El solstici d'hivern, el caga-tió i els arbres de nadal: què en sabem?

Nadal és una festa d'arrels molt antigues. Abans de ser celebrada com la commemoració del naixement de Crist era una festa dedicada al sol. Com sabem bé, en apropar-se l'hivern les nits es fan més llargues i els dies més curts i el solstici d'hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, marca el moment de l'any en el que hi ha menys hores de llum solar. Podem imaginar la por dels nostres avantpassats en adonar-se que la llum va desapareixent, cada dia una mica més! Però, afortunadament, passada la data del solstici els dies comencen a allargar-se altre cop. Per això moltes cultures antigues celebraven en aquest moment el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres i, en definitiva, de la vida sobre la mort. Els romans, en concret, celebraven la festa del Natalis Solis Invictus, el naixement del sol vencedor. El cristianisme va heretar aquest simbolisme i, al segle IV, va adoptar aquesta data per a commemorar el naixement de Jesús.
La presència dels arbres en la festa de Nadal, ja sigui en forma de tronc tallat, ja sigui com a arbre dret, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.

El tió, un dels costums més entranyables de la nostra cultura tradicional nadalenca, és el tronc que crema a la llar de foc. Una soca que, en cremar, dóna béns tan preciosos en temps de nits llargues com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica ofereix presents a tots els de la casa. Així, un tronc d'arbre esdevé màgicament un ésser fantàstic que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina o al menjador de casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Els regals han anat evolucionant amb el temps: primer eren els dolços, fruita seca i confitada, neules, torrons i llaminadures que es necessitaven per celebrar la festa; avui hi ha tendència a fer que el tió ofreni presents de més envergadura. Sigui com sigui, quan fem cagar el tió pensem en el tresor de llum i d'energia que l'arbre conté!

Bona casa i bona brasa,
bona brasa i bon tió
i bon Nadal que Déu us do!

L'Arbre de Nadal també és una tradició ancestral. Des de l'antiguitat molts pobles han considerat els arbres de fulla perenne com símbol de la vida eterna. En espacial, als països nòrdics (Suècia, Noruega, Finlàndia…) on a l'hivern la natura sembla paralitzar-se sota la blanca capa de neu, l'avet és considerat com l'arbre victoriós, ja que resisteix verd i majestuós. L'arbre s'il·lumina i es guarneix, per subratllar encara més el triomf de la vida i la llum damunt la fosca hivernal.

Font: Fundació Domènech