Els meus morts

El dijous 17 de març, mentre feia classe a la URV, moria el meu amic Oriol Regàs d’infart cerebral. L’havia vist tot just un any abans, arran la presentació de les seves memòries, Los años divinos, en al·lusió a la gauche divine que va prendre cos al seu Bocaccio, la sala de festes de Barcelona on era possible compaginar diversió i conspiració. Al llibre, Regàs rememora una escena emotiva de la qual jo n’era un dels actors: Miguel Núñez, heroi de la lluita antifranquista, li oferia el carnet del PSUC per grans serveis prestats com a tapadora legal, i ell, emocionat, li ho agraïa però argumentava honradament que no el podia acceptar perquè no el mereixia. Gràcies a en Regàs vam organitzar un seguit de recitals –Pi de la Serra, Llach...—quins beneficis anaven per finançar el deute històric de la resistència i el deute moral amb els presos polítics.

El mateix Núñez va morir un any i mig abans, amb la dignitat amb la qual havia viscut, i ara podrem veure-ho en la recreació documental que estrena en Jordi Solé. Núñez va ser un home important a la meva vida i morint com va morir em va donar l’última lliçó; anava a dir que els darrers mesos i dies vaig ser a prop seu, que és el gir sintàctic habitual, però més aviat va ser semànticament just el contrari. 

Cinc dies abans de Regàs, havia mort Joaquim Ibarz, un periodista de pedra picada al qual vaig conèixer en la meva etapa d’estudiant activista que li passava notícies de manifestacions i assemblees perquè mirés de fer-les públiques i tocar al franquisme allò que no sona. Després ens vam trobar a La Vanguardia. En l’últim any i escaig, he dolgut també les morts de tres cantants amics. José Antonio Labordeta, l’últim record, un sopar encara pròxim a Casa Emilio, el restaurant de totes les esquerres aragoneses i de les que passen per Saragossa. Mikel Laboa, la veu que trencava el cel de plom del nostre amic Raimon, banda sonora de La pelota vasca que vam viure intensament amb els pensaments compartits de Julio Medem, que acabava filmant-nos el que anomena “plans voladors” que s’eleven cap a la pertinent metafísica. Xabier Lete, que estiuejava a Altafulla i quina “Cançó a Catalunya” arrenca amb tenora i diu: “el càlid sol que acarona sorgit d’un mar llunyà”. El Mar Nostre.

El recorregut litúrgic del temps: anàvem a bateigs, després a comunions, en acabat a bodes, i ara anem a enterraments. Josep Gual, que ha posat amb encert els noms dels carrers de Torredembarra, va tenir l’enginy d’anomenar “carreró dels vius” al passatge del costat de l’església on el dol rep els condols i els qui el donen hi baixen: són els vius, mentre els morts fan cap sensu contrario cap al cementiri. On jo hi tinc el nínxol 13, que per a una parcel·la d’aquest cadastre és número adequat. 

Enyoro les converses enriquidores i divertides amb Vázquez Montalbán i Salvador Espriu, una loteria haver gaudit de la seva amistat. Quan va morir Jon Idígoras el meu periodisme basc es va fer més cantellut, i inexorablement l’evoco quan arribo a l’estació de la RENFE de Tarragona, on vaig arribar amb ell un matí, procedents de Bilbao, després d’una divertida nit en cochecama. Quan van matar Ernest Lluch vaig plorar Rambla amunt al costat de la Gemma Nierga, minuts abans que s’encarés amb José María Aznar demanant-li diàleg. 

Espriu va fer molta poesia sobre la mort, potser no hi ha altra forma verbal de fer-li front, al costat de la música. Ell va escriure aquella conya d’”els meus morts que riuen d’estar sempre junts”. També els tinc presents, a la parcel·la de privacitat que el periodisme no ha de violentar. Pensar què t’agradaria fer després de mort té nassos o té fe, o els té tots dos, és l’última extensió, la més real, del què t’agradaria ser quan siguis gran. Jo vull riure al costat del meu pare. En l’estat més proper al post mortem que és el de l’abans de néixer, ja hi havia estat en la intangible unió de la genètica.

Antoni Batista a delCamp.cat