El dimecres 21, farem campanya!

A les 6 de la tarda, ens trobarem al pàrquing de Mañé i Flaquer, aprop de la pancarta d'ICV, amb la Dolors Camats i l'Hortènsia Grau. Podeu venir amb cotxes, i ens acostarem fins a Muntanyans II, i l'EIN de Muntanyans, per a tenir una visió recent de la problemàtica i dels nostres potencials de futur.

Tot seguit tornarem al nucli antic, i a les 7 de la tarda estarem en El Sabó per a compartir aquests temes entre la ciutadania, els nostres amics i militants. L'acte és obert a tota la ciutadania.

Dimarts 6 de maig a les 6, Assemblea!

HC 643 Les implicacions en política exterior de i per a una Escòcia separada

Graham Avery, membre senior del St.Antony’s College de la Universitat d’Oxford, assessor sènior de l’European Policy Centre de Brussel·les i Director General Honorari de la Comissió Europea

1. L’objecte d’aquesta nota és clarificar el procediment a través del qual, després im referèndum en el qual el poble escocès voti en favor de la independència, Escòcia podria esdevenir membre de la Unió Europea. Encara que l’informe discuteix altres qüestions més amples, com ara els termes en els quals Escòcia en seria membre o l’actitud dels membres de la Unió i les seves institucions, l’informe es centra en la qüestió de quin seria el procediment d’adhesió d’Escòcia.

2. En el debat sobre la independència escocesa és natural que els qui s’oposen tendeixin a exgagerar les dificultats de ser-ne membre mentre que els favorables tendeixen a minimitzar aquestes dificultats. Aquesta nota vol enllestir el tema de la manera més objectiva possible. En resum argumenta que:
-Els arranjaments per a que Escòcia sigui part de la Unió haurien de posar-se en marxa de forma simultània a la independència
-Els cinc milions d’escocesos han estat membres de la Unió durant més de 40 anys i han adquirit drets com a ciutadans europeus
-Per raons pràctiques i polítiques no se’ls pot demanar abandonar la Unió i demanar després la readmissió
-Les negociacions sobre els detalls de la participació escocesa en la Unió haurien de fer-se en el període entre el referèndum i la data de la independència
-La Unió hauria d’adoptar un procediment simplificat per a les negociacions i no el procediment tradicional seguit quan hi ha l’adhesió de països que no en són membres.

3. L’autor és membre sènior del St. Antony College, Oxford, Asessor sènior de l’European Policy Centre de Brussel·les i Director General Honorari de la Comissió Europea. Ha treballat durant quaranta anys tant per al Ministeri Britànic d’Afers Exteriors com per a la Comissió Europea i ha pres part en diverses negociacions per a l’amplicació de la Unió.

4. La Unió Europea no té cap precedent al qual acudir en el cas de la independència d’Escòcia. Els següents casos són rellevants però és difícil considerar-los com a precedents:
-Grenlàndia es va incorporar a la Unió Europea en 1973 com a part de Dinamarca. Després va obtenir l’autonomia i va votar abandonar la UE. Això va obligar a una decisió de la Unió, en 1989, apartant Grenlàndia del territori de la Unió i del seu entramat legal.
-El març de 1990 la República Democràtica Alemanya va triar un nou govern dedicat a la reunificació; a l’octubre de 1990, quan es va unir a la República Federal, els seus 16 milions d’habitants van esdevenir membres de la Unió.
-Com a resultat del ‘divorci de vellut’ de Txecoslovàquia, la república Txeca i Eslovàquia van demanar ser membres de la Unió Europea. Eslovàquia en 1995 i la república Txeca el 1996. Tots dos van ser membres de la Unió el 2004.

5. La reunificació alemanya d’alguna manera és el contrari de la independència d’Escòcia: va ser una ampliació sense adhesió mentre que la independència d’Escòcia serà una adhesió sense ampliació. Tanmateix el cas alemany és pertinent en el cas escocès pel que fa al procediment. Sota la pressió del dia en que estava fixada la reunificació la Unió Europea va adoptar un procediment simplificat de negociació en virtut del qual la Comissió va explorar amb Bonn i Berlin els canvis necessaris en la legislació europea, i les seves propostes van ser aprovades de forma ràpida pel Consell de Ministres i el Parlament Europeu. No va caldre una conferència intergovernamental de la Unió perquè no es van modificar els tractats.

6. Tanmateix en el cas d’Escòcia seria necessària una modificació dels tractats de la Unió, ni que sigui per a definir la participació escocesa en les institucions de la Unió (nombre de membres del Parlament Europeu, nombre de vots al Consell de Ministres...)

7. En aquest punt hem de considerar el moment i el procediment per aquests canvis. La pertanyença d’Escòcia a la Unió Europea podria iniciar-se simultàniament amb la independència.  Per raons pràctiques i polítiques la idea de què Escòcia abandoni la Unió i després demani de nou l’entrada no és factible. Des del punt de vista pràctic això reclamaria arranjaments temporals complicats per a una nova relació entre la Unió (on s’inclou la resta del Regne Unit) i Escòcia, incloent-hi la possibilitat de controls de frontera amb Anglaterra. Ni la Unió Europea (incloent-hi la resta del Regne Unit) no Escòcia no tindrien interès en crear una anormalitat com aquesta.

8. Des del punt de vista polític Escòcia ha format part de la Unió Europea des de fa quranta anys; i els escocesos han adquirit drets de ciutadania europea. Si volguessin seguir dins la Unió és molt difícil pensar que se’ls demanès marxar i després demanar l’entrada de la mateixa manera que ho haurien de fer els ciutadans d’un país que no n’és membre, com ara Turquia. Això es pot explicar amb un altre exemple: si Valònia i Flandes es posaren d’acord per a trencar Bèlgica seria inconcebible que que altres membres de la Unió exigissin a onze milions de persones abandonar la Unió i després tornar a demanar l’entrada.

9. Hi hauria negociacions sobre la forma d’adhesió escocesa en el període entre el referèndum i la data oficial de la independència. No sabem ara mateix com de llarg hauria de ser aquest període i hauria d’haver-hi negociacions difícils entre Edimburg i Londres, però podem pensar que no caldria més de dos anys de negociacions.

10. Les parts que haurien de negociar l’adhesió d’Escòcia a la Unió Europea serien els estats membres (28 estats, després de l’adhesió de Croàcia el 2013) i el govern escocès (tal i com s’hagi constituït d’acord amb els arranjament previs a la independència). Cal fer notar que en aquesta tesitura el govern d’Escòcia -encara no un país independent- de fet no podria demanar l’adhesió a la Unió Europea, d’acord amb l’article 49 del Tractat. Però sí que podria indicar la voluntat d’Escòcia de mantenir-se dins la Unió i això podria permetre negociacions, en un marc adeqüat, per a preparar la modificació necessària dels Tractats. Les propostes podrien ser sotmeses per a l’aprovació de les institucions europees, dels parlaments dels 28 estats membres i d’Escòcia i podrien estar llestes per al dia de la independència d’Escòcia.

11. Com en el cas de la reunificació alemanya la Unió Europea adoptaria un procediment simplificat en funció del qual es demanaria a la Comissió de portar a termes converses exploratòries amb Edimburg, Londres i altres capitals i presentar després propostes. Encara que una conferència intergovernamental seria necessària aquesta no seria de l’estil de les conferències necessàries per a aprovar l’adhesió de països no membres de la Unió. Un procediment prolongat com el que cal quan un país que no és membre de la Unió s’adhereix no caldria en aquest cas jamb el repàs detallat dels 35 capítols de l’acquis Unió Europea. No caldria perquè Escòcia ja ha adoptat les polítiques i la legislació europea durant 40 anys.

12. Tornem a la qüestió dels canvis necessaris en la legislació europea per tal que Escòcia en formi part. Cal distingir aquí entre canvis en els Tractats (legislació primària) i canvis en les regulacions, directives, decisions, etcètera (legislació secundària). Els canvis en els tractats per raons institucionals no serien problemàtics: seria fàcil calcular-los per referència als estats membres d’una dimensió comparable (Dinamarca, Finlàndia i Eslovàquia tenen poblacions de 5-6 milions). El nombre de vots en el Consell per a la resta del Regne Units no caldria que fos modificat (car amb 60 milions encara seria comparable al de França i Itàlia)  tot i que el nombre de diputats del Parlament Europeu sí que hauria de ser reduït, per respectar el límit de membres de la cambra.

13. En les negociacions d’adhesió amb països no membres encara la Unió Europea sempre ha resistit canvis o condicions sobre els Tractats bàsics. Ara mateix no sabem què demanaran els representants escocesos en relació a l’euro o l’Àrea Schengen de lliure moviment de persones. Però sense entrar a discutir les implicacions per a Escòcia d’aquests polítiques sí que cal fer notar que encara que tots els nous estats són obligats a acceptar-les no esdevenen membres de l’eurozona o de Schengen de forma immediata quan s’adhereixen i no se’ls permet fer-ho. Unir-se a l’euro o a Schengen depèn d’una sèrie de criteris que s’examinen els anys després de l’adhesió.

14. Tornem a la legislació secundària. Encara que un nombre important d’adaptacions tècniques seria necessari per a què Escòcia adaptés la llei europea la immensa majoria d’aquestes adptacions no serien cap problema perquè estarien basades en la situació que ara ja existeix.  Pel que fa a les polítiques i la legislació europea els ciutadans escocesos poden esperar de forma legítima que es mantindrà l’status quo pel que fa a les condicions econòmiques i socials. No caldria, per exemple, renegociar l’aplicació a Escòcia de polítiques europees sobre medi, transport, agricultura, etcètera: seria prou transposar mitatis mutandis la situació que ja hi ha a Escòcia dins el Regne Unit. Tenint en compte que la resta del Regne Unit podria quedar afectat el procés requeria discussions i clarificacions amb Londres però interessaria poc als altres estats membres que podrien quedar satisfets sobre la base dels reports i propostes que la Comissió podria fer pel que fa a les qüestions de la legislació secundària.

15. De nou caldrà veure si el representants escocesos demanen canvis de les normes europees i les seves polítiques, per exemple sobre pesca o participació en el pressupost de la Unió. En general podem esperar que aquestes qüestions serien resoltes a través d’una ampliació mutatis mutandis dels acords que ara té el Regne Unit, fons els moment en que una revisió important de les regles es portés a efecte. Per exemple la renegociació de les qüotes de pesca o del procediment pressupostari multi anual. Aquesta solució, de fet, seria interessant per a Escòcia perquè podria esperar obtenir un acord millor quan ja sigui membre de la Unió, amb veu i vot, que no en el període anterior a la independència. Tanmateix l’adaptació de la participació britànica en el pressupost demanarà negociacions difícils entre Edimburg i Londres, i també amb Brusse·les.

24 setembre 2012

Font: Parliament United Kingdom

http://tac12.xiptv.cat/municipi/torredembarra/tac-torredembarra/capitol/es-vol-restaurar-la-capella-de-la-sort

http://tac12.xiptv.cat/municipi/torredembarra/tac-torredembarra/capitol/es-vol-restaurar-la-capella-de-la-sort

Torredembarra paralitza el pla parcial Muntanyans II a l'espera de la sentència del Suprem

Torredembarra (ACN).- L'Ajuntament de Torredembarra ha decidit posar el fre en la tramitació del polèmic pla parcial Muntanyans II, immers en una llarga lluita judicial. Una sentència del TSJC resol a favor d'un particular que va impugnar el procés d'aprovació del pla i ara el consistori haurà d'exposar-lo públicament -en el seu moment no ho va fer- i aprovar-lo definitivament. Però el consistori entén que, per sobre d'aquesta sentència, prevaldrà la del Tribunal Suprem, i que ha de concloure si els terrenys -ja urbanitzats- presenten risc d'inundació i per tant, no s'hi poden construir els 550 habitatges previstos. Aquest procés judicial respon al recurs presentat per una plataforma contrària a aquesta urbanització. Aquesta urbanització es planteja construir a tocar de l'espai d'interès natural Platja de Torredembarra i Calafell, però la plataforma Salvem els Muntanyans sempre s'hi ha oposat. Va presentar contenciós administratiu contra l'aprovació del projecte i, després d'un llarg procés judicial, el Tribunal Suprem li va donar la raó. La Generalitat, però, va presentar recurs a la sentència i ara es resta pendent del què resolgui la sentència ferma.

Fins que aquesta no arribi, l'Ajuntament no vol moure fitxa, tot i que el TSJC ara l'obliga a reobrir el procés per urbanitzar la zona. "Podríem anar en direccions oposades quan tinguem la segona sentència", ha declarat a l'ACN l'alcalde de Torredembarra, Daniel Masagué (CiU). En una setmana, l'Ajuntament exposarà públicament el projecte i obrirà el termini d'un mes de recollida al·legacions, però no farà ni un pas més per evitar haver de fer marxa enrere.

Masagué assegura que la decisió s'ha consensuat amb Urbanisme i confia que la justícia també ho accepti. "Seguirem aquest full de ruta sempre i quan no se'ns digui el contrari, perquè volem cenyir-nos a la legalitat estricte", ha assegurat. En tot cas, l'alcalde ha aprofitat per plantejar que, en cas que la sentència prohibeixi la construcció a Muntanyans II per inundabilitat, caldrà assumir unes indemnitzacions a la promotora que suposaran "un problema".

Aspecte actual de Muntanyans II, vist amb Google Earth:

Catalunya... diem prou!

El president de la Diputació de Tarragona rebutja les propostes estatals que suposen diluir els municipis petits.

El president de la Diputació de Tarragona ha rebutjat la proposta estatal que planteja diluir l’estructura administrativa dels municipis petits en base a criteris de viabilitat econòmica. En un acte públic celebrat aquest divendres al vespre a Salomó, Josep Poblet ha criticat la “frivolitat i la lleugeresa amb què es parla del territori” a l’hora de plantejar aquestes mesures, que ha titllat de poc respectuoses amb el fet local i amb un model cultural “que forma part de la nostra existència”. El president de la Diputació de Tarragona ha rebutjat també que es qüestioni el sentit dels municipis de menys de 20.000 habitants: “La viabilitat cal buscar-la en altres direccions, no pas ignorant el fet petit”, ha afegit.

Josep Poblet ha fet aquestes declaracions en l’acte de presentació pública del segon volum de la Història del Baix Gaià. El llibre, escrit per Salvador-J. Rovira i Gómez i dedicat a l’època moderna. El llibre (Cossetània Edicions, 2012) dóna a conèixer els esdeveniments històrics succeïts en aquesta part del Camp de Tarragona (Altafulla, Creixell, la Nou de Gaià, la Riera de Gaià, Torredembarra, Vespella de Gaià, el Catllar, Salomó, la Pobla de Montornès, Roda de Barà i l’històric de Tamarit) des de 1479, en què s’inicia el regnat de Ferran II, fins a 1795, quan finalitza la Guerra Gran contra França. Salvador-J. Rovira i Gómez és professor d’Història Moderna a la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en nobiliària i heràldica ha estudiat les desamortitzacions i les nissagues familiars de la demarcació de Tarragona, i és autor de diversos articles i llibres dedicats a les Terres de l’Ebre. 

La presentació del llibre s’ha dut a terme a Cal Cadernal, en un acte amb un nombrós públic. Hi han assistit el vicepresident primer de la institució supramunicipal, Albert Vallvé; l’alcalde del municipi, Antoni Virgili; Josep Maria Sabaté Bosch, professor de la URV; el president de la Fundació Mútua Catalana, Joan Marca, i l’autor de l’obra, a més de el president del Consell Comarcal del Tarragonès, Frederic Adan, i els alcaldes dels municipis representats a l’estudi. El president de la Diputació ha destacat l’aportació d’aquesta obra al coneixement i al reforçament de la identitat dels diversos municipis que hi són representats. Per la seva part, l’alcalde ha agraït a Poblet el suport constant de la Diputació, i ha destacat les darreres aportacions del Pla d’Acció Municipal de la institució supramunicipal com a un important recurs que cobreix les necessitats urgents dels municipis petits. Durant la visita a Salomó, Josep Poblet també ha signat el llibre d’honor de l’Ajuntament i ha inaugurat oficialment el punt de lectura situat a Cal Cadernal.

Font: PRESSPEOPLE

Rànquing dels municipis en pitjor situació financera

La llista dels 85 ajuntaments catalans més endeutats:

Set poblacions catalanes tenen un volum de deute que duplica els ingressos.

EL PERIÓDICO, després de revelar que el deute supera els ingressos de 85 ajuntaments de Catalunya, difon ara el rànquing detallat del deute que acumula cada municipi.

El percentatge de deute es calcula segons la previsió d'ingressos de l'exercici amb les factures degudes, de manera que una població amb el 100% de deute té tots els ingressos previstos hipotecats.

Les set poblacions amb el dubtós honor d'encapçalar el rànquing superen el 200% de deute, sent els ajuntaments lleidatans de la Fuliola i Corbins els que tenen més deute.

Fuliola 295% (Urgell)
Corbins 248% (Segrià)
Rasquera 236% (Ribera d'Ebre)
Ogassa 225% (Ripollès)
Santa Susanna 208% (Maresme)
Cunit 207% (Baix Penedès)
Tornabous 202% (Urgell)
Baronia de Rialb 198% (Noguera)
Moià 188% (Bages)
Begur 177% (Baix Empordà)
Aguilar de Segarra 176% (Bages)
Puigdàlber 169% (Alt Penedès)
Anglès 158% (Selva)
Cambrils 158% (Baix Camp)
Guiamets 157% (Priorat)
Santa Oliva 153% (Baix Penedès)
Seròs 152% (Segrià)
Selva del Camp 151% (Baix Camp)
Besalú 147% (Garrotxa)
Vendrell 145% (Baix Penedès)
Tàrrega 143% (Urgell)
Vinyols i els Arcs 139% (Baix Camp)
Sitges 138% (Garraf)
Sant Joan les Fonts 137% (Garrotxa)
Tiurana 137% (Noguera)
Tortosa 137% (Baix Ebre)
Reus 137% (Baix Camp)
Castellfollit de la Roca 136% (Garrotxa)
Arboç 134% (Baix Penedès)
Llavorsí 133% (Pallars Sobirà)
Camprodon 132% (Ripollès)
Igualada 131% (Anoia)
Roquetes 130% (Baix Ebre)
Mollerussa 128% (Pla d'Urgell)
Riudarenes 128% (Selva)
Corbera de Llobregat 127% (Baix Llobregat)
Alcover 126% (Alt Camp)
Torredembarra 126% (Tarragonès)
Ulldecona 124% (Montsià)
Pardines 124% (Ripollès)
Espluga Calba 123% (Garrigues)
Tossa de Mar 123% (Selva)
Castellvell del Camp 123% (Baix Camp)
Manresa 123% (Bages)
Vilanova de Prades 122% (Conca de Barberà)
Vilabella 122% (Alt Camp)
Sarral 122% (Conca de Barberà)
Móra d'Ebre 120% (Ribera d'Ebre)
Sant Hilari Sacalm 120% (Selva)
Ciutadilla 118% (Urgell)
Nou de Gaià 117% (Tarragonès)
Castelló d'Empúries 117% (Alt Empordà)
Bellpuig 116% (Urgell)
Vilallonga del Camp 116% (Tarragonès)
Bordils 116% (Gironès)
Llacuna 115% (Anoia)
Bellmunt del Priorat 114% (Priorat)
Agullana 114% (Alt Empordà)
Vilanova del Vallès 113% (Vallès Oriental)
Vic 113% (Osona)
Balaguer 112% (Noguera)
Ripoll 110% (Ripollès)
Vilablareix 110% (Gironès)
Manlleu 109% (Osona)
Castell-Platja d'Aro 107% (Baix Empordà)
Seu d'Urgell 107% (Alt Urgell)
Valls d'Aguilar 107% (Alt Urgell)
Capellades 107% (Anoia)
Mont-roig del Camp 106% (Baix Camp)
Granja d'Escarp 106% (Segrià)
Banyoles 105% (Pla de l'Estany)
Oliana 105% (Alt Urgell)
Olot 104% (Garrotxa)
Polinyà 103% (Vallès Occidental)
Benifallet 103% (Baix Ebre)
Vilabertran 102% (Alt Empordà)
Tordera 101% (Maresme)
Llívia 100% (Baixa Cerdanya)
Vilassar de Dalt 100% (Maresme)
Aitona 100% (Segrià)
Pallejà 100% (Baix Llobregat)
Bescanó 100% (Gironès)
Esponellà 100% (Pla de l'Estany)

Font: ELPERIODICO

Temps de bull.

La setmana passada, la primera de febrer d’enguany pel lector, vam pensar en fer bull a casa. Nosaltres en fem cada any, per tradició familiar. El bull, com hom sap a la Torre, és un plat típic de la Costa Daurada que conté tripa seca de tonyina. No entraré ara mateix a descriure o analitzar aquest gustós plat, que té tants seguidors com detractors. Això ho deixarem a plomes més expertes, que n’hi han. Jo ara mateix em vull centrar més aviat en la tasca que se m’encomanava a casa, la de sortir a cercar bull per a cuinar-lo.
En aquesta cosa estava quan vaig caure en l’atzucac: a Ca l’Oca s’havien jubilat i estava tancada la botiga on l’anava a comprar habitualment, llamps i trons!, vaig pensar. Amb aquesta cabòria, vaig i li pregunto a la Dolors de Cal Serafí tot comprant-li un parell d’ampolles d’Snou: —on podria fer-me amb unes penques de bull?. No ho sabia, però m’adreça a la botiga de la Maria Martí al carrer Freginal. Tampoc ho sap, encara que seria una bona idea tenir-ne, em confessa. Jo el volia per diumenge..., res, a seguir la recerca.
Tirant carrer nou amunt trobo l’Iris Figuerola i l’abordo, tampoc me’n sap donar raó, recomana de preguntar-ho a l’Isidro de Cal Ral, per allò que tenen bacallà. Tampoc en tenen. Ja de volta torno a trobar-me l’Iris, i tot fent balanç a la cantonada de Jordi, topem amb en Lluís Roig antic regidor i impulsor de la jornada del bull a casa nostra, el qual ens posa sobre la pista d’anar a Vilanova i la Geltrú. Aquesta era l’opció coneguda, però que em resistia a usar. La recomanació d’en Roig em fa decidir. A la Torre no en trobo, doncs cap a Vilanova!.
Al Mercat municipal de Vilanova dissabte matí, a la part central hi ha la bacallaneria Islàndia, de lluny ja les veig penjades, les penques de bull. Aquesta parada és la que alguna vegada n’ha subministrat al mateix Patronat de Turisme de Torredembarra, tal i com me n’informen ells mateixos. Apa, animeu-vos, que és temps de bull. Iris, gràcies pel títol de l’article.

Aquest article el podreu llegir al Mònic de març de 2012

A l’entorn de la independència.

Moltes vegades hem escoltat algú parlar a l’entorn del concepte de la independència nacional amb expressions com: “demanarem la independència”, o “quan ens donin la independència”. Conceptes erronis de base. Malgrat això són a bastament emprats tant per polítics, com partits del ram. A la independència nacional, s´hi arriba per la via de la proclamació. És a dir, desprès d’una negociació o trencament, una nova nació presenta les seves credencials al concert de nacions del Món. De resultes del seu reconeixement internacional se’n desprendrà la seva legalitat.
En aquest procés hi ha un punt que marca la seva diferència, i aquest és la fixació geogràfica en clau del territori que ocupa. Quan es va proclamar la segona República Espanyola després d’unes eleccions municipals, el territori que s’estava marcant era tot l’estat espanyol. Tot el que n’hagués pogut sortir era més o menys federal, com així va ser. Per a marcar un territori diferenciat cal fer-hi un esdeveniment en exclusiva i amb caràcter vinculant. Una consulta o un referèndum podria marcar el territori, però no donaria uns portaveus vàlids. Unes eleccions, municipals o catalanes podríen donar aquest element afegit.
Sempre, és clar, que anessin acompanyades d’una majoria social i d’una voluntat insubornable de proclamar-ne la secessió del territori. L’expressió adequada doncs seria: “ens hem de donar la independència” o “hauríem de proclamar la independència”.

Esborrany d'article per al Mònic.

H0L4! C0M 35745?

4QU357 M15547G3 53RV31X P3R 4 PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N7S!

4L C0M3NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3N7 LL3G31X 4U70M471C4M3N7, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1!

N0M35 UN5 QU4N75 P0D3N LL3G1R 41X0.

3NG4NX4-H0 4L 73U MUR 51 H0 P075 LL3G1R

51 H45 4RR1B47 4C1, 4PR0FI73 P3R D3517J4R-73

B0N35 F35T35 1 M1LL0R 4NY 9!

UN4 4BR4Ç4D4,

FR4NC3SC M3RC4D3

Ni estat ni benestar

La setmana passada es va aprovar el projecte de llei dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2012. La presentació d'aquests pressupostos es va fer sota l'eslògan "Menys retallades i més ingressos". Les taxes seran el principal instrument per augmentar la recaptació de diner a través de la pujada del transport públic, la matrícula universitària, el preu de la benzina, el cànon de l'aigua, el tiquet moderador dels medicaments i la taxa turística. En un altre nivell, la setmana vinent finalitzarà el termini fixat pel govern de l'Estat als agents socials perquè arribin a un acord sobre la reforma laboral. Alguns dels punts que més discussió estan generant són la creació d'un contracte únic, la implementació de les anomenades minifeines i el major protagonisme dels convenis d'empresa en lloc dels col·lectius.

Dins el sac de la crisi econòmica, moltes d'aquestes actuacions es presenten, taxativament, com l'única opció possible. Es defensen, des d'una dubtosa expressió de sensibilitat social, com un mal menor per garantir l'estat del benestar. Però els més que possibles efectes perversos d'aquestes actuacions plantegen un dubte: fins a quin punt les solucions estructurals a una crisi conjuntural garanteixen el dèbil model de benestar del nostre context?

L'estat del benestar es consolida després de la Segona Guerra Mundial com un pacte social entre el capital i el treball per garantir un mínim de drets socials a la ciutadania. El consens social fixa que l'estat ha de garantir com a recursos bàsics per al benestar de la població l'accés a l'educació, a la salut i al sistema de pensions. Són els tan anomenats tres pilars de l'estat del benestar: als dos primers s'hi accedeix de manera universal a través del padró, mentre que al tercer s'hi accedeix a través de la cotització que facilita l'ocupació regularitzada. El pacte fundador de l'estat del benestar també preveu la protecció del sistema democràtic. Es reconeix el paper legítim dels agents socials en els processos de presa de decisions com a garanties de cohesió social. Entre altres aspectes, s'articula la negociació col·lectiva com el principal vehicle de regulació de les relacions laborals.

La proposta de pressupostos de la Generalitat entra en contradicció amb els principis fundadors que atorga la paraula benestar a l'estat. En primer lloc, en justificar la pujada del preu del transport públic o les taxes universitàries tot apel·lant a l'aportació econòmica que l'Estat ja fa a aquests serveis: la ciutadania, a través dels impostos, i no l'estat, és qui finança aquests serveis. Per aquesta raó la paraula repagament és més adequada que la paraula copagament. És legítim exigir responsabilitat al ciutadà com a usuari dels serveis públics, però cal no oblidar que l'estat gestiona i no regala aquests serveis a la ciutadania. En segon lloc, es proposen introduir pràctiques de repagament en la xarxa pública sanitària sota l'argument que és una pràctica consolidada en altres àmbits com el transport o les taxes universitàries. És pervers comparar peres amb pomes. L'accés a la salut i no el transport és el que fa més de mig segle es va consensuar com un recurs bàsic per garantir un mínim de benestar a la població. Quan es parla de línies vermelles cal entendre que les peres són intocables.

El debat sobre la reforma laboral entra en contradicció amb els principis fundadors que atribueixen la responsabilitat del benestar a l'estat. Prioritzar la importància del conveni d'empresa per sobre del conveni de sector, provincial o estatal suposa desprotegir el treballador davant l'empresari. Negociar les condicions laborals entre els sindicats que formen part d'un sector i la patronal no és el mateix que sis treballadors d'una empresa negociïn directament amb el gerent o director. Mentre que el primer escenari actua com a garantia de la negociació col·lectiva, el segon obre la porta a la individualització de les relacions laborals a través dels departament de recursos humans. La regulació de les pagues extres és un dret social dels treballadors que corre el risc de convertir-se en una moneda de canvi per a l'empresari en funció dels seus interessos. Quan des de la Cecot es defensa el conveni d'empresa per ajustar el pagament de la paga extraordinària segons la liquidat de l'empresa, prima l'interès de l'empresari per sobre del dret del treballador.

Les solucions estructurals a la crisi conjuntural encobreixen un canvi de model en què l'estat i el benestar perden protagonisme a costa del mercat i la desigualtat. En matèria d'educació es potencia l'escola concertada amb l'empobriment de l'escola pública i s'aposta per un model universitari més elitista. En l'àmbit sanitari, la disminució dels recursos afecta les condicions d'accés de la ciutadania tot promocionant, indirectament, les 24 hores d'atenció que garanteixen les mútues mèdiques privades. De moment, les pensions es mantenen, però les condicions laborals dels treballadors per poder-hi accedir els fan vulnerables. La crisi econòmica és l'excusa perfecta per canviar els principis fundadors de l'estat del benestar. Si continuen els canvis estructurals, quan acabi la crisi, que un dia acabarà, no hi haurà ni estat ni benestar.

SARA MORENO a l'ARA

Devaluant la vida

Com no poden devaluar la moneda han decidit devaluar-nos les vides. El que estem vivint aquests dies és un dels episodis més lamentables que hem viscut en democràcia. De tots és sabut que l’origen de la crisi no està en les finances públiques. I que ara el principal repte és canviar un full de ruta –l’europeu- que s’està demostrant un fracàs. Però la proposta de Merkozy és el darrer intent per fer d’aquest escenari una oportunitat per imposar els seus dogmes. Ajust del dèficit, encara que sigui a costa de devaluar més la precària economia europea, amb reforma dels tractats inclosa, fent que una política, la seva, sigui d’obligat compliment, i obviant que Alemanya i França han incomplert aquests objectius en moltes més ocasions que Espanya. El problema no és baixar el tipus dels diners, pels bancs, sinó la manca de govern econòmic, ni política fiscal, ni pressupostària després de tenir una moneda única. Avui, el problema no és la inflació, principal preocupació del Banc Central Europeu (BCE), sinó l’especulació contra el deute sobirà. I mentre tenim una escena preocupant i una altra lamentable. La preocupant és l’actitud del futur President espanyol, que ho fia tot a un ajust dolorós i a la reforma laboral que permetrà, ja que no hi ha govern econòmic, ni pot devaluar la moneda, devalua la vida de la gent. I l’escena lamentable és la del president Zapatero que s’apunta a la proposta Merkozy, fent que l’únic futur possible sigui el d’un ajust dolorosíssim.
Ahir, un lúcid article de Juan Fernando López Aguilar (ELPAIS) descrivia quin és el moment que viu Europa. En l’article parlava que el vot progressista ha vingut a “nihilitzar-se”, deixant-se endur pel pànic, la indignació o l’espant. Té raó. Però quan la socialdemocràcia avala les polítiques de la dreta, i ningú aixeca la veu, sigui amb la reforma de la constitució o amb les darreres expressions del Govern Zapatero, els socialistes contribueixen calamitosament en la construcció d’aquest escenari descrit pel mateix Lopez Aguilar. Aquests dies hi ha qui es pregunta sobre el futur dels partits socialistes, del PSC i del PSOE, i més enllà dels nominalismes, de quins han de ser els nous lideratges, potser és hora que algú aixequi la veu i comenci a dir que el problema de fons està en l’aval a una sortida de la crisi que no ens du enlloc.

Article publicat per Joan Herrera en el seu bloc.

L'Ajuntament de Torredembarra atura durant tres mesos la recaptació de les multes d'un radar mòbil al municipi

Torredembarra (ACN).- L'Ajuntament de Torredembarra ha anunciat aquest dimecres que queda aturat durant tres mesos tot el procés de recaptació de les més de 4.000 multes d'un radar mòbil al municipi durant l'estiu. L'alcalde Daniel Massagué ha explicat que aquest dimarts ha signat un decret on demanava al departament de Base del consistori aturar tot aquest procés. Massagué ha dit que tècnicament les sancions estan ben posades però que en tot cas, s'obrirà un procés per estudiar què ha passat. El batlle ha dit també que cal diferenciar els aspectes tècnics dels polítics i fer didàctica viària. Segons el batlle, la decisió s'ha pres sabent el context econòmic actual i les conseqüències que tindria no aturar el procés.

Font: Directe!CAT

Excursió pel patrimoni de pedra seca.

És dissabte pel matí i fa sol. Són dos quarts de deu i puntualment la gent s’aplega a les portes del Castell. Ens hem trobat per participar en una excursió per seguir l’itinerari de pedra seca que ha preparat la comissió de medi rural del consell municipal de sostenibilitat. Anem per l’avinguda de Sant Jordi i fins al final del carrer del Gladiol on agafem un caminet que ens portarà fins al pluviòmetre. Aquí s’inicia el Camí dels Caus. Al poc arribem a la finca de ca l’Aurèlia. On podem observar diverses obres en pedra seca ben conservades: trones, marges, desaigüe i escala. Seguim pel Camí dels Caus, camí en bon ús i bon estat, on podem observar alguns elements de hidràulica a les parets en pedra seca. Tot seguit arribem a la barraca número dos. Es tracta d’una barraca de pedra seca adossada al marge, on podem observar l’actual procés de reconstrucció del sostre. Una mica més endavant a les Roques Planes, arribem a una altra barraca de pedra. Es tracta de la barraca número quatre, amb les seves parets i marge ja totalment reconstruïts. Continuem pel camí rural ja asfaltat que forma part d’un itinerari de bicicletes i passeig on hi ha trams ben treballats, però la conservació dels marges està poc cuidada.
Travessem per sota la N-340 i l’AP-7 i girem a l’esquerra fins trobar la barraca número nou que està en procés de neteja, desbrossament i reparació. Es tracta d’una barraca en bon estat de conservació i situada en un entorn immediat molt bonic. Barraca d’un sol espai i adossada al marge. Seguim fins a trobar el GR-92, camí rural on ja s’hi han realitzat sis intervencions de restauració. Hi observarem diversos elements d’hidràulica. Finalment arribem a la barraca número vuit, totalment restaurada. Barraca adossada de doble habitacle. Cal destacar de l’exterior la captació d’aigües cap a l’aljub interior, el banc, la menjadora, cisterna, armari, banc i llar de foc.
La cinquantena de persones que hi vam participar vam gaudir d’una bona aproximació al nostre patrimoni de pedra seca.

Esborrany per al Diari de La Torre de desembre'11

Un nou camí de fruites a Torredembarra.

Els resultats a Torredembarra, de l'Entesa pel Progrés de Catalunya (pel que fa al Senat), ens haurien de fer reflexionar. El PSC i ICV més ERC, han iniciat un camí a Torredembarra que va precisament en aquesta mateixa tendència. Tenim més coses en comú que diferències. Si sumem peres amb pomes pel que fa al Congrés aquests tres partits a Torredembarra sumen 2.507 vots, és a dir més que CiU (1.950 vots), i més que el PP (1.595 vots). No serveix de res fer aquests números, ja ho dic jo, però són bonics.
No sóc il·lús i només m'estic permetent una mena de licència literaria. De totes formes permeteu-me que sigui l'enarborat d'aquesta idea, no penso renunciar a seguir posant d'acord a gent propera. Tenim un camí llarg però molt il·lusionant, camí amb grans reptes i també desencisos. Espero que finalment en un molt proper futur sigui possible dibuixar un petit nucli de minims comuns denominadors.
La majoria que avui escenifiquem a Torredembarra en els resultats pel Senat, crec que poden seguir alimentant la possibilitat d'entesa estratègica de l'esquerra torrenca. No parlo de fer volar coloms, parlo d'un camí ja iniciat. Vindran més trobades i vindran més documents i comunicats conjunts. Treballar units pot arribar a fer-nos sumar. I seria molt interessant que peres, pomes i taronges es posin d'acord més enllà d'una simple macedònia.

Lluites i protestes

Les lluites poden acabar sent beneficioses per a la societat. Només cal recordar lluites polítiques recents com la lluita per aconseguir la gratuïtat de l’autopista. O la lluita contra el tren de velocitat alta. La lluita per allunyar l’AVE del nostre territori, tant trinxat. Fins i tot la lluita contra la urbanització Muntanyans II. Lluites que tot i anar contra una legalitat vigent, acaben revertint en positiu. Lluitar políticament per a pressionar al govern municipal per que faci bé les coses, informant i senyalitzant correctament seria lloable. Fins i tot seria exemple d’una bona lluita política el treballar colze a colze per aconseguir una bona vialitat ben senyalitzada, i per que es fessin campanyes d’informació vial.
Personalment prefereixo recomanar la via de la mediació i l’arbitratge. I per descomptat que s’utilitzin sempre les vies del diàleg i la participació. La participació ciutadana a l’Ajuntament de Torredembarra té un instrument encara poc utilitzat, però extraòrdinariament útil: El Consell Municipal de Sostenibilitat. Aquest organisme consultiu municipal, que enguany celebra els seus deu anys de vida, pot debatre i proposar mapes de vialitat i senyalització del trànsit, i fins i tot suggerir que s’engeguin campanyes de sensibilització. Acostar-se al nostre Consell de participació és un senyal de lluita políticament correcte. Només cal demanar torn de paraula.


Publicat al Mònic de novembre 2011

L'Alba: esperit renaixentista en verd.

La candidata ecosocialista per Tarragona, Alba Benedicto, és del tipus de persones que no tenen temps perquè no paren de fer coses. En ella el compromís humanista conviu amb el gust per les arts: totes és clar.

Foto: L'Alba domina l'art de preparar un bon cafè: els serveix a centenars quan ajuda al seu pare al bar de la Societat Obrera de Tivissa. 

Alba Benedicto camina al ritme de Love of Lesbian. Almenys és la música que sona en la seva Mp3 quan acudeix a la cita amb el Diari.  El pop indie és un dels seus estils favorits. «Però sóc molt eclèctica, escolto de tot. M'agrada tot tipus de música. Des de Los Planetas fins Rafaella Carrá i Rocío Dúrcal ». Vaja, això sí que és tenir una mentalitat oberta, penso, i és que de la xerrada distesa amb la candidata ecosocialista per Tarragona va a desprendre sobretot això: obertura i curiositat per tot.

Especialment per la creació artística, però no des de la mera aproximació intel·lectual, sinó des del punt de vista pràctic, real, orgànic.

Alba, que té 28 anys però aparenta menys -això l'hi diu tothom i ella confia en mantenir aquest do genètic amb el pas dels anys-, sembla pensar: si, m'agrada la literatura, ja que escric, si m'agrada la pintura, pinto, si, m'agrada la música, interpreto... encara que l'activitat política com a cap de llista d'ICV-EUiA condicioni ara la seva agenda.
Lletres i nombres. Alba viu entre Tivissa, Tarragona i Barcelona. Amb l'urbs Tarraco té una relació estreta. Aquí es va instal·lar el 2001 en un pis compartit quan va començar a la URV la carrera de Psicologia. Li queda per aprovar únicament l'assignatura de matemàtiques. «Estadística és el més dur de rosegar, una autèntica creu per als que vénen de Lletres», diu. A causa del tràfec que porta aquesta dona, ara la cursa a través de la UOC.
Mig en broma, mig seriosament, apunta que «per dedicar-me a la política crec que les nocions de psicologia em van molt bé», si bé precisa que «mai m'ha atret aquesta disciplina des del punt de vista clínic, sinó que sempre em he decantat per la psicologia dels grups, de les organitzacions, o aplicada al treball ». Va fer el pràcticum - «amb un excel·lent, però això no cal que ho posis, eh?», Diu-a la Assoc, l'oficina d'assessorament per al'ocupació de CCOO, sindicat al qual està afiliada.
De peixatera a guia turística
Alba ha treballat «des de l'edat que era legal que treballés», sentencia amb un punt d'orgull. Ha fet de peixatera tres anys en un supermercat de Móra la Nova, de enquestadora, de cambrera, de guia turística... «Per pagar-me els estudis, perquè la meva família és de classe treballadora». I hi ha en aquesta afirmació alguna cosa més que un altre punt d'orgull.
Amb dues germanes més petites, Alba és en Tivissa «la xiqueta del Manyo, perquè el meu pare és de Terol. Vi amb 16 anys amb els seus pares i un germà».
Per això «a casa és habitual utilitzar paraules o frases fetes en castellà, i en castellà em dirigeixo al meu avi patern, que ara viu a Amposta».
A Barcelona té a la seva parella, que és músic, i les tasques de partit, encara que va entrar en política des de l'àmbit local, «gairebé sense adonar-me'n». Va ser a Tivissa el 2003, de la mà de Joan Pere Vernet, el seu «pare polític». Tivissa és per Alba «mitja vida». A la Societat Obrera, la Societat que l'Alba va arribar a presidir-, ha viscut moments commovedors.
«Sobretot en companyia dels meus quatre senyores grans preferides, que m'expliquen 'batalletes' de la guerra. He rigut i plorat tant amb les seves històries! Els seus pares van ser afusellats simplement per ser membres de la junta de la Societat! », Exclama contagiant la seva indignació.
«Cal tenir en molt present que gaudim avui d'uns drets pels quals algú un dia va lluitar i va pagar fins i tot amb la vida», reflexiona.
Alba està a Facebook, a Twitter, i maneja una Blackberry. Ara llegeix, de Santiago Vilanova, La bomba atòmica de Franco. Quina combinació per a una ecologista d'esquerres que viu a 25 km d'Ascó ia 12 de Vandellòs.
- ¿I el llibre de Joan Herrera, se l'ha llegit?
-Sí, és clar. Ai, ai ... Com és el títol? A veure si ara quedaré malament! Ecologia... Ecologia i... Economia i ecologia, això. Economia i ecologia. Està molt bé, molt bé, el llibre de Joan Herrera.

Font: Diari de Tarragona

Aquest dimecres acte públic d'ICV a Torredembarra

Benvolguts amics,

Aquest dimecres 9 de novembre Iniciativa per Catalunya, organitza un acte públic a Torredembarra. Finalment qui podrà venir seran el Toni Puig, candidat número tres per Tarragona. La Teresa Fortuny, candidata número 4 per Tarragona. I l’Arga Sentís, regidora d’ICV-EUiA a Tarragona. La presentació de l’acte la faré jo mateix, Francesc Mercadé, com a adherit a ICV de Torredembarra.

L’acte tindrà lloc aquest dimecres com hem dit, a partir de les 19,30 a la Sala Polivalent de Cal Maiam, al carrer de Santa Rosalia, 38 de Torredembarra.

Us hi espero

Francesc Mercadé
ICV Torredembarra
... i a sobre hem de callar?