De fet, totes aquestes errades que esmente, que segurament seran moltíssimes més, em dóna la sensació que són fruït d’una certa flexibilitat a l’hora de recollir les dades. Flexibilitat produïda per dos motius: per la manca de cientificitat –no s’ha entrevistat ni consultat a cap militant de l’EI de les zones esmentades al llibre per exemple- i, per altra banda, per la pura interpretació de tot aquell material que ha caigut en mans de l’autor. I clar, totes aquestes febleses es veuen multiplicades quan l’autor intenta analitzar la realitat de l’EI de zones del país com les Illes o el País Valencià.
No vull acabar el meu article sense animar als militants de l’Esquerra Independentista a posar sobre la taula la seva opinió respecte el llibre. Fer això ajudarà a entendre millor el que s’ha escrit o, com a mínim, a explicar la realitat d’un moviment que és molt més complex que el que se puga dir en 314 pàgines. És d’agrair que, en un món on tot allò que no és políticament correcte o no forma part del sistema és directament censurat i amagat, es parle d’opcions polítiques com la que representa l’EI catalana. Encetar un debat sobre el futur de l’Esquerra Independentista i la seua praxis política és important si volem avançar en els nostres objectius. Fins i tot, podríem dir que és necessari. Reflexionar i fer autocrítica és un dels eixos fonamentals en tot procés de canvi polític i de construcció nacional. Però una sola cosa: fem-ho amb rigorositat.
Llibertat.cat 23.08.07


No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa. No podran res davant d´un poble
unit, alegre i combatiu" Vicent Andrés Estellés

L'Exèrcit del Fènix de Xevi Mató, en cinc segments consecutius.

L'intel·lectual nordamericà Noam Chomsky es fa ressò del cas de l'Èric Bertran

El prestigiós professor nord-americà Noam Chomsky, conegut pel seu activisme polític i autor de la teoria de gramàtica generativa (considerada la contribució més extraordinària en el camp de la lingüística teòrica del segle XX), s'ha pronunciat sobre el cas d'Èric i l'Exèrcit del Fènix amb aquestes paraules: "És increïble. Espero que els mitjans de comunicació en parlin i que hi hagi organitzada una protesta seriosa. El món hauria de saber-ho", segons el web de l'obra de teatre sobre el cas.

Chomsky ha fet aquestes declaracions després de veure el documental Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigit per Xevi Mató amb versió internacional de Heather Hayes, que narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, fan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista. Actualment, la família de l'Èric està seguint tots els tràmits legals per dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.

Sobre aquest cas, Víctor Alexandre va escriure la sàtira teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella, que es va estrenar oficialment al Teatre Borràs de Barcelona el passat mes d'abril i que aquest setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.

Per altra banda, Xavier Mir, promotor des del seu bloc de Vilaweb, ara fa un any, de la campanya "Jo també vull un Estat propi" -que va donar lloc a la creació de la Xarxa de Blocs Sobiranistes i el web www.estatpropi.cat-, ha fet una nova proposta: Mir convida tothom a visionar, del 3 al 9 de setembre, el documental de Xevi Mató, per tal que pugi posicions en el rànquing i entri en el circuit dels més vistos. Un dels objectius d'aquesta crida és aconseguir la projecció internacional del cas de l'Èric i difondre la presa de consciència que està experimentant el poble català amb relació als seus drets nacionals.

País petit

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
i tant se val!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que des de d'alt d'un campanar
sempre es pot veure
el campanar veí.

Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta
lluny d'aquí.

I ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així!

És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El més país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

font: acords.net

Dieu-me torracollons, pero no n'hi ha ni un pam de net, podeu creure que l'Ajuntament els anomena MUNYTANYANTS

La resta de documents podeu revisar-los a: http://public.fotki.com/carles/muntanyans/documents-comisi-ur/00005.html i l'explicació de la visita a la Comissió Territorial d'Urbanisme del Carles Rico a: http://carlesrico.blogspot.com/2007/09/visita-la-comisi-durbanisme-de.html

La traïció dels leaders

El senyor Agustí Colomines explica a l'Avui perquè Unesco-Catalunya s'afegeix a la campanya per declarar Vauban i les seues realitzacions militars al patrimoni de la humanitat. Inútil de precisar que per a vosaltres seria com si les associacions de Catalunya-Nord demanessin d'inscriure "l'obra" de Felip V i la "Valle de los Caídos " al patrimoni de la humanitat. El senyor Colomines ens diu que serà una "oportunitat per a explicar-nos" sobre l'actitud depredadora de Vauban a la Catalunya del Nord. És fals i ho sap perfectament. Hem estat i estem inundats de propaganda francesa aquests dies i en cap moment s'hi ha pogut trobar ni una ratlla ni la més mínima al·lusió a les destruccions i crims de Vauban. El senyor Colomines té por en posicionant-se en contra de perdre la consideració dels seus homòlegs parisencs. Però no entenc el silenci del patronat de Unesco-cat que ens havia promès el seu sosteniment. Ni el silenci eixordador d'Òmnium cultural. Al 2009 serà el 450 aniversari del Tractat dels Pirineus i volíem recordar el trencament que ha representat per la nostra nació. Però estem desesperat de l'actitud dels germans del sud. Es que faran articles elogiosos sobre les proeses arquitecturals dels vencedors? Seria segurament més prudent de celebrar-ho amb les associacions del País Valencià i de les Illes i passar del Principat. En Xirinach ho entendria perfectament.En Vauban és l'inventor de la baioneta, tots els joves que van agonitzar esbudellats per "l'obra" de Vauban, si ens veuen, deuen tenir un pensament pels valors defensat per la Unesco i per les nostres covardies.

Joan Miquel TOURON
Perpinyà

Més informació:
http://www.cadrescatalans.com/toulouse/article/culture/Grau_daniela.php